dimecres, 26 de setembre del 2012

RELIGIÓ I VIOLÈNCIA





Estic llegint un llibre bastant gruixut de William T. Cavanaugh que fa poc que ha estat escrit. Quasi a la meitat del llibre, fa una pregunta: “Si ara féssim una enquesta als nord-americans que es confessen cristians, i els preguntéssim: “Vostè estaria disposat a matar per la seva fe?” Què respondrien vosaltres, nosaltres?... Segurament que no“i si li preguntéssiu: Vostè estaria disposat a matar pel seu país?” que respondrien? ...Eh que s’intueixen les respostes? I no simplement als EEUU, això ens ho podrien preguntar a nosaltres a cadascú. “Tu, que ets de tal país, mataries per la teva fe?” N’hi hauria molt pocs. “Mataries pel teu país?” Aquí sí que en trobaríem, i molts. I aquest autor del llibre es pregunta: “I per què, es diu doncs, que la religió és la causa més gran de la violència? Les fronteres, les banderes, els himnes... porten moltes baralles. Penseu-ho un moment vosaltres mateixos. En les nostres converses diàries normals, per què us baralleu, per la fe, o pels problemes de nació i política? Què porta més violència en les nostres vides? Per què és continua dient, doncs, que la religió és la font més gran de violència? Ja no diguem quan la font de la violència és la recerca del diner, o del sexe, això ho tenim cada dia als diaris. Per què, doncs, es continua dient que la religió és la font més gran de violència?
Aquest autor titula el seu llibre d’aquesta  manera: “El mite de la violència religiosa” L’autor no vol dir que la religió i la nostra fe no hagi portat violència, i en porti, ara, és claríssim, ha estat i és així, però: És la font més gran de violència? aquí hi ha el problema. Aquesta mania de posar l’accent en la religió com a font de violència, ¿no tapa altres violències molt més greus i molt més actuals? aquí hi ha el problema que l’autor vol  desemmascarar.
En el llibre d’aquest senyor diu que el mite de que la religió és la font més important de violència és un mite que fonamenta un pensament que és tingut per evident: “El pensament laic, laïcista, el pensament agnòstic, fins i tot, ateu, és més tolerant i facilita que s’arreglin els problemes”. Aquest és el pensament que tenim posat en el cap, però és així?
Això és el que intenta l’autor d’aquest llibre de desmuntar. Primer desmunta les anomenades guerres de religió dels segles XVI-XVII, i punt per punt  (aquí no m’hi puc entretenir) va desmuntant i fa veure que la causa que hi ha en aquelles guerres, anomenades de religió,  no tenen que veure amb la religió, en el 99 % de casos. I també cal preguntar-nos si el laïcisme ha portat la pau? Aquesta és la pregunta. Es va començar amb la revolució francesa que va començar tallant caps, i va durar tot el segle XIX. I un altre moviment laïcista: els nazis, molt laics, molts laics, una “meravella absoluta de pau, tranquil·litat i transparència”; i no diguem del marxisme. La segona guerra mundial va ser pels nazis i  anteriorment ja hi havia hagut les revolucions marxistes que van omplir i han omplert tot el món, “lògicament amb una pau a cop de bóta”. Ha portat la pau el laïcisme? Aquests laïcisme que vivim actualment fruit del lliure mercat que està destrossant les persones humanes és portador de pau? Val la pena que almenys els creients ho tinguem clar, que la fe no és la principal font de problemes no és la fe, i menys quan fem referència al Nou Testament i als Evangelis. Aquesta actitud agresiva és constant en la història de la humanitat, però últimament és absolutament desencarnada i visible.

Fixeu-vos avui en el text d’Isaïes: Dedico el meu cant al meu estimat, cant de l’enamorat de la seva vinya.? Qui és l’enamorat? Déu. Qui és la seva vinya? El poble d’Israel. I fa aquesta poesia, en la qual es veu a Déu arreglant la vinya, alimentant-la, netejant-la, fent el cup, tenir-ne cura, treballant per aquesta vinya que és Israel, que és la humanitat... I de quina manera respon el poble d’Israel, la humanitat? Doncs de la manera que estem veient ara, igual que en l’Evangeli. Què fan els caps d’aquesta vinya? Volen treure a Déu, els seus enviats de la vinya. La vinya no té amo, els amos som nosaltres, la referència som nosaltres, únicament nosaltres, l’home sol. L’home es fa amo de la vinya, però què passa en el món actual? Un amo total de tot, que pot destrossar-ho tot, però que ha buidat el món de Déu i, per tant, de consol,  d’esperança i de sentit. El món ha quedat buit, buit, i el cor de l’home és un desert; perquè sense Déu l’home no s’entén, sense se Déu l’home perd l’autèntica alegria.

Per això jo diria, com deien els jesuïtes antics i encara actualment: Tot s’ha de fer a major glòria de Déu. Què vol dir això? No que Déu necessiti la glòria, sinó que som nosaltres que necessitem la glòria de Déu. Què vull dir? És important retornar a Déu i a la fe el bon nom, perquè en la mesura que vegem que la fe no és font de violència, ni de destrucció, sinó de Vida i Esperança, això farà que la persona humana pugui obrir una finestra i pugui respirar a fons.

Per això és important, que nosaltres els cristians, siguem portadors d’aquest missatge d’esperança, que Jesucrist és, ha ressuscitat, i que la pau que això comporta ens omple el cor de serenitat, d’il·lusió i de sentit. Per això deia Sant Pau en el text de la carta als filipencs que avui hem llegit: Que res us inquieti. Això hauria de ser el creient. A cada ocasió acudiu a la pregària i a la súplica, i presenteu a Déu les vostres peticions amb acció de gràcies. Així la pau de Déu, que sobrepassa tot el que puguem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist. Nosaltres hem de ser la Bona Nova dels nostres companys, amics i familiars, nosaltres personalment: homes, dones, que hem gustat la pau de sentir-se ple de Déu i som per tant, instruments no de  violència sinó de pau i de concòrdia. Així netejarem la faç de Déu, netejarem el nom de Déu, i així Déu tornarà a ser una Paraula que porta esperança i no por.

DIUMENGE XXVII DE DURANT L’ANY, 2 d’octubre de 2011
(Is 5,1-7; Fl 4,6-9; Mt 21,33-43)





dimarts, 25 de setembre del 2012

SOLILOQUI, DIÀLEG, PREGÀRIA



Hi ha una actriu, que no sé com es diu, que ha fet una pel·lícula que no sé quina és, però a qui li van preguntar en una entrevista: Què li sembla a vostè la pel·lícula que està interpretant, de què va? –Ella va respondre: “Jo, del sentit de la pel·lícula no en sé res, em limito a ser la noia rossa de la pel·lícula. De què va la pel·lícula, ni idea”. “Del sentit de la pel·lícula, res; jo sóc simplement la noia rossa de la pel·lícula, res més”. Suposo que per a ser un bon actor això pot anar bé, perquè el que l’interessa a un director és que l’actor s’imbueixi del seu paper, l’aprengui ben bé de memòria i sigui dòcil a les instruccions del director: perfecte! El problema és quan això es fa com a norma no de ser actriu, sinó de la vida. Quan estem preocupats no pel sentit de la pel·lícula, sinó simplement pel meu paper. No pel sentit del que passa en el món, sinó per mi. O sigui, de la pel·lícula, del que passa en el món, en passem! L’únic que ens preocupa és el nostre paper: el que jo faig, el que jo sóc, el que jo pretenc, el que jo, el que jo, el que jo...

Fixeu-vos que, aquesta manera de fer, va ser posada en qüestió d’una manera històricament molt fonda al judici de Nüremberg. Al judici de Nüremberg, que va coronar la desgraciada Segona Guerra Mundial, es va fer una cosa que no s’havia vist mai, que és jutjar i condemnar a gent que complia estrictament la llei. Molts dels qui van ser condemnats al judici de Nüremberg, després de la Segona Guerra Mundial, quasi tots complien perfectament les lleis nazis, donades pel govern, donades per un govern que havia estat elegit democràticament. Ells feien el seu paper exactíssimament, no miraven el film, el film era secundari per a ells. Ells complien, però amb això no n’hi ha prou. És el que està dient aquests dies un alt funcionari de l’ONU, diu exactament el mateix: “Actualment s’hauria de fer un altre judici com el de Nüremberg davant del desastre econòmic portat per gent “honrada” (entre cometes), que han complert totes les normes i lleis, però que han ensorrat l’economia i han enfonsat a moltes famílies en la misèria”.

D’això és del que està intentant parlar-nos avui Jesús a l’Evangeli. Què és el que intenta dir-nos Jesús a l’Evangeli? És una de les vegades que repeteix més allò d’Enteneu-me bé el que us estic dient, escolteu-me. Intenta dir-nos una cosa important: d’on surt el mal segons Jesús? Per a Jesús el mal surt dels meus soliloquis, o sigui, del que surt del meu cor, no del que entra. Els problemes no vénen de problemes dietètics, d’allò que entra en mi, sinó del que en surt. Què és el que surt? Els meus soliloquis, el que parlo amb mi mateix, el que jo, jo, parlo amb mi mateix, per alimentar els meus ressentiments, per alimentar els meus tòpics, per alimentar l’incommovible de les meves evidències i, sobretot, per justificar-me; és del soliloqui profund d’on surten, per a Jesús, els robatoris, els assassinats, els adulteris... és d’aquí d’on surten. Per tant, quan Jesús diu: Escolteu-me bé i enteneu-ho bé... certament que hi poden haver moltes pel·lícules, problemes, influències... poden haver-hi moltes coses a fora, però el problema bàsic el tinc jo, quan m’escolto a mi mateix i no miro al meu entorn.

Per això Sant Jaume, a la segona lectura que hem escoltat, diu: Acolliu amb docilitat la paraula plantada en vosaltres. És una paraula que té el poder de salvar-vos. Per què? Perquè la posem dintre de nosaltres i trenquem el soliloqui i inaugurem el diàleg intern amb algú Altre. El nostre cor està fet, no per estar sol i parlar amb ell sol, sinó per ser pregària, per dialogar amb Algú. Aquest Algú no inventat, sinó expressat amb una Paraula ben concreta, feta carn, Jesús, plantat en nosaltres i que té el poder de salvar-nos. És transformar el soliloqui autojustificador i centrat en un mateix, en un diàleg que anomenem pregària i ens obre els ulls, no a fer el paper que em toca fer a mi, sinó a tota la pel·lícula, a tota la realitat.

Hi ha un tros del Salm que a mi m’ha fer pensar, perquè pot ser entès al revés, diu així: Senyor, ¿qui podrà estar-se a casa vostra? El qui té el cor sincer i les mans sense culpa, el que no confia en els déus falsos, ni jura per ganes d’enganyar. Diu la veritat tal com la pensa, quan parla no escampa calúmnies. “Diu la veritat tal com la pensa” i “no escampa calumnies” no és la mateixa frase. Què vull dir amb això? Que un pot dir la veritat tal com la pensa i continuar escampant calúmnies contínuament. Per què? Perquè la veritat tal com un la pensa, pot ser fruit del soliloqui, de donar voltes sobre si mateix, sobre les seves ferides internes, sobre les seves autojustificacions. Dir la veritat com la penso pot ser un acte de veracitat, si voleu, d’un mateix; però no en relació amb la realitat. Per això el salm diu que el salmista “diu la veritat tal com la pensa”, punt i coma, “no escampa calúmnies”, són dues coses diferents. Una podria ser simplement fruit dels meus soliloquis, l’altra és fruit d’haver transformat el soliloqui meu en diàleg; i quan el diàleg és profund, no simplement és diàleg, és pregària, que és per això que hem estat creats, llavors sí que no escampo calúmnies.

DIUMENGE XXII DURANT L’ANY –B-, 2 de setembre, 2012
(Dt 4,2.6-8; Jm 1,17-18.21b-22.27; Mc 7, 1-8.14-15.21-13)


dijous, 20 de setembre del 2012

EL TAXISTA SAVI

Fa uns quinze dies o tres setmanes, em sembla que era a Barcelona, es va celebrar un Congrés amb diferents personalitats del món econòmic, per parlar ja sabeu de què, eh que sí? De la crisi! Alguns d’aquests eren Premis Nobel d’economia, vinguts d’arreu del món, i un d’ells va quedar molt sorprès. En arribar a l’aeroport va agafar un taxi, i ja sabeu que els taxistes aquí xerren pels colzes. Aquell taxista, sense saber que portava un Premi Nobel d’economia, començà a parlar-li del que tothom parla, de la crisi, i li va començar a fer una descripció econòmica perfecta de la situació: Que si l’Ibex 35, que si pujava la borsa, que el deute sobirà... Tant és així que el Premi Nobel d’economia en va quedar admirat i es va dir: “Déu n’hi do!” Lògicament, quan el premi Nobel va preguntar al taxista: “I vostè què faria?”, la conversa es va acabar en sec.
Aquest taxista s’assembla bastant als cristians, als catòlics en concret. En una cosa sí i en l’altra no. En què no? Si ens preguntessin: què creus?, no tindríem la facilitat de paraula del taxista. Davant d’aquesta pregunta, no sabem ben bé què contestar, quedem embarbussats, no tenim un discurs clar. En el que sí que ens hi assemblem és que no sabem pas la solució. Com diu sant Pere, quan us preguntin sobre la vostra esperança, responeu amb respecte allò què creieu. Avui dia, a l’hora d’explicar la nostra fe, molts diríem com a màxim dues coses: Déu és amor, Déu perdona, i poca cosa més. I sí, certament, Déu és amor, però què entenem per amor? Un sentiment. Si jo tinc aquest sentiment tindré Déu, si no tinc aquest sentiment per alguna persona és culpa de Déu. A aquella persona li tinc mania, què vols fer-hi? És una cosa, el sentiment, que ve o va, però l’amor no és això, no és un sentiment, és una decisió.
I quan diem que Déu ho perdona tot, és tan clar? Fixeu-vos que, quan Jesús parla a l’Evangeli, diu: Quan et trobis davant de l’altar, si allà recordes que un teu germà té una cosa contra tu, què diu? ¿“Tranquil, tu tranquil, demana perdó a  Nostre Senyor, i tot arreglat”? No diu això. Ara, a més, que ningú no es confessa, ja ni això no fem. Jesús no diu: “Si et trobes davant de l’Altar, si tens alguna cosa contra el teu germà, demana perdó a Déu i Déu et perdonarà”. Diu: Vés, arregla’t amb el teu germà, i després torna; i presenta la teva ofrena.
Igualment sant Jaume, en la seva carta, on diu que, si esteu en la vostra Assemblea, no feu diferència de persones. I si s’ha fet, no n’hi ha prou de dir: “Senyor, perdona que he fet diferència entre persones”. No! S’ha d’arreglar, s’ha de concretar la fe: el que crec, el que faig i per què ho faig. Una de les coses més profundes de la nostra fe catòlica és precisament això. Fixeu-vos en un tros que avui es dirà en el Canon, el punt transcendental de la Missa. Després que el sacerdot ha fet ja la consagració, immediatament diu: Us donem gràcies, Senyor, perquè ens heu fet dignes de servir-vos a la vostra presència. No diu: Us donem gràcies, que malgrat siguem indignes, estem davant vostre, no! És Déu que ens fa dignes de la seva presència.
Avui, al començament, la pregària col·lecta deia: ...doneu-nos la llibertat. I al final de la Missa direm: Feu, Senyor, que meresquem els vostres dons. Per tant, el que fa Déu és treballar-nos. No es tracta simplement de l’amor en general, del perdó en general. És  la transformació de la persona, la concreció de les coses, la transformació de la persona digna d’estar davant de Deu perquè Déu el transforma.
Això és el que fem aquí. Déu ens transforma. No venim simplement davant d’Ell, sinó que Ell treballa. En el text d’avui,  de l’evangeli de Marc, què deien els amics del sord a Jesús? Que li imposés les mans i que el curés. Però Jesús no fa això. Se l’emporta a part, li posa el dit a les orelles, li escup a la llengua, per què? per subratllar què? És com si ell estigués fent el que Déu fa en el capítol segon del Gènesi, està fent el fang, creant una nova criatura. És el que fa amb nosaltres: no simplement ens perdona, sinó que ens transforma. Si no hi ha transformació, no hi ha humanització, i si no hi ha humanització, no hi ha divinització de la persona humana, a imatge de Jesucrist.
Aquesta setmana s’ha mort el cardenal Martini. La seva última entrevista s’ha escampat per tot arreu i val la pena de llegir-la. En la que he rebut jo per diversos canals hi ha molts punts suspensius, suposo que falten trossos del text. El Cardenal és molt crític amb l’Església, tot i que és un dels cardenals més importants d’aquests últims temps. El cardenal de Milà, gran biblista, home profundament espiritual i molt en diàleg amb el món modern, diu: L’Església està 200  anys endarrerida. I li pregunten: I quina solució li dóna? I posa tres solucions. La primera: La conversió. I conversió, per al cardenal Martini, en aquest text és concretar en què no funciono, l’Església i jo. Ell concreta dues coses en l’Església: el diàleg amb el món modern i la cultura del cos. L’Església està predicant, i això amb molta valentia, una sexualitat amb una gran profunditat, i en profunda contradicció amb el món i amb ella mateixa, amb el seu propi exemple. Està  predicant un matrimoni d’una gran profunditat i bellesa, diu el cardenal Martini, però deixant de banda quantitat de parelles que després d’un trencament, en una segona parella, no han pogut refer la relació sagramental. També parla d’altres contradiccions encara més doloroses entre el que es predica i el que es fa. Cal primer, doncs, que l’Església, jo, concreti allò en què no funcionem, en què estem en contradicció. I cal posar els mitjans per guarir: la Paraula de Déu i els Sagraments. Sembla que sigui molt carca això venint d’un cardenal tan “progre”, però és que és així, aquests són bàsicament els instruments: concretar allà on no funciono, i fer servir la Paraula i els Sagraments. Allà és on, a mans plenes, va sortint aquesta aigua fresca que em va transformant a imatge de Jesucrist, a l’Església i a mi.
Acaba aquesta entrevista al cardenal Martini amb una pregunta del propi Cardenal a aquell que l’està entrevistant, que és una altre jesuïta: I tu què fas per l’Església? Aquesta és la pregunta: no l’economia, no la crisi, no l’Església, sinó: i tu, què fas per l’Església? Perquè l’Església és l’instrument que Déu ha creat, ha escollit per l’alliberament i perquè el món, a poc a poc, es vagi transformant en imatge viva de la presència de Déu, el seu creador i salvador.


DIUMENGE XXIII DURANT L’ANY –B-, 9 setembre,2012
(Is 35,4-7ª; Jm 2,1-5; Salm 145;  Mc 7,31-37)


dijous, 6 de setembre del 2012

LA VERGE DE COPACABANA



“Qui cerca ha d’estar disposat a abandonar la veritat que havia trobat”. Són les paraules d’un escriptor actual del nostre país. Qui cerca ha d’estar disposat a abandonar la veritat que tenia fins aquell moment? Aquesta frase, que l’autor aplica als creients, suposa que un creient és un cercador de la veritat i, quan troba una veritat superior, deixa l’anterior. Però un es pregunta: la fe és cercar? Jo cerco Déu? De facto la fe no és cercar. Ha de ser al revés. El que creu sap perfectament que no ha cercat Déu mai de la vida. És tot el contrari: ser creient és ser cercat, trobat i, amb paraules de sant Pau, atrapat per Déu.

Us imagineu per un moment que jo digués a la meva promesa (que no en tinc): “Mira, noia, què et sembla, tu ara ets molt maca, jo t’estimo, no estàs malament, del que he trobat fins ara ets el més potable, però mira, el dia que en trobi una de més maca, et deixo plantada.” Què em diria la meva promesa? Que anés a fer punyetes.

Fixeu-vos que, quan parlem de religió, estem parlant com si fossin qüestions racionals, com si fos una veritat racional, que si un no troba una veritat suficientment adequada en busca una altra. Com si es tractés de matemàtiques. Però la fe no és això. La fe no és  simplement racional, sinó relacional. Per això l’Escriptura compara el trobament amb Déu, no amb un composat mental d’idees, sinó amb la relació matrimonial, amb la relació entre home i dona, o entre amics, entre persones. Això és el més semblant. I, torno a subratllar, el creient no cerca Déu. A mi no se’m va acudir mai de la vida cercar Déu, no sé a vosaltres. L’experiència del creient és que Déu l’atrapa, l’agafa, i el fereix, i aquesta ferida és inguarible per sempre. És Déu qui t’atrapa. I això no simplement a les persones, sinó als pobles.

A Bolívia, abans que hi anessin els espanyols, fa ja segles, van construir un lloc per acollir els pelegrins, que es deia “Copacabana”. Els pelegrins, lògicament no cristians, anaven a un santuari que havien construït els aimara, enmig del camí que portava al santuari del Sol, on antigament s’hi havien fet sacrificis humans. Amb el temps van arribar “los descubridores”, i, què va passar? Que, a poc a poc, allò va canviar molt, hi havia gent de fora (els espanyols) i gent del lloc, i la població es dividí. Hi hagueren  problemes de relació molt difícils, perquè hi havia les coses barrejades en qüestions de poder i econòmiques. En aquesta situació, hi va haver un indígena que es deia Francisco Tito Yupanqui, parent pròxim de l’emperador Inca i profundament cristià. Lògicament, amb el repartiment de poders posterior a la conquesta, havia quedat bastant desplomat. Aquest senyor, que veia la dificultat de la situació, tingué una aparició de la Mare de Déu, segons es relata en les cròniques del segle XVI. Va veure el rostre de Maria i va dir: “Jo he vist el rostre de Maria, i estic segur que això ajudarà a unificar el poble, a pacificar el poble”. I a això va dedicar tot el seu esforç, a plasmar el rostre que havia vist.
Tot i que era parent de l’emperador, es veu que era un “patasses” a l’hora de fer escultures, i va començar a fer escultures de la Mare de Déu que eren un desastre, les va presentar primer als frares, però no els va agradar i la deixaren a la sagristia. Al cap d’una temporada va fer una altra imatge, treballada, treballada, i la va presentar als seus propis parents, que li van dir que era lletgíssima. No hi havia manera, fins que al final, ajudat per uns que sabien treballar la fusta, finalment va poder plasmar la imatge de Maria que ell havia vist. I quan el poble va veure la imatge, la va reconèixer i és la Mare de Déu de Copacabana, que popularment es coneix com la Mare de Déu del Miracle.

Fixeu-vos que el relat té la mateixa estructura de l’Antic Testament. Aquest senyor no buscava res, és Déu que intervé, i la imatge que un té de Déu, que en aquest cas és de Maria, és tot un esforç de tota la vida per saber-la expressar. Estem tota la vida per saber qui és Déu, com és Déu, com es relaciona Déu, quin és el rostre de Déu. No ho va fer-ho sol com si es pensés que era una revelació de l’Altíssim per a ell sol, no! Ho va presentar als frares, ho va presentar als seus, va anar a buscar algú que l’ajudés. No es va tancar en ell sol, pensant-se que era l’únic. I, finalment, va passar el que havia de passar, el miracle. Quan Déu intervé en la vida de les persones, hi ha el miracle, si no hi ha el miracle no hi ha Déu. I miracle què vol dir? El poble es reconcilià, i es va guarir. El miracle ens posa nerviosos. Hi ha miracles. Quan Déu intervé, intervé, i trenca els nostres quatre esquemes que tenim al cap. Perquè torno a dir, no som nosaltres els qui busquem Déu, és Déu que ens surt a l’encontre. Com en el poble d’Israel, ni Abraham buscava Déu, ni Issaac buscava Déu, ni Moisès buscava Déu, ni Isaïes buscava Déu. Ningú no buscava Déu, és Déu que atrapà l’home, que atrapà Maria. Ens hem de deixar atrapar, perquè és Ell, únicament Ell, qui ens cerca.

És el que ens presenta avui litúrgia, d’una manera clara i ben concreta. Jesús, que ens ha atrapat, i ens pregunta: Vosaltres també voleu marxar, em voleu deixar? Jo t’he agafat, però no et retinc contra la teva voluntat, si ets capaç de quedar-te, et passarà el que li va passar a aquell indígena Inca, passarà el miracle. Quin és el miracle? Que Déu podrà intervenir en el món a través de nosaltres, que Déu podrà captar la realitat a través de nosaltres, d’una manera petita, insignificant, si voleu, que no passarà a la història que escriuen els homes, però sí a la història de Déu. Perquè Déu no és un Déu de raons, sinó relacional, i quan Déu ve a les nostres vides, fa racional les nostres relacions, i la nostra raó la fa relacional, perquè és l’única relació que agafa la persona humana de dalt a baix, de dreta a esquerra,  amb el signe de la Santa Creu.

DIUMENGE XXI DURANT L’ANY –B-, 26 d’agost, 2012
(Js 24,1-2ª.15-17.18b; Salm 33; Ef 5,21-32; Jn 6,60-69)


Jo, jo, jo,….i el món




Hi ha una actriu (que no sé com es diu) que ha fet una pel·lícula (que no sé quina és), però que li van preguntar en una entrevista: Què li sembla a vostè la pel·lícula que està interpretant, de què va? Ella va respondre: Jo del sentit de la pel·lícula no en sé res, em limito a ser la noia rossa de la pel·lícula i punt. Del sentit de la pel·lícula, res. Jo sóc simplement la noia rossa de la pel·lícula, res més. Suposo que per ser un bon actor això pot anar bé, perquè el que interessa a un director és que l’actor s’imbueixi del seu paper, l’aprengui ben bé de memòria i sigui dòcil a les seves instruccions. Perfecte. El problema és quan això es fa com a norma, no en una pel·lícula, sinó en la vida, quan en la vida estem preocupats no pel sentit de la pel·lícula, sinó simplement pel meu paper, no pel sentit del que passa en el món, sinó per mi, quan l’únic que ens preocupa és el nostre paper: el que jo faig, el que jo sóc, el que jo pretenc, el que jo, el que jo, el que jo...

Fixeu-vos que aquesta manera de fer va ser posada en qüestió d’una manera històricament molt fonda al judici Nuremberg, que va concloure la desgraciada segona guerra mundial. Allà es va fer una cosa que no s’havia vist mai, que és jutjar i condemnar gent que complia estrictament la llei. Quasi tots els qui van ser condemnats al judici de Nuremberg, després de la segona guerra mundial, complien perfectament les lleis, donades per un govern, el dels nazis, que havia estat elegit democràticament. Ells feien el seu paper exactíssimament. No miraven el film. El film era secundari per a ells. Ells complien, però amb això no n’hi ha prou. És el que està dient aquest dies un alt funcionari de la ONU, que ha declarat que actualment s’hauria de fer un altre judici com el de Nuremberg, davant del desastre econòmic portat per gent “honrada” (entre cometes) que han complert totes les normes i lleis, però que han ensorrat l’economia, i han enfonsat moltes famílies en la misèria.

D’això és que està intentat parlar-nos avui Jesús a l’Evangeli. És una de les vegades que repeteix més “enteneu-me bé el que us estic dient, escolteu-me”. Intenta dir-nos una cosa important: D’on surt el mal segons Jesús? Surt dels meus soliloquis, o sigui, del que surt del meu cor, no del que hi entra, de problemes dietètics, sinó del que en surt. Què és el que surt? Els meus soliloquis, el que parlo amb mi mateix per alimentar els meus ressentiments, per alimentar els meus tòpics, per alimentar  l’incommovible de les meves evidències i, sobretot, per justificar-me. És del soliloqui profund d’on surten els robatoris, els assassinats, els adulteris. Certament que hi poden haver moltes pel·lícules, problemes, influències... Poden haver-hi moltes coses a fora, però el problema bàsic el tinc jo, quan em miro a mi mateix i no miro al meu entorn.

Per això sant Jaume, a la segona lectura que hem escoltat, diu: Acolliu amb docilitat la paraula plantada en vosaltres. És una paraula que té el poder de salvar-vos. Per què? Perquè la posem dintre de nosaltres, trenquem el soliloqui, i inaugurem el diàleg intern amb algú altre. El nostre cor està fet no per estar sol i parlar amb ell sol, sinó per ser pregària, per dialogar amb Algú. Aquest algú no inventat, sinó expressat amb una paraula ben concreta, feta carn, Jesús, plantat en nosaltres i que té el poder de salvar-nos. És transformar el soliloqui autojustificador, centrat en un mateix, en un diàleg que anomenem pregària i ens obre els ulls no a fer el paper que em toca fer a mi, sinó a tota la pel·lícula, a tota la realitat.

Fixeu-vos que hi ha un tros del Salm que a mi m’ha fet pensar perquè pot ser entès al revés. Diu així: Senyor, ¿qui podrà estar-se a casa vostra? El qui té el cor sincer i les mans sense culpa, el que no confia en ells déus falsos, ni jura per ganes d’enganyar. Diu la veritat tal com la pensa, quan parla no escampa calumnies. Si ho mireu bé, veure-ho que diu la veritat tal com la pensa, d’una banda, i quan parla no escampa calumnies, de l’altra, no és el mateix. Un pot dir la veritat tal com la pensa i continuar escampant calúmnies contínuament, perquè la veritat tal com la pensa pot ser fruit del soliloqui, de donar voltes sobre si mateix, sobre les seves ferides internes, sobre les seves auto-justificacions. Dir la veritat com la penso pot ser, si voleu, un acte de veracitat d’un mateix, però no de la realitat. Per això, diu la veritat al com la pensa,  punt i coma, no escampa calumnies, són dues coses diferents. Una podria ser simplement fruit dels  meus soliloquis, l’altra és fruit d’haver transformat el soliloqui meu en diàleg. I quan el diàleg és profund, no simplement és diàleg, és pregària, que és pel que hem estat creats. Llavors sí que no escampo calumnies.

DIUMENGE XXII DURANT L’ANY –B-, 2 de setembre, 2012
(Dt 4,2.6-8; Jm 1,17-18.21b-22.27; Mc 7, 1-8.14-15.21-13)