Em van convidar

Fa anys em van convidar a menjar en un restaurant. Estàvem a la terrassa, durant el dinar em prou feines vam poder parlar ja que al costat hi havia una parella amb un nen petit que s’estava barallant. No se què passava, però cada vegada alçaven més la veu. De cop es van alçar i van marxar. Vaig sentir un descans, finalment podrem parlar, vaig pensar.  Al principi no em vaig adonar però aviat vaig veure que s’havien deixat al nen. Quan el nen no va veure als pares arrencà a plorar. Llavors ens vam alçar i un es quedà amb el nen i l’altre anà a veure si encara trobàvem els pares. Sortosament aparegué a la mare tota atabalada i quan va veure el nen plorava encara l’escridassà . El nen va marxar amb ella sanglotant.

Normalment això no passa, però en el fons moltes vegades capficats en els nostres problemes, o telèfons, oblidem als més petits o vulnerables de la família. Nens, certament, però també avis i malalts. Que passen a ser una complicació o un problema enlloc de ser el centre de la nostra atenció i cura. El centre i els creadors de la família.

De fet un nen perdut , sol en un espai estrany és l’expressió d’allò que som tots, sempre. Què fem aquí, on som, qui ens acompanya?.  Quina diferència entre aquell nen i l’infant Jesús. Ell estava a casa del seu Pare. Aquesta és la diferència entre un mon sense nord ni cohesió, on ens sentim estranys. I un món que viu Jesús com la casa del Pare. Una llar, un temple.

 Per i això és tant central a la nostra fe que el Senyor vingui, ens orienti i faci una família centrada en ell. Diem sovint que la família cristiana és com una església en petit, però també hauríem de dir que l’Església és una família, no en gran, sinó, també, en petit. És aquesta família on vivim com a fills de Déu, en comunió amb la gran família que veu Déu tal com és i per això és semblant a Ell.

 Jesús és com aquella mare que cerca al seu fill. Jesús és com el bon Pastor que cerca l’ovella perduda per valls i muntanyes exposant la vida. Donant la vida. Jesús és com Maria i Josep  que cerquen per carrers i places aquell que estimen.

Però també nosaltres hauríem de ser com Maria i Josep  que cerca a Jesús. No tranquil·lament com qui cerca una cosa que no li implica massa, sinó com Maria i Josep “Et buscàvem amb ànsia”. Tot depèn  d’ Ell, sense ell res pot ser. D’ ell ve tot, a ell s’encamina tot.

Nosaltres no hem de perdre Jesús preocupats per les nostres coses. Com aquella parella va perdre el fill. Com si hi pugues haver alguna cosa que fos aliena a ell. No podem perdre Jesús confiats que va amb els altres. Hem de cercar-lo amb ànsia. D’ ell depèn tot.

I hem de deixar que ell ens interrogui. Ens posi en qüestió com ho va fer als mestres de la llei al temple. Hem de saber-lo escoltar i quedar pensatius, i guardar els seus exemples i paraules en el nostre cor, com ho va fer Maria.

Ell és el qui construeix la família. Escoltant-lo, pregant. Que no passi com aquella parella que per no escoltar-lo s’oblidin del nen, o dels ancians o dels malalts. Que escoltant a Jesús sabem que són els seus escollits i els qui han de construir la família en els seus fonaments.

La família és el paradigma que Jesús va escollir per construir la seva comunitat, la humanitat. La gran família dels fills de Déu. Jesús no cercava usuaris de la seva ONG, ni soldats del seu exercit, ni adeptes, ni ciutadans de la seva ciutat utòpica. Volia fer fills de Déu, el Pare. El pare de la família  de Jesús, de l’Església. De la umanitat.

Per això hem de guardar els seus manaments, com diu sant Joan : “El seu manament és que és que creguem en el seu Fill Jesucrist i ens estimem els uns als altres com ens ho té manat”.

LA SELFIE

Fa pocs anys  ens van venir a visitar un grup de frares de Filipines. Vam fer la visita obligada. Va manar a Montserrat. Era, però, un dia tot rúfol . Feia vent, núvols i pluja. Malgrat haver visitat la Moreneta i participat de la missa conventual no es va poder fer cap foto de l’exterior, de la muntanya. Finalment, una mica frustrats  decidírem baixar. Però a l’arribar a l’estació del cremallera  vam veure una foto immensa de les muntanyes de Montserrat feta un dia clar i assolellat. Sense pensar-hi massa els frares filipins es van posar davant el cartell i es van fer una selfie . La foto va quedar perfecta: ells somrient i darrera les muntanyes de Montserrat totes   il·luminades per un sol de primavera.

Veig que això mateix han fet les autoritats de Hong Kong. El lloc de la ciutat que atreu més turistes, que és una illa, ha quedat perpètuament emboirada per la contaminació, frustrant així els turistes que no poden fer la seva selfie. La solució ha estat col·locar uns enormes panels (com la fotografia de Montserrat) en el lloc estratègic i així hi hagi contaminació o no els turistes poden fer la seva “auto-foto”. I marxar contents.  

Nosaltres, també, tenim un selfie de nosaltres mateixos en que es confon el que és real amb el que ens hem imaginat. El que realment vam viure i com voldria que hagués estat. Com passa en certs màsters, que pel fet de tenir-ne el títol

 ens creiem el que volem fer creure als altres.

La pregunta que fa Jesús a l’Evangeli: “qui diuen la gent que sóc?” sobre Ell mateix ens la podríem fer sobre nosaltres mateixos. Però, com Jesús, hauríem d’anar més a fons i contestar-la nosaltres mateixos. No contestar-nos amb selfies que hem fet per ser vistes o amb títols que sabem que ens amaguen, més que no ens mostren. 

Sant Francesc té una frase que ens caldria tenir ben present: “tant com és un home davant Déu, tant és, i no més”. Aquest Déu que em constitueix ja que, com diu Isaïes,” hem parla a cau d’orella”. Només en el seu horitzó sóc realment jo mateix. Em descobreixo com aquell que se sent mirat, que sent una crida misteriosa. Em descobreixo com aquell que se sent seduït pel misteri. Cridat pel seu nom.

Cridat a seguir per un camí que no se on va, però si se amb qui vaig. Un camí on m’ho jugo tot: “qui vulgui salvar la vida la perdrà, qui la perdi per mi, diu Jesús, la trobarà” , però Ell va al davant. I Ell és el camí que condueix a la vida. Una vida no per ser presentada com un currículum que em justifiqui, o una foto que em faci admirar pels altres, sinó que sigui un vida abundant a desdir viscuda davant Déu, davant el qual sóc realment el que sóc i res més.

IL·LUMINATS O ENLLUERNATS?

Quan vaig a Barcelona per la tarda amb cotxe el sol em ve de cara i m’enlluerna, el sol enlloc d’il·luminar-me m’enlluerna. És el que diu un escriptor francès de Jesús: “ si Crist no t’il·lumina t’enlluerna”. Hi ha moltes aproximacions a Jesús que enlloc d’il·luminar  enlluernen. Jesús esdevé objecte d’investigació, no subjecte, persona, a seguir. Son llibres que t’informen, però no t’il·luminen. Però és que és aquesta la nostra actitud, no la de deixar-nos interrogar, sinó la d’interrogar. I no ens adonem que el problema no és Déu, o Jesús, sinó jo, la meva vida, cap a on vaig, la raó de la meva vida i del món. Jo, el món és el problema que Jesús ve a il·luminar. Si miro la llum m’enlluerna si deixo que la llum m’il·lumini, puc caminar.

Sant Gregori de Nisa té un llibre dedicat a la vida de Moisés en que en un dels punts centrals parla del desig de Moisés, expressat en el llibre de l’Èxode, de poder veure el rostre de Déu, el Senyor no li ho permet. Només li mostra l’esquena. Sant Gregori ho raona tot dient que a Déu només el coneixem quan el seguim. Si li veus la cara vol dir que estàs caminant en la direcció contraria a la que Déu es dirigeix. Perquè el problema no és Déu, sinó jo

 Una part dels que seguien Jesús van quedar enlluernats. “Aquest llenguatge és massa dur, qui ho pot entendre”.I, l’abandonaren.  Van quedar enlluernats, perquè no es van deixar il·luminar. Jesús els volia treure dels seus desigs més immediats i solucions fàcils i falses . Jesús fugi d’ells perquè volien fer-lo rei. Crist vol deixar clar que la meva vida no està, ni ha d’estar, en mans dels qui governen. Ni tampoc en el pa fàcil, cal, com aquell noi, posar-ho tot, els 5 pans i els dos peixos. I sobretot cal descobrir que no sols de pa viu l’home, que hi ha un altre pa que dona la vida al món.

Molts dels qui segueixen Jesús els passà el mateix. Queden enlluernats : “aquest llenguatge és molt difícil ¿qui és capaç d’entendre’l?..i l’abandonen. I Jesús no pregunta als deixebles si l’han entès , si no, si el volen deixar. Perquè només la vida s’il·lumina quan se’l segueix, no quan se’l fa objecte d’investigació.

Hi ha moments centrals de la vida que la pregunta se’ns posa al mig del camí, tal com la formula Josué : “Si no us sembla bé de tenir el Senyor per Déu, escolliu quins déus voleu adorar”. O com diu Jesús: “Vosaltres també em voleu deixar?”. Però encara que hi hagi moments centrals en que ens encari amb aquesta pregunta és el dia a dia que l’anem responent .  Com diu en la pregària col·lecta: Senyor que enmig de les coses inestables d’aquest món el nostre cor es mantingui ferm allí on es troba l’alegria veritable”.

            

APRENDRE I DESAPRENDRE

La informàtica ens recorda una i una altra vegada que no en tenim prou en saber fer bé el nostre ofici, el nostre treball, sinó que cal aprendre a aprendre. Perquè aprendre forma part constant del nostre treball i de la nostra vida. No hi ha prou en saber fer bé el treball cal anar ampliant constantment per actualitzar i incorporar nous instruments i mitjans que, a la llarga ens fan més eficaços, però que, a la curta, ens compliquen la vida. Per això cal incorporar l’actitud i la disposició constant per aprendre. Cal saber aprendre.

Però també cal saber a desaprendre. Cal saber esborrar. Cal saber suprimir actituds, sabers que enlloc d’ ajudar encallen. Així parlava un actor que va passar a ser director de teatre. Certament que hi ha habilitats que són molt preuades per ser un bon actor, però en canvi s’han de desaprendre per ser director.

I això ens passa també en la vida quotidiana. Hem de saber sempre aprendre dels altres, de situacions noves. Però també hem de saber desaprendre tot allò que enlloc de fer-nos “directors” de la nostra vida ens fa simples “actors”. O sigui que anem seguint un guió que ens és donat.

La nostra fe ens vol fer co-creadors de la nostra vida. No podem partir de zero, això no és possible. Hem d’aprendre constantment i constantment hem de desaprendre.

L’Escriptura ens proposa desaprendre la por i aprendre  la confiança: Jesús diu “tingués fe i no tinguis por”, “la teva fe t’Ha salvat”.

L’Escriptura ens proposa desaprendre la idolatria del tenir i aprendre la bellesa i la riquesa de la senzillesa   de Jesús.  Diu sant Pau : “Jesucrist , ell que era ric, es va fer pobre..per enriquir-nos amb la seva pobresa” És la seva pobresa que ens enriqueix.

L’Escriptura ens proposa desaprendre l’horitzó esquifit en que vivim tancats por a la mort i aprendre l’esperança de ser”fets a imatge de l’existència eterna de Déu”, com  diu el llibre de la Saviesa.

La fe ens fa passar del “plor als crits de joia”, com diu el salm. De la desconfiança a la confiança en Déu que pot mudar les nostres penes en joia. Un Déu, que com diu el Deuteronomi, s’alegra de la nostra felicitat.

PUJAR ON ELL HI ÉS

Diuen  que els sous són massa baixos, però crec que el problema està en que són massa elevats. Els sous són massa elevats certament en els esportistes d’elit, artistes,  i també, i sobretot, els sous no sols desproporcionats i injustos de directius i altres càrrecs més o menys necessaris. El problema no és que la gent tingui poc sinó que hi ha qui ha acumulat injustament al que correspon  als altres. Corre massa el pensament que no s’ha d’ajudar els pobres que això els fa ganduls. El problema és que s’ha culpabilitzat al pobre de la seva pobresa i es creu que aquell que s’ha apropiat d’immenses fortunes és per la seva vàlua i intel·ligència. El problema és pensar que contra més plena estigui la taula del ric més engrunes cauran i els pobres se’n beneficiaran. Estem veien que no és així, estem en el món on s’ha decretat que sobren persones, que s’ha descartat persones concretes amb nom i cognom, amb sentiments i il·lusions.

I el primer de tots els descartats és Jesús, Déu i home. Avui celebrem que aquest home descartat és també el Déu descartat. Aquest Jesús, home com nosaltres ha pujat a les altures del cel i és el Fill. I amb Jesús ha pujat tota la humanitat i ressonen en el cor de Déu Tri el crit de tots els desvalguts. Que és la veu de Crist.

I això és així perquè primer Déu ha baixat i s’ha fet u amb nosaltres. Perquè li interessa infinitament els nostres problemes i sofriments, els nostres anhels i il·lusions, esperances i alegries.  Però nosaltres hem descartat a Déu.

És com ho expressa Simone Weil en un dels seus poemes: “Crist mateix va descendir i em prengué:

L’amor em va acollir, però la meva ànima se n’apartava,

Culpable de pols i de pecat.

Però l’Amor ,que tot ho veu, observant

La meva entrada vacil·lant

Es va apropar fins a mi, i em va dir dolçament:

Hi ha alguna cosa que trobis a faltar?

Un invitat, vaig respondre, digne de trobar-se aquí.

Tu seràs aquest invitat, va dir l’Amor,

Jo el malvat, el desagraït? Ah estimat meu!

Jo no puc mirar-te.

L’Amor m’agafà la mà i em replicar somrient:

Qui ha fet aquests ulls sinó jo?

És cert Senyor, però jo els he embrutat; que la meva vergonya

Vagi on es mareig.

I no saps, va dir l’Amor, qui ha pres sobre seu la culpa?

Estimat meu! Llavors, podré quedar-me...

Seu, va dir l’Amor, i assaboreix

Vaig seure i vaig menjar. “

Això és el que ha fet Jesús amb la humanitat, amb mi. Res és estrany a Crist. Per això res de l’home és estrany a Déu. Per això res de Déu és estrany a l’home. Ara cal obrir-se a l’Esperit per poder fer que la seva voluntat que es fa al cel també es faci en la terra, tal com Jesús ens demanà que preguessin en el demanem en el Parenostre.

FALTEN VALORS?

En una llibreria a l’aparador hi havia una frase amb lletres molt grosses com a reclam, que deia: “Ser cultos para ser libres”. Un reclam bonic. La llibreria, però tenia la persiana mig tancada i un rètol més petit que deia: se traspasa. Tot un símbol. Es parla sovint de que en la nostra societat li falten valors. I és cert, ens movem pels interessos immediats molt més que per valors viscuts i assumits. I no sols a nivell personal sinó col·lectiu. Quan s’argumenta la necessitat de fer o no fer alguna cosa es parla, principalment, dels avantatges econòmics. Aquests arguments s’ entenen;  quan es parlar d’altres raons, es veu com una justificació o una hipocresia que amaga les autèntiques raons. Les econòmiques. Fins es fa lloança del cinisme, com una expressió de transparència i honestedat, que sense cap  pudor s’expressa  els propis interessos i egoismes.

En aquests casos no es tracta que no es tinguin cap mena de valors. Es tenen i molts i fins bons. Els valors, certament, són molt importants. El problema, però, no són els valors, que poden ser molts i molt bons, sinó l’escala de valors. O sigui, quines són les meves prioritats, què és el que poso per sobre de tot. Què és el que li dono més importància, el que motiva els meus actes de cada dia. Tothom té la veritat per una cosa que valora, però davant del guany la veritat passa a un lloc totalment secundari. El mateix podríem dir de la bondat, de la natura etc..Són valorats, però no en primer lloc. Hi ha coses més importants, que valoro més. L’escala de valors, aquí hi ha el nucli del problema.

La nostra fe cristiana no parla tan de valors sinó de seguiment. De deixar-se atreure. Com diu Jesús en l’evangeli de Joan: “quan seré alçat damunt la terra atrauré tothom cap a mi”. Ell és el gran valor. En l’evangeli es parlar de seguiment, de fascinació. Jesús és el qui vertebra la nostra escala de valors. El seguiment de Jesús estructura en nosaltres el cor d’una manera de viure, veure i fer les coses de cada dia diferents i a la vegada ben concreta. I Jesús no sols les expressa  sinó que ell fa possible que les fem, com diu l’evangeli: “sense mi no podeu fer res”;  és l’ íntima comunió amb ell, com les sarments amb el cep, el que fa possible seguir-lo. És deixar que la saba de la seva vida corri per nosaltres el que possibilita transfigurar-nos, cristificar-nos.

L’opció de seguir-lo que té l’ origen en el més profund de la nostra consciència. És el tu a tu, en la soledat habitada. En el profund de la consciència. Sabent que “Ell és més gran que la nostra consciència”, i que l’habita.  Opció per seguir-lo, per posar-lo com allò que més val,  que es valida, es fa real, en les mans, en l’obrar. Com diu sant Joan en la seva carta: “que el vostre amor no sigui només de frases i  paraules, sinó de fets i de veritat”.

Els valors, millor, una escala de valors ha de madurar vers la virtut. O sigui el fer. Però cal recordar el que diu Jesús: “sense mi no podeu fer res”. Per això cal anar al sagrari de la pròpia consciència on ell hi és, parla i ens enforteix.

La gent no tindrà temps per a tu...

“La gent no tindrà temps per a tu si sempre estàs enfadat i queixar-te”  Aquesta afirmació, que tots podem fer-ne experiència, la va dir  Stephen Hawking. Certament no cal ser un gran científic per adonar-se que és així. Certament que hi ha moltes coses que ens entristeixen, però és mala inversió estar sempre queixant-se i de mal humor, perquè encara produeix més motius per alimentar el nostre malestar ( i el dels altres).

En canvi hi ha un autor que va passar força temps a la presó i s’expressa així: “ Les preocupacions no et deixen dormir o et desperten a mitjanit. Però també és possible despertar-se de felicitat en mig de la nit.( Això  li passava a la presó quan feia poc que s’havia batejat) . Obria de cop els ulls de pura alegria, ple d’una profunda alegria”. O com diu Dostoyevseski : “Tu ateu? Que va! Estàs massa alegre!”.

L’alegria no potser alguna cosa que m’imposi, sinó que ha de tenir una causa, un motiu, un fet que la provoca. Per això en la pregària de l’ofertori direm : “ En la resurrecció del vostre Fill ens heu donat un motiu tant gran de joia, concediu-nos  també el do d’una alegria que no s’acaba”

És l’ alegria del trobament amb Jesús ressuscitat. La que ens descriu l’Evangeli quan diu  dels apòstols: “de tanta alegria encara no acabaven de creure-ho”. Hi ha com una resistència a l’alegria, preferim queixar-nos, preferim alimentar el ressentiment. Preferim matar aquell que ens obra el camí de la vida. El motiu de l’alegria no depèn de nosaltres. Això és el que ens costa acceptar. Ve de fora.

I és això el que no volem: dependre. I aquests és el camí de la fe: dependre. Dependre en tot moment d’ell com a motiu de la nostra joia. Com a punt de referència a l’hora de fer qualsevol opció, com diu sant Joan a la seva primera carta: “Els qui diuen que coneixen Jesucrist, però no compleixen els seus manaments, són uns mentiders”.

L’alegria de que parla Jesús ressuscitat no depèn de que ens vagin bé les coses, ni la salut, ni res, però sí que depèn de Déu, de Jesús ressuscitat . Depèn de Déu. Si Déu existeix i Jesús ha ressuscitat d’entre els morts la vida s’omple, s’il·lumina.

Quan parlem de ser testimonis parlem de no tenir por de parlar i proclamar l’Evangeli. El món necessita la paraula Déu, la paraula Jesús. I també parlem de tenir una vida coherent  amb el que Jesús diu i fa. Homes de pau. Però encara més hem de ser testimonis de l’alegria. D’aquesta alegria que no hem pogut crear, que ens ha estat donada. Perquè llavors no ens apuntem a nosaltres mateixos sinó a la font misteriosa d’on brolla “el motiu tant gran de joia”. L’assenyalem a Ell.

“la gent no tindrà temps per tu si sempre estàs enfadat i queixant-te” dèiem a l’inici. Fa falta alegria en el nostre mon. Una alegria ben plena que ningú ens pot prendre. Una alegria amb fonament, amb motiu. Un somriure, una rialla que neix de la pau del ressuscitat és el gran testimoni que il·lumina , asserena, i dona forces per continuar el camí.            

VÈNCER L'ENEMIC

Hi ha una frase que es repeteix en les xarxes socials i que he vist atribuïda a diferents autors. Però la frase té valor en si mateixa. Diu així: “Venço totalment al meu enemic quan al faig amic”. Certament aquesta és la gran victòria sobre el meu enemic.

I això és el que veiem realitzat i proposat en el llibre dels Fets dels Apòstols. Hi llegim: “La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima...tenien tots els bens en comú...entre ells no hi havia ningú que visques en la indigència..” I aquest grup estava format per persones de pensament, estrat social, opcions molt diferent, no simplement diferents sinó contraposades, i alguns eren enemics entre ells. Enemics que van ser vençuts. no tenien quasi res en comú i molt en contradicció. Però tenien una cosa en comú: la fascinació per Jesús. De fet eren enemics vençuts perquè van esdevenir amics. I això gràcies a la fe i al seguiment de Jesús.

I això Jesus ho va aconseguir quan va reconciliar -los amb Déu. Perquè l’enemic més important és Déu mateix, sigui per idees aberrants que ens hem fet d'ell, sigui per falta de confiança. Per això  el desig més profund de Déu és: que deixem de ser els seus enemics, ens vol vèncer transformant-nos en els seus amics. En el més profund de nosaltres mateixos és el que més cerquem.  I aquest és el cos a cos que ha mantingut Déu amb el seu poble durant tota la història d’Israel. I ho podríem dir de la humanitat i de mi mateix en concret. Tota la història d’Israel, que és el paradigma de tota la humanitat, queda resumida en el capítol tercer del Gènesi on l’home desconfia de Déu i peca i després li té por i s’amaga d’ell. Aquesta és la nostra història acompanyada pel clam de Déu: “Adam on ets?” que ressona sempre i arreu. Ens hem fet enemics de Déu i li fem retret de tots els mals, però en el fons sabem que estem en fals.

Déu ens vol vèncer i d’enemics fer-nos amics. Així ho proclama la litúrgia oriental quan anomena a Déu l’”amic dels homes”.I per fer amistat no es pot utilitzar la coacció ni la força. Com diu un escriptor italià la llibertat i la igualtat es poden conquerir amb la lluita, però la fraternitat no es pot conquerir. I la fraternitat i l’amistat tenen molt en comú. Són fruit de la llibertat, de la proximitat,  de gratuïtat. D’identificar-se amb l’altre.  I sobretot de la confiança, de la fe. 

I això és el que Déu vol aconseguir en tota la història d’Israel, de la humanitat, el que Jesús ofereix als seus deixebles. A nosaltres. A Tomàs. En les  paraules de Tomàs ressona la desconfiança  d’Adam, en les paraules de Tomàs ressonen les nostres desconfiances: “ si no ho veig no ho creure pas”. Tomàs no creu, no confia, l’amistat no es pot construir sobre això.

Jesús ressuscitat  no retreu del comportament dels deixebles durant la passió, només es queixa de la seva falta de fe. I tota la seva Passió és mostrar-nos fins a quin punt ens estima. I és que l’amistat no es pot imposar. Tot en la vida de Jesús es transforma en un oferiment per passar de l’afirmació de Tomàs: si no ho veig no ho crec, a l’afirmació de Jesús : “feliços els qui creuran sense haver vist”. I l’afirmació de Tomàs que fa de pont  és: “Senyor meu i Déu meu”.

Es tracta de l’amistat amb Déu. “Déu no l’ha vist mai ningú, el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare és qui l’ha revelat”. I és Ell qui ens diu, segons l’evangeli de Joan: “vosaltres sou els meus amics”i per vosaltres he donat la vida: “veieu les meves ferides. Cal trobar Jesús, cal parlar-li, escoltar-lo, ell és vivent ressuscitat. Déu ens vol vèncer vol que d'enemics passem a ser amics seus. Però ell no ens pot forçar,cal que nosaltres confiem, ens deixem anar. Tenir fe. Ell ho ha donat tot en el Fill cal respondre, cal viure com amics de Déu. I fer constantment amics dels nostres enemics. Constructors d'amistats.

NO HI HA PARADÍS

Josep Maria Esquirol, professor de filosofia a la Universitat de Barcelona, diu:“En veritat, i per sort, aquí el paradís és impossible”. Aquesta afirmació és molt important, creure el contrari, que el Paradís pot ser real en aquest món, ha portat molt de sofriment en la historia de la humanitat. Sobretot en el segle passat. Cal assumir que ni ara ni mai el nostre món serà un paradís. Voler que sigui un paradís es forçar la realitat, més encara, els altres. I no simplement en el camp de la societat en general, sinó també quan cerquem aquest Paradís en la família, en el treball, en la vida concreta de cada dia. S’acaba no acceptant la realitat, forçant l’altre.

Sant Pau ens diu “Uns volen miracles, altres saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, escàndol per als jueus, i per els altres un absurd”. Cal comptar amb l’escàndol, amb l’absurd. Cal comptar amb la crucifixió del Messies.

I això no ho ha d’amagar la nostra fe, el temple, sinó al contrari posar-ho de manifest. La religió no potser amagar la realitat. I no sols perquè se la pot utilitzar en fins econòmics, sinó, també, perquè pot ser una evasió davant la realitat comptabilitzant els nostres esforços, tot esperant que Déu ens ho recompensi. Que implanti el Paradís.

En l'expulsió dels venedors al Temple és l’única vegada que veiem reaccionar tant fortament a Jesús. I és que assenyala  una deformació, una manipulació important de la fe, del temple. I a la vegada indicant un nou camí, un nou temple. Quan Jesús mori a la creu, segons els evangelis, s’esquinçarà el vel del temple. Hi ha un lliure accés al temple. El Sant dels sants es fa present a través de Jesús, el Messies, però és un Messies crucificat. No hi ha signes prodigiosos, no es demostra per la saviesa, la ciència.

No hi ha un Paradís en aquest món, però sí un Messies. Un Messies crucificat. La comunitat de creients ha de mostrar-lo. Cada una de les esglésies ha de recordar-lo. “En Ell hi ha el poder i la saviesa de Déu”.

En aquest món no hi ha cap Paradís, ni pot haver-hi. Però sí hi ha el Messies. El creient viu a la vegada en la duresa i concretesa d’aquest món i, a l’hora, sota la sobirania del Messies crucificat, i també, ressuscitat, vivent i Senyor. Cal esdevenir instrument d’aquesta reialesa crucificada que pot ser vista com un absurd i un escàndol, però que va fent esquerdes a l’absurd i l’escàndol en el que vivim i deixa passar la llum d’un món nou. És la promesa ja realitzada en la vida dels pobres, com una petita llavor de mostassa, com un llavat dins la massa. Petit, però real fa present el món definitiu.

COMPRESIÓ LECTORA

Una persona analfabeta és aquella que no sap llegir ni escriure. Però una persona per saber llegir i escriure no deixa de ser analfabeta. Hi ha una condició més per deixar de ser analfabet. Comprendre el que s’ha llegit. El que s’anomena “comprensió lectora” és molt important i cada vegada preocupa més als docents. Hi ha molts que saben llegir, però no comprenen el que han llegit, sigui que no comprenen segons quines paraules i ,sobretot, no comprenen el sentit d’algunes frases o el sentit global del text que han llegit. És aquest un defecte molt important i que es troba sovint en els alumnes de les nostres escoles. I fora de l’escoles.

De fet és un reflex del que ens passa a nivell de la vida en general. Com mai la ciència ens fa llegir més adequadament el nostre entorn. Sabem llegir a través de la biologia el nostre cos, el dels animals, el de la vida en general, però no sabem trobar-ne el sentit global, el per què de la vida, el perquè de la nostra vida. El sentit. El mateix passa amb la física. Ens descriu, ens fa llegir cada vegada més correctament el nostre entorn, el nostre món, però no sabem entendre el sentit del món, el perquè de la seva existència. I així ens passa en totes les ciències. Sabem llegir, i cada vegada millor, cada una de les coses que ens envolten, però no  tenim una comprensió lectora d’aquests fets. Ens falta una comprensió global de la vida, del món, de la nostra vida, del sentit de tot plegat.

Els textos que hem llegit també poden reflectir aquesta falta de comprensió lectora del món i de la vida. Queda curt. Parlo dels llibres de l’Antic Testament. Certament que el llibre del Gènesi, amb el seu llenguatge poètic, que hem llegit en primer lloc, ens presenta la bellesa i la bondat de tot allò que ha creat Déu. Però serà la resurrecció de Crist on el món arriba a la seva plenitud i podem llegir el significat del món i de la vida en la seva totalitat. Sabem cap a on va. Crist Ressuscitat manifesta i porta a la plenitud el món i en fa lloc de trobada amb un Déu que, en Crist,  ho ha penetrat tot, fins les profunditats de la mort. En ell hi ha la comprensió perquè ell realitza aquesta plenitud.

El mateix podríem dir d’Abraham i de Moisés. Amb la resurrecció de Crist es porta a la plenitud les promeses fetes al pares, hi ha una comprensió de l’Escriptura on es veu el sentit de tota la història d’Israel, de tota la història de la humanitat. La transfiguració, la resurrecció en Crist. Ja no es tracta de la història d’Israel que se li promet multiplicar-se com les estrelles del cel i la sorra de la bora del mar. Sinó de tota la humanitat cridada a ser el poble de Déu, a ressuscitar i transfigurar-se en Crist. Israel ha de passar el Mar Roig, ha de passar de l’esclavitud a la llibertat. Però encara més és tots els homes cridats a la llibertat i a passar de mort a vida. De passar, amb Crist ressuscitat, per la vall de la mort fins a la nova vida.

En Crist no sols es llegeix l’Escriptura sinó que amb la seva resurrecció la porta a la plenitud i així obra el seu sentit més profund. Igualment amb tota la història de la Humanitat. En Crist ressuscitat arriba a la plenitud i són obertes les portes de la vida.

I aquesta comprensió de la vida i del món de la que estem parlant no és simplement intel·lectual, sinó fruit de creure en Crist, de seguir-lo. Així és com ho expressa santa Clara en una carta dirigida a santa Agnès de Praga, dona de gran influència, en aquell moment, i que l’emperador Frederic II volia com esposa i ella ho refusar per viure en la pobresa i el servei als pobres. Diu així santa Clara d’Assís: “Benaurada tu, Agnès, a qui s’ha concedit de fruir d’aquest sagrat festí, perquè t’unissis amb totes les fibres del teu cor a (Crist) la bellesa del qual admiren sense mai parar les milícies celestials. El seu amor captiva, la seva contemplació nodreix, la seva benignitat emplena, la seva suavitat sacia, el seu record il·lumina dolçament, el seu perfum farà reviure els morts i la seva visió gloriosa farà feliços  tots els ciudatans de la Jerusalem celestial. Ell és l’esplendor de la glòria eterna, l’esclat de la llum perpètua i mirall sense tara.”

Clara experimentà que en Crist s’obre el misteri ocult pel quan fou fet el món el porta a terme en la seva resurrecció . En la resurrecció no sols es llegeix i es compren el sentit del món sinó que es pot ja ara assaborir-lo.