dissabte, 26 de desembre del 2015

LA PART OCULTA O LA PART FOSCA?


La lluna, la veiem variar en les seves fases. Tanmateix, malgrat que la vegem variar, la lluna té una part oculta que mai no veiem. Roda a l’entorn de la terra, però sempre mostra la mateixa cara. Hi ha una part oculta que no veiem.
Semblantment, tota la realitat té una part oculta a què no tenim accés. Una part oculta no necessàriament fosca. I no es tracta simplement d’una part, sinó que allò que ens és inassequible és el seu nucli, el centre. Tot està submergit en el no-coneixement. Això no vol dir només que la part oculta sigui tot un conjunt de problemes que poc a poc la ciència va revelant, sinó que tota la realitat està submergida en el misteri. No és fàcil trobar qui ho visqui així. Més aviat veiem la realitat d’una manera lineal. Molt pragmàtica. Banal. Desencantada. És vista d’una manera intranscendent: com un problema a resoldre, a manipular; no com un misteri a admirar. Costa trobar capacitat d’admiració pel tot. Costa que es vegi el tot com un profund misteri en què estem immergits. No es tracta simplement d’una admiració més o menys estètica, sinó de quedar ferit pel que és, pel fet de ser. Podem anar comprenent-ne parts, però el fet de ser ens incumbeix tant, que no podem prendre distància per analitzar-lo.
I això passa especialment amb les persones i, malgrat tot, amb quina facilitat pontifiquem sobre el que l’altre pensa, fa o diu. Amb quina facilitat em redueixo a mi mateix a quatre necessitats. Ni a mi mateix m’escolto i, així, continuo sent un desconegut per a mi mateix. La part oculta de la realitat de l’altre, de mi, no és percebuda. O, si és percebuda la part oculta de l’home, l’etiquetem com a part fosca. De fet, quan parlem de la part oculta de les persones, en parlem com la “part fosca”, tenebrosa. La relacionem amb la maldat, no pas amb la bondat.
Aquesta actitud és la que queda dibuixada en el diàleg entre Pilat i Jesús. Davant seu, Pilat no veu Jesús, no vol veure “algú”, sinó que té un “problema”. Quan Pilat vol saber qui té al davant, pregunta “quin mal ha fet?”, per així poder treure’s del davant la persona i concentrar-se amb el problema. Pilat volia accedir a la part oculta de Jesús, que per a ell és la part fosca: “Què has fet de mal?”, “per que t’han portat aquí?”
A l’Evangeli de Joan hi ha dues preguntes de Pilat que no surten al text d’avui. En una, Pilat no espera resposta; a l’altra, Jesús no respondrà. La primera pregunta que fa Pilat és al final del diàleg d’avui. Jesús diu: “Jo sóc rei. La meva missió és ser testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu” i Pilat va respondre amb una pregunta de la qual no vol resposta: “I què és la veritat?” i marxà. La segona pregunta de Pilat a Jesús és: “d’ on vens?”. “Què és la veritat?” “D’on vens?” Pilat, amb aquestes dues preguntes, està assenyalant la part oculta de Jesús que s’irradia com un misteriós interrogant que envolta tota la seva persona. La part oculta de Jesús no és la part fosca sinó un raig de llum que ens il·lumina amb un silenci pregon que ens introdueix en la veritat.
La nostra part oculta, certament, és ambivalent i moltes vegades fosca. Però és un lloc on hi pot habitar el Rei de la Glòria. La nostra part oculta és misteriosa, capaç d’acollir la llum perquè és capaç de l’infinit. És capaç d’acollir en si l’Etern. I és a través de l’acollida que la seva part fosca resplendeix de llum, que no sols l’il·lumina a ell sinó que esvaeix les tenebres de l’entorn. La nostra part oculta és fosca quan no deixem que sigui la seu del Rei ressuscitat. La part oculta de la realitat, la dels altres, la meva, és fosca quan no és il·luminada pel foc de la presència de Déu.


dissabte, 28 de novembre del 2015

FER COM SI FÒSSIM CRISTIANS...

Per correu electrònic m’ha arribat un petit escrit en què es parla de la història entre dos amics. Un amic li diu al l’altre tot seriós i decidit: “Ja no puc més, he decidit matar el meu veí. Em fa la vida impossible. Però vull fer-ho sense que ningú ho noti”. L’amic intenta treure-li la idea del cap, però no pot fer res davant de l’actitud decidida de l’altre. Finalment, l’amic cedeix a col·laborar. I li dóna un pot que conté un polsim i li diu: “només cal que li aboquis a l’aigua del dipòsit de la casa. És molt segur, però triga una mica a fer efecte. Ara bé, si vols que ningú no sospiti res, hauràs de comportar-te com si no passés res, com si fóssiu amics, no has de mostrar-te agressiu, ni hauràs de barallar-te amb ell. Tot al contrari: encara que et costi,  hauràs de mostrar-te amable, hauràs de fer com si no et molestés res del que fa. Perquè ningú no sospiti, fins i tot hauràs de convidar-lo, saludar-lo. Fins i tot, sobretot hauràs de parlar bé d’ell en la conversa amb els altres veïns, no sigui que sospitin res. Sigues sobretot amable i fes bona cara, saluda’l. I si cal, vés a casa seva de bon rotllo. Així, quan mori, ningú no sospitarà de tu. Al cap d’un mes, l’home anà a parlar de nou amb el seu amic, aquest li preguntà com anava tot i li digué: “He fet com m’has dit: perquè ningú no sospités, he fet com si fóssim amics, l’he saludat i hi he parlat, no he malparlat d’ell. L’he tractat com si fóssim amics i... ens hem acabat fent amics. Ja no el vull matar.”
Aquesta és la proposta que ja fa segles ens oferí el Beat Ramon Llull i després Blaise Pascal: “actuar com si fóssim cristians”. És una aposta de què depèn tota la nostra vida. Actuar com si fóssim realment cristians i esperar a veure què passa. Fer un experiment a veure què en resulta. D’entrada, ens trobem com aquell amic: ja no ho suporto més, la meva vida és buida, i l’ira ,provocada per mil pensaments, em fa molt difícil el dia a dia. Ens sentim distanciats de Déu.
Com també li passava a sant Francesc: abans de la seva conversió, se sentia ple d’agror i distanciat de Déu. Però va provar aquest “actuar com si realment fos cristià”. Amb els leprosos, pels qui sentia una viva repugnància,  va fer “com si fos cristià”, va ser misericordiós amb ells i, va fer misericòrdia... i l’experiment funcionà, ell mateix ens ho diu: “Quan vaig fer misericòrdia amb ells, allò que m’era amarg, se’m convertí en dolcesa de l’ànima i del cos”. Féu com si fos cristià i la porta s’obrí. I a l’obrir-se, l’Esperit va poder esculpir un sant Francesc. Per aquest mateix camí el seguí, també, santa Elisabet.
Avui les tres pregàries de l’Eucaristia van en aquest sentit. En la pregària amb què comença l’Eucaristia es fa una rotunda afirmació:  “La felicitat només és plena i perdurable quan us servim a vós, autor de tots els béns”. La felicitat es troba en el fet de servir, i així la felicitat és plena i perdurable. En la pregària de l’ofertori, s’hi afegeix que, a més de ser plena i perdurable, aquesta felicitat “mai no s’acaba”. Però la pregària de l’ofertori diu que aquesta felicitat, que es troba en el fet de servir, és un donar-se a Déu. La pregària diu: “ que aquests dons ens ajudin a donar-nos més a vós i ens obtinguin aquella felicitat que mai no s’acaba”. Finalment, en la pregària conclusiva, demanarem “que aquesta Eucaristia, que ell mateix ens manà que celebréssim en memorial seu, ens faci créixer en l’amor”.
Ara, aquí, com diu l’Evangeli de Marc, com si es tractés de la fi del temps,  el Fill de l’home ens reuneix dels quatre vents. Ens aplega per celebrar el seu memorial que ens fa créixer en l’amor. A nosaltres ens cal ACTUAR COM SI ENS HO CREIÉSSIM i, per tant, servir i donar-nos, somriure, donar la mà... A veure què passa. Pot ser que es faci, humilment present en mi, entre nosaltres, allò que esperem per al temps definitiu: aquella felicitat plena i perdurable que només Déu pot donar.


divendres, 27 de novembre del 2015

Sínode: una forma de creure


Fa relativament poc s’ha acabat el Sínode, que ha despertat moltes expectatives. Al marge d’això, crec que val la pena aturar-nos en la mateixa paraula Sínode, perquè expressa una de les realitats fonamentals de la fe cristiana. La paraula Sínode ve del grec i moltes vegades es tradueix per reunió. Però l’etimologia de la paraula diu més. Odos en grec vol dir “camí” i syn significa “conjuntament”. Per tant, Sínode vol dir “fer camí conjuntament”. I això és ser cristià: fer camí, no sol, sinó conjuntament, amb d’altres; recórrer el mateix camí acompanyat, conjuntament amb d’altres. 
És això el que expressa l’Evangeli quan ens diu que a la fi dels temps “veuran venir el Fill de l’home sobre els núvols del cel” i “enviarà els seus àngels per reunir els seus elegits, que vindran de tots quatre vents”. No sabem com serà la fi del temps, ni quan s’esdevindrà. Com diu l’Evangeli, “del dia i de l’hora, ningú no en sap res, ni tan sols els àngels ni el Fill; només ho sap el Pare”. Però sí que sabem qui hi haurà: Jesús. És ell qui ens convocarà. I no ens convocarà a nosaltres sols, sinó que, amb gent dels quatre vents, hi anirem conjuntament a reunir-nos amb ell. Serà un Sínode, un fer camí conjuntament cap el Fill de l’home, cap a Jesús gloriós.
I Jesús ens diu, també, que tot s’acomplirà en la seva generació. I així fou: Crist ressuscitat va convocar els seus deixebles dispersos i esporuguits, com ho farà a la fi dels temps. I no els va convocar sols, sinó que aquell matí de Pasqua caminà conjuntament amb els dos deixebles d’Emaús, els va obrir els ulls, els va abrusar el cor i els va precedir cap a Jerusalem on hi havia tots els deixebles i ells els digueren: “Realment el Senyor ha Ressuscitat i s’ha aparegut a Simó”.
Ara, també, el Fill de l’home, el ressuscitat, ens convoca dels quatre vents com ho féu amb els deixebles dispersats per la por, després de la seva mort. Com ho farà a la fi del món per coronar tota la seva obra. Per fer la Jerusalem celestial, on Ell mateix ens serà llum, consol i vida. Ell ho serà tot en tots i tots farem un sol cos amb ell. Ara, també, és ell mateix que vol que pregustem ja la joia definitiva. Vol que fem de la nostra vida un Sínode, un caminar junts amb ell. Com diu el salmista, “m’ensenyareu el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència”.
I tots nosaltres, l’Església, siguem on siguem, som ferment d’aquest caminar plegats, de fer en qualsevol lloc una anticipació d’aquesta Jerusalem celestial. Fins i tot al bell mig del conflicte, de la confrontació i de la por, hem de ser instruments a les mans del Senyor per portar la pau, la compassió, la reconciliació. Amb la nostra vida i el que fem, hem de possibilitar i mostrar que és realista voler la pau.


dijous, 12 de novembre del 2015

ELL HI ÉS

En el segle XIV es va escriure un llibre que va ser molt llegit. Em refereixo a La imitació de Crist. Actualment amb prou feines el coneixen uns pocs, però durant segles fou molt citat i conegut. Fins en la Reforma protestant es va tenir durant segles aquest petit llibre com un company de camí. S’hi atribueix a Thomas de Kempis, encara que no és clar que en sigui l’autor. És un conjunt d’aforismes i petites meditacions que intenten concretar el seguiment de Crist. Algunes de les frases són tretes dels escrits de sant Francesc. Avui, algunes de les seves màximes ens costen d’entendre o són mal enteses, per això quasi ningú el llegeix. Però valdria la pena no oblidar-lo i llegir-lo amb atenció i sense preses. El fet que ens desconcerti ens pot ser saludable en aquest món tancat en el pensament únic.
Una de les seves màximes diu: “La serenitat no és estar arrecerat de la tempesta, sinó trobar la pau enmig d’ella”. La serenitat, la pau del cor, no pot dependre del que ens passa, sinó que hem de saber trobar la pau enmig dels neguits i dificultats. La pau que depèn del que passa, del que ens passa, no pot ser l’autèntica pau. Quedaríem a mercè del vent de qualsevol esdeveniment. Quan la serenitat i la pau es mantenen malgrat una situació adversa és quan podem adonar-nos que és un do de Déu. Que Déu és en nosaltres.
Això és el que ens passa en la pregària quan no succeeix el que hem demanat, malgrat haver confiat i haver lluitat per cercar i ser coherents. Però la pau i serenitat que vénen d’haver obtingut el que demanàvem és quedar a mercè d’alguna cosa que no és Déu. No depenem de Déu, sinó dels seus dons. Valorem més els seus dons que a Ell. Quan en la litúrgia d’avui demanem que el Senyor: “Aparti tota mena d’adversitat, per tal que sense entrebancs ni rèmores, us servim amb llibertat”, ens està assenyalant l’entrebanc, la rèmora que impedeix la serenitat, la pau, l’alegria que, com diria sant Francesc, sóc jo mateix: el meu tancament a donar-me.
El text de la viuda pobre està posat al final de la vida pública de Jesús. Està posat com a pòrtic de la Passió. Com a text que resumeix el seguiment de Crist. I fins i tot és imatge que transparenta Jesús mateix qui “donà tot el que té per viure”, donant la vida, donant-se. La viuda pobra és una icona de Crist. La viuda pobra és el rostre del Pare. En ella se’m mostra què he de ser jo.
El que Jesús veu en la viuda pobra és que ho dóna tot. El seu tresor és Déu mateix. Com diu santa Teresa: “Nada te turbe nada te espante, quien a Dios tiene nada le falta, sólo Dios basta”. El cor sols ha d’estar centrat en Déu. L’oblit d’un mateix, aquest donar-se a Déu, és perquè Ell primer s’ha donat totalment a nosaltres. Com diu la carta als Hebreus: “El Crist va ser ofert una sola vegada, quan va prendre damunt d’ell el pecat de tots”. “Crist ha entrat al cel mateix, i s’ha presentat davant Déu per nosaltres”. Déu ens demana donar-nos totalment a Ell; Ell que en Crist es donà i es dóna totalment a nosaltres.
“La serenitat no és estar arrecerat de la tempesta, sinó trobar la pau enmig d’ella” i això només ho pot donar Déu quan hom s’obre donant-se totalment a Ell. Això és superior infinitament a les nostres possibilitats, però és totalment a l’alçada del nostre desig. Només ho pot fer real Déu a un cor que viu la vida on la serenitat li ve d’aquella mirada atenta i plena d’infinit de Jesús que diu l’Evangeli:  “Jesús mirava”, com amb el jove ric: “Jesús se’l mirà i l’estimà”, o com a Zaqueu: “Jesús alçà els ulls i digué...”. És aquesta mateixa mirada que hem de deixar reposar sobre nosaltres, perquè hi és, no és un exercici més o menys espiritual, sinó viure d’acord amb la realitat de Crist ressuscitat. Ell hi és i ens mira. Com diu Teresa de Jesús: “El nos mira amorosa y humildemente”. Aquesta mirada de Jesús fa reviure els morts i a nosaltres ens centra en l’únic necessari.




EL MEU ONCLE


divendres, 6 de novembre del 2015

TOT SANT TÉ UN PASSAT


Avui voldria tornar a citar una frase d’Oscar Wilde, que diu: “tot sant té un passat; tot pecador té un futur”. El llibre de l’Apocalipsi diu d’aquells que anaven vestits de blanc que “havien rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell, i els havien quedat blancs”. Calia rentar-los. Si calia rentar-los, és que no eren nets, és a dir, tenien un passat. I eren sants! Actualment, amb els buscadors i el facebook i altres enginys informàtics, malgrat tota la política de protecció de dades personals, hom està exposat contínuament  a ser escrutat, filmat, etiquetat, investigat per qualsevol qui ho vulgui. Per tot arreu ets filmat o pots ser-ho per qualsevol que tingui un mòbil. En alguns establiments, t’avisen i surten amb aquella frase:  “l’informem que la seva compra serà filmada” i continuen dient: “Per la vostra seguretat”. Però com que no es creuen que aquesta sigui la raó (perquè de fet no ho és), continuen dient: “Perdoni les molèsties”.
Ara com sempre, sants o no,  tenim un passat. La diferència és que l’ara no es borra, no es renta, queda per sempre. L’oblit informàtic és quasi impossible.  Es van amuntegant més i més dades que, en un moment o altre, poden ser utilitzades per fer mal... O per fer bé!
De fet, “tot sant té un passat” i, si té el vestit blanc, és perquè els han rentat “amb la sang de l’Anyell”. En el moment que s’oblidi d’això, deixa de ser sant, deixa de ser bo. La nostra bondat i santedat només pot existir gràcies a la memòria del nostre passat i d’haver estat rentats amb la sang de l’Anyell. Aquesta memòria ens fa adonar que “no hi ha res humà que ens sigui aliè”. És aquesta la base humana de la possibilitat de ser compassius, de no ser prepotents.
Quan es comencen a presentar credencials de mans netes i de trencar o distanciar-se del  passat, quan amb paraules o amb gestos s’està dient: “Nosaltres no som d’aquests”, s’està preparant l’arrogància i la repetició de passats  dolorosos perquè no s’aprèn del passat. I no s’aprèn del passat si d’alguna manera no se sent com a pròpia la culpa col·lectiva i com tu mateix hi has contribuït o te n’has aprofitat.
L’Església no té les mans netes i, com que no vol trencar amb la seva memòria, ni amb el fil de dos mil anys d’història, per això contínuament ha de demanar perdó. Sobretot en moments importants, com ho han fet els papes darrerament. I com ho fem al començament de cada missa, per nosaltres i per totes les incoherències i traïcions de tota la comunitat. I és aquest record el que possibilita  allunyar la prepotència i omplir-nos de compassió. Quan s’oblida el propi passat, l’Església es fa ridículament arrogant. Res d’humà és estrany al creient en Jesús. Cal recordar.
 Però aquesta mateixa memòria ens pot portar a la desesperació i al ressentiment. “Tot sant té un passat; tot pecador, té un futur”. Només deixant humilment que la mirada de Déu i la seva llum entri, curi i il·lumini, podrà engendrar futur i esperança. Per això és molt sa i molt sant, recordar sota la mirada de Déu.  “Tot sant té un passat i tot pecador té un futur”. Un futur que és la santedat, que no la constitueix tant la perfecció com el fer camí. Com diu la pregària final de la Missa: “Els qui caminem cap a la santedat, que és la plenitud del vostre amor”. La santedat és un camí cap a la plenitud de l’amor de Déu. I això ho ha fet possible el fet que hem rentat els nostres vestits, les nostres mans,  amb la sang de l’Anyell.
No se si serà possible l’oblit informàtic, però sí que ho és l’oblit de Déu. La seva mirada és sempre nova. Ens mira amb els ulls de Jesús, a través de Jesús. Aquest és el nostre futur: “Serem semblants a Ell, perquè el veurem tal com és”. També nosaltres veiem Déu amb els ulls de Jesús, a través de Jesús. Ell és la nostra santedat. Deixem que la seva mirada reposi sobre nosaltres i callem. Ell, amb la seva sang, renta el nostre passat. La base humana per no ser arrogants i per ser compassius és la nostra memòria lúcida i verídica. Recordar sota la mirada de Déu ens dóna un futur. No oblidem, mai, el nostre passat: si el deixem sota la mirada de Déu, s’anirà blanquejant. No desapareix, sinó que es transforma en pedres del Temple on Déu habitarà. Pedres vives de la Jerusalem celestial. “Els sants tenen un passat; els pecadors, tenen un futur”. Tots som pecadors i tots estem cridats a la santedat.


dijous, 29 d’octubre del 2015

PARLAR CLAR!


El dijous vaig anar a la consulta d’un metge. Vaig haver d’esperar força estona ja que totes les visites del matí s’havien traspassat a la tarda. O sigui, que s’havien acumulat totes les visites, les del matí i les de la tarda. A la sala d’espera, hi havia diferents revistes: la majoria eren d’aquestes que expliquen les intimitats dels famosos. Em va cridar l’atenció la portada d’una d’elles. Deia, referint-se a un d’aquests famosos, que després del trencament amb la seva parella, els havia concedit una entrevista. La revista, amb lletres grosses a la portada, remarcava que el tal personatge “parla clar”. Tot seguit, posava un munt de frases d’ell referides a la seva ex parella que la deixaven de volta i mitja.
Avui ens agrada que la gent parli clar. Que s’entengui el que diu, i això, amb poques paraules. Quasi telegràficament, com un missatge sms o d’un whatsapp. Però cal dir que parlar clar no és el mateix que dir la veritat. Hi ha missatges clars i contundents que s’entenen perfectament, però que estan lluny de la veritat. I moltes vegades els missatges no són veritat perquè s’hi diguin mentides, sinó perquè són parcials, perquè els falta una altra part. Poques vegades es pot dir la veritat sense matissar i explicar, sense posar-se en el lloc de l’altre. Val més quedar amb el dubte de no haver entès, que en la claredat d’una veritat a mitges.
A l’evangeli de sant Marc, al capítol 8, Jesús pregunta als seus deixebles: “Qui diu la gent que sóc jo... I vosaltres, qui dieu que sóc?” Pere parla clar i respon: “Tu ets el Messies”. Aquesta resposta és veritat, però parcial perquè, a poc a poc, els deixebles aniran descobrint i s’aniran introduint més en el misteri de Jesús. I això ho faran, no raonant, sinó caminant, seguint-lo, posant-se en el lloc on han passat els peus de Jesús. Quan es fa el camí, llavors s’hi veu clar. Seguint a Jesús se’l comprèn. Per això, després d’aquesta pregunta i aquesta resposta, Jesús no se centra en grans explicacions, sinó que comença a caminar cap a Jerusalem. I els deixebles darrera d’Ell. Caminant. Seguint.
És com si l’evangelista es fes seva, com a pregària fonamental del creient, la pregària del cec de Jericó: “Senyor fes que hi vegi” i el qui havia estat cec fa com tot deixeble: “ A l’instant hi veié i el seguia pel camí”. El text subratlla “el seguia pel camí”. Els deixebles, per esdevenir deixebles, no en tenien prou sabent les paraules de Jesús, sinó que van fer el seu mateix camí. Com el cec de Jericó: hi veié clar quan cregué. I aquesta fe es concretà: com diu el text, “a l’instant el seguia pel camí”.
Nosaltres som el cec, jo sóc el cec de la vora del camí que demano llum. I Jesús diu: “Jo sóc la llum del món. Qui em segueix no caminarà a les fosques sinó que tindrà la llum de la vida”. Qui em segueix. La nostra fe parla clar, té enunciats clars, que són comprensibles: Déu existeix; Jesús ha ressuscitat d’entre els morts; en ell Déu s’ha fet home; en el Sermó de la muntanya hi veiem el que Déu vol de nosaltres; Déu ens ha donat el seu Esperit per dur-ho a terme. Però jo, nosaltres, vivim realment com si Déu existís? O simplement en prescindim com si no hi fos? Jo, visc com si realment Crist ha ressuscitat? O no ho tinc incorporat en mi? No sols cal aprendre les veritats, clares i senzilles de la fe. Cal seguir-lo a Ell pel camí. I això vol dir, també, unes coses clares i concretes: cal parlar amb Ell, cal parlar d’Ell, cal que les nostres decisions siguin fruit d’aquest estar amb Ell. Llavors, a poc a poc, esdevindrà clara la nostra vida. Perquè el problema no el té Ell, som nosaltres que el necessitem, Ell és la llum.

En un món tant complex, demanen claredat. I és lògic, sobretot quan la complicació i les falses explicacions,  allò que volen, és amagar la veritat. Cal dir la veritat amb senzillesa, però sobretot cal viure en la Veritat. Perquè tots estem assedegats sobretot d’autenticitat.


divendres, 23 d’octubre del 2015

ELL T’ACOMPANYA


Oscar Wilde és un escriptor nascut a mitjan segle XIX a Dublín, i que va morir el 1900 pocs anys després d’una traumàtica i dolorosa estada a la presó. Justament a la presó va escriure el seu últim llibre, De profundis.  En aquest llibre, valuós des de molts punts de vista, va dir que trobar-se amb el sofriment és sempre posar-se davant del Sagrat. És posar-se davant d’allò que desconeixem, que ens sobrepassa. Déu és aquell desconegut. Aquell que et sobrepassa: Ell i els seus designis. Sobretot els seus designis sobre tu, que esdevenen desconcertants darrera el vel del dolor. Diu sant Agustí de Déu: “Si dius que el coneixes, no és Déu”. Igual podem dir dels seus designis. Igualment podem dir-ho del sofriment.
Però és precisament el sofriment, el lloc on Ell ha vingut a trobar-nos. Com diu la carta als Hebreus: “Perquè el Gran Sacerdot que tenim no és incapaç de compadir-se de les nostres febleses: ell, igual que nosaltres, ha estat provat en tot”. I en aquesta prova, que és la nostra mateixa prova, les nostres mateixes febleses, en elles i a través d’elles, Ell ha “travessat els cels i ha entrat davant Déu”. Ell, que ha “co-patit” amb nosaltres, pot compadir-se de nosaltres. Jesús diu a Jaume i Joan: “Podeu beure el calze que jo he de beure? Podeu ser batejats amb el baptisme amb què jo he de ser batejat?” Perquè és el mateix calze que ens dóna per beure i que ell va beure abans. El baptisme amb què hem de ser batejats és el mateix amb què Ell va ser batejat.
Ell ha caminat pels nostres camins i així els ha transfigurat perquè fossin els seus camins, i així ens porta fins travessar el vel del Sant dels Sants.  Així, on hi havia desesperació, amb la seva presència, hi ha plantat l’esperança. D’aquesta manera, on hi havia fosca, hi ha fet brillar la llum, que és Ell mateix. Els nostres camins transitats per Ell, transfigurats per Ell, ens porten a horitzons molt diferents dels nostres. Hem de  veure el món d’una manera molt diferent. Com diu sant Francesc: hi ha coses que fins ara menyspreàvem, però que són de gran valor als ulls de Déu. I coses que teníem en gran valor, que no valen res als ulls de Jesús.
És així que aprendrem a demanar el que realment val. Hem d’aprendre a demanar, perquè no sabem demanar o demanem malament: demanem allò que no ens convé.  Diu Jesús a Joan i Jaume: “No sabeu què demaneu”. Els camins de Jesús són molt diferents dels nostres. Jaume i Joan demanen a Jesús seure a la seva dreta i a la seva esquerra el dia en què Ell serà glorificat. I segurament que, per la fermesa que després mostren quan afirmen que volen beure del seu mateix calze, ells saben que el camí no és fàcil. Segurament els mouen ganes d’instaurar el Regne de justícia per als pobres i els qui pateixen. Segurament cerquen la justícia i, per aconseguir-la, cerquen el poder. Això és el que entreveu Jesús, que va a l’arrel del problema: el poder. Jesús, però, l’ exclou totalment. No es necessita el poder per fer justícia. Ben al contrari: el poder és un greu impediment. Diu Jesús: “Ja sabeu que, en les nacions, els qui figuren com a governants disposen dels seus súbdits com si en fossin amos, i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder”. Jesús és molt clar en aquest punt. Ens diu: “Entre vosaltres no ha de ser així”. Diu als apòstols: entre vosaltres les coses han de ser diferents. Nosaltres hem de fer les coses diferent de com ho fan els poderosos. Com dirà una carta del segle segon dirigida a Diognet: “ Nosaltres que no tenim res enriquim a molts”.
Hem de comptar amb el sofriment de néixer de nou. De passar de voler ser important a ser el servidor. Passar de voler ser primer a ser esclau. Ell, com sempre, ens passa al davant, i diu: “Com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir i a donar la seva vida.”
Davant del sofriment, som davant del Sagrat. Sabem que Déu, en el sofriment, hi és sofrint, servint, transformant els cors, per ensenyar-nos què cal demanar. Per això, “mantinguem la fe que professem”, com diu la carta als Hebreus. Mantinguem ferma la fe en Jesús. Ella ens fa caminar en la fosca, ella ens fa desitjar ser servidors i no ser servits. Ens ensenya a fer del nostre sofriment un servei.
Certament, davant del sofriment, som davant del Sagrat; però coneixem la seva veu i Ell ens reconeix. Per això, podem dir amb el salmista: “Tenim posada l’esperança en el Senyor... Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai, aquesta és l’esperança que posem en Vós”.




divendres, 16 d’octubre del 2015

El cel és mut


L’altre dia anava amb el cotxe amb la ràdio encesa. Estaven fent la presentació d’un llibre. No m’ha quedat el nom de l’autor ni el títol de l’obra. En aquell moment estaven llegint-ne un fragment que, tanmateix, sí que m’ha quedat a la memòria. Es tractava d’un diàleg entre un cowboy i un indi. El cowboy està en un lloc quasi desert i està admirant la volta del cel, contemplant les estrelles. En aquest moment s’adona que un indi està assegut darrera un matoll davant d’unes brases fent el mateix que ell: mirant el cel, les estrelles.  El cowboy s’acosta i li pregunta: “Què diu el cel?” L’indi, després d’un silenci, respon: “El cel és mut. L’únic qui parla és l’home. I no hi ha res a dir”.
“El cel és mut.” L’autor del llibre posa en llavis de l’indi una manera que tenen molts de comprendre’s,  de sentir-se. Veuen el cel com una infinitud muda, freda, buida. Déu simplement no hi és. No hi ha ningú. Tot és mut, no hi ha una paraula que sigui realment significativa. Que doni sentit. Que transformi aquest cel mut en una llar. No hi ha autèntica transcendència. Davant d’això, l’únic qui pot parlar, segons l’autor, és l’home, i aquest, segons ell, no té res a dir. De fet, no pot dir res. Com diu l’indi: “L’únic qui parla és l’home; i no hi ha res a dir”, perquè qualsevol cosa que digui és això: només paraula d’home. Incapaç de donar sentit al tot. L’home és simplement home i no pot donar raó del tot. Només pot parlar del més ençà; no, del més enllà. No, del tot i del seu sentit.
Ens trobem d’una alternativa: o bé, d’una banda, acollir només paraula d’home i,  llavors, el silenci s’estén pels cels infinits i pels segles eterns, tot es torna absurd, fred, callat, silenci fred, és a dir, una realitat unívoca, que ja no és una porta, una escala , un símbol que remet, que ens obre a una altra realitat, a la realitat de veritat. O bé, d’altra banda, podem acollir, com diu la carta als Hebreus, “la paraula de Déu (que és) viva i eficaç. Més penetrant que una espasa de dos talls: arriba a destriar l’ànima de l’esperit... aclareix les intencions i els pensament del cor.” Aquesta paraula destria, aclareix les intencions i els pensaments. Dóna sentit.
La Paraula de Déu, la reconeixem perquè és sobretot “viva i eficaç”. És poderosa, no simplement parla, sinó que fa allò que diu. I aquí és on rau la seva força: “als homes això els és impossible, però a Déu no, perquè Déu ho pot tot.”
Ell és el creador de la nostra llibertat. Déu ho pot tot, per això és creador de la nostra llibertat. Per això l’únic que Déu no pot fer, és forçar la llibertat humana, perquè Ell n’és el creador i el garant. Aquesta és la seva obra per excel·lència. Déu no pot forçar la nostra llibertat, perquè no ho vol. A través de la seva Paraula truca a la nostra porta i espera. Amb la seva crida, crea la llibertat. I, amb el seu silenci, crea l’espai en què la nostra resposta fonamenta la nostra llibertat. Llibertat de lligams i esclavituds, però sobretot llibertat per crear comunió.
Aquest és el diàleg de Jesús, la Paraula de Déu, amb el jove ric. Jesús mira, crida, estima, i espera. El ric decideix i la seva decisió és lliure, però no indiferent. El ric no respon i se’n va tot trist. Si hagués respost sí, no hagués marxat trist, s’hauria quedat amb Jesús i hagués experimentat com n’és de viva i eficaç la Paraula. Hagués experimentat, enlloc de tristesa, aquella alegria que res no ens pot prendre i que és la nostra força. Hagués experimentat la força de la Paraula. Això no se sap teòricament, se sap per experiència. Déu, el sentit de la vida, no és un problema al qual cal cercar solució, sinó un misteri en què cal introduir-s’hi. El seguiment de Crist és un tresor amagat pel qual val la pena perdre-ho tot. Com diu el llibre de la Saviesa: “vull que em faci de llum, perquè la seva claror no s’apaga mai”.
Quan algú que  segueix Jesús mira el cel i les estrelles, com ho feia el cowboy i l’indi del llibre,  sap que el cel no és mut. Jesús és la veu de Déu que transforma el cel en una llar acollidora. Jesús ens mostra el rostre del Pare. Jesús  aclareix  les nostres intencions i els pensaments més amagats. Ens mostra el nostre rostre. Ell és la Paraula de Déu eficaç i més penetrant que una espasa de dos talls. Per això, encara que l’autor del llibre que hem citat fa dir a l’indi que l’home (que és l’únic qui parla) no té res a dir, el creient (que és només home) pot parlar, té quelcom a dir. La seva vida proclama l’eficàcia de la Paraula de Déu.


divendres, 2 d’octubre del 2015

Compartir l’omnipotència


 Diu la pregària introductòria de la Missa: “Senyor, mai no manifesteu tant la vostra omnipotència com quan perdoneu i us compadiu”. Per tant, nosaltres mai no manifestem tant la nostra impotència com quan no perdonem ni ens compadim. 
Però, malgrat tot, en la vida ordinària, la duresa, la rigidesa, el no deixar-se doblegar, el mantenir el punt de vista sense canviar, és vist com una expressió de força i de poder. I, tanmateix, és ben cert que una persona rígida no fa sinó expressar la seva impotència, la seva por, la falta d’un cor eixamplat, serè i segur.
I això no és simplement un problema personal sinó que té conseqüències que recauen sobre les persones que es relacionen amb mi. Una persona rígida i poruga necessita seguretats que es busquen en l’economia, que és vista com a fi últim i no com un mitjà per crear fraternitat. Això portarà al que denuncia sant Jaume: “El jornal que heu escatimat als qui han segat els vostres camps clama contra vosaltres i el crit dels segadors ha arribat a les orelles del Senyor”.
La por i la rigidesa també acaba delimitant i posant tanques i límits. És una personalitat a la qual li calen límits clars de grup, de qui hi pertany i qui no. És el que intenta l’apòstol Joan quan demana a Jesús que comparteixi la seva acció de prohibir guarir a aquell que no pertanyia al grup.
Jesús, però dona una alternativa. Si Déu mostra la seva omnipotència quan perdona i es compadeix, nosaltres participem de la seva omnipotència quan perdonem i ens compadim. I això no és basa certament en una actitud endurida i rígida, certament: “qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres”, però tampoc tova ni inconsistent. El que ens demana Jesús, en canvi, és una opció clara i valenta i fa servir un llenguatge fort, que fins ens fa mal a les oïdes: “Si la teva mà et fa caure en pecat, talla-te-la ...i si el teu peu et fa caure en pecat, talla-te’l.”
La identitat cristiana, la identitat del cristià, la nostra identitat recolza en Jesús. La meva opció per Jesús és el nucli del meu jo. Per tant, no recolza en el que tinc. El que tinc no sols no m’identifica, sinó que està al servei del que sóc. El que tinc està al servei dels altres. Així doncs, el crit dels meus germans arriba al meu cor com arriba al cor de Déu. Tot el que tinc estarà en relació i al servei de la compassió.
La identitat cristiana, la identitat del cristià, la meva identitat recolza en Jesús. És Jesús. Per això no es defineix des de les fronteres, sinó des del centre. La meva identitat no es defineix contra ningú, sinó a favor del Crist. El centre és Crist i a partir d’aquí s’eixampla en cercles concèntrics acollint tothom: “qui no està contra nosaltres està amb nosaltres”. 
La lucidesa de la fe ens fa veure el mal que necessita perdó, i l’immens vel de sofriment que cobreix la terra que necessita la compassió activa i desinteressada.  I per això la urgència de no quedar-se amb els braços creuats i honestament conscients de la nostra petitesa i pecat demanar l’ajuda de l’Únic que tot ho pot i sense el qual cauríem en la por i la rigidesa, “en el plor i el cruixir de dents”. Sense el qual no podem ni compadir ni perdonar. La relació amb Ell és la nostra identitat.



dimarts, 8 de setembre del 2015

NO HI HA PITJOR SORD QUE AQUELL QUE NO VOL ESCOLTAR


Diem sovint: “no hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar”. Déu, com diu la carta als Hebreus, ha parlat de moltes maneres i en totes les llengües. Ha parlat en tots els idiomes i formes, però és una constant nostra el fet que no el vulguem escoltar. Ens fem els sords. O no acabem d’entendre en quin idioma ens parla, on és i com parla.
Quin és l’idioma de Déu?
Jesús, com quasi tots els jueus del seu temps, sabia varies llengües. Sabia hebreu. Encara que no era una llengua parlada en la seva època, l’hebreu es mantenia en la litúrgia. A l’Evangeli de Lluc hi veiem Jesús llegint a la sinagoga. Així doncs, l’hebreu era la llengua reservada a l’àmbit religiós. Amb molta seguretat Jesús també sabia grec. Aquesta llengua era l’universal del moment i, molt probablement, era la llengua que va utilitzar per parlar amb Pilat. Era, de fet, la llengua internacional, la dels savis. I fins podia ser que Jesús sabés llatí, llengua utilitzada pels romans. El llatí era la llengua del poder. Aquestes seran les tres llengües en què serà escrit el rètol on constava la causa de la seva mort sobre el seu cap, a la creu. Grec, llatí i hebreu.
Segons sant Marc, Jesús mor a la creu invocant el Pare, no en hebreu, ni en grec, ni en llatí, sinó en arameu: Eloi, Eloi, lema sabakhthani, que vol dir “Déu  meu, Déu meu per què m’heu abandonat?” La llengua materna de Jesús no era, doncs, ni el grec, ni l’hebreu, ni el llatí, sinó l’arameu. L’arameu era la llengua quotidiana. Jesús no utilitza una llengua estranya per parlar de Déu, ni la seva saviesa s’expressa d’una manera amagada, ni necessita la llengua dels poderosos. L’arameu era la llengua quotidiana de la gent senzilla, del poble. Tant a ell com als apòstols se’ls notava que eren de Galilea per la manera de parlar, com consta a l’evangeli que va posar a Pere en evidència. “Si se’t nota en el parlar que ets dels seus”, li diran.
Els evangelis, malgrat estar escrits en grec, ens mostren les petges d’aquesta llengua en moments i missatges cabdals de Jesús. A més de la creu, els evangelistes ens conserven l’arameu de Jesús també a l’hort de Getsemaní quan es dirigeix al Pare i ho fa d’una manera familiar, propera i plena de respecte, dient Abba que es podria traduir per “papa”. Jesús vol que també nosaltres preguem així a Déu, com ens diu Pau. En la guarició de la filla de Jaire, també l’evangelista ha conservat les paraules aramees de Jesús: Talitha kumi, que vol dir “noia, aixeca’t”. Avui, l’evangelista Marc també ens conserva una d’aquestes paraules: Efatà, que vol dir “obre’t”.
En Jesús, Déu escolta, coneix tota llengua, l’hebreu, el grec, el llatí i totes les altres fins la més particular, fins aquella manera de ser tan particular i pròpia de cada grup, per petit que sigui. Déu les entén totes. Fins aquelles maneres que són només meves. Déu ho entén tot, però es fa entendre d’una manera concreta, sobretot en Jesús, i com ho fa Jesús. Ell, segurament, parlava la llengua de la quotidianitat, la dels senzills. L’arameu. Per això nosaltres hem d’aprendre ha escoltar la veu de la quotidianitat, la dels pobres, si volem escoltar la veu de Déu. Jesús no s’expressa entre savis i poderosos i la seva relació amb el Pare no necessita sàvies complicacions.
Això ens recorda sant Jaume: “No sabeu que Déu ha escollit els pobres d’aquests món per fer-los rics en la fe i hereus del Regne?” “No feu diferències entre les persones”.
L’arameu, la seva llengua, encara avui es parla i s’ha conservat en aquesta terra tan ensangonada de Síria. De fet, és la llengua que molts habitants d’aquelles terres tenen com a pròpia, sobretot els cristians. Jesús avui torna a parlar-nos en la seva llengua i ens diu: Efatà, “obre’t”. Una paraula que la litúrgia cristiana repeteix, tot fent el senyal de la creu a l’orella dels acabats de batejar. Ens diu a nosaltres que no vol que restem tancats davant d’aquesta tragèdia. De cap tragèdia, les d’ara i les de sempre. Déu parla la llengua del pobre, del malalt, del necessitat.
Cal escoltar, obrir-se. No hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar. Cal aprendre a obrir el cor, a parar l’orella al crit dels pobres, com Jesús ho feia. Donar-los veu com Ell els donava. Això porta dificultats, moltes, no hi ha camins fàcils. Cal imaginació, creativitat, lucidesa. Però, sobretot, cal no anar sol. Estem cridats, potser no a canviar tot el món d’un cop, però sí a fer saltar aigua d’esperança en els deserts.  A fer cridar de goig els pobres. I això només ho podem fer amb els altres i amb Ell, font de vida. Com diu Isaïes: “Sigueu valents, no tingueu por: Aquí teniu el vostre Déu”.


divendres, 4 de setembre del 2015

EL TRENCADÍS


El trencadís és una tècnica que va utilitzar molt Gaudí en les seves construccions. Es tracta d’agafar trossos de ceràmica trencats i fer-ne una peça nova, enlloc de mirar de refer la peça trencada. La Sagrada Família i moltes altres construccions de Gaudí utilitzen aquesta tècnica fent dibuixos molt virolats de gran bellesa i creativitat. Vistos de prop, són només trossos de ceràmica trencats, de lluny són composicions de gran bellesa. Això mateix passa amb la relació humana. Cal fer un trencadís per a cada situació. Cal creativitat, refer antigues relacions trencades, crear noves possibilitats, noves relacions. Refer, crear, obrir noves possibilitats a partir de plats trencats. Això és molt més difícil que simplement fer una trencadissa, però és més humà, més humanitzant, més creatiu.
Fer una trencadissa és fàcil, fer un trencadís és molt difícil. Fer una trencadissa de vidres, de plats o de gots no costa massa. Fer una trencadissa en la família, o amb els amics, és fàcil. Et deixes anar, dius quatre frases punyents i ja has fet una trencadissa que serà molt difícil refer. Llavors ve el moment de l’artista, no el que fa trencadisses, sinó el que fa un trencadís. Recollir-ne els trossos i crear.
Davant la vida de cada dia, ens trobem molt sovint amb aquesta alternativa: fer una trencadissa o fer un trencadís. Trencar o refer creativament, fer quelcom de nou amb trossos vells. Els homes no podem mai crear del no-res, sinó que cal partir del que hi ha, que normalment són els trossos trencats d’una trencadissa prèvia.
I tot això depèn del nostre cor. El nostre cor o és una trencadissa constant o és l’esforç constant de fer un trencadís. O deixar-se portar malaltissament per un pensament, per un record que ens va engolint en la fosca, el rancor i fins l’odi. O al contrari, refer contínuament en el nostre cor allò que una i altra vegada es trenca en la vida. Contínuament creant de nou.
És en el nostre cor on s’hi juga tot i no en allò que passa. Jesús ens ho diu: “Res del que entra dintre de l’home el pot contaminar”. I això Jesús ho diu amb molta contundència malgrat que és la gran excusa que ens fem una i altra vegada. I per tal que quedi clar la importància que li dóna Jesús, ell ens diu: “Escolteu-me tots i enteneu-ho bé, això que us dic: res del que entra dintre de l’home el pot contaminar”. Jesús li dóna importància a allò que surt del cor, que és el que contamina l’home. Diu Jesús: “Només allò que surt de l’home el pot contaminar, perquè de dins de l’home, és a dir, del seu cor, en surten els pensaments dolents que el porten a cometre adulteris, robatoris...” O sigui, el porten a fer trencadissa.
Però també del cor pot sortir un trencadís, una obra d’art, feta amb els plats trencats de les nostres relacions contaminades. I això és possible perquè ha estat plantada en nosaltres una paraula diferent. Nova. De dalt. Plena de frescor i de vida. “El qui és la Paraula s’ha fet home i ha plantat entre nosaltres el seu tabernacle.” És acollint aquesta Paraula que, de la nostra trencadissa, en podem fer un trencadís. Sant Jaume ho diu així: “Acolliu amb docilitat la paraula plantada en vosaltres. És una paraula que té el poder de salvar-vos”. “Té poder”, diu l’apòstol: aquest poder només el revela quan li fem cas, quan la posem en pràctica. Quan “ajudem els orfes i les viudes en les seves necessitats, i ens guardem nets de la malícia del món”. Quan arreglem realment les conseqüències de tantes trencadisses.
Hem de ser molt conscients que “sense Ell no podem fer res”, sense la seva paraula “que té poder”. Al final  demanarem que la comunió  ens “conforti, ens reforci i ens mogui a servir-vos en els germans”. Ell té el poder de fer-ho. Ell transforma la trencadissa de la seva Passió en el trencadís de la seva resurrecció, on tot és assumit i transfigurat. Ell fa que el pa trencat del seu cos es faci el trencadís de la Nova creació en Ell.


divendres, 28 d’agost del 2015

EL PROGRÉS


NO PER MOLT DECIDIR S’ÉS MÉS LLIURE


Ser lliure és poder decidir. Si això és així, hom pensa que, com més decidim, més lliures som. Però la realitat ens mostra que normalment passa el contrari. O millor dit: no com més decidim més lliures som, sinó sobre què decidim. Així, es tracta més de què decidim i no de quantes coses decidim. Avui es deixa en mans dels nens moltes decisions que abans estaven en mans dels adults. Per exemple el tipus de joguina, el color d’una peça de roba, en part el que vol menjar, si vol veure un programa de televisió o un altre, etc. Però, si els pares són responsables, les decisions importants de la vida del nen les prenen els adults i no es deixen en mans dels nens. L’educació que li volen donar, tot allò que té a veure amb la salut... Fins el més important: haver-los donat la vida.
Hi ha qui es passa la vida en aquesta etapa infantil i, tan bon punt arriba a l’edat adulta, multiplica les decisions en el primer nivell (marques de roba, gustos de menjar...) pensant que així augmenta la seva llibertat. El que cal, tanmateix, és fer opcions de fons, del segon nivell. M’he de preguntar si només em moc en un nivell quantitatiu. De totes aquelles opcions que marquen, que són poques però són els punts de referència de la vida, he optat o simplement he assumit el que tothom creu, diu i pensa, sobretot a la TV i les xarxes socials?
Hi ha un diàleg en els evangelis, sobretot el de Joan, que fa visible aquesta contradicció. És el diàleg entre Jesús i Pilat. Jesús es troba presoner, no és lliure; Pilat és lliure i, per tant, és qui ha de decidir. I, certament, segons els evangelis, Pilat fa un munt de decisions, sempre a mercè del que els altres volen i mogut per la por. Moltes decisions, cap de les quals presa en llibertat, per, finalment, acabar rentant-se les mans, o sigui sense decidir. Jesús no en pren cap, de decisió, durant tota la passió, però ja havia fet la seva total decisió de posar-se en mans del Pare. Ell sí que era lliure i no havia pres un munt de decisions, sinó una de sola: posar-se en mans del Pare.
Josuè, en entrar a la Terra Promesa, reuneix totes les tribus i les posa davant l’opció. La decisió bàsica: “Decidiu quins déus voleu: Els que havien adorat els vostres pares o els que adoren en la terra que hem arribat”. Josuè ha fet l’opció: ha optat pel Senyor que el va treure de l’esclavitud; l’opció per aquell que l’ha acompanyat  pel desert, aquell que l’ha introduït a la terra promesa. Josuè fa referència a l’experiència, tal com fa l’Evangeli de Joan. Jesús es gira i, després que el text ens diu que molts van deixar a Jesús i ja no anaven amb ell, pregunta als deixebles: “I vosaltres, també em voleu deixar?” És una pregunta ben directa que a través dels segles ens arriba amb tota la cruesa: “El volem deixar? O, de fet, ja l’hem deixat?”
Pere com Josuè fa referència a l’experiència: “Senyor, a qui anirem? Només Vós teniu paraules de vida eterna”. És l’experiència de la vida en comú dels deixebles i Jesús. Per això, m’he de preguntar si sóc capaç de prendre decisions que em posin al marge del que tothom pensa que és “trencador” i “provocador”, del que tothom admira a la TV i a les xarxes. Sóc capaç de contradir-ho? Sóc capaç d’optar per Jesús? Sóc prou valent com per parlar de Jesús? Sóc capaç de parlar d’allò que realment dóna sentit a la meva vida o em fa vergonya? Totes les altres decisions depenen i estan relacionades amb aquesta.
Demanem al Senyor el que hem demanat al començament de la Missa: “Que enmig de les coses inestables d’aquest món el nostre cor es mantingui ferm allí on es troba l’alegria veritable”. Aquella alegria que neix de saber en qui has confiat.




dimarts, 18 d’agost del 2015

EXISTEIX EL PROGRÉS?


Existeix el progrés? Realment està avançant la humanitat? No ho sé. Certament que és clar que tècnicament es progressa, però, sense negar noves sensibilitats morals..., humanament es pot dir que es va endavant?
Aquesta setmana s’ha recordat el 70è aniversari de l’esclat de les bombes atòmiques que foren llençades pels Estats Units sobre dues ciutats japoneses. I amb això es diu que es va acabar una de les grans tragèdies del segle XX: La Segona Guerra Mundial. Guerra començada per una de les nacions no sols amb més científics sinó amb més cultura d’aquell moment. La ciència, la tècnica, la cultura no asseguren la humanització sinó que poden caure, i de fet han caigut, en mans de destructors.
La fe no ens diu que el món progressa contínuament fins arribar a la plenitud. El que ens diu la fe és que Crist ha vençut, ha vençut el mal i la mort, ha ressuscitat realment i així ha donat esperança, plenitud i sentit a cada moment de la vida i del món i de la història per terrible que sigui podem anticipar-ne la plenitud. Passi el que passi en el món desemboca en Ell.
El creient sap que pot anticipar aquest triomf en qualsevol moment per dur i inhumà que sigui. Ahir es va recordar la mort del franciscà sant Maximilià Maria Kolbe. Aquest franciscà polonès que va estar al Japó de missioner i que fou empresonat a Polònia per oposar-se al règim nazi. Fa 74 anys, el 14 d’agost, que morí de gana i de set a la presó amb d’altres com a represàlia per la fuga d’un altre pres. Com sabeu, la decisió dels qui havien de morir es féu a sorts, a ell no li tocava, però es va canviar per un altre que era pare de família. Aquest gest sí que marca el camí i el sentit i no pas la tècnica i la ciència. Més encara, fa realment present el fi del món. Anticipa realment la plenitud final. Això és fer present el Regne de Crist, no hi ha res que pugui oposar-se a què Jesús ressuscitat regni en persones així. Això és anticipar la victòria final. És com diu l’Apocalipsi: “Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu... i el seu Messies ja governa”. La lògica del poder i de la por són trencades per la força del Senyor ressuscitat. Maria en el Magnificat canta: “El Senyor derroca els poderosos del soli i exalça els humils, omple de béns els pobres i els rics se’n tornen sense res”.
El primer company de sant Francesc fou fra Bernat de Quintavalle, era 6 anys més gran que ell. Quan es va convertir, doncs, tenia 33 anys, feia dos anys que Francesc vivia la seva nova vida mal vist per quasi tothom. Bernat era ric, molt ric, era doctorat amb Dret Canònic i Civil per la Universitat de Bolonya, era un personatge amb poder i autoritat a la ciutat.
Així, també Bernat, ell que era dels rics, se’n tornà sense res. Això sí, voluntàriament, quan va veure l’exemple de Francesc i va escoltar Jesús que li deia, com al jove ric: “Vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres”. Ho donà tot, i aquí sí que els pobres es van “omplir de béns”.
Ell, que era poderós, fou derrocat; això sí, voluntàriament. Ell, que era doctor en Dret, des d’aquell moment deixà de jutjar. Les fonts primitives subratllen especialment que no volia jutjar ningú com diu Jesús: “No jutgeu i no sereu jutjats”; “No vulguis treure la brossa de l’ull del teu germà, si no treus la biga del teu”.
I fra Bernat no ho féu mogut per la por, ni per imposició de ningú, sinó lliurement. Això sí, els textos antics ens diuen una i una altra vegada que fra Bernat “fou pres per una altíssima contemplació” que deixava admirat al mateix sant Francesc qui li tenia un gran respecte, sobretot quan el trobava immergit en la pregària. Vivia anticipadament la joia de la resurrecció.
Amb Crist ha començat una nova creació i l’experimenten els qui es confien. Una nova creació no basada en el tenir: “Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu... i el seu Messies ja governa” diu l’Apocalipsi. Ara, aquí.
Maria: “Feliç tu que has cregut. Allò que t’ha fet saber el Senyor es complirà”. Ella és la més gran anticipació d’aquest fi del món. Ella participa plenament de la resurrecció del Crist.
I aquesta nova creació desafia qualsevol poder, perquè el Ressuscitat ja regna i el seu Esperit venç amb la força de Déu i amb una lògica que no és la dels senyors d’aquest món. L’Eucaristia n’és l’erupció permanent i nosaltres estem cridats a fer-la present.


TRES MANERES DE CREURE


Sant Agustí, que va morir l’any 430, en un dels seus escrits ens diu que hi ha tres classes de coses creïbles. La primera classe són aquelles coses que són sempre cregudes i no enteses. La segona classe són aquelles que són enteses al moment de ser cregudes. I una tercera classe són aquelles coses que són cregudes i més tard enteses.
La primera classe, aquelles coses que són cregudes i no cal ser enteses són, sobretot, constatacions històriques o geogràfiques. Que una muntanya tingui tants metres d’alçada no cal comprendre-ho, cal creure-ho. El mateix que si un fet va passar un any o un altre no cal entendre-ho, cal creure-ho i prou. En canvi hi ha coses que s’entenen d’entrada i el fet de creure-ho és innecessari. Que dos i dos fan quatre no cal creure-ho, s’entén i prou. Però hi ha coses que es creuen i després s’entenen. Però aquest “després” no és un simple temps passiu per a sant Agustí, sinó que allò que és cregut només s’entén si ho fas. Per exemple, si em diuen que a tal lloc s’hi arriba per aquell camí i m’ho crec, però només ho entendré quan hagi recorregut el camí. Es pot dir que llavors l’entendre substitueix el creure. Sobretot això passa amb el menjar: si em diuen que aquest menjar és bo i m’ho crec, però només ho entendré, o ho sabré, quan el tasti. Igual si em diuen una recepta de cuina i crec que és bona, només ho sabré després d’haver-la feta i menjada.
Per a Sant Agustí, quan parlem de la fe, estem parlant d’aquesta darrera manera d’entendre les coses. Tenir fe no és creure sense entendre, ni tampoc la fe és un coneixement, sinó que creure neix amb la confiança i es consolida per l’experiència. Ho crec perquè ho he entès i ho he entès perquè ho he fet. Només el creure arriba a la plenitud quan faig el que la fe em diu i veig el que succeeix. Llavors i només llavors entendré. Allò que era per a mi tenebrós esdevé clar i més intel·ligible que la quotidianitat. Llavors la fe s’ha gustat, s’ha tastat. Llavors la fe no sols s’entén sinó que ho il·lumina tot.
Per això el llibre dels Proverbis ens dibuixa la saviesa parant la taula i convidant: “Veniu a menjar el meu pa i a beure els meus vins. Deixeu la vostra ignorància i avançareu pel camí del coneixement”. I el salm ens recorda: “Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor”.
“Perquè estimant-vos en tot i per damunt de tot, aconseguim el que vós ens prometeu que és més del que podem desitjar”, hem dit a la pregària inicial d’aquesta Eucaristia. Desitgem per sobre de tota possibilitat, de tot allò que veiem. El Senyor ens té preparats “béns invisibles”. El qui té fe és com qui veu l’Invisible, més encara, qui entra en comunió amb Ell: “Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell”; “Així com jo visc gràcies al Pare que viu, el qui em menja viurà gràcies a mi”. Tot això està per sobre del que podríem desitjar, però malgrat tot per a això està fet el nostre cor. I ho entenem quan allò que creiem ho fem.


dimarts, 11 d’agost del 2015

DÉU ÉS CONCRET


“Elemental estimat Watson” aquesta frase que sempre s’atribueix a Sherlock Holmes no es troba mai en les novel·les i relats d’aquest personatge, sinó en produccions posteriors que no són de l’autor d’aquest personatge. En canvi, Conan Doyle, sí que va dir en una ocasió: “Que difícil és entendre una persona i que fàcil entendre una multitud!” Quan s’analitzen estadístiques i es comparen grans grups humans és relativament fàcil descobrir les motivacions del seu comportament. Sobretot actualment, que no ens fiem d’altres raons que no siguin les raons econòmiques. Abans d’analitzar els fets ja en sabem la causa. La lectura dels fets socials i històrics la reduïm a una recerca de seguretat econòmica o d’una més gran afirmació  del poder del grup. A això se li suma una manera pròpia de fer-ho de cada grup o nació. Poca cosa més.
Una vegada feta aquesta lectura, del que es tracta és d’aplicar això al cas concret, a la persona concreta. Cal tractar aquesta persona com un cas concret del que se sap en general. Allò que s’ha dit de la societat, del grup a què pertany la persona concreta, segurament en part és veritat, però la seva aplicació mecànica a la persona concreta és l’origen de la xenofòbia. No es veu la persona concreta sinó la concreció d’allò que és general. No tinc al davant una persona concreta i irrepetible, sinó a un alemany, un musulmà, un americà... i, per tant, aquesta persona és així i no d’una altra manera: “els americans són així, aquest és americà, per tant, és així...”. Ens fa por deixar-nos sorprendre per la novetat.
Però el creador de Shelock Holmes afirma amb tota contundència que el particular no és una simple concreció d’allò general: “Que difícil és entendre una persona...” Això ho afirma algú que, a través del seu personatge, mostra un coneixement especialment elevat de les persones i del seu comportament. L’home és un misteri, jo sóc un misteri. Quan es redueix el nostre misteri a un simple problema intranscendent, hi ha el perill de mutilar la nostra vida i de no respectar l’altre tot reduint-lo a una simple concreció d’ una espècie i, per tant, intercanviable i prescindible.
Aquesta concretesa, el cristianisme l’aplica al mateix Déu. Déu s’ha encarnat en Jesús. És aquesta concreció la que escandalitza els jueus: “no és Jesús, el fill de Josep?” Com pot dir que ha vingut del cel? És com si li llegissin el full d’empadronament: el nom dels pares, el lloc de naixement... Avui, també, es vol arribar a Jesús així, amb una acumulació de dates i dades. Certament que això ajuda, però Jesús no és un simple objecte per ser conegut, sinó algú amb qui parlar, en qui confiar. “Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor, feliç l’home que s’hi refugia”. Jesús és algú que cal menjar, que cal assumir.
“Ja que Déu ningú no l’ha vist mai: només aquell que ve de Déu ha vist al Pare”. Déu es revela en el concret: no és un concepte general, un pensament. “Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare”, diu Jesús. Això és el que creia Pau quan deia als efesis: “Sou fills estimats de Déu: imiteu el vostre Pare”. Però com es pot imitar Déu -hom es pot preguntar- si jo no l’he vist mai? La resposta de Pau és ben clara: “Viviu estimant, com el Crist ens estimà”. És Jesús qui ens mostra la manera de fer de Déu”. És qui realitza la promesa de l’Escriptura: “Tots sereu instruïts per Déu”. És a través de la concreció de Jesús que Déu es fa conèixer. No són raonaments ni investigacions. Jesús és la porta.
I és aquesta dinàmica del concret el que ens demana de seguir ara i aquí. Quan parlem dels immigrants i de tota la cruesa d’aquesta greu situació, diem que està molt bé que hi hagi gent que reaccioni i que es creïn aquests contactes de bona voluntat, que ajudi, però que això sols són mesures pal·liatives, que cal una voluntat dels polítics per fer front a questa situació. I és en part veritat. Cal una valentia política per afrontar aquest desastre humanitari amb l’amplitud que té. Cal una visió general i posar mitjans nacionals i internacionals. Això és així. Deixeu-me canviar, però, l’accent. Els polítics han de posar els mitjans necessaris, però no deixaran mai de ser, com a màxim, pal·liatius. Perquè sempre tenen al davant allò general, no allò concret. Tenen estadístiques i cal que es moguin en aquest camp: és el seu camp. La de voluntària que fa classes a un grup a França, la del Padre patera a Andalusia , la dels frares caputxins de Sicília, etc. Aquests tenen a les mans allò concret, la persona, aquests no donen una resposta simplement pal·liativa, sinó que van al centre del problema: acollir i mirar als ulls l’altre concret i real. Aquí és el lloc dels cristians, de l’Església. El més difícil d’entendre, d’acollir i, per tant, on es posa a prova el que Pau demanava: “Imiteu al vostre Pare. Viviu estimant com Crist ens estimà”. No es poden estimar estadístiques. En el concret, Déu ens desafia.



dilluns, 3 d’agost del 2015

QUÈ ÉS AIXÒ?


 El llibre de l’ Èxode ens diu que els israelites en el desert quan veuen aquella estranya rosada granulosa que els Senyor ha fet caure de bon matí es deien l’un a l’altre:”Manhu”, que vol dir : “Que és això?”. Aquesta és la pregunta dels nens: Què és això?  Moltes vegades a Sant Martí del Montnegre m’he trobat famílies que han entrat a l’església a visitar-la i els nens ho assenyalen tot i pregunten: “Què és això?”. Els pares cada vegada els costa més de contestar. I això ja passa quan el nen assenyala la imatge de Jesús o de Maria, però on ja els pares es queden muts és quan el nen assenyala el sagrari. Llavors, en molts casos, s’emboliquen de mala manera i no s’entén res del que diuen, o simplement confessen que no ho saben. 
I això passa encara més clarament en moltes celebracions de la Primera Comunió. Els pares i adults que hi assisteixen estan molt despistats, bona gent, molt bona gent, però la majoria d’adults es passen la Missa o xerrant o fent fotos, o les dues coses a l’hora. De fet, els qui estan més atents, malgrat tot, són els nens. Els catequistes havien fet el que podien, però els adults ja no tenen res a transmetre, perquè simplement no ho entenen. I fins als nens, si els haguéssim preguntat per què feien la Primera Comunió, estic bastant segur que molts ens haurien dit que pels regals, per la festa, pel fet de ser el “seu” dia, perquè ells eren el centre. De fet, molts recordatoris no porten cap referència a la Primera Comunió, ni tant sols cap referència religiosa, és una fotografia del nen simplement amb la data.
Això m’ha vingut al cap per l’afirmació que avui fa Jesús a l’Evangeli: “Us ho dic amb tota veritat: vosaltres no em busqueu pels miracles que heu vist, sinó perquè heu menjat tant de pa com heu volgut”. Aquells que cercaven Jesús no sabien veure ni escoltar ni palpar que darrera del pa de cada dia (Déu ja ho sap prou que en tenim necessitat, d’aquest pa!), n’hi ha un altre. No sabien entendre que “l’home no sols viu de pa”. Jesús vol donar-nos un altre pa que sacia i dóna vida a desdir: “Un pa que baixa del cel per donar vida al món”.
Segurament que moltes famílies no vénen a fer la Primera Comunió pel miracle que aquí succeeix sobre l’altar, Déu fet home s’ofereix com a pa, simplement volen fer una festa per al fill. I Jesús això no ho recrimina, com tants d’altres vegades en què s’apropaven a Ell per trobar la salut o el consol. Però Jesús vol que havent retornat la vista als cecs s’ obrim a una altra realitat, que els seus ulls vegin i creguin el que aquí succeeix. Llavors comprendran i experimentaran la veritat de les paraules de Jesús quan diu: “Jo sóc el pa que dóna la vida; els qui vénen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai més set”; “Els homes van menjar el pa dels àngels”.
Què difícil és transmetre la fe!  Què difícil de fer és el que diu el salm: “El que vam sentir i aprendre, el que els pares ens van contar, no podem amagar-ho als nostres fills, i que ho contin als qui vindran. Són les gestes glorioses del Senyor”. Sembla que no es vol escoltar. I, a més, aquests pares, aquests adults, no poden transmetre allò que ells mateixos no veuen ni entenen. És com si s’hagués trencat el fil de la transmissió de l’experiència de la fe, el fil de la  transmissió que obra els ulls de la fe.
El problema bàsic no és que els no creients no creguin, el problema és que els creients no creiem suficientment, per això no contagiem. Cal que “ens anem revestint de la nova naturalesa”, com diu Pau, “que Déu ha creat a imatge seva”. Cal creure, cal pregar, cal parlar de Déu, ja que només ensenyem a creure tot confiant en Déu; ensenyem a pregar tot pregant; ensenyem a compartir tot compartint el que hi ha a la família, a casa, fins i tot el necessari. Això ho hauria de fer la família, però moltes vegades no ens hi poden refiar; per això ens toca a nosaltres els creients de fer-ho. I, malgrat tot, cal estar convençut que abans que nosaltres hi anem el Senyor ja hi és. Cal acollir el que el Senyor ha sembrat en el cor de cada persona. La fe és, alhora, l’obertura a la novetat absoluta i la dolçor de tornar a casa.



dijous, 30 de juliol del 2015

EL PODER

L’Administració fa la seva feina i la fa bé. Però hi ha moltes coses a fer. De necessitats n’hi ha moltes i els nostres voluntaris posen amor allà on en fa falta. Tots ens necessitem”. Aquestes són les paraules de sor Genoveva Masip que morí el 17 de juliol passat. Una monja Filla de la Caritat que ho va donar tot pels necessitats i que en els moments difícils dels malalts de la SIDA va sortir amb gran entrega a ajudar i organitzar tota una xarxa d’acollida i atenció, sense oblidar, ans tot el contrari, posant molt l’accent en la relació i l’acollida personalitzada de cada malalt.
Que algú, que no és de l’Administració, digui que l’Administració fa la seva feina i la fa bé sona estrany. Estem acostumats a malparlar i a sentir malparlar de l’Administració Pública i, sobretot, darrerament. Però que algú de la categoria de sor Genoveva ho digui fa pensar. Estic segur que en la seva experiència també ella s’hi va trobar amb més d’un incompetent, però no va esperar de l’Administració allò que només podia esperar d’una monja o d’un voluntari.
De l’Administració cal esperar justícia, no pots esperar que els funcionaris estimin. No pots esperar d’un funcionari que no cobri o que t’atengui fora del seu horari laboral. Un funcionari treballa i ha de tenir un horari just i ha de cobrar allò que és just. Esperar massa dels funcionaris i dels polítics és abocar-se a la frustració. El paper del funcionari i del polític és temporal, no cal esperar d’ell que ens porti la felicitat, ni ho solucioni tot, ni tant sols el més important de la meva vida. Té el seu lloc en la comunitat humana, però no el lloc més important. El Paradís mai no hi serà a la terra. Qualsevol paradís a la terra és una presó, una dictadura. El que hem d’evitar és que el món sigui un infern i per tant tot poder ha de saber-se i actuar com el que és: temporal, caduc. El poder cal que es pugui canviar. Ha de tenir data de caducitat. S’ha de desmitificar el poder. Se l’ha de controlar. Les coses realment importants no estan a les seves mans. Mirat des d’aquesta relativitat, sense tants atributs, podem valorar-lo més humanament. I com diu sor Genoveva: “Tots ens necessitem”.
Una cosa molt diferent són per a sor Genoveva els voluntaris que comparteixen la seva mateixa vocació: “Els nostres voluntaris posen amor allà on en falta”. Sor Genoveva i els qui col·laboraven amb ella no cobraven, no cobren. Els seus horaris no es comptabilitzen. Estem en el món de la gratuïtat. En aquest món tampoc no podem exigir uns mitjans que sols té l’Administració. És un món amb pocs recursos però que malgrat tot, a través dels segles, s’ha anat complint el que deia sant Pau: “No tenim res, però enriquim a molts”.
L’Evangeli de Joan ens diu: “Quan la gent s’adonà del prodigi que Jesús havia fet, començà a dir: “Segur que aquest és el Profeta que havia de venir al món”. Jesús, sabent que anaven a apoderar-se d’ell per fer-lo rei, es retirà tot sol a la muntanya”. “Qui vulgui ser el primer que sigui el darrer i el servidor de tots, com el Fill de l’home que no ha vingut a fer-se servir sinó a servir”. Aquest sí que és un canvi copernicà, un canvi radical de valoració del món, de la vida i d’allò què val.
Per això sant Pau dirà als cristians d’Efes que segueixin aquest mateix camí: “Us prego que visqueu com ho demana la vocació que heu rebut, amb tota humilitat, mansuetud, amb paciència, suportant-vos els uns als altres, no escatimant cap esforç per estrènyer la unitat de l’esperit amb els lligams de la pau”. Viure amb l’esperit de les Benaurances, del Sermó de la Muntanya. Llavors quan compartim el pa, el temps i les preocupacions, mostrarem que no sols de pa viu l’home i que li cal “l’esperança que neix de la vocació rebuda” del “Déu i Pare de tots, que està per damunt de tot, actua a través de tot i és present en tot”.


EL PODER


LA DESCONFIANÇA


dimecres, 22 de juliol del 2015

NO TORNAR-HI


Diuen que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Em sembla, però, que hi ha altres animals que ens acompanyen en aquesta “virtut”. A vegades quan no fa tanta calor i m’estic a la meva habitació, amb la finestra tancada, alguna mosca es proposa travessar-la i, al picar contra el vidre, enlloc de deixar-ho córrer, ho repeteix una i altra vegada sense parar, frenèticament. Ensopega amb el mateix obstacle una i mil vegades. No aprenen del seu error, el repeteixen. És el que moltes vegades ens passa a nosaltres: no aprenem dels nostres errors. Els repetim i del fracàs en donem culpa als altres o a l’entorn. I si no anem en compte, la nostra vida pot ser una continua repetició del mateix.
Les Completes, aquesta pregària que fa tota l’Església cada dia a l’acabar la jornada, sempre comencen fent una revisió del dia que deixem enrere. Un examen de consciència. Un repàs del dia per donar gràcies del que hem rebut, per veure on hem fallat i així preparar-nos per a l’endemà. I això els cristians ho fem perquè tenim clar cap a on anem i quin camí hi porta. La nostra vida no ha de ser l’eterna repetició de sempre el mateix, sinó un camí que desemboca en la vida. La vida i el camí que és Crist.
Nosaltres tots junts només fem les completes una vegada a l’any i ho fem en clau de festa. De festa major. Seria bo saber fer una bona revisió de l’any i fer-la en clau de festa. Podem fer festa per repetir, podem fer festa per oblidar, podem fer festa per celebrar. Podem fer festa per oblidar, per evadir-nos, per simplement desconnectar. Podem fer festa per repetir. Però crec que hi ha una altra manera de fer festa que és per celebrar, per agrair el que hem rebut i, també si és necessari, és un bon moment per reconciliar-se. Una oportunitat per apropar-se a aquell de qui les circumstàncies, els malentesos o les discussions  ens han separat. És també una trobada festiva gratuïta que és el fonament sòlid per construir futur, per construir comunitat. Perquè sigui festa de debò ningú ha de quedar exclòs, hem de mirar de ser-hi tots.
Per això, cal no repetir simplement i, menys encara, les nostres equivocacions. Cal ser-ne conscients, aprendre dels nostres errors. Cal no anar ensopegant sempre amb la mateixa pedra. Cal no ser l’eterna repetició. Cal celebrar, agrair i per això cal tenir un nord i un camí.
Fra Jacint Duran