dimarts, 24 de febrer del 2015

NO SÓC CREIEN!



L’any 155 va ser cremat a l’estadi de la seva ciutat d’Esmirna, actual Turquia, el bisbe sant Policarp, a prop d’on actualment estan matant molts cristians. Sant Policarp és una anella que ens enllaça amb els mateixos apòstols, sobretot amb sant Joan. També conegué a sant Ignasi d’Antioquia i viatjà a Roma per dialogar amb el papa Anicet sobre la data de la Pasqua. El coneixement de l’existència de Policarp ens ve de la seva carta que envià als cristians de Filips i d’autors contemporanis que ens han transmès, també, les actes del seu martiri.

El que voldria subratllar d’aquestes actes és que, quan Policarp entrà a l’estadi, la gent començà a cridar en contra d’ell i dels cristians anomenant-los “ateus”. “Fora els ateus!!”, cridaven. És una qualificació que crida l’atenció, però no està massa lluny de la realitat. El creient ha de ser profundament ateu de totes les divinitats, de totes les realitats que s’erigeixen com a absolutes. De fet, l’alternativa que li posaven a Policarp era clara: havia de maleir Crist i havia de jurar per la fortuna de l’emperador. L’estat divinitzat. De fet, a Catalunya, els dos grans temples romans, un a Tarragona i l’altre a Barcelona, tots dos són dedicats a August, l’emperador. O sia, a l’Estat.

El seguidor de Jesús és profundament in-creient, ateu, dels déus, dels absoluts. Nosaltres no creiem en l’Estat, no creiem que l’Estat, encara que necessari,  porti la solució i la felicitat a l’home. No creiem que la raó econòmica ni la recerca del poder donin la raó única del fet humà ni de la història. Nosaltres no creiem ni en el Tarot (que ocupa tant d’espai a la TV), ni en l’horòscop, ni en la bona o mala sort, ni en el destí... Tampoc no creiem que l’home s’expliqui per simples reflexes químics o neurològics. No creiem que l’home es pugui reduir com una simple concreció del general, com una concreció de les enquestes. No creiem que les enquestes marquin el que s’ha de fer. Som ateus, incrèduls... i infidels. Infidels perquè escoltem tot el que s’ha d’escoltar, agafem allò que creiem que és bo però sense acollir necessàriament tota la teoria que li fa de marc. No ens inclinem davant autoritats i enquestes. Perquè creiem en Jesús. El Senyor.

Però això no ens fa desconfiats, tot al contrari. Aquest creure en Jesús, en Jesús ressuscitat, és com un perfum que s’escampa i ho ungeix tot. Des de dalt del cel, on Jesucrist hi penetrà fins al tron de Déu, a les profunditats de l’abisme, a les profunditats de l’infern. Això és el que proclama el Credo dient que “davallà als inferns” i que ho treu del text que avui hem llegit de la primera carta de Pere: “Per això va dur la seva proclamació als esperits empresonats”. Jesús ungeix tota la història. La que va venir després d’Ell i també la que fou abans d’Ell. Tots han sentit la seva veu. Tots senten la seva veu. A tots se’ls hi proposa la Bona Nova i la crida a la conversió. I la seva aliança assumeix l’aliança amb la creació tota. L’aliança amb Noè, amb tota creatura. Ell que convivia amb els animals feréstecs, com diu l’ Evangeli de sant Marc.

Per això ens cal escoltar l’Esperit. Aquell Esperit que va conduir Crist al desert. On cerquem l’Únic necessari, on ens alliberem de tants déus i absoluts. I acollim la Bona Nova de Crist, acollim Déu i ho centrem tot en Ell, en qui la nostra vida pren sentit i consistència.


   

dilluns, 16 de febrer del 2015

L'AMIC PARLA AMB L'AMAT


DÉU ENS OBEEIX so


DÉU ENS OBEEIX





L’any 1381, al nord de França, nasqué Santa Coleta. Va quedar orfe molt jove i, després de repartir tot el que tenia als pobres, va començar, com a terciària franciscana, una vida retirada i de pregària. Més tard es va fer clarissa. Ànima inquieta, va reformar molts monestirs tornant les monges a l’observança de la regla que va escriure Santa Clara. També va reformar la vida dels frares franciscans. Fins avui dia hi ha molts monestirs que porten la seva empremta i espiritualitat. En el testament espiritual que va escriure per a les seves monges diu: “Si obeïu Déu, Ell també us obeirà”. Sí, Déu ens obeeix.

Cal que obeïm Déu, certament, però també Déu ens obeeix. Cal escoltar Déu, ja que Ell ens escolta. De fet, obeir ve d’oir, escoltar. Aquesta capacitat d’escoltar és l’actitud bàsica del poble d’Israel. Cada dia es repetia, i es repeteix també avui tres cops al dia, la pregària del Shema’ (“Escolta!”), que comença així: “Escolta, Israel...!”. Aquesta és l’actitud de l’home de fe. De fet, l’Església també comença cada dia repetint el salm: “Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu, no enduriu els vostres cors...”.

D’aquest oir Déu neix l’obeir-lo. Però, aquesta actitud de l’home és una resposta, una imitació de l’actitud de Déu. Ell és el qui escolta primer. El qui acull les nostres pregàries. En l’Evangeli de Marc és constant el demanar a Jesús: “La sogra de Simó era al llit amb febre, i llavors mateix ho digueren a Jesús”. Jesús oeix i obeeix: “Ell mateix li va donar la mà, i la va fer llevar; la febre li desaparegué...” que és com un ressò del que diu el salm: “Conforta els cors desfets i embena les ferides”. Jesús també obeeix la seva mare en les noces de Canà quan, malgrat no haver arribat la seva hora, canvia l’aigua en vi.

Però cal que nosaltres oïm i obeïm Déu. Jesús així ho fa cada matí, diu l’Evangeli: “De bon matí, quan encara era fosc, es llevà, se n’anà en un lloc solitari i s’hi quedà pregant”. Jesús obeeix el Pare i marxa a d’altres pobles a predicar i a guarir. També Pau diu: “Jo no puc gloriar-me d’anunciar l’Evangeli: hi estic obligat, i pobre de mi que no ho fes!..., no ho he buscat, per a mi és un encàrrec de Déu”. Aquests oir i ser oït per Déu no sempre són una plàcida relació serena. Jesús mateix ho va viure amb angoixa, amb dolor, fins a la creu. Déu ens escolta, ens obeeix. Nosaltres cal que l’escoltem i l’obeïm.

I així és també la relació que hem de mantenir entre nosaltres. Cal aprendre a escoltar i a obeir l’altre. Escoltar atentament, intentar comprendre, no estar pensant la resposta abans que l’altre acabi o juxtaposar discursos inconnexes i sense un autèntic diàleg fruit d’escoltar. Cal obeir l’altre fins si no hi estàs d’acord, fins si el que t’està demanant, malgrat anar en contra del que tu penses, no va en contra de la consciència o, el que és el mateix, de l’Evangeli. És així que construïm família, fraternitat, Església. Cal saber escoltar-nos, acollir-nos, com Déu ens escolta i acull.



dimarts, 3 de febrer del 2015

LA FINESTRA

Com cada any he anat a Madrid a impartir unes classes de Franciscanisme. El convent és als afores. Aquest any m’han hostatjat al tercer pis. Quan he tancat la porta de la cel·la m’he quedat amb el pom de la porta a la mà i he hagut d’enginyar-me-les per poder obrir i tancar la porta sense queda tancat dins. La cadira era d’aquestes que, a vegades, regalen als frares d’alguna oficina que canvia el mobiliari. Tenia tot de dispositius que, lògicament, no funcionaven. He hagut de preparar les classes amb el respatller empenyent-me endavant, l’alçada massa amunt i el seient fent pendent cap endavant. En intentar obrir la persiana, aquesta es travava a cada pam que la movies i, a més, com he dit, al quedar al tercer pis havia de fer una autèntica excursió per anar a l’aula. Quan ja només faltava un dia em van canviar d’habitació, ja que venia un grup que feia uns dies de recés al convent i necessitaven aquella cel·la que jo ocupava fins aleshores. Vaig anar a parar al primer pis. El pany funcionava a la perfecció. La persiana era acabada de posar. La cadira senzilla i feta a la meva mida per treballar. I al trobar-me al primer pis l’aula em quedava a dos passos. Vaig pensar que em podien haver donat aquella cel·la ja a l’inici. Amb tot, aviat vaig adonar-me que hi havia una alternativa plantejada. Aquesta habitació era molt més còmoda, però la finestra tenia els vidres bisellats. Entrava claror, però no es veia res. En canvi, l’altra habitació tenia una vista àmplia. Es veien les muntanyes nevades, el cel ampli d’un blau fort i nítid, on molt sovint passaven ocells de tota mena.

Em sembla que el nostre temps ha optat per l’habitació còmode, on tot és a punt, encara que no s’hi vegi  l’horitzó. Hem suplert les finestres per pantalles. No necessitem les finestres. La finestra, com a màxim, et deixa veure el que t’envolta, però no més. En canvi, en una habitació còmoda sense finestra però amb pantalla estàs connectat amb tot el món. El que tens a prop és massa vulgar. Hem substituït el conèixer el veí per conèixer les estadístiques. No volem relacionar-nos amb el qui està al costat i parlem amb aquell que està a centenars de kilòmetres, que sempre ens sembla més interessant i, el que és més important, quan volem tallem i cliquem per parlar amb un altre. No volem finestres, volem pantalles. No volem els riscos de la relació. Les pantalles sempre es poden apagar i prou, no així aquell que està aquí al costat nostre.

El mateix hem fet amb Déu. Preferim una habitació sense finestres. Ara no es tracta tant de pregar com d’autoconèixer-se. No es tracta d’obrir-se a Déu, sinó de descobrir la nostra essència més profunda. Hem substituït l’escolta de la Paraula de Déu per llibres d’autoajuda. No es tracta d’obrir-se a la relació amb Déu, sinó d’entrar en mi mateix. I no vull dir que això sigui perjudicial, sinó que això no és pregària. Pregar és obrir les finestres de bat a bat a Algú que ve de fora. No es tracta de descobrir-me, sinó de relacionar-me amb Déu i amb Ell caminar i fer una història d’oblit de mi mateix i, així, aprendre a estimar.

“Tant de bo avui sentíssiu la seva veu, no enduriu els vostres cors”. Per tant, el salm ens diu que hi ha en nosaltres la capacitat d’escoltar Déu. Certament que dins nostre hi ha el ressò de les exigències familiars i socials, els tòpics de la nostra cultura, però enmig de tot hi ha una finestra oberta capaç d’escoltar Déu. Però també d’enduriment, com diu el salm, que fa impossible d’entrar “al seu lloc de repòs” com acaba dient el text. Entrar en el lloc de repòs que ens promet Jesús: “veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats i trobareu el repòs que tant desitgeu”. Qui escolta “avui” la veu de Déu experimenta aquest repòs. Cal obrir la finestra.

L’evangeli de Marc ens diu que els qui escoltaven Jesús quedaven estranyats “perquè parlava amb autoritat”. Què vol dir, aquí, que percebien aquesta autoritat? Crec, bàsicament, en dues coses. Primer, quan Jesús parla hom el reconeix. O sigui, certament que la seva paraula és alè d’aire fresc ple de novetat però, a la vegada, el reconeixem. És com diu dels dimonis que descriu el text “ja sabem qui ets, ets el Sant de Déu”. Fins els nostres dimonis el reconeixen. La part més malaltissa de nosaltres mateixos sap davant qui es troba. Sap que és veritat, que és la veritat. Nosaltres som els testimonis més irrefutables de què Ell és veritat, que és la veritat. El coneixem.

Però la seva autoritat, segons aquest text, ve sobretot perquè allibera, com diu el dimoni en el text “has vingut a destruir-nos”. I així és: “calla, i surt fora”, així de contundent és Jesús. En el precís moment que obres la finestra, la porta, i en el moment que hi confies, Ell allibera.

Ens allibera quan obrim la finestra, la porta i Ell ens fa sortir de nosaltres mateixos i ens constitueix en una porta oberta on tothom pot entrar, ser acollit, escoltat. I ens constitueix en profetes que han pujat a la muntanya santa tota ella abrandada en foc.