EL PORQUET VALENT

Fa temps vaig veure una pel·lícula sobre un porquet. Crec que la pel·lícula tenia com a títol “El porquet valent”. Només recordo una de les seves escenes.  Es  veia el porquet tot content a la granja perquè tenia tot el que necessitava: casa, menjar, veterinari, companyia, etc... En l’escena que recordo, se li acosta un gat, que veient-lo tan content i satisfet, li comença a dir: “Tu creus que els humans et donen tot això perquè sí, a canvi de no-res?”. “Què vols dir?” li diu el porquet. “Doncs que per als humans tot té un preu. Recordes la teva àvia que va desaparèixer misteriosament...? recordes que el teu oncle, que tampoc saps on és...? Saps on van anar? Saps on són...? Tots han estat fets pernils, xoriços i botifarres! Els humans no fan res desinteressadament”. Llavors el porquet, horroritzat, fuig dels humans. No recordo massa cosa més de la pel·lícula. Però podríem dir això mateix de les ovelles i el pastor. Per què el pastor cuida i pastura les ovelles? Pel guany que en treu: la llana i el preu de la carn.

Aquesta és la nostra lògica. Però el textos bíblics d’avui ens volen fer passar a una altra lògica i aquesta és la paradoxa que fa que costi tant entendre Déu. Jesús el nostre bon pastor no sols no mata les seves ovelles, ni se n’aprofita, sinó que els dóna la vida i dóna la pròpia vida per les ovelles. Aquesta és la meravella, l’estranya meravella del cristianisme: Déu no sols crea l’home, sinó que s’encarna i és Ell qui mor per donar-nos vida. Ens vol fer participar de la seva mateixa vida, de la seva divinitat.

Els homes sempre s’han preguntat per què han estat creats. Per què són aquí, quina és la finalitat per la qual Déu els creà? Això és molt difícil de contestar perquè estem pensant massa a la nostra manera, en termes d’interès. Preguntar per què hem estat creats és com preguntar per què servim, per què serveix l’home? Què aporta la seva existència? I en definitiva què li aporta a Déu haver creat la humanitat, el fet de crear-nos? I de crear-me? Algunes mitologies antigues, tradicions orientals i fins pensadors occidentals, com Hegel, pensen que la divinitat utilitza la humanitat per als seus fins. O més radicalment, els homes no existeixen en si mateixos i s’han de diluir, desaparèixer en la divinitat, com la sal en el mar.

Però a Jesús si li féssim aquesta pregunta ens diria que la persona humana no serveix per a res. No ha estat creada per cobrir cap necessitat de Déu, ni de res ni de ningú. Al contrari, tot ha estat creat per a l’home i en vistes a ell. Com diu Jesús en l’evangeli de Joan, allò que m’ha donat el Pare val més que tot, i això que li ha estat donat pel Pare ets tu, sóc jo, som nosaltres. L’home no és un mitjà ni un instrument per a res, sinó que és una finalitat en si mateix.  Més encara, és la finalitat de la creació, el que li dóna sentit. I no la humanitat en general solament, sinó cada persona en concret.

El per què el Senyor ens ha creat no és una pregunta equivalent a per què li serveix la creació i la persona a Ell. Sinó que és una pregunta pel sentit. Tu, jo, en Crist, som  el perquè van ser fetes les coses. La nostra història col·lectiva i personal en i amb Crist,  és el sentit, la finalitat de la terra i del món.

Quan hi pensem seriosament costa de creure, perquè és massa gran, que el Senyor conegui el meu nom i reconegui la meva veu, que no m’utilitza per a res sinó que em vol per mi mateix, per compartir la seva divinitat, que la meva-nostra història sigui el per què i el sentit de la creació.

No serveixo per a res sinó que tot ha estat fet per servir-me, tot té sentit en nosaltres i nosaltres en Crist i Crist en Déu. Com diu Pau “Tot és vostre, el cel, la terra, el present, el futur. Tot és vostre, vosaltres sou de Crist i Crist és de Déu”.

Si així ens tracta Déu, així hem de tractar nosaltres als altres. No hi ha ningú que puguem utilitzar-lo com un simple instrument, cosa o mitjà. Nosaltres que som imatges de Déu hem de valorar els altres com Déu em valora. I això té repercussions en  la família, en l’economia, en la política. Quan tracto amb l’altre sé que tracto amb allò que per a Déu “val més que tot”.