LA CUINA I L’EUCARISTIA

 

Aviat s’acabaran els problemes dels polítics, perquè aviat començarà el futbol, per tant estarem ja tan atents i tan distrets que ja ningú no escoltarà res més. Però, si us hi heu fixat, al costat dels futbolistes, hi ha noves divinitats, no tan grans, però Déu n’hi do, que són els cuiners. Avui ser cuiner, aquí a Catalunya, sembla formar part de la divinitat. Bé, doncs un d’aquests cuiners, importants clar (els altres no compten pas massa), va dir en un programa de ràdio: “Mai com avui s’havia escrit tant sobre el menjar i el cuinar. Quantitat de llibres i llibres i programes. Mai s’havia escrit tant sobre com s’ha de menjar i què s’ha de menjar. Però, continuava dient el cuiner famós, mai no s’havia cuinat ta poc com avui”; perquè per les cases abunden les llaunes i mai no s’havia menjat tan malament, perquè entre anorèxies, bulímies i coses d’entremig, tothom té problemes a l’hora de menjar.

Però això que ens passa amb el menjar que entra per la boca, també passa pel que entra per les orelles, o el que entra pels ulls. Mai com ara hem vist tantíssimes coses, el que veu una persona avui dia en una hora (de fotografies, imatges i coses), mai no ho havia vist la gent de fa només 50 anys enrere en tota la seva vida. I que poc temps tenim a vegades de processar-ho, “cuinar-ho” en el nostre interior i treure’n conclusions. Res, s’amunteguen, s’amunteguen, s’amunteguen, com tants llibres de cuina a les prestatgeries. Si es llegeix tan poc,  i menys s’aplica!!! Igualment passa amb el que veiem, amb el que mengem i amb el que escoltem. Escoltem, escoltem, escoltem... ara mateix heu escoltat, i passarà com el programa d’aquesta tarda... paraules i paraules, i les orelles són com parets, les paraules reboten i cauen a terra, no es digereix.

La Sagrada Escriptura molt sovint compara el menjar amb la Saviesa, compara molt sovint el menjar amb la recepció de Déu i, sobretot, lògicament, amb el que estem celebrant ara, l’Eucaristia. Per tant: amb el menjar i el que estem celebrant aquí hi ha una semblança i una diferència. Una diferència important: quina és la diferència que hi ha entre el que jo menjo i el que mengem aquí? Sant Agustí ho deia molt clar: “Quan jo menjo la carn, el peix, la poma, elles es transformen en mi, jo no em transformo en una poma ni en un peix, sinó al revés, el peix acaba transformant-se en mi, en part meva”. I en canvi en l’Eucaristia –i això és molt important–, jo em transformo amb allò que menjo, aquí hi ha la gran diferència. Quan ens reunim aquí per menjar i beure, no venim a incorporar Jesucrist a la nostra vida, sinó a incorporar-nos nosaltres a Ell. No transformar Jesucrist a les nostres mesures, sinó asumir els seus criteris. Sóc jo que m’he de transformar en Ell, no al revés. En la pregària final de l’Eucaristia d’avui, direm: “Aquest sagrament, Senyor, ens ha fet participrt de Crist, feu que esdevinguem  semblants a Ell a la terra i compartim amb ell la vida del cel”. És això el que fem en cada Eucaristia, participar de Jesucrist, per transformar-nos en Ell, i així compartir la seva mateixa divinitat. Déu s’ha fet home, perquè nosaltres esdevinguem déus. Déu ha participat de la nostra humanitat, perquè nosaltres participem de la seva divinitat.

I tot depèn d’una sola cosa, una cosa que és molt important, i és el que escandalitzarà els jueus, i ho trobarem en l’Evangeli de la setmana que ve, és el “clec” entre els qui creuen en Jesús i els qui no el segueixen. I amb nosaltres igual avui: “Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi i jo en ell. La meva carn és veritable menjar  i la meva sang veritable beguda”. Ho creiem això? Creure-s’ho, creure’s això, que el menjar que anem a menjar no és altra cosa, que la presència del Crist ressuscitat, Crist que se’ns dóna en forma de menjar i de beguda.

Jesús se’ns dóna com a menjar, però també ens entra per l’orella, abans d’haver-lo menjat l’hem d’haver comprès i escoltat, que és la primera part de la Missa. Quan proclamem la Paraula de Déu, no estem proclamant simplement la lectura d’un llibre bonic, sinó que sabem, proclamem i creiem que Jesús mateix està aquí. La Paraula de Déu, no és simplement unes lletres, sinó la persona mateixa de Jesucrist. Hi ha la presència eucarística certament, però també hi ha Jesucrist present en la seva Paraula. I tot tendeix a un sol fi, a fer que Jesucrist entri per les orelles i per la boca, però sobretot  pels ulls. Tot tendeix a transformar-nos a nosaltres en el seu cos i en la seva sang. El veritable cos i la veritable sang de Jesucrist som els creients que el fem present, visible, amb la nostra fe, el nostre obrar, la nostra actitud, la nostra caritat, la nostra paciència, tot fa visible Jesucrist, i és de nosaltres de qui depèn.

La pregària amb la qual hem començat la celebració diu: “Oh Déu, vós heu preparat béns invisibles per aquells que us estimen; infoneu el vostre amor als nostres cors, perquè, estimant-vos en tot i per damunt de tot, aconseguim allò que vós ens prometeu, que és molt més que tot allò que puguem desitjar”.

Fixeu-vos, aquesta és la feina que tenim aquí: obrir el cor i descobrir els béns invisibles que, com una deu immensa, es vessen cada vegada que ens reunim, béns invisibles, que depenen d’Ell. “Vesseu el vostre amor als nostres cors, perquè estimant-vos en tot i per damunt de tot, aconseguim allò que ens prometeu, que és infinitament molt més que tot allò que puguem desitjar”. Però tot depèn d’un punt, m’ho crec això?

DIUMENGE XX DURANT L’ANY –B-, 19.08.12

(Pr 9,1-6; Salm 33; Ef 5,15-20; Jn 6)