divendres, 28 de novembre del 2014

LA IMPOSTURA D’ESTAR BÉ



L’altre dia llegint en una entrevista vaig trobar-me aquesta afirmació:” És un absurd. En aquesta societat gairebé cal demanar perdó si estàs content amb la teva feina, si estàs enamorat de la teva parella, o si t’agrada la teva vida....Les coses dolentes pesen massa.” Cal dir que ens molesta encara més quan el qui diu que està bé, segons els teus criteris, està pitjor que jo.  Nosaltres tant preocupats per la nostra economia i pel nostre físic ens treu de polleguera que aquesta satisfacció de la pròpia vida la manifestin, per exemple, persones baixetes, lletges i grassonetes i que no els hi paguen el treball que fan.

 El que diu això és un físic i psicòleg, Luís Galindo,  que treballa moltes vegades per directors i gestors  d’empreses, de grans empreses, com el grup Santander, la Caixa etc. I és ell qui diu:”jo en les grans companyies no veig  ningú que li brillin els ulls, i vaig a les monges de Sant Joan de Déu i sí que ho veig. Per què, si són baixetes, lletges i grassonetes i a sobre treballen sense cobrar?”. I ell mateix respon a aquesta pregunta: “Hem creat organitzacions molt productives, però sense ànima. Cal viure amb passió” i com viure amb passió, doncs, i ell continua dient: “L’home necessita sentir que el que fa té sentit”. No podem viure sense horitzó, sense un perquè.

Aquest és el misteri dels ulls brillants de les monges de Sant Joan de Déu: “el malalt és Crist”. “Tot això que fèieu a cadascú d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi”. I això és literal, això és a la lletra i per qui creu i viu això la vida besa de sentit. La seva vida com diu Isaïes s’omple de llum i les seves ferides es guareixen.

Però, a més, les monges de Sant Joan de Déu, no són superwomen, ni els creients que viuen el mateix no són supermans sinó que ells també són indigents. Perquè tots som mendicants, necessitats, malalts, empresonats, germans petits de Jesús. Cal ser conscient de la pròpia pobresa.

I quan algú s’adona de la pròpia indigència i es gira cap el Senyor, el Senyor  li allarga la mà, no per aixecar-lo sinó com ho fa un captaire i li demana tot el poc que li queda, tot. I així pobre, també, com a cristià  que ha relativitzat el que té i el que és per poder seguir Crist, en la mesura que ho deixa tot veu com el Senyor mateix és el seu  Pastor que el mena al repòs vora l’aigua, que omple a vessar la seva copa, que li  para la taula i li ungeix el cap amb perfums. Ell ho ha de ser tot en mi, en nosaltres. Perquè Déu ho ha de ser tot en tots.