dijous, 9 de maig del 2013

MIRAR I...VEURE




Joan Fontcuberta és un fotògraf barceloní que ha rebut un dels premis més importants en fotografia. Premi internacional Husselblod. Ell ens avisa d’entrada que la fotografia menteix, és ficció. Fixeu-vos  en un àlbum de fotografies familiar: és un dipòsit de somriures. On són les preocupacions? On són els conflictes? I fins quan vam fer aquelles fotografies en concret somrèiem certament al moment de fer la foto: Lluís....!, però abans i després somrèiem? Cal no confondre les fotos amb la realitat. A voltes volem fer tantes fotos per suplir o corregir la realitat: perquè fos una altra. Voldríem viure més en les fotos que en la realitat.

Si mirem el Nou Testament és com àlbum de fotografies de l’origen del cristianisme. Certament que l’ origen del cristianisme és un gran esclat de vida. El gran somrís de Déu que és la nostra esperança. Però això no amaga la realitat sinó tot el contrari. La gran notícia de la resurrecció de Crist porta a acceptar a tenir el gran motiu per acceptar la realitat i no amagar-la i per això encarar els problemes amb fortalesa i esperança.
Pau en les seves cartes no amaga els conflictes sinó que els exposa i hi cerca solucions. Avui el text del Llibre dels Fets dels Apòstols ens  parla de “desavinences i d’una discussió seriosa” que portà a Pau i Bernabé a pujar a Jerusalem. El problema es resolgué  enfrontant-lo, escoltant, dialogant, comprenent l’altre. Aquests ha estat un paradigma, un gran exemple per arreglar altres desavinences i conflictes.
I això ve d’estimar el gran misteri cristià que és l’encarnació, l’ estimar el concret, el no perdre’s en noms i paraules, com dirà Pau, sinó mirar d’entendre el concret i no deixar-se portar per mil coses i paraules. Quan l’Església ha actuat així és que ha vençut la por i ha cregut que el Senyor és vivent i actuant no li ha estat necessari corregir la realitat  amb excuses, frases o fotos més o menys adients, sinó encarar-la amb realisme i esperança.

Amb tot hi ha fotografies que val molt aturar-s’hi  i mirar-les, fins contemplar-les. És un art, una obra d’art quan es capta el moment, el gest, la bellesa d’un moment. Diu Joan Fontcuberta que per aconseguir això el bon fotògraf és el més semblant al “cec perfecte”. Enmig del torrent del que veiem i passa el bon fotògraf ha de ser capaç de ser cec al 99,99 % de tot el que veu i passa i fixar-se  en aquest segon, en aquell detall i aturar-lo, parar el temps. És com descobrir l’etern que hi ha en cada instant.
És així mateix com ens mira el Senyor: “Que el Senyor s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi, que ens faci veure la claror de la seva mirada”, com diu el salm.

Aquesta mirada de Déu és com si fos cec a tot el que hi ha i només es focalitzés en mi. Aquesta mirada m’obra la serena porta de l’ara de Déu. La porta de la quietud bullent de la vida, de la llum més intensa que no enlluerna. De la profunditat abismal que acull tendrament.
Diu Jesús: Qui m’estima farà cas de les meves paraules, el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell”. És de tu, de mi de qui parla. D’ara i aquí.