dimarts, 30 de desembre del 2014

UNA SOLA COSA ÉS NECESSARIA



El 22 de desembre passat el Papa va felicitar el Nadal a la Cúria romana. El contingut d’aquesta felicitació ha tingut molt de ressò. De fet, és com una preparació per a la celebració de la penitència. És presentat com un examen de consciència per al personal de la Cúria. Molts ho han llegit com una llista de greuges o acusacions contra la Cúria. I ho podria ser. De fet, assenyala tot un seguit de vicis que descriuen moltes situacions que sembla que el Papa coneix molt de prop. No parla de 15 pecats, sinó de 15 malalties que es poden donar a la Cúria, però també en d’altres llocs com ara qualsevol comunitat, parròquia, família... tot cristià està exposat a aquestes malalties. L’Església és un cos exposat a la malaltia.

Només em vull fixar en tres d’aquestes malalties. Però, abans de dir quines són, vull esmentar les medecines que recepta. Recepta passar temps amb la família, fer vacances per recarregar-se físicament i espiritualment. La malaltia que vol curar amb aquesta medecina és el “martalisme” (jo diria “martitis aguda”). O sigui, quedar pres per la feina com li succeí a la Marta de l’Evangeli qui rep la reprensió de Jesús: “Marta, Marta estàs ocupada en moltes coses i només una és necessària”. Són aquells que sempre van atrafegats, que no tenen temps per a res i acaben creient-se imprescindibles. Per això el Papa també els recomana una visita habitual als cementiris, per poder repassar els noms de tantes persones que es creien indispensables. El Papa parla sovint de la mort amb sentit de l’humor, segurament ha de ser una de les fonts de la seva alegria.

En aquesta llista de malalties hi ha una bona descripció dels mals que té la Cúria, l’Església, el món, la meva família, jo... Ens parla d’excessiva planificació, de falta de coordinació, de fer cara de funeral, de no tenir en compte els altres. De fet, el Papa, abans de fer aquesta llista, va anar a menjar i a compartir amb els treballadors de la Cúria, aquells que normalment no surten enlloc.

Però hi ha una de les malalties que voldria subratllar especialment, ja que penso que està a l’origen de moltes altres. És la que ell anomena l’Alzheimer espiritual, o sigui, la pèrdua de memòria. L’oblit del seu primer amor. L’oblit de la pròpia història de la salvació. És importantíssim per a una parella, per exemple, recordar, retornar als primers moments. I això és el que fa l’Eglésia. Recorda Abraham: com va sortir de la seva terra sense saber a on anava, com Abraham cregué en el Senyor i hi confià. Aquesta és la roca d’on hem estat tallats. Però sobretot cal creure en “la potència de la humilitat” que està a l’origen del que som i del que creiem: Jesús. Qui va viure i treballar com a fuster en el si d’una humil família a Natzaret. És Ell qui ara ens convoca, qui vol lluitar contra la nostra tendència a l’oblit, qui vol reviure aquells moments tant intensos de la nostra vida de fe. És Ell qui ara ens reuneix, no simplement el seu record, sinó Ell mateix en persona i ens fa germans, ens fa una família.

És bo que en la família es transmetin els records familiars, es bo que es visquin les tradicions que tenim com a poble. Però, encara més, cal que es visqui, es pregui, s’aculli no sols el record del Senyor sinó a Ell mateix. Perquè molts poden oblidar el Senyor, però n’hi ha que ni se’ls hi ha parlat, que ni li han prega’t. Molts no saben que és pregar. I això és necessari per combatre la malaltia del “martalisme”, de tanta ocupació (o distracció). Les famílies estan molt ocupades i es fa difícil seure i escoltar-se, riure, conviure. Acollir l’altre de casa, de la comunitat, sense presses ni distraccions. També nosaltres necessitem passejar-nos pel cementiri i contemplar tants imprescindibles... també a nosaltres ens cal parar i mirar els ulls de l’altre, també a nosaltres ens cal protegir-nos de l’Alzheimer, de l’oblit de la nostra història amb Déu, de l’oblit de Déu, de pregar-li.

Diu l’Evangeli que Jesús creixia i s’enfortia això hem de demanar que passi en nosaltres, però cal que el cuidem, que l’escoltem, que no tinguem pressa.

   

dissabte, 27 de desembre del 2014

EL PIS DE DALT



Quan era petit vivia  a Santa Coloma de Gramanet. Era abans que arribés tanta gent. Llavors Santa Coloma era un poble petit, nosaltres vivíem a les afores. Fins alguna gent de Barcelona hi venia a fer vacances o a passar els caps de setmana, com ara ho fan a Arenys. Vivíem en una casa amb dos pisos els meus pares i germans vivíem al pis de baix. El pis de dalt normalment era tancat. Els avis, els pares del meu pare, ho tenien per fer vacances. De fet quasi mai venien. El pis de dalt tenia, per a mi i els meus germans, una aurea una mica misteriosa. No s’hi pujava mai. Això sí, pel 25 de desembre venien els meus avis i s’obria el pis misteriós i tots hi anaven per celebrar el Nadal. Per tant per Nadal anàvem a dalt, al pis de dalt. Per mi, doncs, durant molt temps Nadal volia dir ANAR A DALT. Com que la meva família no era gens practicant, i fins clarament no era creient, vaig trigar en adonar-me que Nadal no volia dir anar a dalt.

 Tot i que més tard vaig saber què era el Nadal, amb tot, aquesta ha estat per a mi la primera sensació de Nadal, i crec que encara perdura. Nadal significa anar a dalt, a un lloc misteriós, un pujar aquelles escales que no s’hi pujava mai. Potser fos això com una traducció d’una intuïció que sempre m’ha acompanyat: la nostàlgia misteriosa d’una llar allà a dalt. Hi ha un dalt que ens atreu, que ens mira i que fa petits, que fa infinitament petit tot el que tenim entre mans, el que som. El misteri del cel estrellat, infinit, etern.

Potser sí que normalment no aixequem els ulls, que ofeguem aquesta nostàlgia de dalt, del Paradís, del cel, de Déu. Tenim els ulls mirant sempre cap avall, cap el que tenim o volem tenir, o hem perdut, centrats en mil distraccions. Potser sí que el Nadal és aixecar la mirada i atrevir-se a pujar al pis de sobre, que resta sempre tancat. Atrevir-se a pujar aquelles escales plenes de pols perquè no les usem mai. Preguntar-se amb Salvat Papasseit: “com és que estant tan avall sento coses tan altes?” Preguntar-se a on ens arrabassa la música de Bach, o el Messies de Haendel, o el gregorià que quan les sentim sembla que sempre les haguéssim conegudes.

Però cal donar un pas més. No n’hi ha prou accedir-hi puntualment. La música, l’art en general, ens ho fa tastar per un moment, però després ens deixa desconcertats, no sabem on hem entrat i per on hi hem entrat. No n’hi prou amb la música, és la lletra la que ens fa d’escala. No n’ hi ha prou amb els sentiments, per sublims que siguin, cal la paraula que dona sentit, que ens fa accedir, que ens fa d’escala. Escala que uneix estètica i ètica; bellesa i bondat.

I la Paraula avui nit de Nadal és d’una gran bellesa. És una bona notícia, clara i contundent. Diu Isaïes: “Una llum resplendeix per els qui viuen al país tenebrós. Els heu omplert de goig, d’una alegria immensa” “les botes dels soldats que marquen el pas i els mantells rebolcats en sang seran cremats i el foc els devorarà. Ens ha nascut un infant, ens ha estat donat un fill”. Pau  anuncia la plenitud d’aquest text: “S’ha revelat l’amor de Déu”. I l’Evangeli és cru i ple de llum humil i intensa: “(la Mare) l’embolcallà i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat lloc a l’hostal”   Aquell sense sostre que neix en un estable convoca als que , com ell, dormien al ras. Els pastors. I els senyal per reconèixer el Messies, el Senyor, el Rei de la glòria són:”Les seves senyes són aquestes: trobareu un nen en bolquers, posat en una menjadora”.  És la gran notícia: “us anuncio una nova que portarà al poble una gran alegria”.

Aquesta és l’escala per on, com diu l’evangeli de Joan, “pujaran i baixaran els àngels de Déu”. L’escala que uneix el cel i la terra. O millor l’escala per on el cel a baixat a la terra. L’escala per on Déu ha baixat cap els homes, i s’hi ha quedat. I les seves senyes per identificar-lo són les mateixes que les d’aquella nit a Betlem: no té lloc a l’hostal, neix en una establia i  convoca, no els poderosos ni als savis, sinó els qui viuen al ras. Per això, paradoxalment,  per accedir al pis de dalt haurem d’anar avall. Mirar avall, amb els ulls de Déu, que són els de Jesús, però sobretot tenir les seves mans que guareixen i consolen i ens descobreixen la bellesa immensa que ho cobreix tot d’esperança: Ell és la raó d’aquesta esperança.



dimarts, 23 de desembre del 2014

VOLS?



Un dels empresaris més importants del món del disseny és un jove madrileny que afirma: “L’aprenentatge de la meva vida ha estat ser un fracassat”. I, certament, que ho era. No va poder acabar els estudis i no va poder accedir a la universitat. Es va dedicar a fer d’electricista i paleta, però no li va anar bé. Va fer diferents negocis que van anar fracassant un darrera l’altre. Però aquest va ser el seu aprenentatge. Aprendre dels errors i dels fracassos i, a partir d’aquesta experiència, construir un camí cap a l’èxit professional. Certament que davant el fracàs hom pot ensorrar-se o aprendre; compadir-se o reaccionar encara amb més força; fer-se el víctima o reconèixer allò en què he fallat o he estat culpable. D’escollir-ne una o la contrària d’aquestes actituds contraposades depèn, en bona part, la nostra vida. No sols en el camp econòmic, sinó també en d’altres, sobretot en la relació amb les persones.

De fet, aquesta és l’actitud que té el mateix Déu en la història d’Israel. Israel no està a l’alçada de la crida que el Senyor li fa però, malgrat tot, el Senyor no sols es manté fidel, sinó que a més aprofita els fracassos i infidelitats del poble per inventar nous camins i així Israel pot aprendre dels seus fracassos. Quan en temps de Samuel el poble d’Israel va demanar-li un rei, Déu va comunicar a Samuel que no era del seu grat aquesta proposta però, malgrat tot, els hi donà un rei. La Bíblia està plena del refús a la monarquia però, malgrat això, Déu l’aprofita i li fa la més gran promesa a David: “El teu casal, la teva dinastia, es perpetuarà davant meu, el teu tron es mantindrà per sempre” i, malgrat totes les infidelitats de la dinastia davídica, Déu acompleix la seva promesa en Maria: “Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús... El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare, serà rei del poble d’Israel per sempre, i el seu regnat no tindrà fi”.

Certament, la nostra vida està plena de fets que anomenem fracassos i d’altres que anomenem èxits: però són realment fracassos allò que anomenem fracassos i són èxits el que nosaltres anomenem èxits? Quin és el criteri per dir-ho? El que es té per tal en el nostre entorn? El que jo he pensat? Són criteris, certament. Però el criteri últim és el criteri de Déu. Déu té un pla que es revela en Jesucrist. Aquest és el criteri últim d’allò que és fracàs o èxit. I aquí hem de treure realment els criteris de fracàs i èxit. Què diferentment podrem mirar un marginat si el nostre criteri només és el que correntment es té d’èxit o fracàs. Què diferentment ens veurem a nosaltres mateixos segons quin criteri tinguem. I què diferentment enfrontarem la vida si creiem que Déu és amb nosaltres i que per a Ell no hi ha res d’impossible.


Pau diu que Déu tenia un “pla amagat en el silenci dels segles”, “Allò que proclamen de Jesucrist és el pla de Déu amagat en el silenci del segles”. I malgrat totes les infidelitats, aquest pla es duu a terme. O millor dit, no malgrat les infidelitats, sinó a través d’aquests fracassos Déu construeix el seu pla perquè “a Déu res no li és impossible” com diu l’àngel a Maria.

Els creients no som simplement gent amb molta moral, amb molt d’optimisme. No. Sinó que, bàsicament, creiem que a Déu res no li és impossible, creiem que Ell pot transformar els nostres fracassos i infidelitats en part del seu projecte. Creiem que res no pot interposar-se a la voluntat alliberadora de Déu. Només una cosa pot impedir que Déu no actuï: la nostra falta de confiança en Ell. Sense el nostre “sí”, Ell no pot res. Però si som capaços, amb Maria, de dir “facis en mi segons la vostra paraula” tot és possible. Res pot impedir que el pla de Déu amagat en els segles i que es manifesta en Jesucrist es faci realitat entre nosaltres. És Déu mateix que, com diu Pau, té el poder de confirmar-nos en la Bona Nova. Déu mateix que, com en Maria, ens cobreix amb l’ombra del poder de l’Altíssim. Déu mateix que farà carn de nostra carn la seva Paraula en nosaltres.


Vols?-so


divendres, 28 de novembre del 2014

LA IMPOSTURA D’ESTAR BÉ



L’altre dia llegint en una entrevista vaig trobar-me aquesta afirmació:” És un absurd. En aquesta societat gairebé cal demanar perdó si estàs content amb la teva feina, si estàs enamorat de la teva parella, o si t’agrada la teva vida....Les coses dolentes pesen massa.” Cal dir que ens molesta encara més quan el qui diu que està bé, segons els teus criteris, està pitjor que jo.  Nosaltres tant preocupats per la nostra economia i pel nostre físic ens treu de polleguera que aquesta satisfacció de la pròpia vida la manifestin, per exemple, persones baixetes, lletges i grassonetes i que no els hi paguen el treball que fan.

 El que diu això és un físic i psicòleg, Luís Galindo,  que treballa moltes vegades per directors i gestors  d’empreses, de grans empreses, com el grup Santander, la Caixa etc. I és ell qui diu:”jo en les grans companyies no veig  ningú que li brillin els ulls, i vaig a les monges de Sant Joan de Déu i sí que ho veig. Per què, si són baixetes, lletges i grassonetes i a sobre treballen sense cobrar?”. I ell mateix respon a aquesta pregunta: “Hem creat organitzacions molt productives, però sense ànima. Cal viure amb passió” i com viure amb passió, doncs, i ell continua dient: “L’home necessita sentir que el que fa té sentit”. No podem viure sense horitzó, sense un perquè.

Aquest és el misteri dels ulls brillants de les monges de Sant Joan de Déu: “el malalt és Crist”. “Tot això que fèieu a cadascú d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi”. I això és literal, això és a la lletra i per qui creu i viu això la vida besa de sentit. La seva vida com diu Isaïes s’omple de llum i les seves ferides es guareixen.

Però, a més, les monges de Sant Joan de Déu, no són superwomen, ni els creients que viuen el mateix no són supermans sinó que ells també són indigents. Perquè tots som mendicants, necessitats, malalts, empresonats, germans petits de Jesús. Cal ser conscient de la pròpia pobresa.

I quan algú s’adona de la pròpia indigència i es gira cap el Senyor, el Senyor  li allarga la mà, no per aixecar-lo sinó com ho fa un captaire i li demana tot el poc que li queda, tot. I així pobre, també, com a cristià  que ha relativitzat el que té i el que és per poder seguir Crist, en la mesura que ho deixa tot veu com el Senyor mateix és el seu  Pastor que el mena al repòs vora l’aigua, que omple a vessar la seva copa, que li  para la taula i li ungeix el cap amb perfums. Ell ho ha de ser tot en mi, en nosaltres. Perquè Déu ho ha de ser tot en tots.



dimecres, 12 de novembre del 2014

LA FESTA


 Quan parlem de festa moltes vegades simplement pensem en un dia en què no es treballa. Però això és una derivació individualista del nostre temps. Fins si no es parla d’un dia de no treballar, “festa” vol dir que jo vaig de marxa. Però una festa és bàsicament una celebració. Una celebració familiar, de grup, de poble, no hi ha festa sense els altres. Es festeja un fet o un aniversari o un casament. Una festa és una celebració joiosa en grup d’un fet del passat o d’un esdeveniment d’ara.

Així és com ho descriu la Viquipèdia, però curiosament, si aneu al Diccionari General de la Llengua Catalana, veureu que comença la seva definició de “festa” dient: “Dia que l’Església destina a celebrar Déu, la Verge Maria i alguns sants”. Definició que està treta del Diccionari de Pompeu Fabra. Després, també parlarà, com ho farà el Pompeu Fabra, per analogia, del que hem dit al començament. Segons aquests diccionaris, doncs, el primer sentit de “festa” és religiós. I tenen tota la raó, perquè la paraula “festa” deriva de la paraula llatina “Festum” que prové de “Fanum”, o sigui, “temple”. I és que tota festa sòlida ha de derivar de l’experiència religiosa. Aquí hi ha una profunda intuïció de la llengua, de la paraula, arrelada en l’experiència de la història. La realitat sagrada és l’única que dóna raó sòlida, el motiu bàsic del perquè, de la raó, d’una festa, de la seva joia explosiva i compartida. Si Déu existeix, la festa és sòlida, té fonament. Si Crist ha ressuscitat d’entre els morts, la joia té una raó indestructible. És veritable alegria que no queda a mercè de l’atzar ni dels canvis de la vida. Tota festa autèntica està celebrant la joia de viure i del fonament i del sentit d’aquesta vida.

És la visió d’Ezequiel: “Vaig veure que de sota el llindar del Santuari que mira a l’orient naixia, del costat dret, una font d’aigua, i s’escolava cap a l’orient, passant per l’esquerra de l’altar” i continua dient: “desemboca a la Mar Morta, entra dins les aigües salades i les saneja. A tot arreu on penetrarà l’aigua d’aquest riu hi haurà tota mena d’animals... el peix serà molt abundant, perquè on arribi aquesta aigua, la mar serà sanejada... perquè l’aigua... neix del lloc sant”. Això és la festa, això és la veritable alegria, la sòlida raó de la festa que neix del lloc sant i on arriba aquesta aigua purifica i omple de vida la Mar Morta. La nostra vida anodina s’omple de color i es guareixen les nostres ferides.

Crist és el Temple d’on brolla l’aigua de la vida que vivifica tot allò que toca. Això és el que veiem quan a la creu el soldat li obre el costat dret i d’allí brolla sang i aigua. És el temple d’on brolla el riu d’aigües sanitoses. I Crist es fa visible i actuant a través de nosaltres els creients que som el seu cos, el seu temple enmig del món. “Perquè el temple de Déu és sagrat, i aquest temple sou vosaltres” diu Pau. Crist habita en nosaltres i com diuen els Pares de l’Església: “Crist ressuscitat, tu encens en el meu cor una festa sense fi”. Nosaltres estem cridats a encendre una festa d’esperança enmig del món, mostrar Jesús, el foc del món.

Però depèn del meu QUAN. Diu l’Evangeli de Joan: “QUAN Jesús ressuscità, els deixebles recordaren que ell deia això i cregueren en l’Escriptura i en aquesta paraula de Jesús”. Quan crec realment que Crist ha ressuscitat, no hi pot fer cap el buit, sinó sols la confiança, i aleshores surt el sol d’una comprensió profunda i serena. Quan crec que Crist ha ressuscitat i estimo Déu, brollen fins a mi les aigües sanitoses i vivificants. És aquesta l’experiència dels deixebles en la resurrecció de Jesús. Aquest fet canvià la comprensió de tot. Llavors se’ls obriren els ulls i comprengueren qui era Crist, comprengueren el sentit de les Escriptures i es comprengueren a si mateixos a la llum del Ressuscitat. Aquest és el motiu de tota festa, aquesta festa hem d’encendre-la enmig del món! Tenim la raó de l’alegria, de la festa!





dilluns, 27 d’octubre del 2014

ÉS CRIST MATEIX



Juan José Aguirre té 60 anys, és de Còrdova, i explica ,en una entrevista a la Vanguardia, que es doctorà en Antropologia a París. Però no es quedà a Europa en l’ambient universitari sinó que anà a l’Àfrica. És missioner. Fa 34 anys que és a la República Centreafricana. Quan va dir la seva primera missa, ja a l’Àfrica, en acabar l’esperaven a fora els feligresos que el volien beneir, i ho van fer tot escopint-li a les mans. Era la manera en què expressaven respecte i acceptació de la seva missió. Després anà als leprosos que van començar a tocar-lo i abraçar-lo amb els seus membres corromputs. Ell estava esgarrifat. El company de Juan José li va dir: “Toca’ls amb l’amor amb què toques la Sagrada Forma, perquè és Crist mateix, qui estàs tocant”. Aquesta és la nostra fe cristiana. Ara és bisbe i està a l’ull de l’huracà d’un nou califat que s’està implantant a sang i foc a tot el país, desplaçant i assassinant tothom que no pensa com ells, especialment els cristians. No fa massa, en la missió on ell estava i on s’havien refugiat milers de persones, cristianes i no cristianes, van llançar una granada que va matar i amputar els membres de centenars de persones. Per això a ell el posa nerviós veure clubs de futbol que porten propaganda dels països que financen i promouen aquestes matances.

Aquest bisbe és, també, testimoni de com, en la lluita contra l’ebola, malgrat l’ajuda magnífica de molts metges, aquests queden lligats als seus contractes dins un perímetre del qual, per seguretat, no en surten i fora d’aquest perímetre hi ha molts i molts malalts i aquí només hi arriben els missioners. Aquests arrisquen la seva vida i, malgrat que no surt enlloc, ja són molts els qui han mort contagiats per aquesta donació d’ells mateixos.

Tot això ens recorda molts altres exemples a través de la història i de la geografia. Ens recorda sant Francesc d’Assís, sant Antoni abat, el beat Charles de Foucauld, la beata mare Teresa de Calcuta, sant Vicenç de Paül i un llarg etcètera. I com és possible això? En l’Evangeli de sant Joan se’ns diu: “Qui m’estima, farà cas de les meves paraules; el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell”. Aquesta frase està treta del capítol 14, on Jesús havia expressat el seu manament: “El meu manament és que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat”, estem en el darrer sopar quan Jesús ha rentat els peus a tots, a tots, fins a Judes. I després donarà la seva vida del tot i per a tothom, també per a mi. Aquest és el nostre Déu.

“Qui m’estima farà cas de les meves paraules”, per tant, el primer de tot és estimar-lo. Però, què vol dir estimar Déu? Aquest és el gran dolor de l’home, la gran ferida: la necessitat total que té de Déu. Aquesta és la necessitat que constitueix l’home com a tal. No sentir-la, substituir-la o distreure’s d’ella és la trama que falseja la nostra vida. I això perquè aquesta necessitat som nosaltres. L’home és un pobre assedegat, necessitat. Quan hom és capaç d’abocar-se sobre el pou de la pròpia pobresa, sense negar-la, ni buscar-li falses satisfaccions, sentirà la seducció, l’atracció infinita de Déu. La veu que és dins les seves entranyes, com una buidor absoluta que s’obre a Aquell únic que el pot omplir: Déu. Qui s’atreveix a sentir, i no s’ho amaga, estima Déu. Un Déu que el fascina, que el sedueix.

I estimar Déu fa possible complir, guardar, fer cas dels seus manaments com diu sant Antoni Maria Claret tot descrivint com ha de ser un missioner claretià: “És un home arborat de caritat i que abranda arreu on passa; que desitja eficaçment i malda per tots els mitjans d’encendre tot el món en el foc de l’amor diví; res no l’esvera; frueix en les privacions; aborda els treballs... no pensa sinó com seguirà i imitarà Jesucrist”. Perquè, com diu Jesús en l’Evangeli de Joan que hem citat: “Qui m’estima, farà cas de les meves paraules, el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell”. El qui s’atreveix a deixar-se atreure per Déu i no s’avergonyeix de la seva misèria atreu el Pare i, amb ell, el Fill, i en ell fan estada. Aquest és el foc de l’amor que Crist va venir a calar sobre la terra i volia veure-la cremar. El qui estima Déu, com llegim a la carta als Romans, sap que res del món no el pot separar de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist, ni la mort ni la vida, ni el present ni el futur. I com diu el mateix Pau, quan estimem Déu, tot contribueix al nostre bé. Fins la mateixa mort.

Per tant, puc oblidar-me de mi i abocar-me als altres perquè Jesús s’ocupa de mi. I passi el que passi, ni la mort mateixa, tot revertirà en el meu bé.

   


dilluns, 20 d’octubre del 2014

L’ALTERNATIVA



Sant Francesc en una carta dirigida a tots als seus frares diu: “no retingueu res de vosaltres per a vosaltres, a fi que us rebi aquell que totalment se us dóna”. Per Francesc Déu és aquell que totalment se’ns dóna. Que vessa a la nostra falda una mesura curulla atapeïda, a desdir. Més encara es vessa ell mateix. I és això l’expressió més íntima del seu ser diví. Per això Déu vol, com diu Francesc, que no retinguem res de nosaltres per a nosaltres mateixos, Déu vol, que ens vessem, com ell, que ens oblidem de nosaltres mateixos, com ell. Que no retinguem res de nosaltres, com ell. És això el que ens fa semblants a Déu: la capacitat de no retenir, de vessar-se, d’oblidar-se, d’estimar. És no retenir res per ser rebuts per aquell que res no reté per a Ell mateix i se’ns vessa com una font inestroncable de vida.

Déu no vol de nosaltres ni poc ni molt, ho vol tot,  perquè ell no dona ni molt ni poc ho dóna tot. És l’únic Déu i Senyor, no n’hi ha d’altre. Per això quan Jesús diu: “ doneu a Déu el que és de Déu” i hom es pregunta: què és de Déu? I hom ha de respondre ben clar: tot! Si donem a Déu el que és de Déu, la pregunta és: i que queda per al Cèsar? I hem de ser ben clars: no res.

Aquí es tracta d’una alternativa entre dues maneres de viure. Una centrada en el Cèsar molt ben dibuixada per Jesús quan demana: “Ensenyeu-me la moneda del tribut”. Ells li ensenyaren una moneda romana:De qui és aquesta figura i el nom que hi ha escrit?” Li diuen:”del Cèsar”.  Aquí hi ha una alternativa de la vida: el diner i el poder. El diner amb la figura del qui té el poder, tot en u perquè són intercanviables el poder i el diner, tant ahir com avui. I com diu Jesús “No es pot servir a dos amos. O faràs cas d’un o en faràs de l’altre. No es pot servir a Déu i al diner”.

Quan Jesús ens diu:”retorneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu” La imatge del Cèsar és en el diner, aquí està la força del poder. El creient no condemna res i fins en veu la necessitat, però ho relativitza i fins se’n distància.  El creient no creu en la força del poder i el diner que la sap buida i font de frustracions, injustícies, violències. És una idolatria, com diu Pau, ja que es posa en el lloc de Déu i s’apropia dels bens que Déu havia fet per a tots els homes. I també avui...Així com la imatge del Cèsar és en el diner, en canvi Déu no té la seva imatge en el diners sinó en l’home, fet a la seva imatge i semblança, aquí Déu. En ell hi té posat el cor i aquí ens demana que nosaltres hi tinguem posat el cor.

Aquí hi ha l’altra alternativa”Retornar a Déu el que és de Déu”és reconèixer-lo com allò que és l’únic absolut i l’únic en qui trobem la vida i vida a desdir. Com diu Francesc:”no retingueu res de vosaltres per a vosaltres, a fi que us rebi aquell que totalment se us dóna”. I enlloc d’acumular monedes que porten la imatge del poder, enlloc de cercar en el poder l’ instrument necessari per la nostra vida cerquem d’ acumular germans que porten la imatge de Déu i és la fraternitat l’ instrument necessari per construir bondat, justícia i tendresa. L’alternativa és aquesta: o utilitzo els altres per obtenir el diner i el poder, o utilitzo el diner i el poder que pugui tenir per apropar-me a l’altre, per fer fraternitat per ajudar a aquell que ho necessita.
Obrim-nos a Aquell que totalment se’ns dóna, sobretot que ens rebi Ell que el nostre cor deleja. Fem-li un estatge i un sojorn en el nostre cor ell font de tot i creador de la fraternitat.

Qui se sent amb set de Déu, seduït, atret per Ell ,si es deixa portar, va seguint el camí de la llibertat, de la plenitud. Qui estima Déu és inquietantment lliure. Esdevé una escletxa per la qual l’esperança es fa present.

    


dimecres, 15 d’octubre del 2014

MENJAR I NO ALIMENTAR-SE



Una de les coses de què més es parla i s’està informat és sobre cuina. De fet molt, a prop nostre, hi ha qui ha guanyat força estrelles Michelin. Abans cuinar era relativament fàcil, ara s’ha complicat la cosa si hom vol complaure els comensals. I les discussions televisives i radiofòniques sobre cuina estan plenes d’erudició, investigació i refinament. El que els cuiners consideren l’element bàsic per a un bon plat pot variar segons l’artista cuiner, la geografia, etc. Però crec que tots estarien d’acord que l’element bàsic perquè un plat resulti bo i gustós és... la gana! Sense gana ja pot ser elaborat i ben fet el menjar que no passarà, en canvi amb gana un pa amb oli resulta d’allò més gustós.
De fet, Isaïes sembla que presenti Déu com un d’aquests cuiners estrella: “En aquesta muntanya santa el Senyor de l’univers prepararà per a tots els pobles un convit de plats gustosos i de vins rancis, de plats gustosos i suculents, de vins rancis clarificats”. I quan el té preparat, convida... però sembla ser que no hi ha gana. L’Evangeli explica que el rei diu: “Tot és a punt: veniu a la festa! Però ells no en feren cas”. No tenien gana, estaven tips. I això és el que ens passa: estem tips i el que ens ofereix Déu no ens atreu, com no atrauria un menjar quan acabem de dinar.
I un dirà allò de: “no comer por haber comido no hay nada perdido”. Però aquí també ens passa el que passa en la nostra vida de cada dia. A vegades no mengem el que hauríem de menjar, perquè ens hem atipat de golafreries, de greixos i de menjars ràpids que atipen, ens emmalalteixen i no alimenten. Això sí, atipen, treuen la gana. No tenim gana per a res més. I això és el que ens passa a nivell del cor, l’omplim de paraules, sorolls, rumors i, sobretot, de pantalles i més pantalles que, quan arriba aquella paraula que alimenta, no tenim gana, estem saturats. Per això cal dejunar de pantalles, de rumors, de menjar-se el cap, cal deixar que suri l’autèntica gana, la fam de Déu.
Per menjar bé i equilibrat i saber assaborir menjar sà i bo cal fer dejuni, cal deixar espai, cal tenir gana. El menjar que alimenta realment necessita d’un cert aprenentatge per saber-lo gustar i veure les conseqüències beneficioses que aporta a la vida. Així, la Paraula de Déu ens cal aprendre a gustar-la, a mastegar-la, cal deixar-se transformar per ella. Com diu el salm: “tasteu i veureu?”que n’és de bo el Senyor”. Saber tenir fam de Déu, gust de Déu.
Però hi ha un element que provoca en nosaltres que el convit que Déu ens ofereix ens resulti especialment difícil d’acceptar. I és que no es tracta d’un menjar ràpid, o d’un menjar que jo mateix puc servir-me. Sinó que es tracta d’un banquet on no estic jo sol, sinó que Déu ha convidat “a tots els pobles” i que “reuniren tothom que trobaren, bons i dolents”. Aquesta era la gran dificultat que trobaren els contemporanis de Jesús per seure amb Ell a taula: la seves males companyies. Amb Ell hi seran i hi són aquells que jo excloc, que menyspreu, que em molesten, o que els hi tinc una bona colla de raons per no estar a prop d’ells, i... ells de mi! Aquí hi ha el que més costa. Això treu tota la gana per anar a aquest convit. Sóc capaç, si voleu, d’interessar-me per les coses de Déu, però no compartir la seva taula.
Però aquí hi ha tot l’esforç del bon Pastor per aplegar les ovelles disperses, reconciliar-les, agermanar-les. I per això Ell mateix para taula i ens serveix, com diu el salm: “Davant meu pareu taula vós mateix... ompliu a vessar la meva copa”. Jesús mateix ens diu que l’Amo de la casa ens farà seure i ens servirà un a un, ell que va rentar els peus als seus deixebles i s’ha fet menjar que alimenta i dóna la vida eterna perquè “qui menja la meva carn està en mi i jo en ell”. Llavors serà un sol Pastor i un sol ramat i “farà desaparèixer en aquesta muntanya santa el vel de dol que cobreix tots els pobles, el sudari que amortallava les nacions; engolirà per sempre la mort”. Aquesta Eucaristia n’és ja la realització, l’anticipació i ens omple de l’Esperit que ens fa forts per fer tendir tot cap a Ell, perquè com diu la pregària final: “Ens feu participants de la naturalesa divina”.



dimarts, 30 de setembre del 2014

OVELLES VESTIDES DE LLOP, O EL CONTRARI?



Sovint sentim parlar de blanqueig de diners. Blanquejar diners és ocultar l’origen delictiu d’uns diners fent-los aparèixer com adquirits legalment. El nom de blanquejar li ve dels seus orígens. Els anys vint a Chicago amb la llei seca és quan es començà aquesta pràctica. El famós Al Capone va fer-se una gran fortuna amb el contraban d’alcohol, i per aparentar un origen legal d’aquests diners va muntar una gran xarxa de bugaderies que li van servir per ocultar l’origen mafiós dels seus ingressos. D’aquestes bugaderies ve el nom de blanquejar els diners. Les bugaderies ocultaven el delicte. Apareixia una cosa, però en realitat n’era una altra.

Avui aquesta pràctica està a l’ordre del dia. Jesús ens avisa sobre aquesta pràctica no sols en l’àmbit econòmic, sinó en tots els ordres de la vida quan acusa els fariseus de sepulcres blanquejats que per fora tenen bon aspecte però per dins tot és brutícia i podridura. O també quan ens adverteix sobre aquells que van vestits d’ovella i són llops rapaços. Molts es volen fer passar per bons i oculten males intencions i amaguen malifetes i enganys.

Però també passa al contrari: que hom s’avergonyeix del bé que fa o se sent avergonyit per por de quedar massa tou o políticament poc correcte. Per exemple, quan a França es fa una enquesta sobre la pràctica religiosa, surten uns índexs de pràctica dominical molt baixos que no coincideixen amb els obtinguts quan es compta el nombre real de fidels església per església. El nombre real surt més elevat. La gent té vergonya de comunicar els seus sentiments religiosos. El mateix passa quan parles de tu a tu amb alguns que es presenten vestits de cuiro, plens de pírcings i amb paraules grolleres. Moltes vegades tot és pura aparença per amagar la por o un fort sentiment de solitud. I la beguda o les drogues no són més que estimulants per no sentir-se sol i descol·locat. De fet, quan es prenen alguna droga en diuen “col·locar-se”, això vol dir que abans se senten descol·locats, fora de lloc, sense lloc. Això passa també amb molts de nosaltres que amaguem els nostres veritables sentiments per por de ser ferits.

A aquests els pot passar el contrari dels fariseus, però enlloc d’aparentar ser bons, aparenten ser dolents i amaguen els sentiments que els farien vulnerables. Jesús és capaç d’adonar-se d’aquesta vulnerabilitat i, enlloc de fixar-se en el que es diu, es fixa en el que es fa. Hi ha molts que, com el primer fill del text de l’Evangeli, diuen “no hi vull anar”, però el que cal no es fixar-se en el que es diu sinó en el que es fa: “però hi anà”. És la vida la veritat del que som, no el que diem. El que fem potser no correspon amb el que diem, però sí amb el que sentim.  Ens fa vergonya de dir el que sentim perquè ens fa vulnerables.

Cal reconèixer en nosaltres aquells sentiments que ens fan vulnerables i no avergonyir-nos-en. Perquè certament que hi ha molts sentiments destructius i durs en nosaltres, però també hi ha en nosaltres la capacitat d’obrir-nos als sentiments del Crist. Com diu sant Pau: “tingueu els mateixos sentiments que heu vist en Jesucrist: fortalesa d’ànima, d’amor que consola...d’afecte entranyable i de compassió”, els quals, com diu Pau, són els dons de l’Esperit Sant per excel·lència, millor dit, són l’Esperit Sant en nosaltres.

Perquè el “Senyor ensenya el bon camí al pecador, encamina els humils per sendes de justícia, els ensenya el seu camí”, però cal escoltar-lo i, malgrat totes les nostres pors, creure que els seus camins estan ben encaminats i que som nosaltres que hem de canviar i deixar-nos guiar per Ell. Cal obrir-se als sentiments de Crist, cal deixar-se portar per ells. La vida ens jutjarà no pel que hem dit sinó pel que hem fet. I els sentiments són el motor. Acollim els sentiments de Crist.





Ovelles vestides de llop, o el contrari?


dimarts, 16 de setembre del 2014

LA CREU O L’ABSURD



Hi ha un escriptor gironí que diu: “No pensis que és insensat allò que no entens”. Cal saber escoltar i posar-se en el lloc de l’altre per no fer tants judicis precipitats i radicalment injustos. Però fer aquest esforç de no jutjar i saber-se’n distanciar és molt més difícil quan ets tu qui hi estàs involucrat. Quan ets tu que no t’entens, quan és la teva vida la que esdevé incomprensible. O, i encara més, quan el sofriment i la mort truquen a la porta de la teva vida i dolorosament esdevens estrany a tu mateix. Esdevens “allò que no entens”. La teva vida esdevé opaca i sense sentit.

Aquí hi ha la gran alternativa: o pensar que és insensat allò que no entens; o sigui tu, la vida, la mort, tot. Per tant que tot és absurd, que la vida no té sentit... perquè no l’entenc. És el que llegim a l’Escriptura, en el llibre dels Nombres: “Tot fent camí el poble acabà la paciència i malparlava contra Déu i contra Moisès”. Com nosaltres quan en el camí de la vida no sabem on anem i cansats i desorientats malparlem de Déu i acabem perdent la fe o, simplement, no comptant amb ella en la nostra vida real. O també tenim una altra opció: pensar que, malgrat que no ho entengui, que no m’entengui, que no entengui la vida i la mort, malgrat tot és profundament humà pensar que pel fet de no entendre-ho no ha de ser insensat, faltat de sentit, absurd. És assumir la meva humanitat, el no saber-ho tot, més encara, el no poder-ho saber tot. Saber que no sé, que no ho sabré mai tot. En el misteri de la vida s’hi entra per la confiança, per la tendresa, per l’amor, no pel coneixement.

Viure sòlidament que allò que no entenc no és insensat és assumir que sóc home, que no sóc Déu. Que he de viure, conviure amb i en el misteri i que sols la confiança, la fe, em fa viure, m’asserena, em dóna forces per caminar, que és el més pròpiament humà.

I és Jesús mateix qui construeix aquest camí i el duu a terme. Ell mateix el recorre i ens acompanya: “Ell que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau... i s’abaixà... fins a acceptar la mort i una mort de creu”. Aquest abaixament de Déu fins acceptar i viure el nostre desconcert, la temptació de l’absurd, de l’ateisme: “Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?”. I tot “perquè Déu estima tant el món que ha donat al seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en Ell, sinó tinguin vida eterna. Déu va enviar el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell”.

Sant Pau ens diu que “així Déu ha mostrat el seu poder”. Costa d’entendre. I també diu que ell “viu con-crucificat amb Jesús”... costa d’entendre. I Pau també diu: “Que ja no sóc jo que visc, sinó que és Crist que viu en mi”, “Per a mi viure és Crist”. Què està dient? Potser caldria recordar les paraules de l’inici: “No pensis que és insensat allò que no comprens”. Potser estan assenyalant una porta que mai has obert. Potser aquestes paraules les han enteses molts perquè s’han atrevit a viure-les. Aquells que han sentit l’atracció de Crist a la creu i no s’hi han resistit. “Quan seré alçat damunt de la terra atrauré tothom cap a mi”, digué Jesús. Això ho entén qui ho viu. Les respostes a les grans preguntes són raonables, certament, però només s’entenen quan es viuen. El misteri de la vida és una Persona i una persona no s’entén simplement pensant i raonant sobre ella sinó relacionant-t’hi. El Misteri del món, de la nostra vida, de la meva vida és en Crist crucificat. Parlem-li, seguim-lo i ho entendrem.

Fra Jacint Duran i Boada


dimarts, 9 de setembre del 2014

Desvelar el rostre de Déu-2


DESVELAR EL ROSTRE DE DÉU



Un feligrès va anar a veure el rector de la seva església i li va comunicar la situació extrema en què vivia. La seva dona era alcohòlica i la situació que es creava a la família era insostenible, sobretot de cara als fills. Ell, malgrat que ho sentia molt perquè l’estimava, estava pensant molt seriosament en trencar el matrimoni. El rector, després d’escoltar-lo, va convenir que no hi havia cap més camí que la separació. Però una dona de la comunitat parroquial que coneixia el matrimoni s’hi oposà: “Hem de cercar una solució!”, digué. Va reunir els membres del grup de la parròquia a què pertanyia la parella, juntament amb el matrimoni, i van començar a sospesar entre tots la situació i a cercar camins de solució. Es va trobar un centre de desintoxicació seriós i on la dona acceptava d’anar-hi. El problema, és clar, era l’econòmic. Entre la comunitat es van reunir els diners per poder-la enviar. L’altra dificultat era què fer amb els fills mentrestant i les famílies de la comunitat van acceptar de fer-se càrrec dels nens fins que la mare acabés el tractament.

Una comunitat cristiana és això: una comunitat on hom és sentinella, responsable de l’altre. “L’únic deute vostre ha de ser el d’estimar-vos els uns als altres”, diu sant Pau. Però un amor compromès, real, concret. “No fet de frases i paraules, sinó de fets”.  I un amor obert. Cal ser sentinella, també, del món que ens volta; cal tenir els ulls oberts, les orelles atentes, les mans disponibles: “Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu”. Una comunitat així desvela el rostre de Déu. L’amor real i concret mostra la cara del Senyor. I és així que el cristianisme es va propagar per Europa i més enllà. Això donava credibilitat a les seves paraules. I encara avui la fe en Crist es va propagant d’aquesta manera a molts llocs del món. Quan l’Església ha escollit altres mitjans ha traït el seu Mestre i Senyor.

En canvi, l’odi vela el rostre de Déu. “La guerra ha matat també Déu”. Aquesta frase la diu un dels personatges del llibre La por, escrit el 1928 per Gabriel Chevallier, una obra fruit de l’impacte causat per la terrible guerra del 1914.

Certament que l’odi i la violència amaguen el rostre de Déu i que l’amor el desvela. Però Crist es revela com Aquell que es manté en l’amor enmig de la violència i l’odi, aquest és el misteri de Crist a la creu: Déu hi és, malgrat l’odi, la violència i fins si el maten. Ell hi és. I això sota la llum de la seva resurrecció. I aquí hi ha el fonament de la comunitat cristiana i la seva missió: comunicar amb el fer i el dir que Déu no ha mort, que l’odi i la violència dels homes no tenen la darrera paraula. Que “quan hi ha dos o tres reunits en el meu nom, jo sóc enmig d’ells”.

Hem de fer visible aquesta Presència a través de tenir cura de l’altre, de la reconciliació, de l’estimar-se, no sols en paraules sinó amb fets i de veritat, com diu sant Joan. I per això l’hem d’escoltar, acollir: “Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu, no enduriu els vostres cors”. La Paraula de Jesús sempre pressuposa un entorn de dificultat, de confrontació i fins de persecució. És aquí on cal ser el seu testimoni i actuar com Ell, en coherència amb les seves paraules i exemples.



dijous, 4 de setembre del 2014

LA FE FA NOSA-2


LA FE FA NOSA



El 24 d’agost el president de la Conferència dels Bisbes de l’Irak va escriure una carta a la Conferència Episcopal Europea. En ella exposava la terrible situació en què es troben els cristians d’aquell país. Descriu com, pel sol fet de ser cristians, han estat espoliats dels seus béns (a vegades pels seus propis veïns) i desplaçats dels seus llocs de residència. Molts d’ells han estat assassinats amb crueltat. Sabem per altres fonts que famílies senceres han estat deixades al mig del desert, d’altres decapitats i d’altres fins crucificats. El bisbe ha quedat decebut de les quasi inexistents i aigualides condemnes del món musulmà, però també de la indiferència d’Europa, que no vol adonar-se de la tragèdia humanitària que té a les portes i de la qual és, en bona part, responsable. Recordem el trio de les Açores. Desapareix la presència cristiana a l’Orient Mitjà que té les seves arrels allí des dels inicis i sembla que a ningú no l’interessa. 

A més dels cristians són també perseguides altres comunitats religioses i ètniques. Vull subratllar el fet de la tragèdia de les comunitats cristianes, perquè és una constant en d’altres parts, tant d’Orient Mitjà com d’altres parts del món, i que entre nosaltres està silenciat perquè no queda bé parlar-ne. És com si en el fons ens estigués bé que desaparegués el cristianisme, com deia un articulista l’altra dia en un diari. Entre nosaltres hem neutralitzat el cristianisme i fins l’hem criminalitzat reduint-lo a quatre tòpics negatius. Ens està bé que desaparegui? Ens hauríem de preguntar si no estaríem millor sense Església? Sense fe? Cadascú amb les seves creences, sense comunitat ni llocs de culte? És això el que volem? És cert que Europa no s’entén sense el cristianisme, però també és cert que no tot, ni la majoria, de la cultura d’Europa és cristiana. En moltes ocasions és voluntàriament i explícitament anticristiana. Aquí ha nascut l’ateisme més militant i ferotge. La fe en Crist fa nosa.

Però aquest és, sobretot, el nostre problema, el meu problema: Jo voldria que la fe no existís, em fa nosa, m’és una ferida enutjosa? De fet així ho manifesta un dels creients més paradigmàtics: el profeta Jeremies. “M’has seduït Senyor i m’he deixat seduir, us heu apoderat de mi i m’heu dominat... tot el dia la paraula del Senyor m’és motiu d’escarni i de burles”. Per això continua dient el profeta: “No en vull parlar més, no diré res més en nom d’ell, però llavors sentia entre els meus ossos un foc devorador. He mirat de contenir-lo i no he pogut”. El creient és algú que no encaixa amb el seu entorn, ni ha d’encaixar. Per això Pau diu: “No us emmotlleu al món present; transformeu-vos renovellant la vostra manera de veure les coses”. I és una peça fora de lloc perquè té una manera de veure i viure diferent. Tota la vida d’un seguidor de Jesús és un constant caminar per transformar-se a imatge de Crist que diu: “Si algú vol seguir-me, que prengui la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la vida la perdrà, però qui la perdi per mi la retrobarà”. Si la fe en Crist no fa nosa no és fe.

El contingut de la nostra fe és l’anunci de la més gran esperança, però no es deixa reduir a un simple feix de frases dolces per penjar al facebook. Jesús és una alternativa, no un pedaç. Per això moltes vegades ens neguem a deixar-nos atreure per Ell, tenim por de les conseqüències. I malgrat tot podem dir amb el salmista: “Tot jo tinc set de Vós, per Vós es desviu el meu cor, com terra eixuta sense una gota d’aigua”. “La meva ànima s’ha enamorat de vós”, però el salmista sap perfectament el que diu: “L’amor que em teniu val més que la vida”. Déu és més que jo, per això pot salvar-me, per això el cerco amb tot el cor, sense Ell no sóc.

Que els cristians siguin perseguits i no els perseguidors és bo, està en la línea del seu Mestre. Que els cristians siguin perseguits i criticats és bo, perquè vol dir que no encaixen amb el seu entorn. Que els cristians siguin perseguits i criticats també ens ha de fer preguntar si ho som per  ser coherents amb Jesús o per altres raons per les quals ens cal canviar.

En aquest sentit el bisbe de l’Irak acaba dient: “Estem orgullosos del destí dels nostres fills i filles i de la seva fermesa i coratge davant la tragèdia per raó del seu credo”. I ens diu que no necessiten “declaracions esgotadores, sinó comunió real”, com ho ha fet la Conferència Episcopal Francesa i el mateix papa Francesc.

Aquests cristians demanen sobretot la solidaritat dels altres cristians i ens mostren el rostre de Crist, Aquell que ens crida a seguir-lo.


dilluns, 25 d’agost del 2014

ENMIG DE LES COSES INESTABLES



Suposo que més d’una vegada us heu cabussat dins d’una piscina i heu nedat dintre de l’aigua. Quan hom es cabussa a la piscina tot l’enrenou que hi ha a l’entorn de crits, de rialles... desapareix! Es fa un gran silenci, un silenci quasi absolut. I, amb el silenci, un aïllament quasi total. No sents ningú i l’aigua et fa com d’una muralla que t’aïlla. És com una bombolla de silenci i solitud.

Aquesta és la metàfora que fa servir Joaquín Pérez Azaústre en una novel·la que titula “Los nadadores” per descriure com se sent i es viu la persona avui. Ell diu que és una sensació d’aïllament i solitud, com aquests nedadors que es cabussen dins l’aigua. S’han trencat els lligams sòlids amb els altres, que han passat a ser efímers i trencadissos. I això bàsicament perquè, com ell diu: “vivim en un temps en què res no és creïble. Sempre sospitem que ens enganyen” i, lògicament, això fa que no reaccionem davant de res ni ningú, i els altres tampoc amb nosaltres. I és cert que vivim immergits en la desconfiança, tant si el que ens diuen ens ho diu la TV, com els polítics, com les xarxes socials... sigui qui sigui! I on no hi ha confiança, no hi ha relació; i on la relació no és sòlida, hi ha solitud, aïllament. Com quan estem cabussats dins l’aigua, aïllats i en silenci.

La pregària amb què hem començat l’Eucaristia demanava: “Oh Déu... enmig de les coses inestables d’aquest món feu que els nostres cors es mantinguin ferms allí on es troba l’alegria veritable”. Però, és possible trobar aquest lloc? Si el que ens submergeix en l’aïllament és la desconfiança, el que ens en farà sortir ha de ser la confiança. I aquesta confiança sòlida només pot venir de Déu. Però, quan hom s’obre a Déu el problema s’augmenta a l’infinit, perquè ja no es tracta, com diu el novel·lista, d’estar submergit en el silenci i l’aïllament d’una piscina, ni tant sols d’un mar, sinó que es tracta de submergir-te en l’Infinit. Com diu Pau als romans: “Quina profunditat i riquesa en la saviesa i en el coneixement de Déu! Que en són d’incomprensibles els seus judicis i d’impenetrables els seus camins! Qui pot conèixer el pensament de Déu?”. Per tant, el Misteri encara es fa més gran, infinit. Les coses d’aquest món són inestables, per això no ens en fiem, però les de Déu són infinites, inabastables, incomprensibles. Quedem superats!

És el rostre de Jesús, és la persona de Jesús, on l’àncora de la nostra confiança pot mantenir-se ferma. Per això és tant important respondre a la seva pregunta: “I vosaltres, qui dieu que sóc jo?”. En Ell qui està enmig de les coses inestables d’aquest món i es manté ferm i així pot ser allí on es troba l’alegria veritable. I també essent el Messies, el Fill del Déu vivent, la Paraula per la qual van ser fetes totes les coses i que ha penetrat més enllà dels cels. En Ell qui, com diu Pau, habita la plenitud de la Divinitat. Ell és el camí d’accés, la porta oberta al Misteri de Déu. Jesús és la roca enmig de les coses inestables d’aquest món i és el Déu amb nosaltres. La fe en Ell ens fa present el Pare. La fe en Ell ens fa obrir camins de confiança cap els altres.

“Vivim en un temps en que res és creïble, sempre sospitem que ens enganyen” deia aquest escriptor. Hem de poder trencar aquesta trama. Hem de poder accedir a la realitat  i això només ho podrem fer si ens confiem. I només tindrem confiança si tenim raons que la recolzen. I aquesta raó és el que passa en nosaltres quan fem l’aposta per Jesús, el que passa quan vivim com si Jesús realment tingués raó, quan vivim com si realment fos ressuscitat, viu amb nosaltres, i ens fiem de la seva paraula. Aquesta és la raó que avala la nostra confiança. Quan ara i aquí “immediatament” deixem que el Senyor ressuscitat sigui el nostre Senyor.
  
    



ENMIG DE LES COSES INESTABLES 2


dijous, 21 d’agost del 2014

ELS MISSIONERS


En ocasió de la mort del missioner Miguel Pajares, religiós de sant Joan de Déu, s’han fet molts articles, tant sobre la malaltia, l’èbola, com també sobre la personalitat d’aquest missioner i dels missioners en general. En aquest darrer sentit, en un diari d’ampla difusió entre nosaltres, un periodista titulava el seu article sobre els missioners d’aquesta manera: “Déu, l’excusa d’homes bons”. Malgrat dir que els missioners no són mai els primers a abandonar el vaixell, ni ara, amb l’èbola, tampoc no ho faran, i que els missioners es juguen la vida i molts la perden, com Miguel Pajares, l’articulista, en un dels subratllats de l’escrit, diu que, per als missioners, “la fe els empeny a l’Africa i els sosté als mals moments, però no dirigeix els seus actes”. Així, per a aquest periodista, Déu és una simple excusa i, per tant, no el motor real de la decisió de ser missioners. La fe no dirigeix els seus actes. Però aquesta afirmació gratuïta contradiu el que tant aquest missioner com tots els altres diuen. És la fe, i la fe en Jesús de Natzaret, el perquè de la seva opció, i és l’oració el fonament on es recolzen, i és la pertinença a un orde religiós (i a l’Església) el que ha possibilitat i sostingut la seva dedicació als més pobres. “El bon pastor és el que dona la vida per les seves ovelles. I aquest és l’amor que vaig aprendre de Jesús de Natzaret”, diu un missioner.
Ha passat més inadvertida la mort d’una altra missionera, sor Chantal. En un comunicat de les monges Missioneres de la Immaculada, a les quals ella pertanyia, es notifica la seva mort, com el missioner M. Pajares, per estar a prop i servint els malalts. Aquesta monja era africana nascuda al Congo. Després de sortir del seu país va servir de formes diverses, fins que el 2006 va arribar a Libèria i col·laborava en el mateix hospital dels germans de Sant Joan de Déu. I allí, com el missioner, va contreure la malaltia.
Chantal és un gran exemple de com serveixen els missioners a l’Àfrica (a tot arreu): no simplement donant peix, sinó ensenyant a pescar. Abans de ser monja, sor Chantal va rebre els estudis de les monges Missioneres de la Immaculada, com altres noies africanes. I, atreta per la forma de vida d’aquestes monges, va demanar l’ingrés a la congregació. Va rebre la formació i també va aprendre infermeria, i es va preparar en tot el que cal per fer bé les coses. Però, sobretot, va acollir el perquè de la seva opció: la vocació, la crida de Déu, que no era una excusa, sinó la raó real de la seva opció; i també va aprendre a pregar, que és l’autèntica base. Va formar part d’una fraternitat, la seva congregació (i l’Església) que la formà, però sobretot li donà germanes concretes amb qui viure l’ideal evangèlic.
Certament que, com diu el periodista, i també el papa Francesc, no van fent proselitisme, però sí que anuncien i proposen amb la vida i la paraula l’autèntica raó i el soteniment de tota la seva vida: Jesús ressuscitat i vivent. Com diu el papa Francesc: “Els cristians tenen el deure d’anunciar l’Evangeli, no com qui imposa una nova obligació, sinó com qui comparteix una alegria, assenyala un bell horitzó, ofereix un banquet desitjable. L’Església no creix pel proselitisme sinó per atracció”.
És l’atracció que exerceix Crist, atracció que s’ha de transparentar a través dels creients, de l’Església, i que concreta, fa visible, per què val la pena de donar la vida com ho fan tants missioners, tants creients que s’ho juguen tot a una carta. I no sols és una teoria sinó l’experiència d’una relació personal amb Jesús, que no és una excusa sinó la raó. I la pregària és on es concreta aquesta relació. I la comunitat de creients és el lloc on la trobo i on creix.

Pius XII, quan declarà dogma l’asumpció de Maria, va dir: “Així tal com la gloriosa resurrecció de Crist fou part essencial i trofeu suprem de la victòria absoluta sobre la mort, també aquesta lluita comuna de la Verge i el seu Fill acabaria amb la glorificació del cos virginal, tal com diu el mateix apòstol: ‘Quan això que es consumeix es revestirà d’allò que ja no es consumeix, quan aquesta existència mortal es revestirà d’aquella que és immortal, es complirà allò que diu l’Escriptura: la victoria ha engolit la mort’”.Maria n’és la realització i la prefiguració. Nosaltres estem cridats a compartir aquesta mateixa glòria, que ja ara fem present en la misericòrdia, ja que a través de la pregària li hem obert les portes i en la vida fraterna dels creients atreu cap a Crist aquells que s’hi apropen. Aquesta és la raó de la vida dels missioners, aquesta és la seva força, i ha de ser la nostra.                                                 

UNA MINORIA


ELS MISSIONERS 2


dimecres, 6 d’agost del 2014

HERODES TENIA POR



Flavi Josep fou un escriptor jueu que nasqué cap a l’any 38 i va morir vers l’any 100. El seu nom, no romanitzat, era Josep ben Matties. Va participar activament a la guerra de l’any 70, a Jerusalem, però posteriorment es passà als romans. Després va escriure sobre la vida i la guerra dels  jueus per tal de presentar amb simpatia el món jueu als romans.
En els seus escrits parla de Jesús i també de Joan Baptista. En un dels seus textos explica la raó per la qual Herodes féu empresonar Joan: “Herodes va tenir por que aquella força de persuasió de Joan incités el poble a la rebel·lió i, per això, el va fer agafar i el va posar a la presó”.
Segons Flavi Josep la por d’Herodes és, doncs, que Joan “incités el poble a la rebel·lió”. Avui, l’Evangeli de Mateu que ens presenta la litúrgia comença amb la notificació a Jesús de la mort de Joan. Diu l’Evangeli que quan la hi van comunicar: “Jesús se n’anà amb una barca a un lloc despoblat”. Per què Jesús marxa a un lloc despoblat, desert?
Podria ser per dues raons. Primera, que fos com en el cas de Llàtzer que narra l’Evangeli de Joan: que Jesús l’estimava i, quan s’apropa a la seva tomba, Jesús es commou, se li neguen el ulls i plora. Segurament que també es commogué per la mort de Joan, algú qui per a Jesús era un punt de referència i que, segons sant Lluc, a més era parent seu. I la segona raó és que tant la mort de Joan com la resurrecció de Llàtzer foren una causa que precipità la condemna a mort de Jesús. La litúrgia diu que Joan Baptista precedí Jesús en el naixement i en la mort. La commoció de Jesús és, doncs, la commoció de Getsemaní.
Herodes va empresonar Joan perquè tenia por que incités el poble a la rebel·lió. I tot, a més, s’ajunta per donar la raó a Herodes i condemnar també Jesús per la mateixa raó. Jesús va a un lloc desert, però no hi va sol; com sempre, va amb els deixebles. I quan arriba a aquell lloc es torba amb una multitud que el cerca. Diem sovint que és Judes qui traí Jesús, i és veritat; però en el fons, el que de veritat traí Jesús va ser la seva pròpia compassió que el va posar en el punt de mira dels poderosos. L’Evangeli diu que Jesús se’n compadí d’aquella multitud, els va guarir i els va donar el pa.
Serà, doncs, aquesta compassió la que el durà a la mort. I en aquesta compassió de Jesús es transparenta la compassió i l’amor de Déu per nosaltres. Com diu Pau a la carta als Romans: “Qui serà capaç d’allunyar-nos de l’amor de Crist, que tant ens estima? Ni el contratemps, ni la por, ni els perills, ni la mort sagnant... res de l’univers creat serà capaç d’allunyar-nos de Déu que en Jesucrist en ha demostrat com ens estima”.
Jesús ha vingut, i amb això te raó Herodes, a revoltar el poble. Ell que, com Maria, diria que Déu “Derroca els poderosos del soli i exalça el humils, omple de béns els pobres i els rics se’n tornen sense res”. Ell que proclama benaurats els pobres i amenaça els rics, Ell que proclama la subversió de tots els valors allunyant-se de tota violència i de tot poder.
I això és una crida a mi, a tu, certament i personalment a convertir-me, però no a mi sol, sinó a nosaltres com a comunitat cristiana, com a Església. Però no podem fer res sense Ell. Així apliquem les paraules d’Isaïes a Jesús quan el profeta diu: “Per què malgasteu els vostres guanys en menjars que no satisfan...Veniu a mi i us saciareu de Vida”.