dilluns, 21 de març del 2016

EL PERIODISTA

                                             
Hi ha un periodista de Sarajevo que es diu Boban Minic. Va estar en la Guerra dels Balcans que durà del 1991 fins el 2001.  Ell diu taxativament: “La responsabilitat principal de la guerra que va destruir Iugoslàvia va ser dels periodistes”. La raó d’aquest periodista donant la culpa als mateixos periodistes és, sobretot, la tendència, en aquest mitjà de comunicació, a fer una caricatura cruel de l’altre, demonitzant-lo, ridiculitzant-lo, fent una paròdia de l’altre. En definitiva: barrejant notícia i interpretació.
Això ens ho trobem ara contínuament a les notícies. El fet que s’escullin unes notícies per deixar-ne d’altres, ja és un primer i molt important sedàs. El dedicar primeres pàgines o grans titulars a unes i relegar d’altres a simples enunciats, és un altre sedàs. El donar barrejats notícia i valoració n’és un altre. Hem de ser molt prudents a l’hora de llegir, d’escoltar o de veure notícies. Perquè en la realitat no sols passa allò que es diu pels mitjans. La vida és infinitament més rica.
També perquè el que el diari posa en primera pàgina potser no té més importància que la de figurar en un petit requadre. I, finalment, perquè el que els mitjans valoren com un progrés o un retrocés, és només la seva opinió, no és gens objectiu. Cal que contrastem i ens fem la nostra opinió de les coses. Cal saber escoltar les notícies i llegir els diaris. Sobretot quan l’horitzó del que partim, a partir de la fe, fa canviar radicalment la perspectiva del que és important, del que no ho és, del que és retrocés i del que és un avenç.
El Papa ho deia als presidents de Càrites : “Cauen les borses: gran commoció, primeres pàgines, gran preocupació. Es mor gent de gana: ja és normal, cap preocupació, cap titular”. I com això moltes coses.
En temps de Moisès, Egipte era un centre amb gran vitalitat i vida. Se sentien totes les veus i notícies. Però, només Déu, El qui hi és, va escoltar no les grans notícies, sinó que li va arribar el clam dels oprimits, dels esclaus. I baixà a alliberar-los. Dirà sant Pau: “Tot això era un exemple per a nosaltres”.
 A Jesús també li venien amb notícies muntades on una injustícia, com la que es narra executada per Pilat, ja era narrada barrejada amb la interpretació: aquells galileus que la patiren eren pecadors. El mateix quan expliquen la caiguda de la torre de Siloè on moriren vuit homes. Jesús separa fet d’interpretació i interpel·la els seus interlocutors, situant-los davant la seva pròpia responsabilitat. Els vol treure de la irresponsabilitat de parlar, de murmurar dels altres i enfrontant-los amb ells mateixos.
Deia el periodista de Sarajevo que la responsabilitat de la Guerra dels Balcans era dels periodistes. Era dels qui tergiversen notícies, amaguen d’altres i, en canvi, remarquen d’altres que enfronten i desperten sentiments d’odi. Que diuen el que passa amb to de neutralitat i hi barregen les seves valoracions.
Per això hem de ser prudents a l’hora d’escoltar notícies, cal completar-les. No fer-se’n ressò acríticament esdevenint una simple cadena de transmissió. Tenim una greu responsabilitat quan ens arriba una notícia. És davant  la pròpia responsabilitat que ens vol posar Jesús.
Això mateix passa amb les relacions més pròximes de família, de veïnat, de poble... Abans de fer de cadena de transmissió cal que ens posem davant Déu. Adorar, descalçar-nos davant d’Aquell que és, que hi és. I sentirem com ressona la seva veu i ens farà veure les coses de forma molt diferent. I mirar en la direcció que Ell mira: l’altre, el qui pateix.



AMBIVALÈNCIA I HUMILITAT


Aquests dies han matat quatre religioses de la Mare Teresa de Calcuta al Iemen. I, juntament amb elles, dotze persones més, ancians i discapacitats, acollits a llur casa. Han destruït bona part de l’edifici i profanat l’església. El capellà que les atenia no saben on és.
La persecució als cristians és una realitat que creix. Amb tot, hem d’anar en compte de no posar-ho tot al mateix sac. S’acaben de donar els Òscar d’aquest any. L’Òscar a la millor pel·lícula ha estat per al film “Spotlight”, que aborda el tema de la pedofília en l’Església de Boston i que per a alguns ha estat titllada com anticatòlica. En canvi, els mitjans de comunicació del Vaticà diuen clarament que no s’ha de prendre com a anticatòlica aquesta pel·lícula, sinó positivament. Diuen que cal veure-la com una denúncia que s’ha d’escoltar i amb un missatge que cal valorar. Fins s’ha recomanat als bisbes que la vegin.
El mateix Papa en la seva visita a l’Àfrica va dir que una de lacres més greus de molts països era la corrupció. I això ho digué davant les autoritats i els polítics. Però hi afegí: “I això ho dic perquè sé de què parlo, això passa en el Vaticà mateix”.
El missatge de la paràbola del Fill Pròdig no l’entendrem si ens posem sistemàticament en el paper del germà gran. Fem de fill gran quan jutgem i excloem, quan no tenim temps de posar-nos en qüestió: “No he desobeït ni un sol dels teus manaments”. Però, hem oblidat el primer i el més important de tots.
De fet, però, som el fill petit, ens comportem com el fill gran i estem cridats a assumir la manera de fer del pare. Ja fa temps que l’Església ens passa al davant reconeixent els seus pecats, demanant perdó, i, en la mesura del que es pot, reparant els mals que ha fet durant la història. També ens toca a cadascú de nosaltres de saber-ho fer. I d’una manera concreta, lúcida i honesta. I això fa mal. És posar-nos en qüestió. Només reconeixent que som el fill petit aquesta paràbola serà per a nosaltres una bona notícia. Si aquesta paràbola no la sento com a bona notícia és que m’he col·locat en un lloc equivocat.
I estem cridats a fer com el pare: No força el fill a quedar-se. I quan torna es commou, corre cap el qui ve amb el cap cot abraçant-lo, besant-lo i celebrant-ho. Surt a cercar l’altre germà indignat, invitant-lo, pregant-lo i dient-li: “Tu sempre estàs amb mi i tot el que és meu és teu. Però ara cal alegrar-se pel teu germà”.
És el que sant Pau anomena “ser portadors del missatge de la reconciliació”. No retreure més les culpes. Per això “els qui viuen en Crist són una creació nova... ha començat un món nou”.
És aquest món nou, aquest món reconciliat, allò que el Pare vol construir. L’Església ha de tendir a ser una família, una fraternitat. I aquesta es construeix amb el perdó, amb la reconciliació. Això és el món nou. Com les germanes de Teresa de Calcuta el feien realment present en la seva comunitat, en la cura als pobres, ancians i discapacitats. Presència senzilla. Però que sobretot ha de ser humil, perquè si creiem en una Església santa ho és, sobretot, per la presència, en ella, de Jesús. Aquell que acull els pecadors i menja amb ells. Amb nosaltres.


AMBIVALÈNCIA, PER TANT HUMILITAT