divendres, 16 d’agost del 2013

LA NOSA QUE SALVA


L’altre dia vaig anar a Barcelona a comprar un llibre. La llibreria és en la part vella de la ciutat, prop d’ allí es veu un bon tros de la muralla romana. Recolzada a la muralla, em va sorprendre veure una noia vestida amb un vestit vermell. Molta roba, però que tapava poc. Portava unes sabates de sola molt alta. Era una model. Li estaven fent fotos, suposo que per una revista de modes. Ella s’esforçava a fer poses “molt naturals”,“trencadores” i “alliberades”. La noia amb prou feines s’aguantava sobre aquelles sabates, va estar a punt de caure més d’una vegada i tot plegat es veia que li feia vergonya.

El fotògraf li anava donant indicacions d’ on i com s’havia de posar i ell mateix feia equilibris per poder fer les fotos des de l’angle adequat. Quan tot estava a punt el fotògraf va prema el botó de la màquina de fer fotos i en aquell precís moment, entre la càmera i la model, passà una senyora que venia de comprar a la plaça, tota carregada de verdures i altres paquets. Suada, somrient, amb un vestit a quadres senzill, o sigui una dona real. Anava per feina i no es fixà massa en la desesperació del pobre fotògraf que començà a donar cops de peu a terra i rebotí un quadern que portava a les mans. Segur que aquesta fotografia quedarà esborrada. La realitat no interessa.

 Es diu que actualment hi ha culte al cos, però no és cert , el que hi ha és una idealització del cos i per tant una no acceptació del cos real. Com aquell fotògraf que no mirava la dona real sinó la que ell estava modelant. Un cos idealitzat al que es fan tota classe de “sacrificis”, en el menjar, en el veure, en els exercicis. Hi ha molt poca gent que se senti a gust amb el seu cos i els qui ho estant ho estant per un temps, perquè el temps s’encarrega de fer boterut el cos i fer-lo entrar en l’àrea del“el si no fos”.

Maria seria com aquella dona que s’interposa entre el fotògraf i la model. S’interposa entre la nostra mirada i l’ ideal, o sigui Maria  és la realitat. Maria té el gruix de la realitat, del dia a dia. Ens desvia la mirada del que voldríem que fos i ens encara en l’ara, l’ aquí.

Aquesta no acceptació del cos real, de la realitat concreta, és més accentuada quan avui parlem d’espiritualitat. Encara que en aquests ambients es parli molt de la Natura, en realitat el cos real, la realitat concreta és vista com un simple embolcall d’una realitat espiritual o absorbida o dissolta en un tot; el món no té entitat. En aquesta visió, amb molt bona intenció però és simplement l’ànima, l’ interior, que es relaciona amb el sagrat, o amb Déu. Molts cristians han caigut moltes vegades en aquestes abstraccions, però quan entre el “contemplatiu” i “el Contemplat” s’hi interposa el germà concret amb la seva dificultat de convivència, tot cau. Pel cristià és tota la realitat que està que està en relació amb Déu i està essent divinitzada, transfigurada, cristificada. Sobretot la relació amb l’altre, la misericordia.

Maria ha estat assumpte no sols en la seva ànima, sinó el seu cos, la seva materialitat, la seva història, en la seva concretesa, els seus sentiments, els seus records, els seus sofriments, la seva joia. El com ho ha estat ,no ho sabem, però ella, tota ella, està amb Déu. Déu ho ha assumit tot i ho ha impregnat tot en ella. En Crist Déu ha participat de la naturalesa humana, en Maria , la humanitat ha començat a participar de la natura divina.

No hi ha res tant material com la fe. Hi queda implicat el cos, l’economia, la família, la política, tot, tot. No sols el que anomenem religió, o pitjor aspecte religiós. Per això posava tant nerviós al dictador Xilè, A. Pinnochet,(i a tots els dictadors) el cant del magnificat perquè no deixa la religió a la sagristia i la fe en l’afer de l’ànima , sinó que parla de derrocar els poderosos del soli i exalçar els humils, de fer que els rics se’n tornin sense res i ompli de bens els pobres.

Déu no parla només en l’ànima, en la interioritat sinó amb tota la realitat  i vol transformar-la a la seva imatge i semblança. Déu es quedaria amb la foto d’aquella dona real perquè és partint de la realitat que podem caminar i transformar-la i no sols l’ individu sinó també la societat. Déu té un projecte que és Jesús, a ell ho vol sotmetre tot, fins la mort. Maria n’és el primer fruit. Déu es quedaria amb aquella foto de la dona real, és la foto de Maria, dels petits, dels humiliats, d’ells és la terra...i el cel.

  


dilluns, 12 d’agost del 2013

De piràmides, d’ocells i altres coses interessants


Sabeu que és l’ornitologia? Suposo que sí. És la ciència que estudia els ocells, el seu comportament, les classes d’ocells que hi ha, on són, les seves migracions. Tot el que fa referència als ocells. És  una carrera universitària. I si mireu a Internet veureu que hi ha una multitud de pàgines dedicades als ocells. No sols webs de particulars sinó d’ajuntaments, diputacions i altres organitzacions oficials i no oficials. És un tema apassionant que hi ha molta gent que estudia i recerca. Hi ha, també,  molts projectes per conèixer noves especies i preservar les que estan en perill d’extinció.

En aquests context voldria recordar el que diu el salm 49 del  Senyor: “ Conec un a un els ocells que van pel cel” I unes paraules de Jesús que estan en la mateixa línea, on ens mostra que  el Pare del cel està interessat pel tema: “no venen dos pardals per pocs diners? Doncs, ni un d’ells no cau a terra si no ho permet el vostre Pare..” Però malgrat això Jesús afegeix “No tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells plegats”.   Segons Jesús, el Pare pensa que cadascú de nosaltres val més que tots els ocells junts. I aquí no parla de la humanitat en general, cosa obvia, sinó de cadascú en concret: de tu, de mi, de cadascú. Podríem dir que Jesús trobaria lògic que per cadascú de nosaltres s’obrissin mils d’entrades a Internet i que fins cadascú de nosaltres donaria per una carrera universitària, i més. Molt més que per tots els ocells junts. Que cadascú de nosaltres és més interessant que tots els ocells junts, els estudis que s’hi fan i tot el que s’hi estudia. Parlem de que son infinites les classes d’ocells que hi ha, però això és una forma de dir que ens és impossible de comptar-ho, com ens és impossible de comptar el nombre d’ocells, però no són infinits, són incomptables, que és diferent. En canvi sí que podem dir que el nostre cor té un horitzó infinit, com el nostre coneixement. Som habitats per l’ infinit, som habitants de l’ infinit.

És el mateix que si comparéssim cadascú de nosaltres amb la cultura egípcia, europea, o etrusca, qualsevol de nosaltres que ara estem asseguts aquí val més que tot això. Tot això caducarà, desapareixerà en canvi un dels més petits esclaus que va treballar en les piràmides és etern. Nosaltres som eterns. Quan parlem o ens relacionem amb una persona estem davant de l’eternitat, del que serà per sempre. Per sempre. Estem davant de l’eternitat i de l’ infinit. I tant ho veu així el nostre Pare que no s’hi ha pensat gens a l’hora d’enviar-nos al seu Fill, a Jesús. I sant Pau no té vergonya en dir en la carta als gàlates “Per mi”.

Santa Clara tenia consciència d’aquesta grandesa infinita de la persona humana. Deia a Santa Agnès de Praga:”l’ànima humana és més gran que totes les coses creades, ja que totes les coses creades no poden contenir al seu creador mentre l’ànima humana n’és estatge i sojorn. Com la verge de les verges el portà en el seu si, així tu el pots portar  per la caritat”.  I d’aquesta manera tractava a les germanes amb tota naturalitat i proximitat i a la vegada amb gran respecte, així ho demostra les vegades que els hi rentava els peus en senyal d’agraïment, amor i respecte. Però també era conscient de la pròpia grandesa. L’autor de la seva primera biografia, que alguns atribueixen a Celano, diu que la santa en el darrer dia de la seva vida “parlà fluixet a la seva ànima:”ves-te’n segura, que portes bona escorta en el viatge; ves, perquè Aquell que et va crear, també t’ha santificat; sempre t’ha guardat com una mare a la seva filleta; t’ha estimat amb tendra amor. I Vós Senyor, sigueu beneït perquè m’heu creat”. Clara ha experimentat el que serà definitiu.

Clara és un exemple del que diu la carta als Hebreus: “creure és posseir anticipadament el que esperem” i viu en la joia de sentir com el Senyor l’acompanya i la serveix com ho farà en el darrer dia quan “ens farà seure i ell mateix se cenyirà i ens servirà a taula d’un a un” a cadascú de nosaltres que valem més que tots els ocells plegats i totes les cultures i descobriments.  

Els Pares de l’Església sovint exhorten a ser conscients de la nostra dignitat que és incomparable a cap altre cosa de la creació, ni a la creació globalment presa. I això en cadascú, per petit que sigui. Interessem a Déu. Ens vol atreure, com diu Oseas. “Mira l’atrauré al desert i li parlaré al cor”.  Vol estar amb nosaltres: “Manteniu-vos en mi i jo en vosaltres”. Vol parlar amb nosaltres: L’únic interlocutor a l’alçada de la persona humana és el seu Creador. Per a Ell hem estat fets i sense Ell som un desig sense objecte proporcionat.
Podrem passar hores i més hores cercant a Internet o llegit sobre el tema més imbricat i interessant possible, siguin ocells, dinosaures o cultures mil·lenàries, però Déu, nostre Pare té un interès infinit i totalment evocat en cadascú de nosaltres. Per a Ell no hi ha res més important, més interessant, que estimi més.