divendres, 22 de gener del 2016

Einstein


Fa poc ha sortit publicat un estudi de J. Manuel Sánchez sobre Einstein, el gran físic que descobrí la llei de la relativitat. El llibre, tanmateix, no parla de descobertes científiques, sinó bàsicament de la persona i del seu entorn més immediat. Gràcies al llibre, descobrim que Einstein va tenir un fill, Hans Albert, que tenia atacs d’ esquizofrènia. Albert Einstein, el seu pare, el va tancar en un centre i, passat un temps, no el tornà a visitar. Sabem també que Einstein es va casar i el matrimoni es va trencar i que després es tornà a casar. La relació amb la segona esposa tampoc fou un èxit. Amb les dues esposes fou infidel. S’han conservat cartes d’ell que així ho mostren. La relació amb els seus fills sempre va ser freda i distant. Einstein  ha estat un dels més grans científics, un dels homes que ha fet més grans aportacions a la ciència, i a la vegada va ser un gran pensador i el científic que més va influir en la política i en la societat del seu temps. Amb tot, aquest home no va saber gestionar la seva vida familiar ni amb els més pròxims.
A nosaltres, sense ser Einsteins, ens pot passar el mateix. Parlem de tot i donem lliçons de tot, però la gran assignatura pendent és la relació amb els que tenim més a prop: la família, la comunitat, els veïns, els amics, els companys de feina...
L’Evangeli ens mostra el Déu de la proximitat, el Déu de les coses concretes, de la quotidianitat. L’Evangeli de Joan comença des de l’inici, des de l’eternitat: més “amunt” no podia anar. Diu: “Al principi existia la Paraula, la Paraula estava en Déu, la Paraula era Déu”.  Tot seguit, però, aterra i toca de peus a terra tot dient: “i la Paraula es va fer carn, habità entre nosaltres i entre nosaltres plantà el seu tabernacle”. Aquest aterrar no empetiteix el Fill, que sempre és al si del Pare, sinó que el concreta.
Al segon capítol, l’evangelista Joan ens presenta com Jesús comença la seva vida pública. Ho fa en un poblet, en la boda d’una humil família a qui se li acaba el vi, segurament perquè els ingressos de la família no donaven per a més. Maria mira, és ben concreta, no s’allarga amb grans discursos. Diu a Jesús: “no tenen vi” i, després, adreçant-se als qui servien: “Feu el que Ell us digui”. Del miracle només se n’adonen els qui servien.  Concret, discret, humil.
El text acaba dient: “Així Jesús manifestà la seva glòria”. D’aquesta glòria, d’aquesta manifestació només se n’adonaren “els qui  servien” i els qui el seguien, els seus deixebles.
A través d’aquell gest  senzill, quotidià i concret, es deixava entreveure, es manifestava, baixava el cel a la terra. Es complien humilment, però realment, les Escriptures.  Allò esdevenia un compliment  de realitats amagades i pregones. L’aigualida vida de l’home, sense significat, ni horitzons, ara, en Jesús, podia transformar-se en vi de l’alegria. S’entreveia l’acompliment de les paraules del profeta Isaïes: “ja no et podran dir més la desolada... A tu et diran “Jo me l’estimo”, “El teu Déu estarà content de tenir-te com el nuvi està content de tenir la núvia”. En Crist això és així, però només ho veu “aquell qui serveix”, aquell “que el segueix”. Els qui volen ser servits o no es volen moure, no veuen res. Per a aquests, tot és opac.
És el mateix que ens passa a nosaltres. Parlem de tot, sentenciem de tot, però la vida quotidiana ens sembla avorrida, buida. I, malgrat tot, és en aquesta vida de cada dia on Déu es fa present. És aquí, en la família, l’Església, el treball, els amics. En el concret és on Jesús transforma l’aigua en vi, però només ho veu el qui serveix , el qui el segueix. Aquí és on es mostra l’autèntica intel·ligència. Els Einsteins de la proximitat, ens cal que tot servint, tot seguint Crist, vegin l’Invisible i beguin del vi de Déu i ens ajudin a transformar la nostra aigualida vida en vi fort de Déu. D’Einsteins científics, de tant en tant en necessitem un, però d’Einsteins que desconnectin bombes, creïn vida i facin alçar els ulls al cel, en necessitem a milers.


divendres, 8 de gener del 2016

NO SE QUÈ EM PASSA


Fa poc es va fer una trobada de metges i psiquiatres a Barcelona sobre una nova malaltia, o millor un nou síndrome que anomenen “no se que em passa”. Hi ha molta gent que acudeix al metge i  diu aquesta frase: “no se que em passa”. És una sensació de malestar que a diferència de la por no té un objecte clar que el provoca. Aquests especialistes ho relacionaven, segons es va publicar, a la situació actual  d’inseguretat.  Inseguretat a nivell econòmic (pocs estan segurs en la seva feina, si entenen...). Inseguretat a nivell familiar, inseguretat davant la violència, la política...I sobretot el fet de la incomprensió del que està passant i per què està passant.  Por a la confusió, sense referents ni raons clares (o raons massa clares, que augmenten la confusió). El que algun pensador anomena vida líquida, sense consistència.
I això, diuen, queda encara més subratllat per aquestes dates de Nadal. A part dels que no poden celebrar-lo com voldrien, hi ha, també,  la confusió de saber què és realment el que se celebra. Hom es pregunta quina és la raó de tanta festa. Uns parlen del solstici d’hivern i volen esborrar tota referència religiosa. Altres subratllen que cal fer-se solidari i  donen mil oportunitats per ser-ho. D’altres en veuen una festa bàsicament familiar. Per altres són simplement les vacances d’hivern.  O una macrofesta pels nens on es barreja el Pare Noel amb els Reis, el caga Tió, el nen Jesús i alguna fada de la bona sort. Tot en peu d’igualtat: tot fantasia.
El Nadal cal que també vagi al psiquiatre perquè no sap pas “que li passa” i per què fa les coses. Viu en la indefinició. Està malalt.
Però està realment malalt el Nadal o nosaltres? Perquè el Nadal és ben concret, real, i amb un missatge ben clar i amb una raó ben concreta: Jesús!
No és cap faula, quan diem que en Jesús Déu s’ha fet home. No és cap conte el que narrem quan diem que va néixer entre els exclosos. No trobà lloc on l’acollissin. No ens inventem res quan diem que els qui van ser els cridats a acollir-lo no foren ni els poderosos, ni els savis, ni els influents, sinó els pastors. Gent que en l’època de Jesús eren totalment marginals i sospitosos de ser lladres, gens complidors de la llei, gent de mal viure i mala fama. I és a ells a qui Déu adreçà la seva crida. Són ells els qui acolliren al Senyor, a Jesús, a Déu. 
Avui quan celebrem el Nadal estem recordant fets concrets d’uns llocs concrets, d’una classe social concreta. I això té repercussions ben concretes que donen la raó de tanta solidaritat. Dona fonament a que el solstici sigui celebrat no sols com un constant retorn, sinó com una esperança realment nova i oberta. És Jesús el qui fa que la família tingui un paradigma a compartir i a imitar. I és Ell qui fa dels nens el centre de la festa. Qui no es fa com un nen no entendrà aquesta festa. Però certament que està molt lluny de fantasies i mites. Jesús és ben real i concret. Ell dóna coherència i sentit al Nadal. A la vida.
Però aquesta nit no solament recordem, sinó que s’actualitza allò mateix que passa a Betlem fa 2015 anys. Jesús es fa realment present entre nosaltres. En aquesta Eucaristia que celebrarem i de la que participarem que no és un simple record, sinó el real acolliment d’Aquell que ve per salvar-nos. I és recolzats  en Ell, realment present, que la nostra vida pren consistència, nord i sentit.
El Nadal no li passa res és a nosaltres que “no sabem que ens passa” perquè hem tret del nostre vocabulari la paraula Déu. “No sabem què ens passa”, perquè ens hem distanciat de Jesús i d’aquells que Jesús, en venir al món convocà. Acollim-lo a Ell, apropem-nos a ells.



EL TRESOR AMAGAT


A la última pàgina d’un diari sempre hi ha una entrevista. En la part que es presenta l’entrevistat  sempre es pregunta per la seva fe, o no fe. Molt poques vegades es respon en positiu. Normalment hi ha o un refús de la fe o una resposta ambigua i complicada. Poques vegades hi ha una resposta clara. El 6 de gener es va entrevistà a Fávio Sanchez. La resposta de Fávio és clara: sóc catòlic. I a més de la seva especialització tècnica  ha estudiat teologia i és músic. Es tracta d’un argentí de 39 anys. Pel seu treball va haver de fer-se present en un del evocadors d’escombraries més grans d’Amèrica Llatina.

Allí s’adonà que hi havia famílies senceres que vivien de reciclar i vendre el que hi havia en les escombraries. Allí mateix viuen. I es fixà que els nens jugaven quasi tot el dia i ajudaven els seus pares a cuidar als més petits i a transportar material reciclat. Només tenien l’ajuda d’algunes parròquies. Poc a poc s’oblida de la raó per la qual havia vingut i a través de la música feu, primer un petit grup de nens que s’anà engrandint. Feien música clàssica. Aviat es trobà a faltar instruments. No hi havia diners i van començar a elaborar instruments amb les deixalles de les escombraries. Pots, tuberies, ferros, trossos de bicicleta, fils d’electricitat..etc. Amb tot això van començar a fer violins, guitarres, trompetes, tambors, violes...

El principi ho feien per ells, però poc a poc s’anà guanyant en qualitat. Tant a nivell d’interpretació, com en la qualitat dels instruments. Es van atrevir a fer algun concert, i ara volten pel món i omplen sales a moltes ciutats. Això ha ajudat a pagar estudis, a fer cases més dignes i sobretot a fer persones. A portar la joia d’una bona notícia. Va trobar un gran tresor enmig de les escombraries.

Sant Gregori Nacienzé, que va ser patriarca de Constantinopla al segle IV i finalment es retirà a la soledat i a l’oració. Comparava els mags amb els cristians. Deia que el Senyor no retreia tant als que havien robat o fet adulteri sinó perquè no van honrà Jesús en la persona dels pobres.  Igual que els mags oferiren el que tenien als peus del Nen, també nosaltres hem de fer-ho. I si no tenim res, diu sant Gregori,  oferiu les vostres llàgrimes. No passem de llarg, siguem capaços de commoure’ns.
 No hi ha res pitjor que no fer. Com els grans sacerdots i els mestres de la Llei. Sabien el que s’havia de fer. On calia anar. Però no es van moure. Per raons de no moure’s sempre n’hi ha. Però cal com els mags refiar-se de l’estrella, anar per la nit. Preguntar, posar-se en qüestió un mateix. Perquè moure’s no vol dir gesticular molt.  Com Flávio que en una situació que semblava no tenir sortida va ser creatiu. Confiar, cercar.

Quan hom cerca, troba, quan hom demana rep, quan hom truca, li obren. Però hem de tenir els ulls de la fe dels mags que veuen en la pobra família de Betlem el Messies esperat i l’adora. Els ulls de fe que saben veure Crist enmig de les escombraries. Tant Flávio com els Mags van trobar no sols un tresor, sinó el Tresor. Llavors es veu l’estrella, llavors sona la música dels àngels.



EL MAL ÉS BO?


Hi ha un petit article que es titula: el mal és bo?. Sembla que sigui una contradicció, però de fet així ho vivim. Una de les marques més importants  d’ordinadors té com a logotip una poma mossegada. La raó  d’haver elegit aquest logotip no la se, però, malgrat tot, recorda la poma mossegada en el Paradís. O sigui la caiguda en la temptació. És com si l’ordinador pogués ser bo per haver trencar el que estava manat. Per no fer el bé. És com si optant per caure en la temptació (poma mossegada) haguéssim pogut progressar. El mal és presentat  com a bo. No és l’únic producte que juga amb aquesta ambigüitat. Perfums, vestits, menjars...moltes vegades són presentats com una temptació que fa feliç el caure en ella. Es presenta com que no fer el mal allibera, fa feliç.
Vivim, curiosament, aquesta inversió dels termes. I això no sols per influència de la propaganda, sinó al contrari. Som nosaltres que ho vivim així. Normalment afirmaríem el que diu un escriptor: “la millor manera de superar una temptació és caure en ella”. El bé és vist com avorrit i el mal com divertit. El bé és viscut com que constreny i el mal com que allibera. Per què ho sentim així?
Crec que la raó és perquè assimilem el bé a la llei, al que està manat. Certament que sense llei és impossible viure, s’imposaria la llei del més fort. Seria la llei de la selva. La llei és sempre un pacte en que tothom cedeix per poder viure amb ordre. I això és necessari, però no respon el desig més fort de viure, i viure en plenitud. Si el bé é la llei, el veiem com a necessari, però no com a desitjable.
En canvi, en la carta als Hebreus, llegim avui : “ (diu l’Escriptura:) “ l’holocaust i l’expiació, no els voleu ni els exigiu”. I continua dient la carta als Hebreus: “Encara que aquestes coses són precisament les que la llei prescrivia. Després (l’Escriptura) afegeix: “vinc a fer la vostra voluntat”.(i continua la carta als Hebreus) Adoneu-vos com suprimeix tot el que deia abans, i ho substitueix pel que diu després”.  Així fer la voluntat de Déu no és simplement complir la llei. El bé no és la llei.
La voluntat de Déu no vol dir simplement ajustar-se a la llei sinó és fer la primera de les benaurances: “feliç tu que has cregut”  i que Elisabet dirigeix a Maria. Fer la voluntat de Déu substitueix la llei per l’aventura de la relació personal. Relació personal de confiança. De confiança en Déu. La felicitat no està en trencar o no la llei sinó en confiar. Aquí està la porta de la felicitat. Confiar fa feliç, creure ens allibera de la por. Confiar ens posa davant de Déu, no de la llei. És l’aventura de l’oració. La fe és l’aventura de refiar-se de Déu, de comptar amb Ell, de parlar amb Ell. Aquí rau la profunditat de la vida. Per això val la pena viure.
Aquesta és la força dels petits: “Tu Betlem Efrata, petita per figurar entre les famílies de Judà: de tu sortirà el qui ha de regir Israel”.
El mal sempre el veurem com a bo si el confonem amb el compliment estricte de la llei. El mal el veurem com alliberament sinó descobrim l’aventura de la fe. El mal sempre el veurem com a bo si no tenim un cor senzill que cerqui l’únic necessari. Veure el mal com a bé no simplement el nostre cor s’anirà enfosquin i entristint sinó que anirem sembrant divisió, odi i injustícia. Perquè el qui creu va més enllà de la llei, el qui confia en Déu no compte els mèrits. Supera la llei per dalt: qui li demana la capa li dona el vestit. Sabrem que confiem quan la pau vagi poc a poc omplint el nostre interior. Perquè Ell és la nostra pau.




L’ÚTOPIA, ARA


El 18 d’octubre passat van concedir el Premi de la Pau a Frankfurt a l’escriptor Navid Kermani. És alemany d’ascendència iraniana i musulmà. El discurs que va fer en aquella ocasió, el va dedicar completament a un monjo cristià de Síria:  Jacques Mourat. El mateix dia  que van comunicar a l’escriptor que li concedien el premi, el monjo era segrestat per l’Estat Islàmic i encara avui no se sap res d’ell. Era el 21 de maig del 2015.
Aquest monjo vivia en un dels monestirs més antics de Síria, refundat els anys 80 i on hi viuen monjos i monges cristians els quals, a la litúrgia cristiana, hi afegeixen observances de l’Islam com, per exemple, la celebració del Ramadà.  Aquest monestir de pedra al bell mig del desert, en la seva imponent solitud, va esdevenir un lloc visitat per cristians de tot el món, on molts musulmans trucaven a les portes per parlar, pregar i demanar ajuda.
En paraules de l’escriptor musulmà: “Els monjos, amb la força dels seus braços, la bondat del seu cor i les seves pregàries, van crear un lloc que em va semblar una utopia i que per a ells apuntava a la reconciliació escatològica”. Centenars de refugiats, la majoria musulmans, rebien empara al monestir en la guerra que encara no s’ha acabat.
No sé què han de fer els polítics ni els exèrcits en aquesta guerra, però els creients cal que, amb la força de l’oració, siguem capaços de crear aquests llocs, aquests espais de densa humanitat, on la utopia que apunta a la reconciliació final pugui esdevenir real. Encara que ens ho juguem tot (perquè així ha de ser), com aquest monjo de Síria. I amb la valentia, com remarca l’escriptor, de fer sentir la seva veu amb claredat davant de qui sigui.
Diu Pau als de Tessalònica: “Germans, que el Senyor faci créixer fins a vessar l’amor que us teniu els uns als altres i a tothom, tal com nosaltres us estimem”. Els cristians creiem en l’amor, en la força de l’estimar. Un amor que és concret: els uns als altres. Es tracta dels qui tens al davant i no has escollit. I continua dient Pau: “i a tothom”. Es tracta d’acollir el qui tens a prop i, també, tothom amb qui et relaciones: fins els enemics. I això, Pau ho diu a partir d’ell mateix : “tal com nosaltres també us estimem”. A l’ inici de la carta, Pau concreta com els estima: “Ens vam comportar amb vosaltres amb tota dolcesa com una mare que cria  i dóna escalf als seus fills. Fins les nostres vides us hauríem donat. Tant us havíeu  fet estimar.”
Paraules i exemples com aquests van fer que el monjo de Síria concretés amb els companys aquesta utopia que feia present el que esperem a la fi: ser tots u en Jesús, qui ens convocarà tots. Cal que ja, ara, ho fem present enmig de les coses inestables, dures i contradictòries del nostre món: ser un oasi enmig del desert on tothom pugui apagar la set i sigui acollit, com en aquell monestir de Síria.

Enmig de qualsevol daltabaix  cal estar atent, pregant en tota ocasió perquè, passi el que passi, Ell té l’última paraula. Enmig de qualsevol desordre, Ell ve. Sigui sobre els núvols del cel, sigui amagat en el germà, sigui en el fons del teu cor... Sigui, sobretot, quan estem junts i Ell ens parla i se’ns dóna en l’Eucaristia. Sempre hem d’aixecar el cap per que serem alliberats. Ell ve.



ELS POLITICS PODEN SER HONESTOS?


George Orwell fou un escriptor i periodista anglès nascut el 1903. Entre els seus llibres, hi ha el famós 1984. Aquest autor diu que “la llibertat d’expressió és dir allò que la gent no vol escoltar”. Hi ha moltes coses que sabem que són veritat, però que no volem escoltar i el fet que no es diguin acaben amagant la realitat. Però la realitat és tossuda i sempre acaba surant. No es pot avançar sense comptar amb la realitat, encara que no ens agradi. És un dels serveis més importants que es poden fer.
En aquest sentit, ara que tornem a trobar-nos en una campanya electoral,  hi ha un professor de la Universitat de Barcelona que afirma que, quan un polític diu la veritat, no el votem. Per això, segons aquest professor, malgrat reconèixer que els polítics no estan tampoc a l’alçada del moment, en bona part fan allò que els demanem: que ens menteixin. Si hom vol ser elegit, ha de prometre allò que sap que no podrà complir. Com diu ell: “no es pot guanyar les eleccions sense mentir i no es pot governar sense incomplir les promeses electorals”. A l’hora d’anar a comprar passa el mateix: no compraríem si simplement ens diguessin què és exactament allò que comprem. Preferim creure, sense confessar-nos-ho a nosaltres mateixos, el que ens diuen els anuncis.
Així doncs, ens trobem davant de la següent alternativa: o bé assumir la llibertat d’expressió, és a dir, escoltar o dir el que la gent no vol sentir, o bé mentir per dir el que la gent vol sentir i que, d’aquesta manera, ens votin, comprin o aprovin. Més enllà de la política i del mercadeig, aquesta és una manera de fer que l’estenem a molts àmbits de la vida: triem viure en la mentida. A nosaltres ens cal deixar-nos dir la veritat, encara que ens dolgui, cal encaixar el que ens diuen, contrastar, posar-nos en qüestió, escoltar. Si no, si ens instal·lem en les nostres pròpies mitges veritats, esdevindrem una pura caricatura de nosaltres mateixos. 
Exercir “la llibertat d’expressió de dir el que la gent no vol escoltar” no vol dir només donar males notícies, sinó que ens vol treure del victimisme. Certament que la veritat normalment és austera i moltes vegades ens fa mal; però moltes altres vegades ens tanquem a voler esperar, a voler donar veu als desigs més fondos del nostre cor. ¿Preferim quedar-nos amb quatre veritats que creiem segures, per molt esquifides que siguin, o escoltar una veu que clama enmig del nostre desert donant una bona notícia plena d’esperança?

 “Una veu crida en el desert: obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí. S’alçaran les fondalades i s’abaixaran les muntanyes i els turons i tothom veurà la salvació de Déu”. Sant Joan és una veu dura, valenta, que denuncia. I ho fa en un temps i un lloc ben concret: durant el regnat de l’emperador Tiberi, a Judea, al riu Jordà. Però, Joan, sobretot és l’anunci de la proximitat de Déu en Aquell que bateja amb l’Esperit Sant i amb foc. Joan (com diu sant Agustí) és la veu, però Jesús és la Paraula. És Jesús qui és totalment lliure. S’expressa amb total llibertat. Per això anuncia, sense por, allò que no volem escoltar. Ell no ens parla per ser votat o comprat, no vol satisfer els nostres capricis, ni eixugar les llàgrimes que vessem per les frustracions de desitjos esquifits i egocèntrics. Diu Pau: “Déu ha començat en vosaltres un bon treball i acabarà de dur-lo a terme”. Cal acollir-lo i això vol dir escoltar-lo i escoltar allò que no voldríem sentir. Allò que ens treu de l’autocentrament o del victimisme: si no ens contradiu, és que no és Ell. Ell ha vingut per contradir-nos. Ell ha vingut per abaixar muntanyes i aixecar valls. Per fer-nos sortir de nosaltres fins a l’oblit de nosaltres mateixos. Posar-nos totalment en qüestió, descentrar-nos de nosaltres per centrar-nos en Ell, en la llum de la seva glòria. Fins a treure’ns el vestit de dol i aflicció.