dijous, 30 de juliol del 2015

EL PODER

L’Administració fa la seva feina i la fa bé. Però hi ha moltes coses a fer. De necessitats n’hi ha moltes i els nostres voluntaris posen amor allà on en fa falta. Tots ens necessitem”. Aquestes són les paraules de sor Genoveva Masip que morí el 17 de juliol passat. Una monja Filla de la Caritat que ho va donar tot pels necessitats i que en els moments difícils dels malalts de la SIDA va sortir amb gran entrega a ajudar i organitzar tota una xarxa d’acollida i atenció, sense oblidar, ans tot el contrari, posant molt l’accent en la relació i l’acollida personalitzada de cada malalt.
Que algú, que no és de l’Administració, digui que l’Administració fa la seva feina i la fa bé sona estrany. Estem acostumats a malparlar i a sentir malparlar de l’Administració Pública i, sobretot, darrerament. Però que algú de la categoria de sor Genoveva ho digui fa pensar. Estic segur que en la seva experiència també ella s’hi va trobar amb més d’un incompetent, però no va esperar de l’Administració allò que només podia esperar d’una monja o d’un voluntari.
De l’Administració cal esperar justícia, no pots esperar que els funcionaris estimin. No pots esperar d’un funcionari que no cobri o que t’atengui fora del seu horari laboral. Un funcionari treballa i ha de tenir un horari just i ha de cobrar allò que és just. Esperar massa dels funcionaris i dels polítics és abocar-se a la frustració. El paper del funcionari i del polític és temporal, no cal esperar d’ell que ens porti la felicitat, ni ho solucioni tot, ni tant sols el més important de la meva vida. Té el seu lloc en la comunitat humana, però no el lloc més important. El Paradís mai no hi serà a la terra. Qualsevol paradís a la terra és una presó, una dictadura. El que hem d’evitar és que el món sigui un infern i per tant tot poder ha de saber-se i actuar com el que és: temporal, caduc. El poder cal que es pugui canviar. Ha de tenir data de caducitat. S’ha de desmitificar el poder. Se l’ha de controlar. Les coses realment importants no estan a les seves mans. Mirat des d’aquesta relativitat, sense tants atributs, podem valorar-lo més humanament. I com diu sor Genoveva: “Tots ens necessitem”.
Una cosa molt diferent són per a sor Genoveva els voluntaris que comparteixen la seva mateixa vocació: “Els nostres voluntaris posen amor allà on en falta”. Sor Genoveva i els qui col·laboraven amb ella no cobraven, no cobren. Els seus horaris no es comptabilitzen. Estem en el món de la gratuïtat. En aquest món tampoc no podem exigir uns mitjans que sols té l’Administració. És un món amb pocs recursos però que malgrat tot, a través dels segles, s’ha anat complint el que deia sant Pau: “No tenim res, però enriquim a molts”.
L’Evangeli de Joan ens diu: “Quan la gent s’adonà del prodigi que Jesús havia fet, començà a dir: “Segur que aquest és el Profeta que havia de venir al món”. Jesús, sabent que anaven a apoderar-se d’ell per fer-lo rei, es retirà tot sol a la muntanya”. “Qui vulgui ser el primer que sigui el darrer i el servidor de tots, com el Fill de l’home que no ha vingut a fer-se servir sinó a servir”. Aquest sí que és un canvi copernicà, un canvi radical de valoració del món, de la vida i d’allò què val.
Per això sant Pau dirà als cristians d’Efes que segueixin aquest mateix camí: “Us prego que visqueu com ho demana la vocació que heu rebut, amb tota humilitat, mansuetud, amb paciència, suportant-vos els uns als altres, no escatimant cap esforç per estrènyer la unitat de l’esperit amb els lligams de la pau”. Viure amb l’esperit de les Benaurances, del Sermó de la Muntanya. Llavors quan compartim el pa, el temps i les preocupacions, mostrarem que no sols de pa viu l’home i que li cal “l’esperança que neix de la vocació rebuda” del “Déu i Pare de tots, que està per damunt de tot, actua a través de tot i és present en tot”.


EL PODER


LA DESCONFIANÇA


dimecres, 22 de juliol del 2015

NO TORNAR-HI


Diuen que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Em sembla, però, que hi ha altres animals que ens acompanyen en aquesta “virtut”. A vegades quan no fa tanta calor i m’estic a la meva habitació, amb la finestra tancada, alguna mosca es proposa travessar-la i, al picar contra el vidre, enlloc de deixar-ho córrer, ho repeteix una i altra vegada sense parar, frenèticament. Ensopega amb el mateix obstacle una i mil vegades. No aprenen del seu error, el repeteixen. És el que moltes vegades ens passa a nosaltres: no aprenem dels nostres errors. Els repetim i del fracàs en donem culpa als altres o a l’entorn. I si no anem en compte, la nostra vida pot ser una continua repetició del mateix.
Les Completes, aquesta pregària que fa tota l’Església cada dia a l’acabar la jornada, sempre comencen fent una revisió del dia que deixem enrere. Un examen de consciència. Un repàs del dia per donar gràcies del que hem rebut, per veure on hem fallat i així preparar-nos per a l’endemà. I això els cristians ho fem perquè tenim clar cap a on anem i quin camí hi porta. La nostra vida no ha de ser l’eterna repetició de sempre el mateix, sinó un camí que desemboca en la vida. La vida i el camí que és Crist.
Nosaltres tots junts només fem les completes una vegada a l’any i ho fem en clau de festa. De festa major. Seria bo saber fer una bona revisió de l’any i fer-la en clau de festa. Podem fer festa per repetir, podem fer festa per oblidar, podem fer festa per celebrar. Podem fer festa per oblidar, per evadir-nos, per simplement desconnectar. Podem fer festa per repetir. Però crec que hi ha una altra manera de fer festa que és per celebrar, per agrair el que hem rebut i, també si és necessari, és un bon moment per reconciliar-se. Una oportunitat per apropar-se a aquell de qui les circumstàncies, els malentesos o les discussions  ens han separat. És també una trobada festiva gratuïta que és el fonament sòlid per construir futur, per construir comunitat. Perquè sigui festa de debò ningú ha de quedar exclòs, hem de mirar de ser-hi tots.
Per això, cal no repetir simplement i, menys encara, les nostres equivocacions. Cal ser-ne conscients, aprendre dels nostres errors. Cal no anar ensopegant sempre amb la mateixa pedra. Cal no ser l’eterna repetició. Cal celebrar, agrair i per això cal tenir un nord i un camí.
Fra Jacint Duran

CADASCÚ A CASA SEVA?



Hi ha una frase feta en què diem: “Cadascú a casa seva i Déu a la de tots”. I el que volem dir és que un en té prou amb els seus problemes i no s’ha de ficar amb els dels altres. Cadascú el que li toca. Els problemes dels altres són això, dels altres. I certament que hi ha persones, i a vegades som nosaltres mateixos, que es fiquen allí on no se’ls demana i sense saber de què va intervenen complicant encara més el problema que hi havia.
Tot i reconeixent això, cal dir que l’Evangeli ens posa en una dinàmica a la inversa. Per començar, Déu ja no es queda a casa seva, en el cel, sinó que entra a casa nostra i es fa un de nosaltres. Està plantat a la nostra porta i truca, com diu l’Apocalipsi i ens promet que si obrim Ell estarà amb nosaltres i nosaltres amb Ell. I és aquesta mateixa dinàmica de sortir d’un mateix la que ens vol transmetre. Els problemes dels altres són els meus problemes. Com diu sant Pau: “Déu ha volgut unir en el Crist tot el món, tant el del cel com el de la terra”. I això ens enviar a convocar, a reunir, a crear fraternitat, a sentir-nos trasbalsats pel dolor i la misèria dels altres, a sortir-los a l’encontre i congregar-los.
Cal veure com actua Jesús a l’hora d’enviar els seus apòstols. No els diu què han de dir. Però sí que els dóna força instruccions de què han de fer. No els envia sols, sinó de dos en dos. De fet, el mateix Jesús sempre va acompanyat i va elegir els dotze no sols per enviar-los a predicar, sinó perquè estiguessin amb Ell. Estar amb Jesús comportava estar en el grup, en la família de Jesús. Era allí on Jesús els ensenyava a perdonar, a confiar, a pregar, i això no sols de paraula sinó sobretot en la seva manera de fer. Per això havien d’anar de dos en dos per poder pregar com Jesús els havia ensenyat, per poder servir-se l’un a l’altre, per perdonar-se. No transmetien una doctrina simplement, sinó una forma de viure i veure el món diferent, molt diferent. Ells havien de ser el que predicaven.
També en companyia de Jesús havien après a confiar en la Providència: “Mireu els ocells del cel: no sembren ni cullen i el vostre Pare els alimenta. No valeu més vosaltres que tots els ocells plegats?” Per això van sense res per al camí: “ni pa, ni sarró, ni diners, ni un altre vestit...” Seran una imatge de Jesús que truca a la porta demanant com un pobre, creant així el trobament en la confiança. L’altre no és sols algú que rep, sinó algú que dóna i així s’esdevé aquell misteri que Jesús ens promet: “Qui us acull a vosaltres, a mi m’acull, i qui m’acull a mi acull aquell que m’ha enviat”. El Regne és aquí. Per això es guareixen les ferides, la mort .
El creient és com el profeta Amós, que va fer cas omís de la frase “cadascú a casa seva i Déu en la de tots”. Amós és el primer profeta que ha deixat escrita la seva predicació. Ell era del regne del sud i fou enviat a predicar al regne del nord, a casa d’altri. I això no per voluntat pròpia. “Jo no sóc profeta...n sóc pastor i sé fer madurar el fruit dels sicòmors, però el mateix Senyor m’ha pres de darrera els ramats i m’ha dit: Vés a profetitzar a Israel”. En una altra part del seu llibre parlarà així de la seva vocació: “Quan el lleó rugeix, qui no s’esglaia? Quan parla el Senyor, Déu sobirà, qui no transmetrà el seu missatge?” Era el segle VIII abans de Crist. Tot era prosperitat a Israel... per a uns quants. Amós, amb paraules tallants i austeres, denuncia la injustícia.
El deixeble de Crist, com Amós, sent amb força la crida del Senyor i fa de la seva vida un èxode d’ell mateix per portar l’esperança, per convocar, per ser reflex de Jesús.


FRUSTRACIÓ


Moltes vegades m’he trobat en informes mèdics amb la frase que diu del pacient: “baixa tolerància a la frustració”. La primera vegada que ho vaig llegir era en l’informe d’un xicot que amb el seu germà havia estat abandonat per la seva mare i que, en aquell moment, vam acollir al convent. Posteriorment, quan ja vivia en un pis amb el seu germà i, després d’una baralla per una raó ridícula en què va resultar ferit, el vam portar a l’hospital. El xicot no pogué suportar les cures i va fugir de l’hospital. En l’informe que va emetre l’hospital, vaig llegir-hi per primera vegada la frase que he anat trobant en casos semblants: “baixa tolerància a la frustració”.
La pregunta que em feia és: ¿com podia ser que una persona que ha passat per tantes tribulacions no pogués suportar la frustració que signifiquen unes cures, quan tota la seva vida era una immensa frustració? I segurament és per això mateix. Quan hom pateix una frustració en aspectes importants de la vida, s’arrapa a allò que és secundari i la seva pèrdua és viscuda d’una manera desproporcionada. És l’únic que li queda.
D’una manera no tant evident això mateix és el que ens passa a nosaltres. També nosaltres tenim “una baixa tolerància a la frustració” i segurament per la mateixa raó. Si no, mirem la importància desmesurada que donem a petiteses del que ens han dit o deixat de dir, del que no ha pogut ser o ha estat i no volíem. Com ens arrapem a coses o costums amb una avidesa que mostra una set desproporcionada. Segurament que això posa de manifest que hi ha aspectes fonamentals de la nostra vida que han quedat frustrats i llavors ens aferrem a detalls secundaris deixant la nostra vida buida de contingut. Frustrada en allò fonamental.
En el prefaci de la missa per a màrtirs, l’Església  prega: “En el martiri, la força es manifesta en la feblesa i el dèbil és fort a donar testimoni”. El màrtir, que és el paradigma del creient, ens mostra el que Pau ens diu a la carta als Corintis: “quan sóc feble és quan sóc realment fort”. El màrtir és fort a donar testimoni, és fort davant la frustració, del dolor i de la mort. I ho és perquè ha trobat al Senyor. Molt millor encara: ha confiat en Ell. No és frustrat en l’essencial, per això pot ser-ho en allò secundari.
Davant de Jesús, els de Nazaret es trobaven amb dues alternatives. Una era arrapar-se a les seves expectatives, a les seves il·lusions messiàniques i, per tant, refusar “al fuster”. Llavors, Jesús, com diu l’evangeli, no pot fer miracles, no pot obrar i no ho farà mai en contra de la nostra voluntat. O la segona alternativa: els de Nazaret podien assumir la frustració d’haver de renunciar a les seves expectatives i il·lusions i acceptar i confiar en el fuster, en Jesús. I llavors, sí, Jesús pot obrar prodigis, pot començar a guarir la frustració fonamental del nostre cor i omplir-lo amb la seva amistat. És el que Pau diu: “Els jueus demanen miracles, els grecs saviesa i nosaltres prediquem un Messies crucificat. Escàndol per a uns i niciesa per als altres. En canvi, és poder de Déu per a aquell qui creu”.
A qui opta per Jesús, a qui confia en Ell, el farà no sols tolerar les frustracions, sinó que li ensenyarà a prescindir de tot allò que no és necessari, en una vida senzilla que faci possible ser-per-als-altres. Que faci possible esdevenir instruments a les seves mans, que guarim i acollim. Que Ell curi aquella frustració profunda que ens impossibilita ser amics, germans i ens fa arrapar a tot allò que no pot donar vida, perquè no té vida. Ell és qui ens fa forts en la nostra feblesa perquè ens guareix de la set fonamental.