dissabte, 23 de febrer del 2013

...PERÒ VAL LA PENA!


Ramon Llull, pensador, místic, missioner entre els segles XIII i XIV, entre altres llibres en va escriure un que va titular “Llibre de les meravelles”.  En aquest llibre narra la història de Fèlix, i tot explicant-la va introduint el lector en les gran veritats cristianes. Per començar aquest recorregut, el llibre comença presentant Fèlix que s’endinsa en un bosc i allí troba una pastoreta, tota sola amb el seu ramat. Fèlix li pregunta si no li fa por estar tota sola en el bosc, on pot venir en qualsevol moment el llop. Però la pastora li respon que això no li pot passar ja que ella confia en el Senyor, i li cita textos com el salm que diu “No et passarà res del mal ni s’acostarà a casa teva cap desgràcia , perquè ha donat ordre als seus àngels de guardar-te en els camins”. Fèlix “es meravella” de tanta fe i lloa al Senyor per la confiança que la pastora té en Ell. Però després de separar-se de la pastora sent un crit esgarrifós i, apropant-se, veu que el llop ha matat el ramat i la pastora. Aquí comencen els dubtes de Fèlix, aquí comença el seu camí de fe.

D’una manera semblant comencen els apotegmes de sant Antoni abat, el pare dels monjos del segle IV. Antoni interroga Déu: “Per què els injustos són rics i el justos pobres? Com és que alguns moren després d’una vida curta i d’altres arriben a molt vells?” Aquest és el començament del preguntar-se, la interrogació més humana i, per tant, l’origen de l’ateisme o l’origen de la fe, l’opció pel sentit o pel no-res. Creure en Déu és creure que actua.

El dimoni temptant Jesús no fa més que de ressò del que nosaltres diríem a Déu. Del que voldríem dir a Déu. L’Enemic es val del salm 90, que la Litúrgia fa servir molt, ja que el reserva per cloure el diumenge. Cada diumenge i en totes les solemnitats, l’Església fa servir aquest salm en el rés de Completes, i tot sovint el posa en d’altres parts de les celebracions: “Digues al Senyor: sou la muralla on m’emparo, el meu Déu en qui confio. No et passarà res de mal, ni s’acostarà a casa teva cap desgracia, perquè ha donat ordre als seus àngels per guardar-te en els camins”. Ambivalència de l’ésser humà: aquest salm l’utilitza el dimoni i el qui s’allunya de Déu, tot desafiant-lo de complir-lo o acusant-lo de no fer-ho i optant pel no-res i l’absurd; i també l’utilitza la Litúrgia com expressió de la fe de la comunitat creient que manifesta la seva experiència de fe, afirmant i donant testimoni de la veracitat de les seves paraules. És l’ambivalència de la vida que posa a les nostres mans el poder d’optar per Déu o el no-res, pel sentit o per l’absurd.

I això no ho fa principalment amb raonaments, sinó amb el testimoniatge, amb l’experiència. És el que cada any feia el fidel israelita quan es presentava en el Temple per oferir les primícies dels seus camps. L’ofrena és la prova que les promeses s’han complert: “El meu pare era un arameu errant”, i amb això recorda tota la història dels patriarques fins la seva arribada a Egipte. “El Senyor ens va fer sortir d’ Egipte amb mà forta”, tot recordant els fets de l’ Èxode. “I ens va donar aquesta terra que regalima llet i mel”, i tot mostrant la veracitat del que confessa, posa davant el Senyor les primícies d’aquesta terra que ha rebut d’Ell. Aquesta és la professió de fe més antiga del poble d’Israel, i amb ella el poble dissipava els dubtes i temptacions  només mirant i palpant a l’entorn. Déu no sols és, sinó que actua, ha complert, “estic en la terra que Ell va prometre”.

I aquesta és també la nostra experiència creient. Ens podem ajuntar amb aquell fidel israelita que descriu el llibre del Deuterenomi i seguir la llista que ell va començar amb el restant de la història del poble d’Israel, i amb la història de l’Església amb tots els homes i dones que mostren la veritat de les paraules del salm que cita Pau: “Cap dels qui creuen en ell serà defraudat”. Com diu la carta als Hebreus, “envoltats d’un núvol tant gran de testimonis”, tant del passat, com del present, també nosaltres podem refiar-nos i vèncer la temptació del no-res, del sense sentit: aquesta és l’autèntica temptació, l’única.

Però hem d’entendre i creure les paraules del Senyor Jesús, manllevades de l’Escriptura, que “no sols de pa viu l’home”. Que aquest no és el criteri últim per veure si la meva vida és o no reeixida. El criteri econòmic no és decisiu, “no sols de pa viu l’home sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu”. Que només he d’adorar al Senyor, cap altre poder i confiar-hi, no posar-lo a prova, sinó posar-me a les seves mans serenament i lúcidament envolat per un núvol immens de testimonis que avalen que hi ha un altre camí que mena a la salvació, a la vida. Aleshores potser no tindrem una vida llarga, però sí densa; potser no reeixirem en els nostres plans, però sí que la nostra vida tindrà un nord; potser estarem desorientats i fins endinsats en el dolor, però la nostra vida tindrà sentit, perquè el criteri de la nostra vida és Crist.

divendres, 15 de febrer del 2013

MIRAR MÉS ENLLÀ




Un dels llocs que vaig més sovint és a la catedral de Barcelona. M’agrada estar-m’hi, callar, mirar, pregar. Hi vaig ser batejat. Però ja fa anys que, per donar a conèixer la bellesa de les seves pedres, la catedral va poc a poc perdent el seu misteri. Està molt ben il·luminada, fins els racons més amagats. Els focus han trencat la seva atmosfera, la seva llum pròpia. La catedral de Barcelona és una de les poques esglésies gòtiques que té els contraforts que aguanten la nau central dins l’espai interior de la basílica i no a fora. Té els arcbotants dins l’espai interior del temple. Això fa que els vitralls quedin més lluny de la nau central i així filtren la llum fent que aquesta sigui més matisada i no tant directa. Aquest efecte ha estat malmès per tanta il·luminació. Ara la gent mira les pedres que no volien ser vistes, sinó que volien crear un ambient que insinués una altra realitat més enllà d’elles. Volien ser un dit que assenyalés més enllà. En canvi, ara es mira el dit, la pedra, en lloc de mirar en la direcció que aquesta està indicant. És el mateix que passa amb el nostre retaule d’Arenys de Mar, que ara fa 300 anys, mai havia estat tant il·luminat i vist tant bé. Però no era aquesta la finalitat per la qual el van fer. Pau Costa, l’autor del retaule, no comptava amb tanta llum. Els daurats i les escultures del retaule no eren tant per ser vistos, van ser fets per insinuar, per assenyalar una altra realitat, i no volia ser simplement una obra d’art per ser admirada. De fet, una autèntica obra d’art, és aquella que remet més enllà d’ella mateixa. Aquesta és la grandesa de la catedral de Barcelona i la bellesa del retaule d’Arenys. I aquesta és la bellesa i grandesa de la vida humana que no es reclou en ella mateixa, sinó que és oberta i és referència més enllà d’ella mateixa.
Quan Isaïes ens relata la seva vocació ens diu que tot el temple trontollà i s’omplí de fum. Isaïes no es quedà contemplant el temple, sinó el que contenia el temple. El temple es féu un simple receptacle dels plecs del mantell de Déu. El sant, sant, sant féu trontollar tot el temple de Salomó i el féu aparèixer com a irrellevant, però sobretot esdevingué un lloc del trobament entre Déu i l’home: “Després vaig sentir la veu del Senyor: Qui enviaré?  Qui ens hi anirà? Aquí em teniu, envieu-m’hi”.
Aquesta experiència que Isaïes té davant Déu és la mateixa que tindrà Pere davant Jesús: “Allunyeu-vos de mi, que sóc un pecador”. I aquest li respon: “No tinguis por: des d’ara seràs pescador d’homes” i deixant-ho tot el seguiren. Tot queda relatiu i irrellevant davant d’Ell que crida.
I això és el mateix que ens relata Pau en primera persona a Primera de Corintis, capítol 15. Aquest és un dels textos més antics del Nou Testament. Aquesta carta fou escrita pels volts dels anys 50, o sigui, només uns 20 anys després dels fets de Pasqua. Però, a més, el text que avui llegim, és anterior a Pau. Ell mateix diu: “Us vaig transmetre el mateix ensenyament que jo he rebut”. Es tracta, doncs, d’un text que hauria estat redactat quan Pau es convertí, o sigui, dos o tres anys després dels fets de Pasqua. És el trobament amb el Senyor ressuscitat, el terratrèmol que féu de Pau i dels apòstols foc abrandat que omplí de llum les tenebres i que manté tota la força també avui i aquí per a nosaltres. I això serà així si no quedem davant d’aquests textos com si fossin una obra d’art més o menys bonica, sinó que ens deixem omplir del Misteri joiós que hi contenen, si no tenim por que ens facin trontollar, si fóssim capaços de dir amb Isaïes: “Aquí em teniu, envieu-m’hi”. I això ho podem fer perquè aquestes paraules assenyalen més enllà d’elles mateixes. Són paraules de Déu i no sols paraules d’home que tenen el poder de salvar-nos. I si no aconseguim a la primera aquesta actitud, diguem amb Pere: “Ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem pescat res, però perquè vós ho dieu calaré les xarxes”.

       

dimecres, 6 de febrer del 2013

ÉS NECESSARI DOPAR-SE?

    

El ciclista nord-americà Lance Armstrong, que havia aconseguir tantes medalles i reconeixements, ha confessat públicament que s’havia dopat per aconseguir-les. Això torna a posar-nos de manifest el lloc que ocupa el dopatge no sols en l’esport, sinó en moltes activitats de la vida de la nostra societat. Quasi es pot parlar d’una “societat dopada” on es fa molt difícil que l’individu aguanti les molèsties normals i necessàries i recorri amb molta facilitat a analgèsics o estimulants. Hom es dopa, bàsicament, o per no sentir dolor o per augmentar artificialment la seva resistència.
El que més queda en la consciència de la gent, després de llegir la confessió d’aquest ciclista nord-americà, és que per aconseguir l’èxit és necessari dopar-se. I podem resignar-nos a no tenir èxit? De fet sembla que, com els atletes, estem cridats a anar trencant rècords, a anar alçant el llistó indefinidament.
Sant Pau també està en aquesta línea. No en la de dopar-se, clar, però sí en la recerca del “sempre més”. Diu en la seva carta als de Corint: “Germans, interesseu-vos pels dons millors. Però ara us indicaré un camí incomparablement més gran”.
Sant Pau ens crida a no quedar-nos en la somnolència de la mediocritat, ni tampoc al simple equilibri de la moderació, sinó que ens estimula i empeny als camins més alts.
Quan ens parla de l’amor, no ens està parlant de sentimentalismes, ens està parlant d’una cosa més àrdua i difícil que aprendre el llenguatge dels homes i dels àngels. Quan parla de l’amor, ens està parlant de quelcom més important i difícil que aprendre tots els secrets de Déu i tota la veritat. Ens parla d’una cosa més difícil que traslladar muntanyes d’un lloc a un altre i més difícil que vendre’s a si mateix com esclau (a qualsevol droga o dependència). Tot això està per sota de l’esforç d’estimar.
Perquè, certament, tot això caducarà i fins la fe i l’esperança caducaran, només l’amor perdurarà per sempre.
Ser el primer, el més gran. Ser recordat, ser admirat, ser estimat. Això, tot i que pot ser viscut molt negativament, té també la seva lògica, també connecta amb el més profund de nosaltres mateixos.
Joan Sales ha escrit el seu gran llibre amb aquest títol: “Incerta glòria”. I és d’això que ens parla sovint en el seu llibre: de la “incerta glòria”, de la set de glòria. Incerta glòria ho és tota quan desapareix com el fum empesa per titulars que empenyen altres titulars i que s’esvaeixen tots en l’oblit. Sant Pau ens diu que aquesta “incerta glòria” és com les campanes que toquen o el platerets que dringuen; tot això, diu, no és res si em moc només per “ser ben vist”, no serveix per a res. Però, malgrat tot, voldríem una glòria, un reconeixement, una acceptació incondicional i per sempre.
Sembla que Jesús tingués aquesta convicció, aquesta seguretat, que el feia lliure davant l’oposició dels altres. Davant el fracàs, no quedava a mercè de les darreres opinions.  Diu l’Evangeli que tots en la sinagoga s’indignaren contra ell, però ell “se’n anà passant entremig d’ells”.  Passa entremig del fracàs que l’acompanyarà fins al final, i fins el final “passa entremig”, ferm, seguint el seu camí sense quedar a mercè de l’aprovació dels altres, ni dels titulars ni de les enquestes.
Aquest és el misteri de Jesús: anar pel “camí incomparablement més gran” passant entremig del fracàs; i no solament quedant en el segon lloc, sinó en el darrer. I, malgrat tot, és el vencedor. L’home lliure que ens passa al davant pel camí més elevat, fins arribar al més sublim; perquè en el seu interior ressonaven constantment les paraules del Pare: “Tu ets el meu Fill, l’estimat, en tu m’he complagut” quan es va obrir el cel el dia del seu bateig. Jesús només depèn del Pare, del seu amor, això el fa lliure. I així ens vol fer lliures a nosaltres i esdevé ell mateix camí cap el cim més elevat i la Glòria més alta.
I en aquest camí no cal dopar-se, sinó cal aprendre a escoltar, humilment deixar-se conduir, i confiar.