dilluns, 30 de desembre del 2013

CRIATS I SERVENTS



Si cerqueu en la Viquipèdia la paraula “Família” trobareu aquesta afirmació: “No hi ha consens sobre la definició de família”. I sembla que entre molts aquesta és la situació. Però si ho feu en el Diccionari de la Llegua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans trobareu que, per començar, la defineix així: “Conjunt de persones que viuen en una casa; ordinàriament, però, unides per estret parentiu, esp. el pare, la mare i els fills”. Aquesta definició ha estat treta de l’anterior  Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra. Però ha estat retallada la definició que aquest hi posava. La seva definició començava igual: “Conjunt de persones que viuen en una casa...” però aquí Pompeu Fabra hi afegia: “sota l’autoritat del senyor d’ella”, la resta de la definició és la mateixa. L’actual Diccionari de la Llengua ha retallat aquesta frase, suposo, per estar en consonància amb el pensament general d’avui. Però, d’on va treure Pompeu Fabra aquesta afirmació tant jeràrquica i fins autoritària? Doncs crec que del sentit etimològic de la paraula. Sabeu què vol dir la paraula família? Sabeu d’on ve aquesta paraula? Doncs de la paraula llatina famulus, i famulus vol dir “criat”, “servent”. Per tant, originàriament, la paraula “família” s’aplicava al “conjunt de criats i servents d’una casa” i, per tant, d’aquí ve, segurament, el que Pompeu Fabra posi en el seu diccionari: “sota l’autoritat del senyor de la casa”.

Aquestes definicions són relatives, però trobo suggerent l’etimologia de la paraula “família” com a conjunt de servents, de criats. En l’Evangeli veiem Josep actuant com un servent que obeeix la veu del seu Senyor: “Lleva’t de seguida” i més tard quan sentirà “pren el nen amb la seva mare i ves-te’n al país d’Israel” obeirà immediatament. Igual Maria qui, després d’escoltar l’àngel, dirà: “Sóc la serventa del Senyor, que es faci en mi segons la teva paraula”. I el que dirà l’Evangeli de Lluc sobre Jesús que “baixà amb els seus pares a Natzaret i els era obedient”. I que només els desobeirà quan estarà en les coses del Pare, l’únic Senyor de la casa.

Jesús serà el gran servent del Senyor que, com un criat qualsevol, rentarà els peus als seus deixebles. Jesús diu de si mateix: “Jo sóc entre vosaltres com el qui serveix”. I demanarà als seus deixebles: “qui vulgui ser el primer que sigui el darrer i el criat de tots”. I Pau dirà, seguint aquest camí: “sotmeteu-vos els uns als altres”.  I sant Francesc dirà als seus frares: “obeïu-vos mútuament”. “Obeir” ve d’“escoltar” (oboedire > ob audire). Cal escoltar-se mútuament, obeir-se. Amb tot això Jesús vol allunyar del cor del creient, de la família, de la seva comunitat, tota voluntat de poder i, enlloc seu, posar-hi la voluntat de servei. Fins quan, lògicament, s’ha de fer el servei de l’autoritat, aquest no ha de ser una lluita on es vol mostrar qui és el qui té el poder sinó, tot cercant el bé objectiu de l’altre, fer-ho com un servei. Fer-se servent, servidor.

La família etimològicament és el “conjunt de servents sota l’autoritat del Senyor de la casa”. I un creient sap prou bé qui és l’únic Senyor i sabem prou bé que és en els membres més necessitats des d’on Ell ens crida.

La Viquipèdia no sap com definir la família, però un creient sap que la família participa del misteri diví. Diu el Catecisme “La família cristiana és una comunió de persones, que és un reflex de la comunió del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”, on no hi ha ni precedència ni submissió.  Per ser reflex d’aquesta comunió divina és també reflex de donació i de servei. Diu també en el Catecisme: “La família ha de viure de tal manera que els seus membres aprenguin a preocupar-se i a tenir cura dels petits i dels vells, de les persones malaltes o disminuïdes i dels pobres”.

És aquesta família, imatge de la família de Natzaret, la que Jesús ha fet com a paradigma de com vol la seva comunitat, la seva Església. I com aquesta Església, nosaltres, ha de ser un “mirall i un exemple” (com diu santa Clara) per a tothom. Però hem de deixar que Ell sigui l’únic Senyor de la casa.



dilluns, 16 de desembre del 2013

EL DÉU DINER NO TÉ ATEUS



S’acaba de publicar un llibre que es titula “Lo que el dinero no puede comprar” és d’un escriptor nord-americà que es diu Michael Sandel. Malgrat el títol, l’autor està molt preocupat perquè en el nostre món hi ha una tendència que va creixent a pensar que tot es pot comprar i vendre. El llenguatge comercial ho va envaint tot. Es parla de ciutats i nacions com a marques que pugen o baixen de preu. I quan el raonament mercantil apareix buida de continguts morals les raons per les quals es fan les coses. Hem passat d’una economia de mercat a una societat de mercat.

Amb tot, diu aquest autor, hi ha coses “que el diner no pot comprar”. Entre nosaltres no es pot parlar de comprar o vendre el vot, o de comerciar amb persones humanes. I, tot i que ell demana que cal posar més fronteres on no han de manar els diners, cal dir que el déu diner té molt pocs ateus. El seu culte està més que assegurat i la devoció va creixent. Difícilment hom queda defraudat dels diners; la dificultat, en tot cas, és que no n’hi han prou.

No podem dir el mateix en el camp del nostre Déu. Aquí sí que hi ha ateus a dojo. La dificultat és trobar creients, trobar qui compti amb Ell, qui realment cregui en Ell. La desconfiança en Déu és el més normal. I això ja no és d’ara.

En la Litúrgia quasi tots els textos són trets de la Bíblia, però hi ha uns pocs himnes, molt emprats, que no ho són però se n’inspiren. Entre ells hi ha el text del Te Deum que es recita en l’Ofici de Lectura en les festes i solemnitats. Malgrat no ser un text bíblic està totalment inspirat en l’Escriptura. El final d’aquest himne fa així: “En vós, Senyor, m’emparo; que mai no quedi confós”. Aquest text s’inspira en un salm que diu: “En vós, Senyor, confio; que no en tingui un desengany”. És com si els autors d’aquests textos pensessin que hom pot emparar-se o confiar en el Senyor i quedar confós, desenganyat, defraudat. 

En el text de l’Evangeli també hi surt aquesta desconfiança. Quan Joan està a la presó i sent a dir el que fa Jesús li envia missatgers per preguntar-li: “Ets tu el qui ha de venir o n’hem d’esperar un altre?”. Aquest dubte de Joan no queda esvaït pel que el Senyor li contesta, sinó més aviat confirmat. Quan acaba de dir que li diguin a Joan el que han vist i sentit, Jesús diu: “I feliç el qui no quedarà decebut de mi”. Per tant poden, podem, quedar decebuts de Jesús.

Tota decepció ve d’allò que esperem. La decepció és una esperança defraudada. Allò que esperaven alguns contemporanis de Jesús no es veu realitzat per Déu, per Jesús. D’aquí la decepció. I per això cal preguntar-nos: Què esperem de Déu? Què esperava Joan? Què espera la gent, de Déu? Què espero jo, de Déu?

El la religió del diner és ben concret el que esperem i, tot i les seves fèrries i inhumanes lleis, és una religió lògica. És injusta, però lògica. Dura, però previsible. Des d’aquesta perspectiva és  humana: s’entén. Les esperances que dipositem en el diner poden ser exagerades, infantils i fins fantasioses; però són humanes, possibles. En canvi, què esperem de Déu?

Els cristians hauríem de saber perfectament què esperem de Déu. Els cristians esperem Jesús. En Ell sabem què podem i què no podem esperar de Déu. Allò que Jesús va esperar del seu Pare, és això el que nosaltres podem esperar; i allò que Ell va considerar una temptació, no ho hem d’esperar. Però, encara més, nosaltres esperem el mateix Jesús. Ell en persona. Ell és la plenitud, la realització de tota esperança humana.

La religió del diner és humana, lògica i previsible. La fe en Jesús no ens deixa tancats en les quatre parets de l’ara i aquí. La fe en Jesús és divina, per tant no previsible, i d’una lògica que només es comprèn obrint-se a una nova realitat. Es necessita la valentia de la fe, com diu Isaïes: “Sigueu valents, no tingueu por! Aquí teniu el vostre Déu que ve a vosaltres”. Llavors es dóna pas a què la terra eixuta i el desert estiguin de festa i d’alegria l’estepa floreixi. I la nostra vida es transformi en una bona notícia pels pobres i desvalguts.



dilluns, 9 de desembre del 2013

QUAN EL TEMPS S’ATURA



En Francesc Pujols, un pensador català que va morir l’any 1962, deia: “Oh, vida curta, feta de dies llargs”. Amb això segurament volia subratllar com el nostre sentiment davant la vida i el temps és ambivalent. Alhora experimentem la brevetat de l’existència, sentim com la vida se’ns escola entre els dits i, al mateix temps, hi ha moments i dies inacabables que voldríem que passessin i fins que mai no haguessin existit. Però que la vida sigui curta, feta de dies llargs, també podria voler dir que hi ha moments especialment densos en què el temps sembla obrir-se, aturar-se, fer-se dens. És el que un altre pensador diu: “La vida és curta, però ampla”. Aquesta amplitud, aquesta densitat d’un moment, d’un instant, li ve sobretot de la decisió, de la transcendència de l’opció, que en aquell moment hom fa. És com si el temps s’aturés i hom s’adonés que està, no escollint simplement una opció entre d’altres, sinó escollint-se. Estàs forjant-te, escollint el teu futur. I escollint-te i escollint el teu futur estàs forjant el teu entorn, condicionant, possibilitant o, al contrari, posant traves als altres.

Això és el que d’una manera sublim esdevingué a Maria. El temps s’aturà i esdevingué ample, com el cel dels cels. I tot callà. I enmig del silenci sonà: “Sóc l’esclava del Senyor, que es compleixin en mi les teves paraules” i, llavors, com diu el llibre de la Saviesa: “Mentre un silenci tranquil embolcallava l’univers i la nit era al bell mig de la seva cursa la vostra Paraula totpoderosa, deixant els trons reials, va venir des del cel”. I la Paraula de Déu es féu carn. En aquell moment Maria escollia, s’escollia, marcava el seu futur i... el nostre, creant una escletxa de llibertat que va omplir el món d’esperança.

Però, ara, en lloc d’actuar com Maria, hem construït un món sobre el NO. De fet, el SÍ de Maria ressona en un desert on impera el NO. On l’home s’ha amagat de Déu. On ressona la crida de Déu dirigida a nosaltres, a mi: “On ets?”. Aquesta crida s’adreça a l’home amagat i avergonyit, que també, com Maria, ha escollit, s’ha escollit i ha marcat el futur a l’inrevés de Maria. Ha escollit un futur d’allunyament de Déu, d’allunyament de la veritat, d’ell mateix, d’allunyament de l’altre a qui culpar del seu destí. I allunyament d’una natura que esdevé rebel i inhòspita.

Certament: podem escollir, perquè hi ha en nosaltres la noblesa de la llibertat. I així podem escollir entre el bé i el mal. Però, lògicament, no és igual escollir una cosa que una altra. I entre les mil diferències vull subratllant-ne una. Quan hom escull prendre una droga, ho farà lliurament les primeres vegades, però molt aviat deixarà de ser lliure i serà dependent. I farà el que desitja, però no el que vol. I aquest és el paradigma del mal, com diu sant Pau en la carta als Romans: “Voler el bé és al meu abast, però no de practicar-lo, perquè no faig el bé que vull, sinó el mal que no vull... quan vull fer el bé, és el mal el que està el meu abast... la llei del pecat em fa presoner”. Quan un, en la llibertat, escull el mal acaba perdent la llibertat, aquesta és la nostra experiència. En canvi Maria en escollir lliurament el bé obre un camí de llibertat. El bé mai constreny ni crea dependència, sempre s’ha d’exercir la llibertat per seguir el seu camí. Més: crea la llibertat, la fa créixer.

Ara, però, el nostre actual present és fruit de milers i milers de decisions a partir del NO, meu i dels altres. La història s’ha anat forjant, en bona part, sota el NO: institucions, tòpics, prejudicis, maneres de fer. Tot un món i una cultura en bona part construïda sobre el NO on es troba normal i fins necessari el mal. M’ha arribat una carta de l’arquebisbe de Tànger, Santiago Agrelo, on denuncia les fronteres del sud d’Europa on sense quasi ressò moren milers i milers d’immigrants. Diu concretament que als filferros de les fronteres de Ceuta i Melilla  darrerament s’han posat, a més dels filferros amb espines, ganivetes, cosa que provoca mutilacions i ferides profundes en aquells que intenten passar. No s’afronta el problema, simplement s’amaga o es nega. I això causa moltes víctimes.

Cal crear un món a partir del SÍ, com Maria. Com va fer Nelson Mandela qui, després d’anys i anys a la presó, al sortir va abraçar el seu últim escarceller blanc. Això va esdevenir tot un programa, va obrir l’esperança d’un futur que es va realitzar.

Això és anar contracorrent, totalment contracorrent. Cal, com Maria, saber escoltar, acollir, deixar fer. Per això Sant Pau ens diu: “Tot el que diuen les Escriptures és per instruir-nos a nosaltres, perquè la força i el consol que elles ens donen ens ajudin a mantenir la nostra esperança”. Acollir la paraula “com allò que és, Paraula de Déu i no paraula d’home, que té el poder de salvar-nos” de fer-nos pobres i nous per poder anar contracorrent de nosaltres mateixos sobretot, però, també, dels NO que hem dit i que hem assumit dels altres i han fet una gruixuda cuirassa que només el Senyor pot trencar.

No deixem passar el temps i fem-ne un espai ampli de silenci on pugui ressonar la Paraula i, amb actitud humil, acollir-la i dir SÍ

dilluns, 2 de desembre del 2013

LA IMPORTÀNCIA D’UN GRA DE SORRA



Segons uns estudis recents, en el 2100 ja no hi haurà platges en el nostre planeta. I no hi haurà platges, perquè hi haurà desaparegut tota la sorra. I la sorra tendeix a desaparèixer, perquè s’utilitza en infinitat de productes, ja que conté un component, el diòxid de silici, que és present en el vidre, en els telèfons mòbils, en les enregistradores, en la pasta de dents... i, sobretot, la sorra és utilitzada en la construcció. La sorra es va regenerant, però en un procés llarg, i l’actual consum no deixa temps a aquesta regeneració. La sorra és fruit d’un llarg treball de la natura, un treball que dura segles i recorre mils de kilòmetres: és la descomposició de les roques per la calor i les pluges que van arrossegant les partícules fins a la vora del mar on, granet a granet, esdevenen el sòl amortidor i protector dels continents. A més de la seva bellesa i atractiu per poder descansar i jugar, com hem dit, la sorra pot produir infinitat de coses necessàries per a la nostra vida quotidiana, però això sí, s’ha de tenir seny i no fer-ne una explotació irracional i massiva, ja que ens en quedarem sense. Això és certament un greu problema ecològic que ens torna a mostrar que l’home té un desig tal que és capaç de devorar tot el seu entorn. Malgrat que això és un desordre, no deixa de mostrar que l’home espera, vol, quelcom que supera tot el que conté el seu entorn.

Però, a més, podríem dir que la comunitat cristiana és una cosa semblant. És fruit, com la sorra, d’un llarg procés de segles, que granet a granet, creient a creient, ha anat fent uns espais que han esdevingut per a molta gent un amortidor dels embats de la mala mar i dels temporals de la vida. Ha esdevingut una platja de salvament, on molts nàufrags de la vida han pogut descansar. I així com la sorra és utilitzada per mil coses d’utilitat quotidiana, així l’església també ha de fer que els seus fills siguin útils en mil situacions quotidianes o conflictives. I també com la sorra, a Europa, la comunitat cristiana està en perill de desaparèixer. Però, a diferència de la sorra, la vida cristiana contra més es dóna, més es regenera. En la vida de la fe, només es té el que s’ha donat i s’és en la mesura en què es dóna. I cada creient ha hagut de fer, d’alguna manera, el procés que ha fet la sorra quan surt de les altes muntanyes i ha hagut de recórrer un llarg camí per desfer la pedra que és ell mateix i transformar-se en humil sorra.

Només serà possible que entre tots siguem una platja d’acollida, de repòs, de guarició, en la mesura que constituïm una veritable comunitat. El papa Francesc diu que: “L’Església evangelitza no fent proselitisme, sinó per atracció”. És el que Isaïes  diu de tots els pobles: “Ell posarà pau entre les nacions i apaivagarà tots els pobles, forjaran relles de les seves espases i falçs de les seves llances. Cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra, ni s’entrenaran mai més a fer la guerra”. I això serà possible perquè de la muntanya del Senyor “perquè de Sió en surt l’ensenyament, de Jerusalem, l’oracle del Senyor”, per això “tots els pobles hi afluiran”. És el Senyor qui posarà la pau, però cal una comunitat que el mostri, que el proposi, més: que el visqui. Com diu Pau: “Que el vostre vestit sigui Jesucrist, el Senyor”.

Cal vetllar, estar atent per acollir el Senyor creador de la pau i la reconciliació. Ell que és la pau i la reconciliació. En el nostre món cal platges serenes on hi puguin arribar els atribolats a reposar i resistir els temporals. I allí, sobre la sorra, ser curats, ser restituïts per Aquell que és la pau i la salut. Cal que junts fem aquesta platja, però és El Senyor qui cura. Cal sorra de cristians on el Senyor pugui guarir, pugui atreure cap a Ell que vol convocar tots els pobles en la pau i forjar de les espases relles i de les llances falçs.



dilluns, 25 de novembre del 2013

ET MENJARIA A PETONS


Moltes vegades he sentit com les mares acaronant el seu fill diuen: “Me’l menjaria a petons”. També els que s’estimen ho senten així  i s’ho diuen l’un a l’altre. I és que l’amor té una tendència a la unió, fins a la fusió, a ser un de sol, a ser una sola realitat indivisible. Però si, suposem, realment la mare es mengés el nen, el nen ja no hi seria. Igualment si l’amant incorporés totalment l’estimada, si es fusionessin realment en una sola realitat indiferenciada, l’estimada desapareixeria, ja no hi seria. Per això en l’amor hi ha una altra tendència contrària a la de la unió però igual de forta, que és la diferenciació, la separació. Ja que l’amor vol que l’altre sigui, i aquesta és la seva més gran sorpresa i goig, no vol de cap manera que desaparegui, ni tan sols per incorporar-lo. Per això l’amor té en el seu si una gran paradoxa. Vol dues coses contradictòries alhora. Vol la unió amb allò estimat i a la vegada vol el contrari, que allò que estima sigui ell mateix i no desaparegui sinó que sigui el que és, diferenciat i realment diferent de mi.

Simone Weil era una escriptora i filòsofa francesa. Va néixer en el si d’una família jueva no creient i a poc a poc es va acostar al cristianisme. Ella, en un dels seus escrits, diu que “estimar purament és consentir la distància, és adorar la distància entre jo i el que és estimat”. Consentir i adorar la distància entre jo i el que estimo és estimar l’altre com a altre, com a diferent de mi. I l’estimo perquè és diferent.

Per això ella parla no sols del silenci de Déu, sinó de l’absència de Déu. Déu, perquè estima l’home purament, crea la distància entre Ell i nosaltres, i la vol. La total manifestació de Déu anul·laria l’home i la seva llibertat. Però la total absència de Déu enfonsaria l’home i el món en el no-res.
Aquesta és la nostra paradoxa: Déu, perquè ens estima, ens constitueix, ens crida, ens fonamenta, ens parla i vol que ens unim a Ell. I a la vegada, perquè ens estima, es distancia, fa un espai d’absència entorn nostre i del món. Déu no envaeix, no ens engoleix. No som Déu, ni Ell és nosaltres. A la vegada experimentem la seducció i la crida d’Ell i alhora el seu silenci, i encara més la seva absència. Sense una o altra cosa no seríem el que som. Perquè ens estima vol unir-se a nosaltres i ens crida. Perquè ens estima crea entorn nostre l’absència, la distància.

Aquesta és la paradoxa de Déu que regna des de la creu. L’home voldria que s’anul·lés la distància, que s’anul·lés  l’absència de Déu. No suportem la visió d’un Déu crucificat que, fet un amb l’home, es fa seva la nostra més pregona pregària: “Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?!”. Aquest abandó, aquesta distància, aquest silenci, més encara aquesta absència de Déu, la voldríem anul·lar.
Ens apuntem més fàcilment a les crítiques de les autoritats i els soldats que demanen que Déu actuï anul·lant tota possibilitat de dubte i, per tant, de llibertat: “No ets el Messies? Baixa de la creu i creurem en tu”. Però anul·lant tota possibilitat de dubte, anul·lem la llibertat; anul·lant la distància, anul·lem l’home.

 Sant Pau  diu: “Reconcilieu-vos amb Déu”. No jutgeu Déu. La distància és fruit del seu amor tant com la crida a la unitat. Paradoxa d’amor. Aquesta reconciliació amb Déu, que és reconciliació amb el món i amb el que realment sóc,  comporta reconèixer la nostra limitació i voler i estimar la distància entre nosaltres i Déu. La reconciliació amb Déu comporta deixar de repetir les acusacions que Crist va sentir a la creu,  i passar a confiar en Ell que sap el que fa en el seu amor, més encara, que és el rei que regna i que tot ho sosté i condueix, ja que tot ho sosté i li ha estat donada tota la sobirania en el cel i a la terra, però... això des d’una creu. Per tant, des de l’absència, des del silenci. I, malgrat tot, Ell regna.

La postura del bon lladre és la que l’Evangeli ens demana com a camí de vida. Jesús no salva el lladre de la creu sinó en la creu. Jesús no salva el lladre del dolor, sinó en el dolor. Jesús no salva el lladre de la mort, sinó en la mort. I el salva perquè Ell hi és i és Ell la salvació, la vida.  En Crist Déu hi és i possibilita l’últim acte de llibertat i confiança. El lladre reconeix el seu pecat, la seva responsabilitat en la situació en la qual està, prega i confia. Déu, Crist hi és i fa possible l’acte autènticament humà i l’obre a la nova vida en Déu.
                                                                                                            

dilluns, 18 de novembre del 2013

L’HOME: ANIMAL VIOLENT?



“L’home és l’única espècie animal que és violenta” així ho afirma David Bueno, un professor de genètica de la Universitat de Barcelona. I continua raonant dient que, certament, les altres espècies animals, com nosaltres, són agressives, però no violentes. Ell fa una distinció important entre agressivitat i violència. És una distinció moral. L’agressivitat és necessària per a la supervivència, és la capacitat de reaccionar davant d’un perill. “La violència, en canvi, implica intenció de fer mal”, diu encara. La violència es planifica, l’animal no pot fer això. Nosaltres anticipem i planifiquem el futur. Podríem dir que la violència és humana, perquè implica la intenció de fer mal i de planificar-lo. Per tant, no sols hi intervé l’agressivitat, sinó la voluntat i el pensament.
Pensem en el refinament que a vegades es posa en la venjança, com se sol dir: “La venjança és un plat que se serveix fred”. És fruit de la reflexió i la panificació. Igualment la guerra. Les armes són fredament dissenyades, pensant en el major mal que puguin fer. I  així mateix, en la vida quotidiana, la voluntat de fer mal es fa present en molts moments, no són expressions simplement espontànies, sinó pensades i volgudes, i en el moment que poden fer més de mal.
Però així com la violència és fruit, no simplement de l’agressivitat, sinó que hi intervé el raonament i la voluntat, o sigui, que hi ha un treball pròpiament humà; així també  podem fer servir la raó i la voluntat, no perquè desemboquin en la violència, sinó per cercar altres camins alternatius a la violència. Com deia Albert Camus, de qui ara fa 100 anys de la seva naixença: “Si aconseguim que aquesta veu sigui la de l’energia i no la de l’odi; la de l’altiva objectivitat i no la de la retòrica; la de la humanitat  i no la de la mediocritat, se salvaran moltes coses i nosaltres no ens sentirem defraudats”.
En l’Evangeli d’avui hi ha la descripció de moltes classes de violències: guerres, traïcions, destruccions i persecucions, però Jesús reacciona davant la violència no amb violència, sinó que ens demana tres coses: estar alerta, no deixar-se enganyar i estar confiat en Ell, que serà amb nosaltres, fins ens inspirarà el que hem de dir. És un ressò del sermó de la Missió quan envia els seus deixebles desarmats i com anyells enmig de llops, i els diu que han de ser candorosos com els coloms i astuts com les serpents. I també ressona en el nostre text el sermó de la Muntanya, on Jesús ens demana estimar els nostres enemics. La nostra veu i el nostre gest han de ser enèrgics i decidits en una situació davant la qual Jesús no amaga ni la dificultat ni la violència, però la nostra resposta no pot ser la violència, sinó fer servir la raó i la voluntat (les mateixes que es fan servir per elaborar la violència) per elaborar una resposta enèrgica, decidida, però diferent de la violència; una resposta que doni esperança al nostre món, als nostres germans, a nosaltres mateixos.
L’única violència que demana Jesús és la que hem d’exercir sobre nosaltres mateixos per vèncer tota resistència i així, amb coratge, confiar i fer servir la raó i la voluntat per trobar una alternativa a les violències que veiem en el nostre camí i dins nostre. Si la violència és un fet específicament humà cal una resposta específicament humana, des de la raó i la voluntat i sobretot des de la confiança. I el fonament d’una confiança sòlida només pot venir de Déu. Aquesta és l’experiència de Santa Isabel i de tants homes i dones que confiant en el Senyor Jesús s’han llançat amb tota la valentia pels camins de la pau, que humanitzen i asserenen.  Hi ha una alternativa a la violència i no és teòrica i molts l’han feta seguint Jesús.  I això, com diu l’Evangeli, només ho podem fer amb i en Ell, que ens acompanya i ens inspira. Per això, fem nostra la pregària d’aquest diumenge: “Senyor, feu que us puguem servir sempre amb el goig a l’ànima, perquè la felicitat només és plena i perdurable, quan us servim a vós, autor de tots els béns”.



dilluns, 11 de novembre del 2013

COMPRENSIÓ LECTORA



No n’hi ha prou en saber llegir, cal comprendre el que es llegeix. “La comprensió lectora” és un dels factors més importants  a l’hora d’ avaluar el nivell cultural, i fins de la simple alfabetització, d’una persona o d’una població. Entre nosaltres no és que estigui molt elevat el nivell de la comprensió lectora. Hi ha força gent que certament saben llegir, però no comprenen el que han llegit, sigui perquè no entenen el llenguatge del text, sigui per desconèixer la  matèria tractada en l’escrit, sigui per altres motius, com no llegir massa sovint.

Aquest diumenge hem llegit un text de l’Evangeli de Lluc, però si haguéssim llegit el paral·lel en l’Evangeli de Marc veuríem que Jesús fa un retret al Saduceus. Els  diu que els hi falta “comprensió lectora” de l’ Escriptura. Segons l’Evangeli de Marc, Jesús diu als saduceus: “Aneu equivocats perquè desconeixeu l’ Escriptura i el poder de Déu”. I això ho diu a uns que eren sacerdots i que segurament llegien diàriament l’ Escriptura. Per tant llegien, però no comprenien.  Jesús diu que no tenien “comprensió lectora” de l’ Escriptura perquè “desconeixien el poder de Déu”. El no tenir el coneixement del poder de Déu fa incomprensible l’ Escriptura i s’acaba retallant l’esperança. Segons Jesús els Saduceus no creien en la resurrecció perquè no creien en el poder de Déu. És la desconfiança en el poder de Déu el que acaba engendrant la desesperança, la desesperació. Es nega  la força de la vida per sobre de la mort. No comprenen la Bíblia.

Certament que entre nosaltres, segons les estadístiques,  la comprensió lectora és una de les més baixes d’ Europa. I això en qualsevol classe de text, però si l’apliquem a la compressió dels textos de la Bíblia, encara seria molt més alarmant el nivell de incomprensió lectora. La incomprensió de la Bíblia pot ser deguda per la dificultat del llenguatge, per no estar habituats a llegir-la i per altres coses, però sobretot ens passa com als Saduceus, la nostra incomprensió és deguda “perquè desconeixem el poder de Déu”, perquè no creiem en el poder de Déu.

I aquesta incomprensió de la Bíblia és germana de la incomprensió de la nostra vida. Aquí ja no hi ha solament una baixa “comprensió lectora”, sinó analfabetisme. La nostra vida ens és totalment incomprensible. No l’entenem, no sabem què fem aquí, cap a on anem, quin és el sentit de tot plegat. Aquí el text, que és la nostra vida, ens és totalment illegible. Com a màxim sabem les lletres, però és com si llegíssim un text amb lletres conegudes, però no entenen res del vocabulari, el sentit. Sobretot quan se’ns posa davant la mort. I això perquè, com els Saduceus, no coneixem, ni creiem en el poder de Déu. D’aquest Déu que” és Déu d’ Abraham, d’Issac i de Jacob, que no és un Déu de morts sinó de vius, ja que per Ell tots viuen”. És aquest Déu “que ens ha donat el do d’un consol etern i una bona esperança”.

I  desconeixem el poder de Déu malgrat que tot el Nou Testament és la proclamació del poder de Déu sobre la mort: la resurrecció de Crist. La resurrecció de Crist, que és centre del Nou Testament, és la nostra esperança, la seva victòria és la nostra victòria. Malgrat que ,com diu l’apòstol, ara hem “sofrir amb constància com ho féu Jesucrist”, perquè la victòria sobre la mort inclou la victòria sobre tota mort, sobretot la morts del meu cor i aquestes morts es vencen morint a mi mateix com Crist a la creu. En la fe puc “posseir anticipadament en que espero” com ho diu al salm: “El meu cos i el meu cor es desfaran, però Déu serà sempre la meva possessió. Què hi trobo al cel fora de Vós? I si us tinc a Vós, res no desitjo a la terra”.

 Tenir”comprensió Lectora” de la meva vida, comprendre la vida necessita de la fe. La fe fa comprendre la vida, la pots llegir i veure-li el sentit. Creure en el poder de Déu, manifestat en la resurrecció del Crist, fa viure la vida amb esperança i veure el món amb uns altres ulls que donen força per lluitar i treballar.
                                                     


dilluns, 4 de novembre del 2013

TRENTA ANYS A LA PRESÓ



El dia 17 d’octubre va morir Antonia Brenner. Tenia 86 anys. Havia nascut en una família adinerada a Beverly Hills, Califòrnia. Es va casar i es va divorciar dues vegades i, dels dos matrimonis, va tenir vuit fills. Però el que cal subratllar d’Antonia Brenner no és tot això, sinó que va estar 30 anys a la presó d’alta seguretat de La Mesa, a Mèxic. Va passar 30 anys a la presó, no per haver delinquit, sinó voluntàriament o, dit més correctament, perquè va sentir que el Senyor li ho demanava. Com a religiosa va demanar que la deixessin viure en una de les cel·les d’aquella presó com un pres més. I allí va servir els presos: lladres, traficants, violadors, assassins; a ells i als seus familiars durant 30 anys. I això dintre de la presó. A vegades enmig de baralles, d’enfrontaments entre presos i guardes, o a soles amb els més difícils. Moltes baralles es calmaven amb la seva sola presència. I això, tornem-ho a remarcar, no per voluntat pròpia, sinó perquè el Senyor la va cridar.

Però el que voldria subratllar sobretot és que l’“àngel de la presó”, com anomenaven  sor Antonia, enmig d’aquella situació sempre tenia als llavis un somriure, la seva cara traspuava joia.

És la joia un dels regals més bells de la fe. És un dels trets més característics dels evangelis. Ja la paraula “Evangeli” vol dir “bona notícia”. Ho veiem en Zaqueu que, quan sent que Jesús li diu “Zaqueu baixa de pressa que avui m’he de quedar a casa teva”, l’Evangeli diu que Zaqueu va baixar de pressa i “el rebé tot content”, doncs el motiu central de la joia evangèlica és acollir Jesús a “casa”. Transformar la casa, que som, en un temple. De fet, aquest text de Zaqueu, la litúrgia el llegeix en la consagració d’una església, la casa de Déu.

I és que la presència de Jesús omple de joia i ens transfigura. Ens transfigura de casa en temple. Zaqueu va donar la meitat de tots els seus béns als pobres i va restituir quatre vegades aquells a qui havia defraudat. I segons tradicions antigues, Zaqueu va ser un membre molt actiu de la primera comunitat cristiana. Algunes fins el fan el primer bisbe de Cessarea.

I això és perquè quan Jesús ve, ve per quedar-se, per baixar en el més fons de les nostres presons i, encara que no li deixem fer res, s’hi queda, com una esperança latent i sempre disponible. I si li deixem fer, va trencant forrellats, reflectint llum, donant llibertat i, sobretot, donant aquesta misteriosa joia. Aquesta misteriosa joia com la que diu el llibre de Nehemies: “No us entristiu, que el goig del Senyor és la vostra força”. Aquesta joia no es tracta d’un do secundari, sinó que ella és la força per poder seguir el Senyor. Quan Jesús ve et transfigura en la seva imatge i, com Ell, et fa trucar a les portes, compartir presons, ser instrument de llibertat i, per poder fer això, ens dóna la seva joia, la joia del Ressuscitat, que és la nostra força.

La mare Antonia Brenner deia que “El plaer depèn d’on estàs, amb qui estàs, del que estàs menjant”; però, continuava dient, “La felicitat, és diferent. La felicitat no depèn d’on estàs. Jo sóc a la presó. I no he tingut un dia de depressió en 25 anys. He tingut dificultats. He estat trista, però mai deprimida. Tinc una raó per la qual viure”. I aquesta raó és haver obert la porta a Jesús, com Zaqueu. És haver dit sí a la seva crida i haver rebut la força de la seva joia.

I així, la seva vida i el seu somriure, deien el que proclama avui el llibre de la Saviesa: “És que Vós estimeu tot allò que existeix... ja que no heu fet res sense estimar-ho”. I encara més, el que diuen les paraules de Jesús: “El Fill de l’Home ha vingut a buscar i a salvar allò que s’havia perdut”. Antonia Brenner comunicava amb la seva vida l’alegria del Bon Pastor. Qui hi ha que no s’hi senti inclòs?



CAL RESPECTAR TOTES LES OPINIONS?



A vegades, per acabar amb una discussió enutjosa, diem: “Bé, deixem-ho aquí; totes les opinions són respectables”. Però, realment totes les opinions són respectables? El que sí estic segur és que totes les persones són respectables, pensin el que pensin, i encara que siguin els meus enemics personals. Segons Jesús, els he d’estimar i respectar. Però no ho tinc tan clar en quant a les opinions. Hi ha opinions que són falses, basades en fets equivocats, o falsejats; d’altres que són ofensives o simples calúmnies, o tòpics repetits i infundats. No totes les opinions són respectables!

En aquest sentit, el bisbe de Girona, el dia de sant Narcís, va demanar perdó per la manera de fer de 13TV, televisió relacionada amb la Conferència Episcopal Espanyola.  I així mateix tots els bisbes catalans han denunciat la manera de fer d’aquesta emissora. Diuen, referint-se a 13TV, que alguns dels seus programes “s’expressen amb menyspreu, desqualificació i fins a l’insult”. Les opinions d’aquest mitjà de comunicació no es guanyen el respecte, no són respectables, ja que s’utilitza normalment la desqualificació d’aquell que no pensa com ells, i això és doblement nefast quan pensem que aquests són mitjans de comunicació que volen ser l’expressió de l’Església.

Fa uns quants anys, en al nostre convent de Sarrià, en plena dictadura franquista, es van tancar un bon grup d’estudiants i persones de cultura. La policia fins va envoltar el convent. És el que ha quedat ja anomenat com “La Caputxinada”. Entre els intel·lectuals hi havia el poeta Salvador Espriu. Com que per encabir tothom es van haver d’habilitar fins les parts del convent que utilitzaven els frares, un dia, quan Salvador Espriu passava per un dels corredors i es va trobar amb un dels frares que era admirador de la seva poesia, aquest li va dir: “Que gran ser poeta!” i diuen que el poeta li va contestar: “Més gran és ser germà!”. I Espriu tenia tota la raó. Hom pot ser poeta, físic, president... el que sigui, però no hi ha títol més gran que el de germà. I esdevenir germà és el gran desafiament de la nostra vida. Som germans, però ho hem d’esdevenir.

Per això els cristians hem d’allunyar-nos de tot esperit de prepotència, d’imposició. Sense Déu no s’entén res, però a Déu només hi accedim des de baix: “Benaurats els pobres en l’esperit, el Regne de Déu és per a ells”, el Regne de Déu, Déu. Déu és el Déu dels humils, dels misericordiosos, dels qui posen pau.

Totes les persones són respectables, però no totes les opinions i menys aquelles que no respecten les persones. Hem de fer un món de germans, però que puguin ser diferents i no tinguin por de pensar diferent. I, certament, el pensament de l’Església no coincideix amb les opinions normals. Els creients en Jesús, més que ningú, hem de respectar l’altre encara que no estiguem d’acord amb la seva opinió, encara que no compartim la seva opinió. La nostra opinió sobre les coses es recolza en el Sermó de la Muntanya, en Jesús. O almenys així hauria de ser.

   


dimarts, 29 d’octubre del 2013

DE NARCÍS A SANT NARCÍS



Dimarts és sant Narcís, patró de Girona. El nom de Narcís, amb tot,  prové de la mitologia grega. Segons diu Ovidi totes les noies s’enamoraven de Narcís, però ell les menyspreava totes i estava absort en la contemplació de la pròpia bellesa. Tant era així que mirant-se en el reflex d’un riu finalment s’ofegà. Etimològicament Narcís vol dir produir son, Narcís té parentiu lingüístic amb narcòtic.
De fet les persones narcisistes, centrades en si mateixes, que tenen un sol tema de conversa: només parlen de si mateixes, produeixen son, avorriment a l’entorn. Però elles estan tan desconnectades de l’entorn que no s’adonen.

Però, la ciutat de Girona no celebra aquests Narcís sinó sant Narcís, que segons Eusebi de Cesarea, historiador del segle IV,  fou bisbe i màrtir de Jerusalem en el segle II. Els dos Narcisos no van morir de mort natural. Però mentre un moria tallant tota relació i engolit per si mateix, l’altre ho feia per servir els seus germans i per amor a Crist.
I aquest és el camí que tots hem de fer: passar del Narcís de la mitologia, engolit per ell mateix, al sant Narcís centrat en Crist i en el servei als altres. I així enlloc de ser un narcòtic per un mateix i per els altres serem creadors de vida per estar, no somnolents sinó ben desperts i  atens al nostre entorn.

El Fariseu que prega en el temple tot dient “Gràcies Senyor perquè no sóc com els altres homes; lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest cobrador d’impostos...” encara no ha superat el narcisisme, està centrat en ell, no en Déu. El primer que haurà de fer per anar cap a Déu és adonar-se que és “com els altres homes”, per tant, pecador. Perquè no es tracta de comparar-se amb els altres sinó amb Jesús. I aquí neix l’abisme. El nostre punt de referència no són les estadístiques, ni les majories. El nostre punt de referència és Jesús. Per tant el primer que haurà de fer el fariseu és identificar-se amb el cobrador d’impostos, amb el pecador. Revelant-se la bondat de Déu, revelant-se Crist, l’abisme del seu amor, les nostres mediocritats són molt semblants, són irrellevants les diferències.

I això no és anular l’home simplement sinó fer-nos adonar d’ on estem, de que ridícul és jutjar l’altre. I el que encara és més important, posar-nos al davant  l’alternativa que Déu ens proposa. I aquesta alternativa és Jesús. Jesús que no sols és una proposta, sinó, que com diu el salm “El és a prop dels cors que sofreixen”. Ell mateix ens assisteix, ens acompanya, ens treu del pou.

Crist ens salva del nostre Narcís, del nostre egocentrisme destructiu, aïllat i autodestructiu. I malgrat això no ens dona una personalitat diferent de la nostra ja que quan ens emmirallem  en Crist ens reconeixem a nosaltres mateixos en el més profund o original que som. Ja que ell és imatge del Déu invisible i nosaltres hem estat fets a la seva imatge i semblança. Crist salvant-nos de nosaltres mateixos ens fa ser autènticament nosaltres mateixos. És com si Narcís mirés més profundament i darrera la seva primera imatge, en el fons, hi descobrís la seva autèntica imatge: Crist.
Aquesta és la experiència de Pau que veu la seva pròpia vida com una libació vessada sobre l’altar. Pau a fet d’ ell mateix una autodonació, una ofrena, com Crist. És el pas del Narcís a sant Narcís.


   

dissabte, 26 d’octubre del 2013

ENSENYEU-NOS A PREGAR!

Les mans alçades cap el cel són una forma d’expressar corporalment la pregària. Molts pobles i cultures així ho han fet i encara avui ho fan. Segons el llibre de l’Èxode, també Moisès ho fa, intercedint pel seu poble. Aquesta postura expressa total lliurament a Déu i a la vegada les palmes de les mans dirigides cap el cel són expressió del qui demana, del qui espera rebre.

Aquesta postura la trobem pintada moltes vegades en les parets de les antigues catacumbes de Roma dels primers segles cristians, en l’època de les primeres persecucions. Però hi ha una diferència que cal remarcar entre la postura orant que es veu en aquestes pintures i la postura orant de Moisès o d’altres tradicions. Les mans dels orants de les pintures cristianes no tenen el palmell girat cap amunt, cap al cel, sinó obertes cap endavant. Aquesta petita diferència és molt expressiva, ja que vol imitar la postura de Jesús a la creu que, amb els braços oberts i les mans clavades, pregava al Pare intercedint pels seus botxins i per tot el món en el moment de la seva autodonació total. És Ell, Jesús, qui ens ensenya com hem de pregar sense perdre mai l’esperança. I és en la creu la culminació de l’ensenyança de Jesús sobre la pregària, el cim del que els volia dir als deixebles quan li demanaren: “Senyor, ensenyeu-nos a pregar”.

Aquelles pintures de les catacumbes ens mostren la voluntat dels primers cristians d’identificar-se amb Jesús, d’unir-se a Ell, d’imitar-lo, de pregar com ell, d’ajuntar-se a la seva total autodonació. Els cristians feien la postura de sempre per pregar, però transformada per la seva adhesió a Crist. Sant Pau fa el mateix, diu al seu deixeble Timoteu: “Des de petit que ja coneixes les Sagrades Escriptures que tenen el poder de donar-te la saviesa que duu a la salvació, a través de la fe en Jesucrist”. Fixeu-vos com Pau remarca que les Escriptures tenen el poder de donar la saviesa que duu a la salvació, però per la fe en Jesucrist. És Jesús que fa d’intèrpret de les Escriptures. És a través de la fe en Ell que elles esdevenen salvadores. És el que diuen els deixebles després de trobar Jesús ressuscitat pel camí d’ Emmaús: “No és cert que el nostre cor s’abrusava dins nostre quan, pel camí, ens obria el sentit de les Escriptures”.
Així, els cristians entreveiem en Moisès amb els braços oberts tot pregant una imatge de Jesús en creu pregant per tots nosaltres, no destruint els nostres enemics com ens diu l’Èxode, sinó perdonant-los, reconciliant-nos, com Jesús a la creu. I si algun enemic cal destruir és el que tinc a dintre, aquell que m’impedeix autodonar-me, oblidar-me de mi mateix.

A partir de Jesús es rellegeixen totes les escriptures. Per això el prevere, a l’hora de fer la pregària a l’eucaristia, també assumeix aquesta postura de Jesús a la creu. I per aquesta mateixa raó ens posem drets en la lectura de l’Escriptura només quan es llegeix l’Evangeli. És ell qui rellegeix tota l’Escriptura i li dóna un nou sentit. I també rellegeix tota la nostra vida a la seva llum. La meva vida. La vida de l’Església i del món. Ell n’és la clau d’interpretació.

Per això, quan parlem d’un màrtir diem que és aquell que mor per Crist, però sobretot com Crist: perdonant...i, si cal, demanant perdó, com ha dit l’arquebisbe de Tarragona amb les implicacions amb la dictadura franquista. I com ha fet l’episcopat d’Argentina demanant perdó per les implicacions amb la passada dictadura. Un dels firmants d’aquest document fou l’actual papa Francesc, llavors arquebisbe de Buenos Aires.





dilluns, 14 d’octubre del 2013

CONFIA!



La professió en que ha repercutit més l’atur  ha estat entre els treballadors de la construcció. La raó ha estat que en bona part la causa de la crisi que estem patint  ha estat fruit de l’anomenada “bombolla immobiliària” . Es va construir edificis i més edificis que ara no es poden vendre.

Però si preguntem quina és la segona professió que més aturats acumula veureu que, segons les estadístiques, es tracta dels periodistes. I podríem dir que també en aquesta professió hi ha hagut una bombolla, una “bombolla informativa”, que ha edificat unes immenses construccions de paraules, fotos i vídeos que han acabat omplint tots els nostres sentits creant una visió del món bàsicament caòtica. I, a més, dels periodistes han entrat, fent-los la competència, les xarxes social.
 I aquesta visió negativa del món no ha estat creada per mala voluntat. Una vegada s’han dit totes les males notícies no queda espai ni temps per parlar de res més donant la sensació que tot és negatiu.  A més no es diferencia entre notícies importants i notícies secundaries, no es diferencia entre el gra i la palla. Tant espai ocupa un terratrèmol al Pakistan com la lesió insignificant que s’ha fet un jugador de futbol  ( o potser més), ocupa el mateix lloc la darrera anècdota d’una actriu a la vida d’una Premi Nobel.
No podem esperar del periodisme que doni bones notícies, simplement perquè no li queda espai i encara més perquè no es venen. Es venen més les xafarderies que els temes de fons. El mercat marca el contingut.

Si hom es deixa portar per la “bombolla periodística” acaba tenint una visió totalment negativa de la realitat i lineal, sense volums.  Des d’aquesta postura és molt difícil ser agraït, és molt difícil viure la vida com un do de Déu.

Si mirem el Nou Testament comprovem que la seva manera de veure el món és tant o més negra que la que avui ens donen els mitjans de comunicació. La visió del món del Nou Testament no és pas optimista, ni de color de rosa. Però malgrat això tot el Nou Testament es una explosió d’esperança i d’acció de gràcies. I la causa és ben clara, com avui ens diu sant Pau:” Pensa  que Jesucrist del llinatge de David, ha ressuscitat d’ entre els morts. Aquesta és la bona nova que predico”. És una Bona nova que depèn totalment de Déu, no de les nostres bones obres, perquè”Ell continua fidel si nosaltres no li som fidels”.

 Si Crist realment ha ressuscitat el món queda submergit en l’esperança i l’horitzó de llom impregna tota la realitat i es fa descobrir els criteris d’allò que val del que és simplement palla. Et dona el motiu segur i bàsic de donar gràcies: Jesucrist.  I així  tenir criteris i punts de referència fonamentats que facin trobar raons i fets per, no sols  per orientar-se, sinó encara més per saber aprendre a ser agraïts. I motiu per continuar lluitant i treballant.

 Una de les finalitats més importants de la vida cristiana és aprendre a ser agraïts.  Ens hi va molt. Fixeu-vos que en començar la Pregària Eucarística el prevere diu. “donem gràcies al Senyor” i tots responem “és realment just i necessari” i continua el prevere “És realment just i necessari, és el nostre deure i la nostra salvació que us donem gràcies Pare Sant”. per tant de saber donar gràcies depèn la nostra salvació.

És la diferència que veiem en l’Evangeli d’avui. Els deu leprosos són tots curats, però només al samarità, aquell que ha tornat enrere per donar gràcies,  se li diu “la teva fe t’ha salvat”. Hi ha una diferència essencial entre ser curat i ser salvat. És passar del pla simplement nostre al de Déu. Passar del terrestre a l’ Etern.  Del precari al definitiu. Però per fer això ens cal saber agrair i per saber agrair ens cal una raó que ens obri els ulls que enmig de paraules, fotos, vídeos i pel·lícules ens faci trobar les petjades del Senyor. I ningú com Ell mateix ens pot fer de guia. Per això hem de fer com el samarità i una i altra vegada tornar enrere per agrair o perquè ens orienti  enmig de tanta desorientació, perquè ens digui a cau d’orella que Ell, el vivent, el ressuscitat,  es manté fidel encara que nosaltres no li siguem fidels.


   

dimarts, 17 de setembre del 2013

FES BONDAT!



Quan abans et deien “fes bondat” es tractava  d’un advertiment moral: portat bé, sigues bo, no facis el mal. I encara  ara es vol dir això sobretot si ho diem als nens. Però, cada vegada es va desplaçant el sentit mèdic. Moltes vegades quan diem a algú “ fes bondat” li estem dient que pregui la medicació que toca, que no faci excessos tant en el menjar com en el comportament, que no faci esforços. En definitiva li estem dient que es cuidi. I moltes vegades quan li diem que no faci esforços, estem dient-li que es cuidi d’ell i deixi de tenir cura dels altres. Que no faci esforços que el puguin perjudicar. I això és lògic i està molt bé si es tracta d’una situació més o menys greu, però quan aquesta actitud es va generalitzant i s’aplica per qualsevol maldecap o petita molèstia estem canonitzant l’egocentrisme i culpabilitzant la cura de l’altre com a font de malaltia. I posant la cura de la pròpia salut per sobre de fer el bé de l’altre.

És ressò d’això aquella altre frase: “la caritat ben entesa comença per un mateix”. Que s’ entén com prioritzar el cuidar-se un mateix abans que els altres. Així fer bondat o fer caritat es refereixen a mi i no a l’altre. En canvi el sentit primigeni d’aquesta frase (tal com jo ho he llegit) es tracta que la caritat ben estesa comença per mi mateix, en el sentit que he de ser jo qui comenci  a donar o a fer el bé sense esperar que l’altre comenci o faci res, La iniciativa està en mi, no com a resposta del que l’altre ha fet.

Però això és massa per a nosaltres, ens és impossible, veiem que seria molt bo, però ens sobrepassa, esperem sempre una recompensa o un motiu que justifiqui la nostra bona acció. Per això anem aigualint l’evangeli.

 Però aquest és el sentit de quan parlem de com Déu ens estima. Sant Pau és ben clar: “Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors (no els bons), i entre els pecadors jo sóc el primer... que primer blasfemava, el perseguia i l ’injuriava”. És una concreció del que diu l’evangeli de Jesús: “ Aquest home (Jesús) acull els pecadors i menja amb ells”. La caritat ben entesa comença per un mateix. És Déu mateix qui s’avança com el pastor a cercar l’ovella perduda, o com  la dona que atrafegadament cerca la moneda que ha perdut, o el pare que no deixa acabar de parlar al fill perdut i el vesteix de festa o que surt a cercar el fill gran suplicant-lo que entri a la festa. Aquest és el nostre Déu un Déu atrafegat, que va pels camins cercant-nos, que ens espera i ens abraça, que ens prega perquè entrem a la festa.

El drama de la nostra vida com a cristians i que ens omple de neguit és que sabem això  i ho creiem que és cert, però no ho sentim. Creiem que certament Ell “sempre està amb nosaltres i tot el que és d’Ell és nostre”com ho diu el pare al fill gran, però el nostre cor no ho sent. La nostra fe és una fe moltes vegades freda, que sap, creu, però no sent. El que sent és la distància, l’obligació o la culpa, encara que sap i creu en la gràcia i la proximitat de Déu.

Però sentir aquesta distància és el primer pas per sentir la nostàlgia d ’Aquell que és llar, acollida. És el ressò de la veu del pastor, de la dona atrafegada que ens cerca, del pare que ens convida, que ens crida de molt a prop, encara que la seva veu la sentim tant lluny.

És aquesta nostàlgia, aquest desig, aquesta seducció de Déu, és la seva presència que fa possible allò que a nosaltres és impossible: que la caritat ben entesa comenci per mi mateix, o sigui que pugui imitar Déu, que pugui tenir la iniciativa en l’amor sense esperar ni motiu, ni recompensa. És Déu mateix, la seva infinita proximitat que jo experimento com a nostàlgia que fa possible que jo també l’imiti, el segueixi. I en la mesura que el vaig seguint la nostàlgia es fa més gran fins a ser una ferida oberta que em porta la salvació.


  

dijous, 12 de setembre del 2013

AMAGADA

Avui és el dia de les Marededéus trobades.  Al Montnegre hi ha una petita ermita que s’ha restaurada fa pocs anys i que tradicionalment celebrava la festa el 15 d’agost. Però darrerament es celebra el 8 de setembre i crec que amb molt d’encert ja que després de la guerra del 36 la imatge va passar més de 20  anys perduda i finalment es va trobar amagada en un paller  i sense poder tornar-la a la seva petita ermita que estava destruïda es va entronitzar a la parròquia de sant Martí on actualment és venerada.
Però cal dir que la festa d’avui parla de les Marededéu trobades, però que cal matissar entre trobar i descobrir, En el llibre de la saviesa diu : “Qui serà capaç de trobar el rastre de les coses del cel?”, però poc abans ens diu : “Qui pot descobrir la voluntat de del Senyor?. I certament una cosa és trobar i una altra descobrir. Els qui van trobar la imatge de la Mare de Déu dins el paller podien haver reaccionat alegrant-se d’haver trobat una talla del segle XVI i que podrien vendre a bon preu. O llençar-la a la deixalleria, com tant objectes religiosos. O valorar-la com objecte decoratiu. Tots aquests haguessin trobat la imatge, però cap d’ells no l’ hagués descoberta.  Cap d’ells  hagués destapat, descobert el seu misteri:  ser un objecte que apunta més enllà d’ell, que apunta al Misteri de Déu. Aquest Misteri que entreveient tant senzills fidels que venien a pregar i a encomanar-se.
Això també ens passa amb tantes coses...i sobretot amb persones que trobem i fins convivim però que no les descobrim. Esdevenen opaques i les cobrim amb un vel de rutina i de tòpics.
Això mateix és el que passà en temps de Jesús. Hi havia molts que es trobaren amb Ell, però molt pocs el descobriren. Era el Fill de Josep, el fuster, el de Natzaret d’ on no pot sortir res de bo. Avui però el text de l’Evangeli ens dona l’oportunitat no sols de trobar-lo sinó de descobrir-lo. Les seves paraules o ens escandalitzen o ens fan transparentar el seu últim misteri, no ens deixen alternativa. Escoltem-lo: “Si algú vol venir amb mi i no m’estima més que el pare o la mare, que l’esposa i els fills, que els germans i les germanes, i.....fins a la pròpia vida, no pot ser deixeble meu”. Qui és aquest que pot parlar així, perquè l’he d’estimar més que el pare a la mare...que a mi mateix. Només pot ser un qui parli així: Déu! Podem fer dues coses, com els seus contemporanis posar-nos en contra o seguir-lo, no hi cap un entremig.
Si ens decidim a acceptar-lo ell passarà immediatament a ser el fonament de la nostra llibertat: “ningú no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té”.  Ens ho treu tot, Ell és l’únic necessari. I ens ho retorna tot i tots en Ell, en Ell ho trobem tot. Tot és relatiu davant d’Ell, tot passa a segon lloc. Recordem com Maria mateixa va haver d’aprendre això mateix. Quan la multitud asseguda al voltant de Jesús li diuen que la seva mare i els seus germans l’estant buscant Jesús respon: “qui és la meva mare? i qui són els meus germans?, i mirant al seu voltant va dir: tot aquell que compleix la voluntat del meu Pare m’és mare, germà i germana”. Ell és el fonament de tot i també d’una nova manera de relacionar-se no basada en la necessitat o la dependència, sinó en la llibertat i la gratuïtat.  Ha creat una nova humanitat centrada en Ell.
És el que Pau demana des de la presó a Filèmon. Que rebi al seu esclau fugitiu no com esclau sinó com a germà estimat: “Qui sap si providencialment, Onèsim se separà de tu perquè ara el recobris per sempre, i no com esclau, sinó molt més que això: com a germà estimat”.
Descobrir a Crist fa ho fa trontollar tot, Ell ho fonamenta tot, especialment capgira les relacions amb els altres. Ell ens fa lliures i ens transforma en instruments de llibertat. Nosaltres hem trobat a Crist, però l’hem descobert?. Ara és l’oportunitat. Ara.

  



ÉS DÉU QUI HA DE CANVIAR?

Diu sant Agustí que “quan preguem no hem de pretendre de donar a Déu orientacions del que ha de fer, sinó que som nosaltres que hem d’orientar-nos degudament”.
I aquesta és la gran pregunta que es fa l’home creient: “qui pot descobrir la voluntat del Senyor?” com diu el llibre de la saviesa o com continua preguntant-se: “qui haurà estat capaç de trobar un rastre de les coses del cel?”.

Normalment estem submergits en el que diu tothom i repetim mecànicament l’opinió general que actualment es presenta sempre com a nova i innovadora, encara que moltes vegades no és més que tòpics repetits d’anys i a vegades segles.

Sant Pau va trencar els tòpics de la seva època en que l’esclavisme era una cosa evident i normal, acceptada per tothom. Sant Pau escriu una carta a un cristià convertit a la fe per ell mateix, que es deia Filèmon. I en aquesta carta no comença a fer grans declaracions sinó que tot és ben senzill i concret. Sant Pau estava a la presó i allí també tancat  hi havia conegut Onèsim un esclau de Filèmon  que s’ havia fugat del seu amo i per això havia estat empresonat. Ara Pau el retorna Onèsim al seu amo Filèmon amb aquesta carta i recomanació on diu: ”Qui sap si, providencialment, Onèsim se separà de tu un moment perquè ara el recobris per sempre, i no com esclau, sinó molt més que això: com un germà estimat”. Com és Pau capaç d’exigir que Filèmon aculli Onèsim com a germà i no com esclau?
Per una raó molt concreta: Tant Pau com Filèmon tenien un mateix Senyor: Jesús. Ells no esperaven que les lleis s’adeqüessin al que ells creien que era just sinó que actuaven amb un altre punt de referència que era Jesús mateix. Ell, Jesús, era el Senyor i la font de les seves decisions.
Els dos, Pau i Filèmon, s’havien pres molt seriosament les paraules de Jesús: “Si algú vol venir amb mi i no m’estima més que el pare i la mare, que l’esposa i els fills, que els germans i les germanes , i fins i tot que la pròpia vida, no pot ser deixeble meu”.
Tot queda centrat en Jesús: “ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té”

El creient té algú, Jesús,  que ha passat davant seu i ha fet la pregaria que tant li costa fer a ell: “Pare si es possible que passi de mi aquest calze, però que no es faci el que jo vull sinó el que vós voleu” i que Jesús mateix ens ensenyar “facis la vostra voluntat aquí a la terra com es fa en el cel”. Jesús ens ensenya a pregar, és el camí que ens porta al Pare. En Jesús veiem al Pare, en Jesús veiem com ha de ser l’home, com he de ser jo.

El creient té algú, Jesús, que està al seu costat,  i li diu “Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi dels temps” “quan dos o tres es reuneixin en el meu nom, jo seré enmig d’ells”

El creient té algú dintre seu, Jesús: “aquell que m’estima el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell” que obra en ell un doll d’aigua viva que rajarà fins a la vida eterna.

Quan preguem, doncs, no vulguem imposar la nostra voluntat al Pare, deixem-nos guiar per ell, Ell sap perfectament què necessitem i repetim amb el salmista: “que el vostre amor Senyor no ens deixi mai aquesta és l’esperança que posem en Vós”. I així plens d’ell sabrem afrontar els reptes que la vida ens porta amb la mateixa valentia i lucidesa de Pau a la presó.

                                       

divendres, 16 d’agost del 2013

LA NOSA QUE SALVA


L’altre dia vaig anar a Barcelona a comprar un llibre. La llibreria és en la part vella de la ciutat, prop d’ allí es veu un bon tros de la muralla romana. Recolzada a la muralla, em va sorprendre veure una noia vestida amb un vestit vermell. Molta roba, però que tapava poc. Portava unes sabates de sola molt alta. Era una model. Li estaven fent fotos, suposo que per una revista de modes. Ella s’esforçava a fer poses “molt naturals”,“trencadores” i “alliberades”. La noia amb prou feines s’aguantava sobre aquelles sabates, va estar a punt de caure més d’una vegada i tot plegat es veia que li feia vergonya.

El fotògraf li anava donant indicacions d’ on i com s’havia de posar i ell mateix feia equilibris per poder fer les fotos des de l’angle adequat. Quan tot estava a punt el fotògraf va prema el botó de la màquina de fer fotos i en aquell precís moment, entre la càmera i la model, passà una senyora que venia de comprar a la plaça, tota carregada de verdures i altres paquets. Suada, somrient, amb un vestit a quadres senzill, o sigui una dona real. Anava per feina i no es fixà massa en la desesperació del pobre fotògraf que començà a donar cops de peu a terra i rebotí un quadern que portava a les mans. Segur que aquesta fotografia quedarà esborrada. La realitat no interessa.

 Es diu que actualment hi ha culte al cos, però no és cert , el que hi ha és una idealització del cos i per tant una no acceptació del cos real. Com aquell fotògraf que no mirava la dona real sinó la que ell estava modelant. Un cos idealitzat al que es fan tota classe de “sacrificis”, en el menjar, en el veure, en els exercicis. Hi ha molt poca gent que se senti a gust amb el seu cos i els qui ho estant ho estant per un temps, perquè el temps s’encarrega de fer boterut el cos i fer-lo entrar en l’àrea del“el si no fos”.

Maria seria com aquella dona que s’interposa entre el fotògraf i la model. S’interposa entre la nostra mirada i l’ ideal, o sigui Maria  és la realitat. Maria té el gruix de la realitat, del dia a dia. Ens desvia la mirada del que voldríem que fos i ens encara en l’ara, l’ aquí.

Aquesta no acceptació del cos real, de la realitat concreta, és més accentuada quan avui parlem d’espiritualitat. Encara que en aquests ambients es parli molt de la Natura, en realitat el cos real, la realitat concreta és vista com un simple embolcall d’una realitat espiritual o absorbida o dissolta en un tot; el món no té entitat. En aquesta visió, amb molt bona intenció però és simplement l’ànima, l’ interior, que es relaciona amb el sagrat, o amb Déu. Molts cristians han caigut moltes vegades en aquestes abstraccions, però quan entre el “contemplatiu” i “el Contemplat” s’hi interposa el germà concret amb la seva dificultat de convivència, tot cau. Pel cristià és tota la realitat que està que està en relació amb Déu i està essent divinitzada, transfigurada, cristificada. Sobretot la relació amb l’altre, la misericordia.

Maria ha estat assumpte no sols en la seva ànima, sinó el seu cos, la seva materialitat, la seva història, en la seva concretesa, els seus sentiments, els seus records, els seus sofriments, la seva joia. El com ho ha estat ,no ho sabem, però ella, tota ella, està amb Déu. Déu ho ha assumit tot i ho ha impregnat tot en ella. En Crist Déu ha participat de la naturalesa humana, en Maria , la humanitat ha començat a participar de la natura divina.

No hi ha res tant material com la fe. Hi queda implicat el cos, l’economia, la família, la política, tot, tot. No sols el que anomenem religió, o pitjor aspecte religiós. Per això posava tant nerviós al dictador Xilè, A. Pinnochet,(i a tots els dictadors) el cant del magnificat perquè no deixa la religió a la sagristia i la fe en l’afer de l’ànima , sinó que parla de derrocar els poderosos del soli i exalçar els humils, de fer que els rics se’n tornin sense res i ompli de bens els pobres.

Déu no parla només en l’ànima, en la interioritat sinó amb tota la realitat  i vol transformar-la a la seva imatge i semblança. Déu es quedaria amb la foto d’aquella dona real perquè és partint de la realitat que podem caminar i transformar-la i no sols l’ individu sinó també la societat. Déu té un projecte que és Jesús, a ell ho vol sotmetre tot, fins la mort. Maria n’és el primer fruit. Déu es quedaria amb aquella foto de la dona real, és la foto de Maria, dels petits, dels humiliats, d’ells és la terra...i el cel.

  


dilluns, 12 d’agost del 2013

De piràmides, d’ocells i altres coses interessants


Sabeu que és l’ornitologia? Suposo que sí. És la ciència que estudia els ocells, el seu comportament, les classes d’ocells que hi ha, on són, les seves migracions. Tot el que fa referència als ocells. És  una carrera universitària. I si mireu a Internet veureu que hi ha una multitud de pàgines dedicades als ocells. No sols webs de particulars sinó d’ajuntaments, diputacions i altres organitzacions oficials i no oficials. És un tema apassionant que hi ha molta gent que estudia i recerca. Hi ha, també,  molts projectes per conèixer noves especies i preservar les que estan en perill d’extinció.

En aquests context voldria recordar el que diu el salm 49 del  Senyor: “ Conec un a un els ocells que van pel cel” I unes paraules de Jesús que estan en la mateixa línea, on ens mostra que  el Pare del cel està interessat pel tema: “no venen dos pardals per pocs diners? Doncs, ni un d’ells no cau a terra si no ho permet el vostre Pare..” Però malgrat això Jesús afegeix “No tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells plegats”.   Segons Jesús, el Pare pensa que cadascú de nosaltres val més que tots els ocells junts. I aquí no parla de la humanitat en general, cosa obvia, sinó de cadascú en concret: de tu, de mi, de cadascú. Podríem dir que Jesús trobaria lògic que per cadascú de nosaltres s’obrissin mils d’entrades a Internet i que fins cadascú de nosaltres donaria per una carrera universitària, i més. Molt més que per tots els ocells junts. Que cadascú de nosaltres és més interessant que tots els ocells junts, els estudis que s’hi fan i tot el que s’hi estudia. Parlem de que son infinites les classes d’ocells que hi ha, però això és una forma de dir que ens és impossible de comptar-ho, com ens és impossible de comptar el nombre d’ocells, però no són infinits, són incomptables, que és diferent. En canvi sí que podem dir que el nostre cor té un horitzó infinit, com el nostre coneixement. Som habitats per l’ infinit, som habitants de l’ infinit.

És el mateix que si comparéssim cadascú de nosaltres amb la cultura egípcia, europea, o etrusca, qualsevol de nosaltres que ara estem asseguts aquí val més que tot això. Tot això caducarà, desapareixerà en canvi un dels més petits esclaus que va treballar en les piràmides és etern. Nosaltres som eterns. Quan parlem o ens relacionem amb una persona estem davant de l’eternitat, del que serà per sempre. Per sempre. Estem davant de l’eternitat i de l’ infinit. I tant ho veu així el nostre Pare que no s’hi ha pensat gens a l’hora d’enviar-nos al seu Fill, a Jesús. I sant Pau no té vergonya en dir en la carta als gàlates “Per mi”.

Santa Clara tenia consciència d’aquesta grandesa infinita de la persona humana. Deia a Santa Agnès de Praga:”l’ànima humana és més gran que totes les coses creades, ja que totes les coses creades no poden contenir al seu creador mentre l’ànima humana n’és estatge i sojorn. Com la verge de les verges el portà en el seu si, així tu el pots portar  per la caritat”.  I d’aquesta manera tractava a les germanes amb tota naturalitat i proximitat i a la vegada amb gran respecte, així ho demostra les vegades que els hi rentava els peus en senyal d’agraïment, amor i respecte. Però també era conscient de la pròpia grandesa. L’autor de la seva primera biografia, que alguns atribueixen a Celano, diu que la santa en el darrer dia de la seva vida “parlà fluixet a la seva ànima:”ves-te’n segura, que portes bona escorta en el viatge; ves, perquè Aquell que et va crear, també t’ha santificat; sempre t’ha guardat com una mare a la seva filleta; t’ha estimat amb tendra amor. I Vós Senyor, sigueu beneït perquè m’heu creat”. Clara ha experimentat el que serà definitiu.

Clara és un exemple del que diu la carta als Hebreus: “creure és posseir anticipadament el que esperem” i viu en la joia de sentir com el Senyor l’acompanya i la serveix com ho farà en el darrer dia quan “ens farà seure i ell mateix se cenyirà i ens servirà a taula d’un a un” a cadascú de nosaltres que valem més que tots els ocells plegats i totes les cultures i descobriments.  

Els Pares de l’Església sovint exhorten a ser conscients de la nostra dignitat que és incomparable a cap altre cosa de la creació, ni a la creació globalment presa. I això en cadascú, per petit que sigui. Interessem a Déu. Ens vol atreure, com diu Oseas. “Mira l’atrauré al desert i li parlaré al cor”.  Vol estar amb nosaltres: “Manteniu-vos en mi i jo en vosaltres”. Vol parlar amb nosaltres: L’únic interlocutor a l’alçada de la persona humana és el seu Creador. Per a Ell hem estat fets i sense Ell som un desig sense objecte proporcionat.
Podrem passar hores i més hores cercant a Internet o llegit sobre el tema més imbricat i interessant possible, siguin ocells, dinosaures o cultures mil·lenàries, però Déu, nostre Pare té un interès infinit i totalment evocat en cadascú de nosaltres. Per a Ell no hi ha res més important, més interessant, que estimi més.