dilluns, 22 d’abril del 2013

EL PORQUET VALENT



Fa temps vaig veure una pel·lícula sobre un porquet. Crec que la pel·lícula tenia com a títol “El porquet valent”. Només recordo una de les seves escenes.  Es  veia el porquet tot content a la granja perquè tenia tot el que necessitava: casa, menjar, veterinari, companyia, etc... En l’escena que recordo, se li acosta un gat, que veient-lo tan content i satisfet, li comença a dir: “Tu creus que els humans et donen tot això perquè sí, a canvi de no-res?”. “Què vols dir?” li diu el porquet. “Doncs que per als humans tot té un preu. Recordes la teva àvia que va desaparèixer misteriosament...? recordes que el teu oncle, que tampoc saps on és...? Saps on van anar? Saps on són...? Tots han estat fets pernils, xoriços i botifarres! Els humans no fan res desinteressadament”. Llavors el porquet, horroritzat, fuig dels humans. No recordo massa cosa més de la pel·lícula. Però podríem dir això mateix de les ovelles i el pastor. Per què el pastor cuida i pastura les ovelles? Pel guany que en treu: la llana i el preu de la carn.
Aquesta és la nostra lògica. Però el textos bíblics d’avui ens volen fer passar a una altra lògica i aquesta és la paradoxa que fa que costi tant entendre Déu. Jesús el nostre bon pastor no sols no mata les seves ovelles, ni se n’aprofita, sinó que els dóna la vida i dóna la pròpia vida per les ovelles. Aquesta és la meravella, l’estranya meravella del cristianisme: Déu no sols crea l’home, sinó que s’encarna i és Ell qui mor per donar-nos vida. Ens vol fer participar de la seva mateixa vida, de la seva divinitat.
Els homes sempre s’han preguntat per què han estat creats. Per què són aquí, quina és la finalitat per la qual Déu els creà? Això és molt difícil de contestar perquè estem pensant massa a la nostra manera, en termes d’interès. Preguntar per què hem estat creats és com preguntar per què servim, per què serveix l’home? Què aporta la seva existència? I en definitiva què li aporta a Déu haver creat la humanitat, el fet de crear-nos? I de crear-me? Algunes mitologies antigues, tradicions orientals i fins pensadors occidentals, com Hegel, pensen que la divinitat utilitza la humanitat per als seus fins. O més radicalment, els homes no existeixen en si mateixos i s’han de diluir, desaparèixer en la divinitat, com la sal en el mar.
Però a Jesús si li féssim aquesta pregunta ens diria que la persona humana no serveix per a res. No ha estat creada per cobrir cap necessitat de Déu, ni de res ni de ningú. Al contrari, tot ha estat creat per a l’home i en vistes a ell. Com diu Jesús en l’evangeli de Joan, allò que m’ha donat el Pare val més que tot, i això que li ha estat donat pel Pare ets tu, sóc jo, som nosaltres. L’home no és un mitjà ni un instrument per a res, sinó que és una finalitat en si mateix.  Més encara, és la finalitat de la creació, el que li dóna sentit. I no la humanitat en general solament, sinó cada persona en concret.
El per què el Senyor ens ha creat no és una pregunta equivalent a per què li serveix la creació i la persona a Ell. Sinó que és una pregunta pel sentit. Tu, jo, en Crist, som  el perquè van ser fetes les coses. La nostra història col·lectiva i personal en i amb Crist,  és el sentit, la finalitat de la terra i del món.
Quan hi pensem seriosament costa de creure, perquè és massa gran, que el Senyor conegui el meu nom i reconegui la meva veu, que no m’utilitza per a res sinó que em vol per mi mateix, per compartir la seva divinitat, que la meva-nostra història sigui el per què i el sentit de la creació.
No serveixo per a res sinó que tot ha estat fet per servir-me, tot té sentit en nosaltres i nosaltres en Crist i Crist en Déu. Com diu Pau “Tot és vostre, el cel, la terra, el present, el futur. Tot és vostre, vosaltres sou de Crist i Crist és de Déu”.
Si així ens tracta Déu, així hem de tractar nosaltres als altres. No hi ha ningú que puguem utilitzar-lo com un simple instrument, cosa o mitjà. Nosaltres que som imatges de Déu hem de valorar els altres com Déu em valora. I això té repercussions en  la família, en l’economia, en la política. Quan tracto amb l’altre sé que tracto amb allò que per a Déu “val més que tot”.

dijous, 11 d’abril del 2013

QUÈ CELEBREM?



Sabeu quin dia és avui...? Avui és 7 d’abril, diumenge segon de Pasqua, cert, però què se celebra?.... És el dia mundial de la salut, aquests any especialment dedicat a la hipertensió... Així ho ha decretat l’ ONU. De fet quasi cada dia de l’any aquest organisme hi té designat un nom: dia de la ràdio, dia de la tolerància, de la justícia social, de les viudes, de la diabetis, de la pau, de la llengua materna, de la gent del mar...etc. A través d’aquestes designacions es vol sensibilitzar en els problemes seriosos que té la humanitat o es vol desvetllar valors en la població.

De fet l’Església a través dels segles ha donat també color diferent  a cada dia. Però hi ha una diferència molt important. En el calendari de l’ ONU s’hi assenyalen valors i reptes, en canvi, en el calendari de l’Església hi ha noms de persones concretes. No valors genèrics sinó persones concretes que han viscut, patit: sants i santes. Ells i elles (els coneguts i els no coneguts, que també celebrem en la festa de tots els sants) han viscut molts d’aquests valors que porta el calendari de l’ ONU i han respost als reptes de la seva època, però no ho han fet empesos simplement per aquests valors, sinó perquè s’han deixat arrossegar fascinar per la crida del Crist. No un valor genèric, sinó la persona de Jesús és qui ho vertebra tot, i també el calendari. I en aquest calendari el nucli és un dia: el diumenge.

L’any 113, o sigui, només feia uns 80 anys dels fets de Pasqua,  Plini el jove governador romà de Bitínia (Turquia nord occidental ) va escriure una carta a l’ Emperador Trajà en que li deia que, tot i complir les ordres de perseguir i matar als cristians , no n’entenia les raons. En la carta els descriu així: “ells afirmen que tota la seva culpa i error consisteix a reunir-se un dia fixe abans de l’alba i cantar a cors alterns un himne a Crist com a Déu”.
Aquest governador pagà, doncs, ja coneixia el que avui hem proclamat en el llibre de l’ Apocalipsi, també insinuat en l’Evangeli de sant Joan i en molts d’altres textos del Nou Testament: que els cristians tenien un “dia fixe”en que es trobaven. L’ Apocalipsi l’anomena diumenge o sigui : “Dia del Senyor”. Hi ha per tant un dia del Senyor, i això ha quedat imprès en les nostres llengües. En català en diem diumenge, en castellà domingo, en italià la domenica...etc.

És el diumenge el dia de la resurrecció i on no sols recordem el fet central de la història; o sigui: la Resurrecció de Jesús,  sinó que és el mateix Crist vivent qui ens convoca.  El deixeble Tomàs només va trobar Crist Ressuscitat essent amb els germans el “dia fixe” vuit dies després, osia, l’altre  diumenge.

És en aquest “dia fixe”, el diumenge, on en l’Eucaristia Jesús ens convoca i on ens constituïm i ens construïm, o millor, on el Ressuscitat ens constitueix i ens construeix com a creients; més, ens construeix com a poble, com a fraternitat, com Església. Aquí és on es forgen els homes i les dones, els sants i les santes que no solament omplen el calendari sinó la història i el món. Sortint a l’encontre dels problemes i sofriments humans, i malgrat tantes limitacions i pecats, mostren ,en la realitat, una manera de ser i de viure diferent.

D’aquest dia de la Resurrecció, de l’Eucaristia, emana vida nova i força per afrontar els reptes petits o grans de la vida de la història.

Avui és el dia de la salut, segons l’ ONU, i un altre dia serà el dia de la solidaritat, i un altre el de la pau...Nosaltres no som, pas estrangers a això, però no partim d’una utopia o ideal sinó d’una realitat història i actual que ens dona solidesa i és el nostre punt de partença i fonament de la nostra esperança: Crist ressuscitat i tots els qui s’han deixat arrossegar per Ell. Per això avui 7 d’abril, segon diumenge de Pasqua, és el dia de la Resurrecció de Jesús, raó de la nostra esperança...de la nostra autèntica salut.

dimecres, 3 d’abril del 2013

PREGAR ÉS...




A l’ Auditori de Barcelona el 23 de març es va interpretar la Missa en si menor de Bach. En un diari portava una crítica molt bona de la interpretació. Després de diferents elogis el comentarista músical acabava amb aquesta frase lapidaria: “ la pregària es feia art”.
Però cal dir que la pregària sempre és art, més és l’art. Com diu un artista de Terrassa: “si l’art no és una forma de pregària no és res”.
La pregària és un art, és l’art perquè és obrir la vida al Misteri de Déu. Millor, és aprendre a no impedir que el Misteri de Déu inundi la pròpia vida.

De fet durant tota la vida hem anat aprenent un anti-art, una anti-pregària,  que és el d’impedir l’accés a Déu, barra-li el pas, barra-li al pas a Déu això és el que fa la vida lletja. Per això Déu s’ha submergit en la lletjor del sense Déu per des d’ allí acompanyar-nos i així omplir-ho tot de la llum de la seva Glòria.
Per això els deixebles van acompanyar Jesús “ començant per Galilea després que Joan havia predicat” fins el matí de Pasqua passant pel calvari, davallant als inferns.

I en aquest acompanyar fent-se, poc a poc, un amb Ell, deixant que Ell es faci u amb nosaltres. Aprendre a ser u amb Jesús, deixant-lo ser u amb nosaltres. Com diu Pau:” Vosaltres heu mor i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb Crist” per això també podrà dir: “Vosaltres heu ressuscitat juntament amb Crist”.

Així s’ha trencat allò que barrava l’accés a Déu. I Déu pot inundar la nostra vida. La lletjor s’ esvaeix i la glòria del Senyor omple la terra. Així diu l’ apòstol” cerqueu allò que és de dalt on hi ha Crist a la dreta del Pare”
Aquest món que ens apareix amb la lletjor d’un sepulcre esdevé la porta oberta on esclata la llum del Crist ressuscitat.
Pregar és un  art, és l’art. És obrir la porta a la bellesa, a Déu. Pregar és mirar aquest mon sota la llum de la resurrecció. Mirar, escoltar, parlar amb el ressuscitat


COM UNA EXPLOSIÓ

Aquests dies a Londres hi ha una gran exposició sobre Pompeia que és a la vegada interessant i esfereïdora. Com sabeu l’any 79 d de C el volcà Vesuvi va fer una fortíssima erupció que va sepultar literalment dues poblacions: Pompeia i una més petita però més pròspera  Hercula, 1700 anys després es van descobrir les restes, on encara avui es van trobant coses noves.
La riuada de lava va permetre congelar els últims dies de les dues poblacions. Ara, doncs, es pot veure la vida quotidiana d’aquelles ciutats, però, a la vegada, no hi ha objecte, resta arqueològica, per petita que sigui que no recordi l’explosió del volcà. L’erupció del Vesuvi és omnipresent i explica i dóna raó de l’estat actual i el perquè d’aquelles restes. Són testimoni incontrovertible de l’erupció del volcà.
El mateix ens trobem en el Nou Testament. Tot el Nou Testament és també, tot ell, i no s’ entén d’una altra manera, que com a fruit d’una explosió. Com a Pompeia cada pedra és testimoni de l’erupció del volcà així cada lletra del Nou Testament, en la seva enorme diversitat, és testimoni de la gran explosió que és la resurrecció de Jesús. Des de l’Evangeli de Mateu fins l’ Apocalipsi tot és un sol crit: Crist ha Ressuscitat!!
En el Nou Testament no trobem ruïnes sinó tot el contrari l’ impacte joiós d’una bona nova: Jesús és viu!! A Pompeia un dia normal i quotidià es convertí en fosca i destrucció, en el Nou Testament ens trobem en tot el contrari en dies foscos i dolorosos, de traïció i mort la fosca s’omplí de llum. La ciutat destruïda es reconstruir.
El Nou Testament és el testimoni directa d’homes i dones que passaren del plor a la joia, de la por a la valentia, d’estar amagats a proclamar als quatre vents la nova de Jesús, del fanatisme excloent a l’amor que tot ho suporta. De negar al mestre i de fugir a formar fraternitat, construir una ciutat no amb pedres sinó amb persones a formar l’Església que a través dels segles manté el testimoni d’aquella nit lluminosa.
Sant Hilari de Poitiers, pensador cristià del segle IV, diu que Jesucrist, per damunt de tot, volgué fer de la persona humana un estatge digne de Déu. Sant Francesc també ho afirma dient que nosaltres hem de fer de nosaltres mateixos un estatge i sojorn de Déu.  És el que ens diu l ’Apocalipsi:”Sóc a la porta i truco si obres jo estaré amb tu i tu amb mi”.
Aquesta és la nostra vocació com a fraternitat, comunitat, com a Església ser un estatge un sojorn de Crist Ressuscitat, ser el seu tabernacle a la terra.  Però el papa Francesc ens diu que Crist ressuscitat no sols truca des de fora per entrar a dins nostre sinó que també truca de dins nostre per sortir cap a fora, cap els altres, juntament amb els altres.
Aquesta gran explosió de vida que és la resurrecció de Crist ens necessita per ensorrar  el món vell, el cor vell, i edificar la nova Jerusalem. Fer un cor nou, una ciutat nova on els pobres, els empresonats, els malalts seuran a taula servits pel mateix Senyor de la Glòria. I el Crist ressuscitat , present ara entre nosaltres vol que, amb el seu ajut diví això sigui ja real aquí , avui, entre nosaltres.

 Fra Jacint Duran i Boada

JESÚS EN TÉ LA CULPA




Fa poc temps que es va fer una enquesta a l’illa de Sicília per veure quanta gent participava en les celebracions religioses de l’Església. El resultat de l’enquesta fou que un 30% dels sicilians assistien als oficis de l’Església. Després es feu un estudi sobre la realitat a veure si les respostes hi corresponien o no i es va comptabilitzar la gent que realment anava a les celebracions. A tot estirar arribaven el 18%  els habitants de l’illa que complien amb el precepte dominical.

El que crida l’atenció no és tant això sinó que a França passa exactament el contrari. Quan s’ha fet la mateixa enquesta als francesos ha resultat que els qui responen que van a l’església són menys dels qui realment hi van. Per tant hi ha gent que va a l’església i ho nega. Si aquesta enquesta es fes entre nosaltres crec que passaria igual, o més, que a França. Per què passa això? Doncs perquè a Sicília encara queda bé dir que vas a l’església  a França, en canvi, i, crec que encara més entre nosaltres, fa vergonya i por dir que s’hi va i per això ens amaguem fins en les enquestes que, en principi, són anònimes. Fa vergonya dir que vas a l’Església.

En alguns llocs s’entén aquesta por ja que és molt semblant a la que tingueren els deixebles, i sobretot Pere. Als deixebles la confessió de pertànyer al grup  de Jesús els hi podia costar la vida. Avui en molts llocs del món confessar  la fe en Jesús pot també costar-te molt car i fins la vida. De fet els cristians són avui el grup humà més perseguit i amb més assassinats del món.  Assassinats per ser cristians. No passa dia que un grup de creients no hagi de pagar amb la vida la seva fe. Entre nosaltres no és pas així, però, com deixen clar els enquestats de França, fa por o vergonya dir que hom forma part de l’Església. De fet a Europa no hi ha grup, associació, partit o sindicat que pel fet de ser-ho no tingui ja una sospita a sobre, ens estem arraconant en l’aïllament, d’individualisme la solitud. Però podríem dir que a l’Església, a més, té un plus en aquesta mala fama. I crec que hi ha molts falsos prejudicis, idees fixes i també una part de raó d’aquesta mala fama de l’Església, però el culpable principal d’aquest descrèdit és el mateix Jesús. Sí, Jesús.

El fet de predicar, parlar, presentar Jesús com ideal de vida fa que hi hagi un fort contrast entre el que diem i el que som. L’exemple de Jesús fa que nosaltres apareguem sempre com traïdors, com incoherents amb aquell a qui presentem com a ideal de vida. Això ja ho deia un autor del segle segon: “Els pagans quan senten el que diem queden meravellats, però quan veuen el que fem acaben blasfemant. S’admiren quan diem que s’ha d’estimar els enemics, però se’n riuen de nosaltres quan veuen que no solament no estimen els enemics sinó que qualsevol petitesa entre nosaltres provoca baralles i controvèrsies”.

Per això cal molta valentia i molta humilitat per proclamar Jesús. Molta humilitat perquè sempre sabem que som en una desproporció infinita d’allò que diem i malgrat tot en tensió constant per ser coherents i això certament comporta un esforç constant de conversió, o sigui, de girar-se vers Jesús crucificat i deixar-se seduir per Ell, enlluernar pel seu esclat, atreure darrera d’Ell. Així serem testimonis de com per nosaltres Jesús és bàlsam, punt de referència i presència trasbalsadora i salvadora. I cal ser valents perquè malgrat les nostres incoherències no podem amagar Jesús i això perquè ara, com sempre, Ell és el bàlsam que el món necessita i el punt d’orientació enmig de tant desconcert.

En la creu es manifesta la bellesa crua de Déu. Crist és l’encarnació de la Bellesa de Déu. Bellesa que atreu, que fascina. En el Déu crucificat s’ha fet possible el camí d’accés a la divinització de l’home, això no ho podem amagar, cal donar-ho, anunciar-ho. És això ens fa superar l’escàndol de la nostra incoherència tot mostrant el rostre del Déu crucificat. Bellesa de Déu encarnada: Jesucrist crucificat.