dilluns, 25 d’agost del 2014

ENMIG DE LES COSES INESTABLES



Suposo que més d’una vegada us heu cabussat dins d’una piscina i heu nedat dintre de l’aigua. Quan hom es cabussa a la piscina tot l’enrenou que hi ha a l’entorn de crits, de rialles... desapareix! Es fa un gran silenci, un silenci quasi absolut. I, amb el silenci, un aïllament quasi total. No sents ningú i l’aigua et fa com d’una muralla que t’aïlla. És com una bombolla de silenci i solitud.

Aquesta és la metàfora que fa servir Joaquín Pérez Azaústre en una novel·la que titula “Los nadadores” per descriure com se sent i es viu la persona avui. Ell diu que és una sensació d’aïllament i solitud, com aquests nedadors que es cabussen dins l’aigua. S’han trencat els lligams sòlids amb els altres, que han passat a ser efímers i trencadissos. I això bàsicament perquè, com ell diu: “vivim en un temps en què res no és creïble. Sempre sospitem que ens enganyen” i, lògicament, això fa que no reaccionem davant de res ni ningú, i els altres tampoc amb nosaltres. I és cert que vivim immergits en la desconfiança, tant si el que ens diuen ens ho diu la TV, com els polítics, com les xarxes socials... sigui qui sigui! I on no hi ha confiança, no hi ha relació; i on la relació no és sòlida, hi ha solitud, aïllament. Com quan estem cabussats dins l’aigua, aïllats i en silenci.

La pregària amb què hem començat l’Eucaristia demanava: “Oh Déu... enmig de les coses inestables d’aquest món feu que els nostres cors es mantinguin ferms allí on es troba l’alegria veritable”. Però, és possible trobar aquest lloc? Si el que ens submergeix en l’aïllament és la desconfiança, el que ens en farà sortir ha de ser la confiança. I aquesta confiança sòlida només pot venir de Déu. Però, quan hom s’obre a Déu el problema s’augmenta a l’infinit, perquè ja no es tracta, com diu el novel·lista, d’estar submergit en el silenci i l’aïllament d’una piscina, ni tant sols d’un mar, sinó que es tracta de submergir-te en l’Infinit. Com diu Pau als romans: “Quina profunditat i riquesa en la saviesa i en el coneixement de Déu! Que en són d’incomprensibles els seus judicis i d’impenetrables els seus camins! Qui pot conèixer el pensament de Déu?”. Per tant, el Misteri encara es fa més gran, infinit. Les coses d’aquest món són inestables, per això no ens en fiem, però les de Déu són infinites, inabastables, incomprensibles. Quedem superats!

És el rostre de Jesús, és la persona de Jesús, on l’àncora de la nostra confiança pot mantenir-se ferma. Per això és tant important respondre a la seva pregunta: “I vosaltres, qui dieu que sóc jo?”. En Ell qui està enmig de les coses inestables d’aquest món i es manté ferm i així pot ser allí on es troba l’alegria veritable. I també essent el Messies, el Fill del Déu vivent, la Paraula per la qual van ser fetes totes les coses i que ha penetrat més enllà dels cels. En Ell qui, com diu Pau, habita la plenitud de la Divinitat. Ell és el camí d’accés, la porta oberta al Misteri de Déu. Jesús és la roca enmig de les coses inestables d’aquest món i és el Déu amb nosaltres. La fe en Ell ens fa present el Pare. La fe en Ell ens fa obrir camins de confiança cap els altres.

“Vivim en un temps en que res és creïble, sempre sospitem que ens enganyen” deia aquest escriptor. Hem de poder trencar aquesta trama. Hem de poder accedir a la realitat  i això només ho podrem fer si ens confiem. I només tindrem confiança si tenim raons que la recolzen. I aquesta raó és el que passa en nosaltres quan fem l’aposta per Jesús, el que passa quan vivim com si Jesús realment tingués raó, quan vivim com si realment fos ressuscitat, viu amb nosaltres, i ens fiem de la seva paraula. Aquesta és la raó que avala la nostra confiança. Quan ara i aquí “immediatament” deixem que el Senyor ressuscitat sigui el nostre Senyor.
  
    



ENMIG DE LES COSES INESTABLES 2


dijous, 21 d’agost del 2014

ELS MISSIONERS


En ocasió de la mort del missioner Miguel Pajares, religiós de sant Joan de Déu, s’han fet molts articles, tant sobre la malaltia, l’èbola, com també sobre la personalitat d’aquest missioner i dels missioners en general. En aquest darrer sentit, en un diari d’ampla difusió entre nosaltres, un periodista titulava el seu article sobre els missioners d’aquesta manera: “Déu, l’excusa d’homes bons”. Malgrat dir que els missioners no són mai els primers a abandonar el vaixell, ni ara, amb l’èbola, tampoc no ho faran, i que els missioners es juguen la vida i molts la perden, com Miguel Pajares, l’articulista, en un dels subratllats de l’escrit, diu que, per als missioners, “la fe els empeny a l’Africa i els sosté als mals moments, però no dirigeix els seus actes”. Així, per a aquest periodista, Déu és una simple excusa i, per tant, no el motor real de la decisió de ser missioners. La fe no dirigeix els seus actes. Però aquesta afirmació gratuïta contradiu el que tant aquest missioner com tots els altres diuen. És la fe, i la fe en Jesús de Natzaret, el perquè de la seva opció, i és l’oració el fonament on es recolzen, i és la pertinença a un orde religiós (i a l’Església) el que ha possibilitat i sostingut la seva dedicació als més pobres. “El bon pastor és el que dona la vida per les seves ovelles. I aquest és l’amor que vaig aprendre de Jesús de Natzaret”, diu un missioner.
Ha passat més inadvertida la mort d’una altra missionera, sor Chantal. En un comunicat de les monges Missioneres de la Immaculada, a les quals ella pertanyia, es notifica la seva mort, com el missioner M. Pajares, per estar a prop i servint els malalts. Aquesta monja era africana nascuda al Congo. Després de sortir del seu país va servir de formes diverses, fins que el 2006 va arribar a Libèria i col·laborava en el mateix hospital dels germans de Sant Joan de Déu. I allí, com el missioner, va contreure la malaltia.
Chantal és un gran exemple de com serveixen els missioners a l’Àfrica (a tot arreu): no simplement donant peix, sinó ensenyant a pescar. Abans de ser monja, sor Chantal va rebre els estudis de les monges Missioneres de la Immaculada, com altres noies africanes. I, atreta per la forma de vida d’aquestes monges, va demanar l’ingrés a la congregació. Va rebre la formació i també va aprendre infermeria, i es va preparar en tot el que cal per fer bé les coses. Però, sobretot, va acollir el perquè de la seva opció: la vocació, la crida de Déu, que no era una excusa, sinó la raó real de la seva opció; i també va aprendre a pregar, que és l’autèntica base. Va formar part d’una fraternitat, la seva congregació (i l’Església) que la formà, però sobretot li donà germanes concretes amb qui viure l’ideal evangèlic.
Certament que, com diu el periodista, i també el papa Francesc, no van fent proselitisme, però sí que anuncien i proposen amb la vida i la paraula l’autèntica raó i el soteniment de tota la seva vida: Jesús ressuscitat i vivent. Com diu el papa Francesc: “Els cristians tenen el deure d’anunciar l’Evangeli, no com qui imposa una nova obligació, sinó com qui comparteix una alegria, assenyala un bell horitzó, ofereix un banquet desitjable. L’Església no creix pel proselitisme sinó per atracció”.
És l’atracció que exerceix Crist, atracció que s’ha de transparentar a través dels creients, de l’Església, i que concreta, fa visible, per què val la pena de donar la vida com ho fan tants missioners, tants creients que s’ho juguen tot a una carta. I no sols és una teoria sinó l’experiència d’una relació personal amb Jesús, que no és una excusa sinó la raó. I la pregària és on es concreta aquesta relació. I la comunitat de creients és el lloc on la trobo i on creix.

Pius XII, quan declarà dogma l’asumpció de Maria, va dir: “Així tal com la gloriosa resurrecció de Crist fou part essencial i trofeu suprem de la victòria absoluta sobre la mort, també aquesta lluita comuna de la Verge i el seu Fill acabaria amb la glorificació del cos virginal, tal com diu el mateix apòstol: ‘Quan això que es consumeix es revestirà d’allò que ja no es consumeix, quan aquesta existència mortal es revestirà d’aquella que és immortal, es complirà allò que diu l’Escriptura: la victoria ha engolit la mort’”.Maria n’és la realització i la prefiguració. Nosaltres estem cridats a compartir aquesta mateixa glòria, que ja ara fem present en la misericòrdia, ja que a través de la pregària li hem obert les portes i en la vida fraterna dels creients atreu cap a Crist aquells que s’hi apropen. Aquesta és la raó de la vida dels missioners, aquesta és la seva força, i ha de ser la nostra.                                                 

UNA MINORIA


ELS MISSIONERS 2


dimecres, 6 d’agost del 2014

HERODES TENIA POR



Flavi Josep fou un escriptor jueu que nasqué cap a l’any 38 i va morir vers l’any 100. El seu nom, no romanitzat, era Josep ben Matties. Va participar activament a la guerra de l’any 70, a Jerusalem, però posteriorment es passà als romans. Després va escriure sobre la vida i la guerra dels  jueus per tal de presentar amb simpatia el món jueu als romans.
En els seus escrits parla de Jesús i també de Joan Baptista. En un dels seus textos explica la raó per la qual Herodes féu empresonar Joan: “Herodes va tenir por que aquella força de persuasió de Joan incités el poble a la rebel·lió i, per això, el va fer agafar i el va posar a la presó”.
Segons Flavi Josep la por d’Herodes és, doncs, que Joan “incités el poble a la rebel·lió”. Avui, l’Evangeli de Mateu que ens presenta la litúrgia comença amb la notificació a Jesús de la mort de Joan. Diu l’Evangeli que quan la hi van comunicar: “Jesús se n’anà amb una barca a un lloc despoblat”. Per què Jesús marxa a un lloc despoblat, desert?
Podria ser per dues raons. Primera, que fos com en el cas de Llàtzer que narra l’Evangeli de Joan: que Jesús l’estimava i, quan s’apropa a la seva tomba, Jesús es commou, se li neguen el ulls i plora. Segurament que també es commogué per la mort de Joan, algú qui per a Jesús era un punt de referència i que, segons sant Lluc, a més era parent seu. I la segona raó és que tant la mort de Joan com la resurrecció de Llàtzer foren una causa que precipità la condemna a mort de Jesús. La litúrgia diu que Joan Baptista precedí Jesús en el naixement i en la mort. La commoció de Jesús és, doncs, la commoció de Getsemaní.
Herodes va empresonar Joan perquè tenia por que incités el poble a la rebel·lió. I tot, a més, s’ajunta per donar la raó a Herodes i condemnar també Jesús per la mateixa raó. Jesús va a un lloc desert, però no hi va sol; com sempre, va amb els deixebles. I quan arriba a aquell lloc es torba amb una multitud que el cerca. Diem sovint que és Judes qui traí Jesús, i és veritat; però en el fons, el que de veritat traí Jesús va ser la seva pròpia compassió que el va posar en el punt de mira dels poderosos. L’Evangeli diu que Jesús se’n compadí d’aquella multitud, els va guarir i els va donar el pa.
Serà, doncs, aquesta compassió la que el durà a la mort. I en aquesta compassió de Jesús es transparenta la compassió i l’amor de Déu per nosaltres. Com diu Pau a la carta als Romans: “Qui serà capaç d’allunyar-nos de l’amor de Crist, que tant ens estima? Ni el contratemps, ni la por, ni els perills, ni la mort sagnant... res de l’univers creat serà capaç d’allunyar-nos de Déu que en Jesucrist en ha demostrat com ens estima”.
Jesús ha vingut, i amb això te raó Herodes, a revoltar el poble. Ell que, com Maria, diria que Déu “Derroca els poderosos del soli i exalça el humils, omple de béns els pobres i els rics se’n tornen sense res”. Ell que proclama benaurats els pobres i amenaça els rics, Ell que proclama la subversió de tots els valors allunyant-se de tota violència i de tot poder.
I això és una crida a mi, a tu, certament i personalment a convertir-me, però no a mi sol, sinó a nosaltres com a comunitat cristiana, com a Església. Però no podem fer res sense Ell. Així apliquem les paraules d’Isaïes a Jesús quan el profeta diu: “Per què malgasteu els vostres guanys en menjars que no satisfan...Veniu a mi i us saciareu de Vida”.