dilluns, 25 de novembre del 2013

ET MENJARIA A PETONS


Moltes vegades he sentit com les mares acaronant el seu fill diuen: “Me’l menjaria a petons”. També els que s’estimen ho senten així  i s’ho diuen l’un a l’altre. I és que l’amor té una tendència a la unió, fins a la fusió, a ser un de sol, a ser una sola realitat indivisible. Però si, suposem, realment la mare es mengés el nen, el nen ja no hi seria. Igualment si l’amant incorporés totalment l’estimada, si es fusionessin realment en una sola realitat indiferenciada, l’estimada desapareixeria, ja no hi seria. Per això en l’amor hi ha una altra tendència contrària a la de la unió però igual de forta, que és la diferenciació, la separació. Ja que l’amor vol que l’altre sigui, i aquesta és la seva més gran sorpresa i goig, no vol de cap manera que desaparegui, ni tan sols per incorporar-lo. Per això l’amor té en el seu si una gran paradoxa. Vol dues coses contradictòries alhora. Vol la unió amb allò estimat i a la vegada vol el contrari, que allò que estima sigui ell mateix i no desaparegui sinó que sigui el que és, diferenciat i realment diferent de mi.

Simone Weil era una escriptora i filòsofa francesa. Va néixer en el si d’una família jueva no creient i a poc a poc es va acostar al cristianisme. Ella, en un dels seus escrits, diu que “estimar purament és consentir la distància, és adorar la distància entre jo i el que és estimat”. Consentir i adorar la distància entre jo i el que estimo és estimar l’altre com a altre, com a diferent de mi. I l’estimo perquè és diferent.

Per això ella parla no sols del silenci de Déu, sinó de l’absència de Déu. Déu, perquè estima l’home purament, crea la distància entre Ell i nosaltres, i la vol. La total manifestació de Déu anul·laria l’home i la seva llibertat. Però la total absència de Déu enfonsaria l’home i el món en el no-res.
Aquesta és la nostra paradoxa: Déu, perquè ens estima, ens constitueix, ens crida, ens fonamenta, ens parla i vol que ens unim a Ell. I a la vegada, perquè ens estima, es distancia, fa un espai d’absència entorn nostre i del món. Déu no envaeix, no ens engoleix. No som Déu, ni Ell és nosaltres. A la vegada experimentem la seducció i la crida d’Ell i alhora el seu silenci, i encara més la seva absència. Sense una o altra cosa no seríem el que som. Perquè ens estima vol unir-se a nosaltres i ens crida. Perquè ens estima crea entorn nostre l’absència, la distància.

Aquesta és la paradoxa de Déu que regna des de la creu. L’home voldria que s’anul·lés la distància, que s’anul·lés  l’absència de Déu. No suportem la visió d’un Déu crucificat que, fet un amb l’home, es fa seva la nostra més pregona pregària: “Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?!”. Aquest abandó, aquesta distància, aquest silenci, més encara aquesta absència de Déu, la voldríem anul·lar.
Ens apuntem més fàcilment a les crítiques de les autoritats i els soldats que demanen que Déu actuï anul·lant tota possibilitat de dubte i, per tant, de llibertat: “No ets el Messies? Baixa de la creu i creurem en tu”. Però anul·lant tota possibilitat de dubte, anul·lem la llibertat; anul·lant la distància, anul·lem l’home.

 Sant Pau  diu: “Reconcilieu-vos amb Déu”. No jutgeu Déu. La distància és fruit del seu amor tant com la crida a la unitat. Paradoxa d’amor. Aquesta reconciliació amb Déu, que és reconciliació amb el món i amb el que realment sóc,  comporta reconèixer la nostra limitació i voler i estimar la distància entre nosaltres i Déu. La reconciliació amb Déu comporta deixar de repetir les acusacions que Crist va sentir a la creu,  i passar a confiar en Ell que sap el que fa en el seu amor, més encara, que és el rei que regna i que tot ho sosté i condueix, ja que tot ho sosté i li ha estat donada tota la sobirania en el cel i a la terra, però... això des d’una creu. Per tant, des de l’absència, des del silenci. I, malgrat tot, Ell regna.

La postura del bon lladre és la que l’Evangeli ens demana com a camí de vida. Jesús no salva el lladre de la creu sinó en la creu. Jesús no salva el lladre del dolor, sinó en el dolor. Jesús no salva el lladre de la mort, sinó en la mort. I el salva perquè Ell hi és i és Ell la salvació, la vida.  En Crist Déu hi és i possibilita l’últim acte de llibertat i confiança. El lladre reconeix el seu pecat, la seva responsabilitat en la situació en la qual està, prega i confia. Déu, Crist hi és i fa possible l’acte autènticament humà i l’obre a la nova vida en Déu.
                                                                                                            

dilluns, 18 de novembre del 2013

L’HOME: ANIMAL VIOLENT?



“L’home és l’única espècie animal que és violenta” així ho afirma David Bueno, un professor de genètica de la Universitat de Barcelona. I continua raonant dient que, certament, les altres espècies animals, com nosaltres, són agressives, però no violentes. Ell fa una distinció important entre agressivitat i violència. És una distinció moral. L’agressivitat és necessària per a la supervivència, és la capacitat de reaccionar davant d’un perill. “La violència, en canvi, implica intenció de fer mal”, diu encara. La violència es planifica, l’animal no pot fer això. Nosaltres anticipem i planifiquem el futur. Podríem dir que la violència és humana, perquè implica la intenció de fer mal i de planificar-lo. Per tant, no sols hi intervé l’agressivitat, sinó la voluntat i el pensament.
Pensem en el refinament que a vegades es posa en la venjança, com se sol dir: “La venjança és un plat que se serveix fred”. És fruit de la reflexió i la panificació. Igualment la guerra. Les armes són fredament dissenyades, pensant en el major mal que puguin fer. I  així mateix, en la vida quotidiana, la voluntat de fer mal es fa present en molts moments, no són expressions simplement espontànies, sinó pensades i volgudes, i en el moment que poden fer més de mal.
Però així com la violència és fruit, no simplement de l’agressivitat, sinó que hi intervé el raonament i la voluntat, o sigui, que hi ha un treball pròpiament humà; així també  podem fer servir la raó i la voluntat, no perquè desemboquin en la violència, sinó per cercar altres camins alternatius a la violència. Com deia Albert Camus, de qui ara fa 100 anys de la seva naixença: “Si aconseguim que aquesta veu sigui la de l’energia i no la de l’odi; la de l’altiva objectivitat i no la de la retòrica; la de la humanitat  i no la de la mediocritat, se salvaran moltes coses i nosaltres no ens sentirem defraudats”.
En l’Evangeli d’avui hi ha la descripció de moltes classes de violències: guerres, traïcions, destruccions i persecucions, però Jesús reacciona davant la violència no amb violència, sinó que ens demana tres coses: estar alerta, no deixar-se enganyar i estar confiat en Ell, que serà amb nosaltres, fins ens inspirarà el que hem de dir. És un ressò del sermó de la Missió quan envia els seus deixebles desarmats i com anyells enmig de llops, i els diu que han de ser candorosos com els coloms i astuts com les serpents. I també ressona en el nostre text el sermó de la Muntanya, on Jesús ens demana estimar els nostres enemics. La nostra veu i el nostre gest han de ser enèrgics i decidits en una situació davant la qual Jesús no amaga ni la dificultat ni la violència, però la nostra resposta no pot ser la violència, sinó fer servir la raó i la voluntat (les mateixes que es fan servir per elaborar la violència) per elaborar una resposta enèrgica, decidida, però diferent de la violència; una resposta que doni esperança al nostre món, als nostres germans, a nosaltres mateixos.
L’única violència que demana Jesús és la que hem d’exercir sobre nosaltres mateixos per vèncer tota resistència i així, amb coratge, confiar i fer servir la raó i la voluntat per trobar una alternativa a les violències que veiem en el nostre camí i dins nostre. Si la violència és un fet específicament humà cal una resposta específicament humana, des de la raó i la voluntat i sobretot des de la confiança. I el fonament d’una confiança sòlida només pot venir de Déu. Aquesta és l’experiència de Santa Isabel i de tants homes i dones que confiant en el Senyor Jesús s’han llançat amb tota la valentia pels camins de la pau, que humanitzen i asserenen.  Hi ha una alternativa a la violència i no és teòrica i molts l’han feta seguint Jesús.  I això, com diu l’Evangeli, només ho podem fer amb i en Ell, que ens acompanya i ens inspira. Per això, fem nostra la pregària d’aquest diumenge: “Senyor, feu que us puguem servir sempre amb el goig a l’ànima, perquè la felicitat només és plena i perdurable, quan us servim a vós, autor de tots els béns”.



dilluns, 11 de novembre del 2013

COMPRENSIÓ LECTORA



No n’hi ha prou en saber llegir, cal comprendre el que es llegeix. “La comprensió lectora” és un dels factors més importants  a l’hora d’ avaluar el nivell cultural, i fins de la simple alfabetització, d’una persona o d’una població. Entre nosaltres no és que estigui molt elevat el nivell de la comprensió lectora. Hi ha força gent que certament saben llegir, però no comprenen el que han llegit, sigui perquè no entenen el llenguatge del text, sigui per desconèixer la  matèria tractada en l’escrit, sigui per altres motius, com no llegir massa sovint.

Aquest diumenge hem llegit un text de l’Evangeli de Lluc, però si haguéssim llegit el paral·lel en l’Evangeli de Marc veuríem que Jesús fa un retret al Saduceus. Els  diu que els hi falta “comprensió lectora” de l’ Escriptura. Segons l’Evangeli de Marc, Jesús diu als saduceus: “Aneu equivocats perquè desconeixeu l’ Escriptura i el poder de Déu”. I això ho diu a uns que eren sacerdots i que segurament llegien diàriament l’ Escriptura. Per tant llegien, però no comprenien.  Jesús diu que no tenien “comprensió lectora” de l’ Escriptura perquè “desconeixien el poder de Déu”. El no tenir el coneixement del poder de Déu fa incomprensible l’ Escriptura i s’acaba retallant l’esperança. Segons Jesús els Saduceus no creien en la resurrecció perquè no creien en el poder de Déu. És la desconfiança en el poder de Déu el que acaba engendrant la desesperança, la desesperació. Es nega  la força de la vida per sobre de la mort. No comprenen la Bíblia.

Certament que entre nosaltres, segons les estadístiques,  la comprensió lectora és una de les més baixes d’ Europa. I això en qualsevol classe de text, però si l’apliquem a la compressió dels textos de la Bíblia, encara seria molt més alarmant el nivell de incomprensió lectora. La incomprensió de la Bíblia pot ser deguda per la dificultat del llenguatge, per no estar habituats a llegir-la i per altres coses, però sobretot ens passa com als Saduceus, la nostra incomprensió és deguda “perquè desconeixem el poder de Déu”, perquè no creiem en el poder de Déu.

I aquesta incomprensió de la Bíblia és germana de la incomprensió de la nostra vida. Aquí ja no hi ha solament una baixa “comprensió lectora”, sinó analfabetisme. La nostra vida ens és totalment incomprensible. No l’entenem, no sabem què fem aquí, cap a on anem, quin és el sentit de tot plegat. Aquí el text, que és la nostra vida, ens és totalment illegible. Com a màxim sabem les lletres, però és com si llegíssim un text amb lletres conegudes, però no entenen res del vocabulari, el sentit. Sobretot quan se’ns posa davant la mort. I això perquè, com els Saduceus, no coneixem, ni creiem en el poder de Déu. D’aquest Déu que” és Déu d’ Abraham, d’Issac i de Jacob, que no és un Déu de morts sinó de vius, ja que per Ell tots viuen”. És aquest Déu “que ens ha donat el do d’un consol etern i una bona esperança”.

I  desconeixem el poder de Déu malgrat que tot el Nou Testament és la proclamació del poder de Déu sobre la mort: la resurrecció de Crist. La resurrecció de Crist, que és centre del Nou Testament, és la nostra esperança, la seva victòria és la nostra victòria. Malgrat que ,com diu l’apòstol, ara hem “sofrir amb constància com ho féu Jesucrist”, perquè la victòria sobre la mort inclou la victòria sobre tota mort, sobretot la morts del meu cor i aquestes morts es vencen morint a mi mateix com Crist a la creu. En la fe puc “posseir anticipadament en que espero” com ho diu al salm: “El meu cos i el meu cor es desfaran, però Déu serà sempre la meva possessió. Què hi trobo al cel fora de Vós? I si us tinc a Vós, res no desitjo a la terra”.

 Tenir”comprensió Lectora” de la meva vida, comprendre la vida necessita de la fe. La fe fa comprendre la vida, la pots llegir i veure-li el sentit. Creure en el poder de Déu, manifestat en la resurrecció del Crist, fa viure la vida amb esperança i veure el món amb uns altres ulls que donen força per lluitar i treballar.
                                                     


dilluns, 4 de novembre del 2013

TRENTA ANYS A LA PRESÓ



El dia 17 d’octubre va morir Antonia Brenner. Tenia 86 anys. Havia nascut en una família adinerada a Beverly Hills, Califòrnia. Es va casar i es va divorciar dues vegades i, dels dos matrimonis, va tenir vuit fills. Però el que cal subratllar d’Antonia Brenner no és tot això, sinó que va estar 30 anys a la presó d’alta seguretat de La Mesa, a Mèxic. Va passar 30 anys a la presó, no per haver delinquit, sinó voluntàriament o, dit més correctament, perquè va sentir que el Senyor li ho demanava. Com a religiosa va demanar que la deixessin viure en una de les cel·les d’aquella presó com un pres més. I allí va servir els presos: lladres, traficants, violadors, assassins; a ells i als seus familiars durant 30 anys. I això dintre de la presó. A vegades enmig de baralles, d’enfrontaments entre presos i guardes, o a soles amb els més difícils. Moltes baralles es calmaven amb la seva sola presència. I això, tornem-ho a remarcar, no per voluntat pròpia, sinó perquè el Senyor la va cridar.

Però el que voldria subratllar sobretot és que l’“àngel de la presó”, com anomenaven  sor Antonia, enmig d’aquella situació sempre tenia als llavis un somriure, la seva cara traspuava joia.

És la joia un dels regals més bells de la fe. És un dels trets més característics dels evangelis. Ja la paraula “Evangeli” vol dir “bona notícia”. Ho veiem en Zaqueu que, quan sent que Jesús li diu “Zaqueu baixa de pressa que avui m’he de quedar a casa teva”, l’Evangeli diu que Zaqueu va baixar de pressa i “el rebé tot content”, doncs el motiu central de la joia evangèlica és acollir Jesús a “casa”. Transformar la casa, que som, en un temple. De fet, aquest text de Zaqueu, la litúrgia el llegeix en la consagració d’una església, la casa de Déu.

I és que la presència de Jesús omple de joia i ens transfigura. Ens transfigura de casa en temple. Zaqueu va donar la meitat de tots els seus béns als pobres i va restituir quatre vegades aquells a qui havia defraudat. I segons tradicions antigues, Zaqueu va ser un membre molt actiu de la primera comunitat cristiana. Algunes fins el fan el primer bisbe de Cessarea.

I això és perquè quan Jesús ve, ve per quedar-se, per baixar en el més fons de les nostres presons i, encara que no li deixem fer res, s’hi queda, com una esperança latent i sempre disponible. I si li deixem fer, va trencant forrellats, reflectint llum, donant llibertat i, sobretot, donant aquesta misteriosa joia. Aquesta misteriosa joia com la que diu el llibre de Nehemies: “No us entristiu, que el goig del Senyor és la vostra força”. Aquesta joia no es tracta d’un do secundari, sinó que ella és la força per poder seguir el Senyor. Quan Jesús ve et transfigura en la seva imatge i, com Ell, et fa trucar a les portes, compartir presons, ser instrument de llibertat i, per poder fer això, ens dóna la seva joia, la joia del Ressuscitat, que és la nostra força.

La mare Antonia Brenner deia que “El plaer depèn d’on estàs, amb qui estàs, del que estàs menjant”; però, continuava dient, “La felicitat, és diferent. La felicitat no depèn d’on estàs. Jo sóc a la presó. I no he tingut un dia de depressió en 25 anys. He tingut dificultats. He estat trista, però mai deprimida. Tinc una raó per la qual viure”. I aquesta raó és haver obert la porta a Jesús, com Zaqueu. És haver dit sí a la seva crida i haver rebut la força de la seva joia.

I així, la seva vida i el seu somriure, deien el que proclama avui el llibre de la Saviesa: “És que Vós estimeu tot allò que existeix... ja que no heu fet res sense estimar-ho”. I encara més, el que diuen les paraules de Jesús: “El Fill de l’Home ha vingut a buscar i a salvar allò que s’havia perdut”. Antonia Brenner comunicava amb la seva vida l’alegria del Bon Pastor. Qui hi ha que no s’hi senti inclòs?



CAL RESPECTAR TOTES LES OPINIONS?



A vegades, per acabar amb una discussió enutjosa, diem: “Bé, deixem-ho aquí; totes les opinions són respectables”. Però, realment totes les opinions són respectables? El que sí estic segur és que totes les persones són respectables, pensin el que pensin, i encara que siguin els meus enemics personals. Segons Jesús, els he d’estimar i respectar. Però no ho tinc tan clar en quant a les opinions. Hi ha opinions que són falses, basades en fets equivocats, o falsejats; d’altres que són ofensives o simples calúmnies, o tòpics repetits i infundats. No totes les opinions són respectables!

En aquest sentit, el bisbe de Girona, el dia de sant Narcís, va demanar perdó per la manera de fer de 13TV, televisió relacionada amb la Conferència Episcopal Espanyola.  I així mateix tots els bisbes catalans han denunciat la manera de fer d’aquesta emissora. Diuen, referint-se a 13TV, que alguns dels seus programes “s’expressen amb menyspreu, desqualificació i fins a l’insult”. Les opinions d’aquest mitjà de comunicació no es guanyen el respecte, no són respectables, ja que s’utilitza normalment la desqualificació d’aquell que no pensa com ells, i això és doblement nefast quan pensem que aquests són mitjans de comunicació que volen ser l’expressió de l’Església.

Fa uns quants anys, en al nostre convent de Sarrià, en plena dictadura franquista, es van tancar un bon grup d’estudiants i persones de cultura. La policia fins va envoltar el convent. És el que ha quedat ja anomenat com “La Caputxinada”. Entre els intel·lectuals hi havia el poeta Salvador Espriu. Com que per encabir tothom es van haver d’habilitar fins les parts del convent que utilitzaven els frares, un dia, quan Salvador Espriu passava per un dels corredors i es va trobar amb un dels frares que era admirador de la seva poesia, aquest li va dir: “Que gran ser poeta!” i diuen que el poeta li va contestar: “Més gran és ser germà!”. I Espriu tenia tota la raó. Hom pot ser poeta, físic, president... el que sigui, però no hi ha títol més gran que el de germà. I esdevenir germà és el gran desafiament de la nostra vida. Som germans, però ho hem d’esdevenir.

Per això els cristians hem d’allunyar-nos de tot esperit de prepotència, d’imposició. Sense Déu no s’entén res, però a Déu només hi accedim des de baix: “Benaurats els pobres en l’esperit, el Regne de Déu és per a ells”, el Regne de Déu, Déu. Déu és el Déu dels humils, dels misericordiosos, dels qui posen pau.

Totes les persones són respectables, però no totes les opinions i menys aquelles que no respecten les persones. Hem de fer un món de germans, però que puguin ser diferents i no tinguin por de pensar diferent. I, certament, el pensament de l’Església no coincideix amb les opinions normals. Els creients en Jesús, més que ningú, hem de respectar l’altre encara que no estiguem d’acord amb la seva opinió, encara que no compartim la seva opinió. La nostra opinió sobre les coses es recolza en el Sermó de la Muntanya, en Jesús. O almenys així hauria de ser.