LA POSTVERITAT

En un article de M. Carol, hi deia que el diccionari Oxford ha introduït una nova paraula. Post-truth, o sigui postveritat. I fins ha estat escollida com paraula de l’any. És una de les més emprades. I què vol dir postveritat? La paraula vol subratllar una manera de fer del nostre temps en què ha deixat d’interessar la veritat. Hem escollit viure en un món on allò que és veritat ha deixat d’interessar. Preferim viure en un món on és més important el que ens agrada que el que és real. L’important no és el que passa sinó el que la gent està disposada a creure que passa. La veritat no compta.

L’any passat per la festa de Crist Rei la litúrgia ens proposava un text de sant Joan on Jesús diu: “teniu raó, sóc rei. La meva missió és ser testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu” I el text evangèlic continua amb les paraules de Pilat: “I què és la veritat?” que marxa sense esperar la resposta. No li interessa la veritat. Pilat ja és en el món de la postveritat.

Però un món sense veritat, un món sense passió per cercar la veritat, és un mon condemnat a la buidor i a l’arbitrarietat. Deixar de respondre amb raons a qui ens demana el perquè del nostre obrar és fer un món d’irresponsables, que no responen sinó que només argumenten pels seus gustos, a partir del que els agrada o no. És un món de petits (o grans) dictadors juxtaposats que no són responsables, que no responen dels seus actes. Sense veritat, viure en la falsedat, on el no i el sí es confonen. On ni el sí és sí i el no és no. Aquí no es pot construir res. Els fonaments s’enfonsen. Fonaments de la pròpia personalitat i de la relació amb els altres.

Bartomeu I, patriarca de Constantinoble,  en el seu viacrucis ens recorda que aquest estar davant de la veritat no és una pregunta, més o menys teòrica, sinó profundament vital. Ho vulguem o no  participem de la creu de Crist. I aquesta participació pot ser com el lladre de la dreta o el de l’esquerra. Podem estar centrats en la pròpia creu i blasmar Déu. No centrar-nos en la veritat de Déu ni en la pròpia veritat. O al contrari posar-nos davant la veritat d’un Déu que ha vingut a compartir la nostra vida. Posar-nos davant la veritat nostra, com ho fa al bon lladre: “Ell no ha fet res de mal”, som nosaltres els homes, jo, que estic fent un món ple d’injustícia i dolor. L’home ha de deixar de culpabilitzar Déu i assumir la pròpia responsabilitat. Ell hi és i ens ofereix el seu regne. Ens demana, truca a la nostra porta per deixar-lo regnar. Ell que és la veritat.

Nosaltres hem elegit viure en fals on la veritat no interessa. Centrats en el que m’agrada o no. On no em pregunto per la pròpia responsabilitat. Un món postveritat. Posthumà. Però si ens girem cap a Jesús  escoltarem d’ell: Avui, ara, seràs amb mi al paradís. En el seu regne, que és enmig nostre, on persones com sant Francesc, Santa Elisabet l’anticipen amb una total donació de si mateixos. On és veritat el que diu, el que fa. Crist és entre nosaltres i anticipa el seu Regne de Déu entre nosaltres. La font de Paradís ja ara pot rajar si ens decidim a viure en el món real, en la veritat, on Crist regna.

L’ESQUERDA

Aquesta setmana ha mort Leonard Cohen, músic, escriptor, poeta. En un dels seus poemes deia: “Hi ha una esquerda en cada cosa i és per aquí que hi entra la llum”.  La llum entra per les esquerdes de la vida, no per la seguretat i la fermesa. El temple de Jerusalem semblava no tenir esquerdes, tot era fermesa: “Les seves pedres magnifiques, i les ofrenes que el decoraven”. Però Jesús sí que hi veia l’esquerda: “no quedarà pedra sobre pedra”. A la mort de Jesús s’esquinçarà el vel del lloc sant i després, a partir d’aquesta esquerda, tot el temple serà destruït, però la llum es filtrarà per les seves esquerdes i anunciarà al món la victòria del ressuscitat. De fet l’esquerda del temple per on entrava la llum és Jesús mateix.

Però el mateix podem dir del món. El món se’ns apareix com el temple de Jerusalem. Compacta, sense esquerdes, tancat en si mateix pels segles dels segles en les seves fórmules matemàtiques. Però només cal callar una mica i mirar l’estelada del cel i deixar que creixi el silenci de tantes paraules i respostes buides en el nostre pit, per veure una esquerda silenciosa que ho traspassa  tot. I a través d’ella sorgeix un gran interrogant. Una esquerda esfereïdora que pot deixar passar la llum d’una pregunta radical, de la que formo part: la fi. La fi ens posa davant del fi. La fi de tot ens pregunta sobre el fi, el sentit, el perquè de tot.

I Jesús continua dient: “Però abans que passi tot això se us enduran detinguts i us perseguiran”. Les raons de la persecució són moltes. I algunes culpables per part nostra. Però crec que hi ha una realitat fonda del perquè de la persecució que prediu i va viure el mateix Jesús. I m’ha ajudat a comprendre-ho un escriptor romanès. Ell diu que davant la desgracia de l’altre ens costa molt reaccionar, o simplement caiem en la indiferència. Però això no passa davant la felicitat de l’altre. No ens deixa indiferents sinó que la envejarà visceralment. Quasi inconscientment, involuntàriament. I això, per un sentit de justícia que veiem vulnerat en la felicitat de l’altre contrastant amb la nostra evident i feridora infelicitat.

Crec que és l’alegria de la fe la causa de la repulsió que causa el cristianisme (i la seva fascinació). Perquè manifesta el fi, l’orientació, el sentit de tot. Que tot ho il·lumina.

Crist, al posar-nos davant la fi ens posa davant el fi, davant el sentit, que es revela en Ell, que és Ell. És com diu Malaquies: “aquell dia abrusador com una fornal” que quan t’hi apropes et devora, et consumeix, et purifica. Ho crema tot, i et deixa sol amb el que ets i prou, com un tió fumejant i quasi consumit. Però Crist també és “el sol de la felicitat i els seus raigs són saludables”. Ell fa caure, crema tota falsa aparença i , a l’hora, guareix . Fem nostra la pregària de la litúrgia: “feu que us puguem servir sempre amb el goig a l’ànima, perquè la felicitat és plena i perdurable quan us servim a vós”.

“Hi ha una esquerda en cada cosa, i és per aquí que hi entra la llum” deia Leonard Cohen. No ens avergonyim de les nostres esquerdes i deixem que s’hi filtri la llum, el foc de la fornal i el sol de la felicitat que és Jesús.

Fra Jacint Duran i Boada

SAVIS I ENTESOS

Hi ha una associació que va nàixer a  Barcelona l’any 1914. El nom d’aquesta associació és Reial Acadèmia Europea de Doctors. I la seva finalitat és agrupar els millors savis de cada especialitat en benefici de la societat. La presideix, actualment, Alfredo Rocafort, i està composta per doctors que excel·leixen en la seva especialitat, molts d’ells premis Nobel. No n’hi ha prou en ser doctor.

Lògicament que el procés de selecció per formar part d’aquest grup d’elit és molt exigent i curosament elaborat. No tot doctor pot formar-hi part, només aquells que excel·leixen en la seva especialitat i passen per una estricta selecció. Els components de l’associació treballen per afrontar els problemes actuals i assessorar tant els politics com els particulars tot cercant camins I solucions.

Tant la finalitat, el benefici de la societat, com els mitjans, els millors especialistes, són realment per lloar i encoratjar. La situació que ens envolta ho necessita. No són pas pocs els qui viuen la seva situació semblant al que diu Isaïes:  “és poble que viu en el país tenebrós, que avança a les fosques”, que viu com si estès sota el pes d’un jou. Per tant tothom qui pugui aportar llum és benvingut i necessari.

Però malgrat això crida l’atenció que Jesús no actua d’aquesta manera. Jesús no convoca ni  reuneix una elit de savis i entesos. Jesús cerca els seus col·laboradors a la vora dels camins , entre pescadors i pecadors. Dirà “us enalteixo Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè això que heu amagat a savis i entesos ho heu revelat als senzills”. I d’això n’és molt conscient el seu deixeble Pau que diu :” Crist m’ha enviat ha enunciar l’Evangeli, i a fer-ho sense recórrer a un llenguatge de savis perquè la creu de Crist no perdi el seu valor”.

I és que no sols Jesús ha escollit els pobres i senzills, sinó que Ell forma part dels pobres i perseguits. N’és un d’ells. S’ha fet pobre i ha esdevingut la llum que brilla en el país tenebrós, la gran llum per els qui viuen a les fosques. Ell és Déu-amb-nosaltres. Ell és el Regne de Déu. El Regne de Déu que és a prop nostre. Aquest és la bona nova que Pau anuncia.

Certament que aquells que Jesús crida no són els savis i entesos. Ningú queda exclòs, per simple i senzill que sigui. I el qui és cridat sap que sense Jesús no pot res. Però el fet de ser cridat no és indiferent, ni porta a la passivitat. Quan la mirada de Jesús reposa sobra nosaltres i ens crida ens compromet totalment: “Segueix-me!” És una crida imperativa que ens implica en tot i per tot. El text evangèlic, no diu que els apòstols s’ho pensaren, sospesaren els pros i els contra sinó que el text diu “immediatament”. Al moment, no dilataren la resposta. Això es troba sovint en l’Evangeli. I “deixant-t’ho tot el seguiren”.

Els qui crida Jesús no són dels savis i entesos, però sí que a través del seguiment esdevindran miralls, sagraris de la presència de Jesús en el món. Miralls on es reflectirà la llum que esvaeix la fosca d’aquells que viuen en un país tenebrós. I instruments de reconciliació :”que no hi hagi divisions entre vosaltres”, dirà Pau.

No som dels savis i entesos, però hem de tenir encara molta més dedicació i entrega que ells.

No som dels savis ni entesos, però els hem de supera en amor a la veritat.

No som dels savis i entesos, però  hem de ser encara més honestos, exigents i coherents.

Tot depèn de Jesús, ell és el Regne de Déu entre nosaltres. Però el qui el segueix s’ho juga tot. No és un joc.

  Fra Jacint Duran i Boada