dijous, 26 de juliol del 2012

L'ESTRANY CAS DEL DR. JEKYLL I EL SR. HYDE






El 1886, ja fa uns quants anys, va haver-hi un senyor que es deia Robert Louis Stevenson, que va escriure un llibre que ha influït molt en la literatura posterior, en el cine, en els còmics, en la televisió i en la reflexió en general sobre l’èsser humà. El llibre es titula, si algun dia el voleu llegir, L’estrany cas del Dr. Jekyll i el sr. Hyde. Suposo que el coneixeu. És un llibre que fa pensar. De fet, Mr. Hyde i el Dr. Jekyll, els personatges que donen nom a l’obra, són la mateixa persona. El Dr. Jekyll és un científic i s’adona d’una cosa de la qual tots ens adonem, i és que dintre de nosaltres hi ha una tendència cap al bé i una tendència cap al mal. Que a vegades fem coses que després ens diem: però què has fet? Com és possible que tu hagis fet això? Però ho has fet! I fins i tot ho has raonat, ho has pensat, ho has preparat. Què és el que va fer aquest cientific? Va fer una poció en què separava la part bona, que era el dr. Jekyll, i la part dolenta, que l’encarnava Mr. Hyde. El primer se sentia totalment bo, i anava pel món fent el bé, parlava bé, era ben educat, no sé si anava a Missa però.... ho feia tot bé. I en canvi Mr. Hyde es va dedicar a fer totes les maldats que us pugueu imaginar, fins arribar a l’assassinat.

Aquests relat ha estat molt suggerent per a molts. Ha fet pensar, s’han fet moltes pel·lícules, se n’ha fet teatre. Per què tot això? Perquè ens hi sentim identificats. També descriu moltes realitats socials, fins i tot d’aquells polítics que tant parlen i després resulta que tenen paraules del Dr. Jekyll però acaben fent com Mr.Hyde, com tots ja sabem.

Sant Pau, en la seva Carta als Efesis, diu avui: Ell és la nostra pau, de dos pobles n’ha fet un de sol, ha trencat la barrera que els dividia i ha creat una nova humanitat centrada en Ell. Què està dient? Doncs, entre moltes altres coses, que Jesucrist fa possible aquest desig tan profund de l’anima humana de ser una sola cosa; de tenir un cor indivís, que quan digui “vull” sigui tota la meva existència i no sols una part la que ho digui, que no sigui d’aquella manera que descriu sant Pau en el capítol set de la Carta als Romans quan diu: Voler el bé està al meu abast, però no el fer-lo; vull una cosa però en faig una altra, com el Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Al final d’aquest capítol, diu Pau: Qui em deslliurarà d’aquesta situació? I respon: Jesucrist. El desig profund de ser una sola realitat, Jesucrist la fa possible.

L’escriptor Joan Sales fa una afirmació que és per pensar. Diu més o menys: La innocència no la perdem, perquè no l’hem tinguda mai; la innocència és la corona al final d’una vida de treball i només la dóna Déu. Però és al final, no al principi: És quan tenim el cor únic; quan el meu jo m’agafa tot el meu ser, no una part.
Si parléssim del nostre dr. Jekyll i del nostre Mr Hyde, diríem que el primer era el bo, perquè és el que compleix les lleis i les prescripcions, i el segon és el que no compleix res de tot això. Però si heu escoltat la lectura de sant Pau diu una cosa curiosíssima, diu: Ell és la nostra pau... Per què? Perquè de dos n’ha fet un, trencant allò que els dividia, fent morir en el seu cos la llei i els preceptes. Així resulta que el bo tampoc no és el primer. Però per què, si havia complert tota les lleis i els preceptes? Perquè la persona humana, el cor humà, no pot basar-se en l’exigència de la llei, ni en la por o la coacció, sinó en la seducció, transigint en la seducció que Déu desvetlla en el cor. Només un cor enamorat, només un cor que ha descobert en el rostre de Jesucrist, allò que ell és, només la persona que s’ha obert al misteri profund de Déu; no a l’obligació, pot superar la llei, i en farà deu vegades més, com dirà Jesús: Heu sentit a dir: Estimeu els qui us estimen, doncs jo us dic, estimeu els vostres enemics... Això és la llei superada per sobre, però només és possible per al qui actua no per obligaciuó, sinó perquè té un cor seduït, perquè s’ha deixat seduir. Sant Pau dirà: que tingui la força de l’Esperit Sant. Que tingui la força de Déu, la força del foc de la presència de Déu. Quan els cristians parlem, no parlem d’una llei, parlem d’una presència. Com deia sant Serafí de Sarov, ser cristià, és obtenir l’Esperit Sant, és tenir el foc de la presència de Déu, d’un Déu que crema, sedueix, i omple de llum fins i tot la part més fosca, el nostre Mr. Hyde.

Diu el Salm que avui hem proclamat: Ni quan passo per barrancs tenebrosos no tinc por de res, perquè la vostra vara de pastor m’asserena i em conforta. El nostre Senyor, el nostre Bon Pastor, baixa fins aquestes profunditats fosques i omple de llum la nostra part fosca. Aquí, en el més profund i en el més fosc, és quan Ell ressuscita. Allí, com ho diu d’una manera tan senzilla l’Evangeli, ens reuneix a tots, perquè li expliquem el que hem fet, perquè li expliquem el que hem pensat, perquè li expliquem tot allò que ens preocupa. I ell, encara que ens vegi com una ovella desesmada i desesperançada, com una ovella sense pastor, ens escolta, ens parla, perquè ens unifica el cor tot unificant-nos com a família, com a poble, com a Església, com a humanitat.

DIUMENGE XVI DURANT L’ANY –B-, 22 juliol, 2012
(Jr 23,1-6; Salm 22; Ef 2,13-18; Mc 6,30-34)



divendres, 20 de juliol del 2012

LA PAU LI SEGUIRÀ LES PETJADES


Ja fa anys, anys, anys… quan encara vivia Franco, que a l’església de Sant Agustí (que es troba al carrer de l’Hospital de Barcelona, una església immensa, que té un bon porxo i una plaça al davant) hi havia, en el porxo de l’entrada, una pancarta molt gran que deia: “La justícia anirà al seu davant i la pau li seguirà les petjades”. Aquest rètol va tenir problemes per mantenir-se allà en aquell moment polític, perquè era interpretat com una desautorització del govern. Per què el govern franquista se sentia desautoritzat? Doncs perquè el govern subratllava molt el fet que hi havia pau, però el rètol recordava que aquesta pau no era fruit de la justícia, sinó de la por, de la coacció. Aquell rètol tirava en cara que l’autèntica pau seria fruit de la justícia, no de la por. Per tant “la justícia anirà al seu davant” i la pau autèntica vindrà després. Aquell que vulgui imposar la pau només per mitjà de la por o de la coacció, li podrà dir com vulgui, però això no és pau.

Bé doncs, aquest és el Salm que avui hem cantat. És el Salm 84, però si us hi heu fixat, no diu el mateix. En el Salm que hem proclamat no diu: “La justícia anirà al seu davant i la pau li seguirà les petjades”, sinó que, segons la traducció de la litúrgia, diu: “La bondat anirà al seu davant, i la pau li seguirà les petjades”. Però és clar, la justícia és una cosa i la bondat n’és una altra. Per què ho han traduït així? I encara hi ha altres versions del text. Una de les traduccions castellanes, no sé si la litúrgica, fa així: “La justicia marchará delante de él, y la salvación seguirá sus pasos”.  Què passa? Ens prenen el pèl o què passa aquí? Cal dir amb contundència: És bo que tinguem aquesta varietat de traduccions. Per què? Perquè aquesta varietat de traduccions ens indica que en el text hi ha una paraula que és difícil de traduir i que és molt densa de contingut. Voldria subratllar un punt important aquest capvespre.

Fixeu-vos: les paraules hebrees originals que les nostres llengües volen traduir per “justícia i bondat” i per “pau i salvació”, són unes paraules molt importants en l’AT. La primera és “tsedaqah” (צדקה) i ho traduïm per “justícia” i també per “bondat”. Per què? Perquè es pot traduir de les dues maneres. La segona és “shalom” (שלום) que traduïm per “pau” i per “salvació”. Per què? Perquè així es pot traduir també i aquí hi ha un punt important. Quan nosaltres, en les nostres llengües, diem “justícia” estem pensant en una cosa social, de fora, de política. I quan parlem de “bondat”, parlem d’una cosa individual, personal, oi que sí? Aquesta és la diferència que no fa la Bíblia. Perquè la Bíblia, quan parla de “justícia”, està parlant certament de la mateixa justícia de què parlem nosaltres, però no concep de cap manera que la persona que fa justícia a fora, no sigui justa ella mateixa, perquè quan parla de justícia parla de bondat, i quan parla de bondat, no parla d’un cosa individual, sinó de quelcom que té repercussions socials. Justícia i bondat tradueixen la mateixa paraula. Per què? Perquè en la concepció bíblica, no hi ha aquesta dicotomia que nosaltres fem entre “privat” i “comú”, “intern” i “extern”.  En la concepció bíblica contra més bo, més just i més justícia. I amb la paraula “pau” passa igual. Quan parlem de “pau” parlem més aviat de la pau social, i quan parlem de salvació parlem d’una qüestió individual. I no! La paraula “Shalom” en la Bíblia agafa les dues coses alhora, més encara, quan parla de “Shalom” està parlant d’harmonia, de pau social, lògicament, de les famílies, dels pobles, de les comunitats, però també de la pau interior i de la felicitat i, fins i tot, de la salvació, que és quelcom més profund.

Quan la Bíblia parla de tot això aquesta diferència que nosaltres fem tan fàcilment entre “individual” i “col·lectiu” no hi és. I aquesta diferència que fem és el que ha portat moltes vegades al desastre que estem vivint actualment. La frase que s’anava repetint una i altra vegada, fins i tot, per grans pensadors, fa temps era: “tu sigues egoista, busca el teu interès i això repercutirà en el bé comú”. No senyor!! El problema actual, certament, és un problema econòmic; però en el fons és més seriós, és una problema moral. No podem pensar que el “campi qui pugui” i el buscar el meu propi interès repercutirà en bé dels altres, això no és cert! Si no, pregunteu el que ha passat a Bankia i tantes i tantes altres coses, en què quatre s’han anat embutxacant quantitat de milions. I tant que buscaven el seu interès! Però el bé col·lectiu no apareixia per enlloc, i ara resulta que els més petits s’han de menjar la sopa que ells els han cuinat.

La Bíblia ho repeteix una i altra vegada: no es pot buscar el bé propi prescindint del bé comú. Només redreçarem el nostre món, no buscant la justícia simplement, sinó la bondat d’homes seriosament rectes. Que no simplement es busqui la pau perquè es busca el bé econòmic. El problema certament que és econòmic, però no principalment econòmic, el problema és de felicitat, és de salvació, és de pau interior, és de la totalitat de la persona humana, i això nosaltres els cristians som els primers que ho hem de recordar, viure-ho i treballar-ho.

Avui l’Evangeli ens fa el nostre retrat. Ens sembla una cosa molt ideal el que posa el text, però és veritablement la realitat del que hem de ser nosaltres els cristians. Primer de tot, cadascú de nosaltres ha de ser un cridat, un enviat, com cada un dels dotze, que estaven amb Jesús, per estar amb Ell, per conèixer-lo. Això hem de ser cadascú de nosaltres! Hem d’estar amb Jesús, viure amb Jesús, escoltar-lo, ser un amb Ell i sentir-nos cridats. I segon, deia Jesús: “Aneu sense res pel camí”, o sigui, relativitzant totalment l’economia i posant per sobre de l’economia la persona humana, posant per damunt de l’economia la relació humana, posant per sobre de l’economia, totes les coses que el Senyor ens indica. I fixeu-vos que els envia, no sols, sinó de dos en dos; ni per fer una cosa solitària, sinó per construir comunitat, per construir família, per construir grup, per construir Església. Déu ens ha cridat a la comunió, no a la soledat.

Ara estem a l’estiu. No sé qui podrà tenir vacances, perquè ara, cada vegada n’hi ha menys que en tenen, de vacances. Però si hi ha la possibilitat de tenir-ne, aprofitem per tancar la TV, per tancar l’ordinador, per tancar el telèfon, per estar en silenci, en quietud, per escoltar el Senyor. És vital escoltar-lo, estem bombardejats de missatges que ens van dient: “Busca el teu bé contra els altres, que això funciona”.  La vida no funciona així. Escoltem el Senyor, aprofitem aquest estiu, si és que algú fa vacances, per escoltar-lo, per tenir espais d’obrir la paraula de Déu, i prendre-se-la seriosament, no com una paraula humana, sinó com allò que és realment PARAULA DE DÉU, QUE TÉ LA CAPACITAT DE SALVAR-NOS, QUE TÉ LA CAPACITAT DE GUARIR-NOS.

DIUMENGE XV DE DURANT L’ANY –B-, 15 de juliol de 2012
(Am 7,12-15; Salm 84; Ef 1,13-14; Mc 6,7-13)

dijous, 12 de juliol del 2012

JESÚS AJUDA A UNIR LES RELIGIONS





Cada any, a la ciutat d’Esparraguera, es fa la representació de la Passió. Crec que fa segles que es fa, però aquest any han tingut una bona pensada i, abans de començar les representacions de la Passió, han organitzat quatre conferències sobre Jesús. Les ha organitzades un senyor que es diu Joan Hernández que pertany a l’Institut de Teologia, professor i membre de la Taula de Diàleg Permanent de les Religions; ha fet quatre conferències sobre la manera en què les diferents religions veuen Jesús. Primer des del budisme, després des del judaisme, des de l’islam  i finalment des del cristianisme. I diu una frase curiosa: “La figura de Jesús pot ajudar a unir les religions”. I jo no ho diria com a possibilitat futura, sinó en present: La figura de Jesús ajuda a unir les religions.

Les trobades de totes les religions a Assís per pregar i dialogar conjuntament són una  iniciativa del Papa Joan Pau II seguida per Benet XVI. Totes aquestes trobades es fan entorn de la ciutat de Sant Francesc. Però, és sant Francesc qui motiva la trobada? No, Sant Francesc és un sant que transparenta tant Jesús que, sense dir-ho, és Jesús qui convoca.

I si un va mirant cada una d’aquestes religions que es presenten en aquestes quatre conferències a Esparraguera i pregunta, per exemple, al budisme trobarà molts estudis de monjos budistes sobre Jesús. Ja fa molt de temps que els budistes s’interessen per la persona de Jesús: pel què diu, per la manera d’actuar, Jesús fascina. És com el que hem trobat avui en l’Evangeli: Qui és aquest? S’estranyen, Jesús interroga, i els budistes ho estant fent molt últimament.  Sobretot m’agrada el llibre del Dalai-Lama fruit d’una trobada que es va fer a Anglaterra sobre diferents passatges de l’Evangeli comentats pel màxim representant del budisme tibetà. És un text no simplement fet amb respecte, sinó intentant d’aprendre d’una persona que sempre sorprèn que és Jesús.
No simplement en els budistes, sinó també en els jueus (que fa bastant de temps han superat la confrontació amb el cristianisme) hi ha grans pensadors, teòlegs i exegetes, que s’interroguen per la persona de Jesús. Si llegiu el llibre de Benet XVI sobre Jesús, els dos volums, moltes vegades el Papa fa servir exegetes i pensadors jueus que s’han interessat per la figura de Jesús. Fins i tot un dels pintors de renom del segle passat, Marc Chagall (1887-1985), jueu, pintà moltes vegades sobre Jesús. Algunes de les pintures més belles que s’han fet en el segle XX sobre Jesús són de Chagall. També ho veiem en Martin Buber (filòsof, teòleg i pedagog, 1878-1965) i d’altres pensadors jueus. Jesús interessa.

I si mirem en el món musulmà igual. En els orígens mateixos de l’Alcorà, trobareu que Jesús és anomenat el Messies, Fill de Maria, Aquell que Déu creà de nou en el ventre de Maria verge i que és el qui ha de venir als darrers temps a jutjar a tota la humanitat. Jesús uneix, perquè interroga. I no simplement en el món que anomenem de les religions. Cada vegada va creixent més a Europa tota una sèrie de pensadors, escriptors i periodistes que veuen en el cristianisme un dels pocs referents seriosos de l’actualitat europea. Fins i tot hi ha un dels periodistes que s’anomena  “catòlic no creient”. Són agnòstics, són, fins i tot, no creients; però que veuen amb gran simpatia el cristianisme i fins i tot el mateix Papa, que anomenen un dels pocs pensadors amb personalitat de l’actualitat. I tot en referència a Jesús de Natzaret. Jesús és un dels pocs punts referents, seriosíssims de la història de la humanitat i, per a nosaltres, el referent fonamental.  Tots aquests han fet el que van fer els contemporanis de Jesús: meravellant-se, escoltant-lo.

I moltes vegades els cristians ens perdem per les branques parlant d’aquí i d’allà, i no ens aturem a pensar que el nostre tresor és un, Jesús de Natzaret, del qui se’n deriven molts altres tresors, però tot s’aguanta d’un Tresor que és Jesús de Natzaret.

Els cristians no valorem el nostre Tresor i, a vegades, fem un conglomerat de tot el que sentim d’Ell i no acabem d’entrar en el misteri de Jesús. O pitjor encara, fem de Jesús una espècie de representant de la religió sui generis i li pengem totes les afirmacions d’aquesta religió general inventada, o de la filosofia i saviesa, sense adonar-nos de la personalitat i de la força de la figura de Jesús. Qui som els cristians? Els cristians som una comunitat que Jesús crea, ho dic en present, crea. Si anem al principi de l’Evangeli, Marc, com comença? Jesús convocant els deixebles. Jesús no apareix quasi mai tot sol en els evangelis, Jesús convoca. Nosaltres som aquesta comunitat, convocada i volguda per Jesús, i reunida de nou després de la Resurrecció. Perquè nosaltres som la comunitat que té Jesús per mestre, però mestre vivent, ressuscitat, que com deia Sant Pau: En el qual habita la plenitud de la divinitat. O com diu l’Evangeli de Sant Mateu: L’Emmanuel, el Déu amb nosaltres.

Crist ressuscitat, vivent, ens convoca i és el que crea la nostra Fraternitat, la nostra Comunitat, aquesta, la d’avui. Però com? Doncs seguint el que diu l’Evangeli d’avui. Primer de tot almenys hauríem de tenir la capacitat de la gent contemporània de Jesús i dels budistes, i dels musulmans, i de tots aquells que, quan veuen Jesús, el primer que fan és interrogar-se. Ens interroguem quan escoltem Jesús? Què vol dir tot això? S’estranyaven. Ens estranyem davant de la persona de Jesús? Més encara, com diuen els seus contemporanis, no simplement ens diu coses noves, sinó que parla amb autoritat. I hauríem de fer no com els seus contemporanis només, més encara, com els dimonis! Que fan els dimonis? Què diuen els dimonis? Per què et fiques amb nosaltres Jesús de Natzaret, és que véns a destruir-nos? Doncs això és el que hauríem de sentir quan tenim Jesús al davant, per què et fiques amb mi? I hauríem de sentir que Jesús es fica amb mi i ve a destruir-me, a destruir una part de la meva vida. Jesús s’hi fica, no solament per informar-nos, sinó que ens interpel·la, es fica amb nosaltres, tot destruint aquesta part tan fosca que habita en nosaltres. Si no veiem que Jesús es fica amb nosaltres, si no veiem que ve a destruir, és que no escoltem Jesús. I sobretot Jesús ens crida cadascú pel seu nom, diu: Vine, amb mi! Segueix-me!

Aquesta és la gran crida del cristià, Jesús es fica amb ell, ve a destruir la presó que ens hem construït, i ve a fer que tota la vida s’aguanti sobre un sol punt: Jesús de Natzaret.

Ara, en l’Eucaristia, hem d’escoltar-lo i acollir-lo, perquè aquí succeeix el misteri més sublim: Crist ens convoca, ens parla, perquè hi és, perquè és vivent i ressuscitat.

DIUMENGE IV DURANT L’ANY - B -  29 de gener de 2012
(Dt 18,15-20; Salm 94; 1Co7,32-35; Mc 1,21-28)

QUAN SÓC FEBLE ÉS QUAN SÓC REALMENT FORT




  He tingut la sort de tenir una conversa molt interessant amb un actor de cine, de teatre i de televisió. Va venir perquè està en marxa una producció de més d’una cadena de televisió, que volen fer una sèrie sobre el bisbe Pere Casaldàliga. A aquest actor li toca fer el paper d’un capellà francès que se’n va al Brasil. Ell, doncs, volia parlar amb un sacerdot, un religiós, que hagués estat a Amèrica, veure com eren aquests bitxos estranys i, per altra part, entendre el llenguatge religiós i eclesiàstic que sortia en el guió i que no entenia. Va ser realment una conversa molt interessant, que va durar més del que m’imaginava i que vaig agrair molt.
Voldria subratllar una frase que va dir, no perquè fos la més important, sinó al contrari, perquè va sortir molt espontània enmig de la conversa i sense donar-li gens d’importància, com pressuposant la seva evidència. Va dir: “Les tres productores que volen fer aquesta sèrie estan preocupades per una cosa”. ¿I sabeu quina cosa preocupava a les televisions i a la productora? No us ho imagineu? Doncs una cosa ben senzilla: que “la producció feia quedar massa bé a l’Església”. Ho va dir d’una manera molt natural, sense gens d’èmfasi, amb tota la innocència. Hi havia la por que aquesta producció fes quedar massa bé a l’Església. “Però ja ho han arreglat”, va dir. “Han escollit una sèrie de frases punyents del Bisbe contra la jerarquia, i ja queda la cosa arreglada”. Tot això, dit com la cosa més evident, més senzilla. Preocupa que l’Església quedi bé. I torno a dir que va ser una conversa molt interessant i que m’agradaria tornar-la a reprendre.
Però això és molt constant. Recordeu qui era Ingrid Betancourt? És colombiana, i va estar molts anys reclosa per les FARC, la guerrilla colombiana. Per fi la van alliberar, d’una manera enginyosa i espectacular. Quan va passar això jo estava aquí, i vaig escoltar com ella parlava pels mitjans, explicant com n’havia sortit, etc. Vaig tenir la coincidència que en aquest mateix temps jo vaig haver d’anar a Colòmbia i allà també vaig escoltar les mateixes declaracions, però resultava que la televisió d’aquí havia retallat quasi totes les referències que aquesta senyora feia donant gràcies a Déu i al paper de la fe en aquells anys tan difícils. Quan ho vaig escoltar allà, a Colòmbia, deia moltes referències a Déu i a la seva fe, i això aquí es veu que els devia fer nosa, feia quedar massa bé la fe. Això ho hem de tenir en compte, molt en compte. I no per posar-nos a fer les víctimes, perquè certament una cosa hem de tenir molt clara: hem de comptar sempre que l’Església tindrà mala premsa. Sempre. Això està en el “contracte”, i, si té massa bona premsa, vol dir que està predicant una cosa diferent de la que predicava Jesús.
A més, tal com deia el Papa Benet, el gran problema de l’Església no és altre que els seus propis pecats. La mala premsa de l’Església és fruit dels seus propis pecats. És un problema semblant al que es va trobar Jesús. Avui ho veiem en el text que hem llegit de l’Evangeli, un text que no és una anècdota entre altres. Jesús va a Natzaret, predica a Natzaret, i el text diu d’una manera molt lapidària que Jesús “no hi pogué fer miracles”. Per què? Perquè no creien en ell. Déu no pot fer miracles si nosaltres no li obrim la porta. I quin era el problema pel qual no obrien la porta els de Natzaret? La mala fama de Jesús. Fixeu-vos que, en el text, quan es parla de Jesús, la gent diu: “No és aquest el fuster, el fill de Maria?” Com abans entre nosaltres, els fills de les solteres portaven el nom de la mare, no el del pare. Fixeu-vos, doncs, que l’expressió “fill de Maria” indica que Jesús tenia fama de ser fill de dona soltera. Avui entre nosaltres això no és cap problema, però en la seva època sí. La mala fama de Jesús provocava el tancament de la possibilitat de fer miracles, malgrat assenyalar el gran Misteri de l’Encarnació.
També la mala fama de l’Església, que apunta al seu Misteri i també als seus pecats, bloqueja la capacitat de fer miracles, de canviar realment el món, de donar un lloc a Jesús. Ens toca a nosaltres, els cristians, d’estimar l’Església tal com és, estimar-la, i ser lúcids perquè sempre tindrà clavada, com diu sant Pau, “una espina en la carn”. Li podem demanar a Déu que l’arrenqui, però, com a sant Pau, ens dirà: “No la vull treure, perquè com més petites siguin les vostres forces, més resplendeix el meu poder”. L’Església sempre tindrà clavada aquesta espina que són els seus propis pecats i el Misteri que es reflecteix en ella malgrat i gràcies als seus pecats.
Per tant, calen dues coses: Amor a l’Església, acceptar-la com és. Quan parlem d’acceptar els altres, encara més l’Església, no vol dir justificar-la, però sí estimar-la i, saber que, en definitiva, hem de fer com sant Pau: “Com més febles són les nostres forces, més resplendeix la glòria del Senyor”; “quan sóc feble, és quan realment sóc fort.” Una Església prepotent, una Església endurida, no evangelitzarà mai. Una Església que reconeix els seus pecats i, malgrat tot, continua proposant Jesucrist, es podrà obrir camí. Perquè el qui obre camí no som nosaltres sinó Jesucrist. Una vegada li van preguntar a mare Teresa de Calcuta: “Quins són els problemes més importants i candents del món?” Sabeu què va respondre? “Els problemes més importants i candents del món som vostè i jo”. I per aquí és per on s’ha de començar.

DIUMENGE XIV DE DURANT L’ANY –B-   08.07.12
(Ez 2,2-5; Salm 122; 2Co 12,7-10; Mc 6,1-6)



dijous, 5 de juliol del 2012

EL QUE SEMBLA I EL QUE REALMENT ÉS





Fa uns mesos no sé quina cosa havia passat per aquí el veïnat (no me’n recordo), que vaig preguntar a una veïna: “Què ha passat amb tal persona?” i ella em va respondre això:  “1.200”. Vaig dir: “1.200? Què vols dir?” –Mira, em contestà: “Si sents (600) a uns et semblarà una cosa i si sents (600) a uns altres  pensaràs  el contrari”. Per tant: 600 i 600 fan 1.200!!! I és veritat, a vegades les raons d’un cantó i de l’altre et porten a pensar coses contraposades. És el que diem en una frase catalana: “Si vols mentir, digues el que sents a dir”. Però això avui encara s’ha ampliat, i no simplement a la vida quotidiana, també a través de la xarxa. Això esdevé una espècie de run, run, run, continu, tant, que un acaba donant la raó no a aquell que dóna les raons més clares, sinó a aquell que ens cau més simpàtic. Decidim no per les raons, sinó per simpatia o, pitjor encara, acumulem opinions contradictòries sobre la mateixa cosa, juxtaposades, i contestem segons qui ens pregunta. I poc a poc perdem la coherència interna, no simplement del pensament, sinó també dels sentiments i amb la nostra pròpia experiència. Ens falta un nucli intern seriós, que realment no només pensi, sinó que senti i connecti amb la pròpia experiència. I no ens deixem portar simplement pel run, run del que es va dient. Això que ens passa molt actualment no és nou, la tendència de la persona humana a disgregar-se, a distreure’s, a no ser ell mateix, és des de sempre.

La primera lectura que hem llegit és del llibre de la Saviesa. És un llibre que està escrit en grec. Un dels pocs que està escrit en aquesta llengua a l’Antic Testament i, segurament, que és l’últim llibre que es va escriure de l’Antic Testament, molt a prop de l’època de Jesús. El llibre de la Saviesa que hem llegit està fet segurament uns 40 anys abans que nasqués Jesús, i no està escrit a Israel, està fet pels jueus, però està escrit segurament a Alexandria, o sigui, al nord d’Egipte. Allà hi havia una comunitat jueva bastant consistent però amb dificultats d’integració amb la resta de la població. I aquest jueu va fer un llibre en què vol reformular la seva pròpia fe en diàleg amb el món de l’entorn. Un món que a Alexandria era una cosa bigarrada, contradictòria i amb molta quantitat de pensaments i opinions, semblant a la nostra època. El llibre té tres parts, la primera és sobre el sentit de la persona humana, tenint en compte el sofriment i la mort del just que sembla una contradicció amb el Déu bo. Hem sentit avui d’aquest llibre  una afirmació molt forta, no sé si us hi heu fixat. Hem llegit: “Déu no ha creat la mort”, −Déu n’hi do!!!−, i continua dient: “Déu no ha creat l’home sotmès a la mort, sinó a imatge de la seva existència eterna”. El llibre de la Saviesa ens demana separar entre el que apareix i el que realment és, entre l’aparença i la realitat, entre el que es diu i el que és.

Al principi del capítol tercer del mateix llibre de la Saviesa, diu així: “L’ànima dels justos estan en mans de Déu, als ulls dels insensats semblava que morissin, la seva partença era tinguda com un mal, el seu traspàs, aparentment...” −fixeu-vos la diferència entre el que és i el que apareix−, continua el text: “... era un desastre, però ells han trobat la pau; als ulls dels homes sofrien un càstig, però de fet, tenen l’esperança segura de la immortalitat”. Fixeu-vos en la diferència entre el que és aparent i el que realment és. Això ho ha recollit la litúrgia cristiana. Quan anem a un funeral i resem el prefaci dels difunts, es recull aquesta idea. Des d’un punt de vista cristià, la mort que destrueix la vida no existeix, perquè ho diu així el Prefaci de la Missa de difunts: “Perquè la mort, Senyor, no destrueix la vida dels qui creuen en Vós, tan sols la transforma”. Tan sols la transforma... La mort no és la destrucció de la vida, sinó la transformació de la vida, la transfiguració de la vida.

Aquesta idea del llibre de la Saviesa, que és cap al final de l’Antic Testament, no és única, hi ha tota una sèrie de textos que també hi conflueixen. Ho trobem al final del llibre d’Isaïes, en el llibre dels Macabeus, en diferents Salms, etc. Cap al final de l’Antic Testament comencen a adonar-se’n que hi ha una altra vida. Però, curiosament, el llibre de la Saviesa no forma part del cànon jueu de les Escriptures. Si un dia mireu una Bíblia jueva veureu que el llibre de la Saviesa no hi és. Però, per què els cristians van agafar aquest llibre i el van considerar inspirat per l’Esperit Sant? Perquè el Nou Testament es basa no en una idea, no en un raonament, sinó en un fet: Crist mort, ha ressuscitat i és vivent. El centre de la nostra fe és Crist, viu i ressuscitat, que venç la mort. Aquest llibre que afronta el dolor i la mort del just i afirma la victòria de la vida sobre l’aparent triomf de la mort va trobar i troba un fort ressò en la comunitat cristiana que veu Jesús com el vencedor de la mort i la font de la vida. En aquest sentit, l’Evangeli d’avui ens posa al davant un dels textos més directes del fets i de la vida de Jesús: la resurrecció de la filla de Jaire. Posa el nom dels tres testimonis: Pere, Jaume i Joan i, fins i tot, les paraules de Jesús en arameu, “Talita, cum” que vol dir: “Noia, aixeca’t”. Jesús no sols va ressuscitar Ell, sinó que abans i després de la seva mort i resurrecció ja era un devessall de vida. La Vida que infon vida.

Com a creients hauríem de fer un espai en les nostres ànimes, cada dia, de silenci, de reflexió, de pregària, perquè aquest món amb tantes paraules no ens dissolgués, sinó que trobessin aquest cor profund basat, fonamentat, en la nostra experiència de Jesús vivent i ressuscitat que donés coherència, llum i esperança a la vida. I així nosaltres també donéssim esperança i vida als altres tot separant l’aparença del que realment és, i això per la fe en Jesús.

DIUMENGE XIII DE DURANT L’ANY –B-, 1 de juliol de 2012
(Sv 1,13-15.2,23-24; Salm 29; 2 Co 8,7.9.13-15; Marc 5,21-43




PER A CADA SOLUCIÓ, UN PROBLEMA




Suposo que ja heu vist que aquestes darreres setmanes fra Eduard va amb una crossa, perquè s’ha trencat el peu baixant l’escala. Doncs bé, sempre que va haver d’anar a l’Hospital ens trobàvem amb la mateixa administrativa, que li posem el nom d’Antonieta per dir algun nom. Cada vegada que hi anàvem sempre faltaven coses: “Aquí hi falta un segell”, “allà hi falta una pòlissa”, “aquí posa un dia i vostè ve en un altre”. Hi tornàvem l’endemà. I ens deia: “Ahir li vaig dir això, però avui ja és una altra cosa, és que...”. A vegades per fer una cosa senzilla hi havíem d’anar vuit vegades. Hem quedat d’aquella Antonieta fins dalt de tot. Al final vàrem poder parlar amb el metge i l’Eduard va dir al metge: “Doctor, amb l’administrativa aquesta que ens ha rebut aquests dies, no hi ha manera d’aclarir les coses”, i el metge va dir: “L’Antonieta? Si és una gran administrativa, per a cada solució té un problema...!!!”. I és veritat, hi ha persones que, com l’Antonieta, a cada solució hi troben un problema: “Però, però...”. No hi ha manera, encara que trobis la solució al nou problema que han trobat, ella hi trobarà un altre problema, sempre, és com un diàleg en el qual no es troba mai la solució, sempre preval el problema.

L’Escriptura es construeix en el diàleg. Diàleg de Déu i la humanitat. Dos d’aquests diàlegs són el que sosté David amb Déu a través del profeta Natan i l’altre el que sosté Maria amb Déu a través de l’arcàngel Gabriel. Els dos no defugen problemes, els problemes surten, però no bloquegen. David vol construir un temple, el profeta Natan  digué al rei: “Vés , fes tot el que et proposi el teu cor, tens amb tu el Senyor”. Però el Senyor no en fa un problema, eixampla infinitament la solució: “No ets tu que em faràs un Casal, sóc jo que te’l faré a tu”. Per tant, eixampla el diàleg, es fa fluït, quan les coses es fan amb l’horitzó de Déu s’eixamplen les solucions fins a l’infinit i encara que hi ha problemes no bloquegen, sinó que són una ocasió per obrir-se.

Igual Maria. Aquí és Déu que comença a parlar a través de l’Àngel, i és Maria la que troba el problema: “Com pot ser això si jo no tinc marit?”. I Déu també afronta el problema i eixampla l’horitzó.  L’Àngel li respongué: “L’Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra... perquè per a Déu res no li és impossible”. Afronta els problemes, eixampla les solucions. I això perquè com diu Pau: “que en Jesucrist se’ns revela el pla ocult en el silenci dels segles de Déu”. Déu actua així perquè té un pla, un projecte. Quin és aquest projecte? Jesucrist. Ell és la plenitud i per al qual han estat fetes totes les coses. En la mesura que entenem Jesucrist, entenem el pla que Déu té sobre el món, sobre la història, sobre l’Església i sobre mi mateix. Entenent això, el diàleg amb Déu esdevé molt fluït, perquè el pla que Déu té és un pla intel·ligible i concret, es recolza en Jesucrist com a pedra angular i a partir d’ell es basteix el diàleg amb Déu i es fa intel·ligible.

I un s’ha de preguntar: quin pla ocult tenia l’Antonieta per poder trobar un problema a cada solució? Si li preguntéssim a ella ens diria clarament: “Que es compleixin totes les normes”. Però realment és així? Quin altre pla ocult tenia? Quin projecte tenia ocult en el seu interior? Quines eren les seves prioritats? No ho sé, no la vull pas judicar, pobrissona. Del que es tracte és de conèixer-nos a nosaltres mateixos: quin pla ocult tinc jo? Que és el que mou les meves converses, el meu diàleg amb els altres? Quan dic blanc, vull dir blanc? Quan dic que vull respectar la llei, és així, o tinc ganes de posar el dit a l’ull de l’altre? Per què vull posar el dit a l’ull de l’altre? Quin pla ocult tinc? No el que immediatament dic, sinó el que es veu realment en els meus actes, aquí hi ha el meu pla ocult.

Ja sabem quin és el pla ocult de Déu perquè es revela en els seus actes. Déu revela el seu pla, no parlant, sinó mostrant Jesús i la seva història de salvació. Cal acollir aquest pla de Déu que se’ns mostra a nosaltres:  Jesús de Natzaret. Ens el mostra, perquè nosaltres siguem prou honestos com per adonar-nos quin és el nostre pla i el coneixerem, no pensant-hi molt, sinó veient com actuem. I descobrirem que el nostre pla ocult no coincideix amb el de Déu i que tendeix a cercar més problemes que solucions, més murs que camins.

DIUMENGE IV D’ADVENT -B-, 18 de desembre de 2011
(2Sa 7,1-5.8b-12.14ª.16; Salm 88; Rm 16,25-27;  Lc 1,26-38)