NINGÚ NO POT FER FELIÇ NINGÚ

L’altre dia, llegint una entrevista, vaig trobar unes frases lapidàries. La primera diu: La teva felicitat no ve mai de l’altre. La segona: Si pretens fer feliç un altre, tots dos acabareu infeliços. I si pretens que l’altre et faci feliç, tots dos acabareu infeliços. La tercera: La teva felicitat o la teva infelicitat és una decisió teva, i exclusivament teva, ningú no pot fer feliç ningú. Aquestes tres frases tan contundents són d’un escriptor argentí, Bernardo Stamateas, i crec que són per pensar-hi. Moltes vegades, en no tenir-les en compte, ens aboquem a situacions d’angúnia continuada, ja que creem expectatives necessàriament frustrants. Però voldria matisar un punt.

La figura de Joan Baptista ens pot il·lustrar el que hem dit. Fixeu-vos que moltes vegades en la vida l’angoixa ens ve d’esperar la persona o la situació ideal que realitzi  els nostre somnis i ens faci feliços. I podem passar la vida així, esperant, esperant, esperant, i frustrant-nos, frustrant-nos, frustrant-nos. Perquè de fora mai no vindrà la felicitat, mai! Diu el mateix Jesús: No n’hi cap de més gran entre els nascuts de dona que Joan Baptista. Joan és el més gran de tots els homes segons Jesús. Ja quan va néixer es preguntaven: Què serà aquest noi? Però Joan, més tard, contestarà ben concís: Jo no sóc el que vosaltres penseu, ni sóc El Messies, ni sóc Elies, ni sóc el profeta. Així doncs, ni el més gran dels homes no és el que esperem. I és que no cal esperar la solució de la meva vida de ningú; de fora mai no vindrà la solució de la meva vida. Joan Baptista està d’acord amb aquest escriptor argentí que diu: De la meva decisió i només de la meva decisió depèn la felicitat, la salvació, de la vida. Per això Joan comença per mi mateix, demanant-me la conversió.

Joan serà aquell home que ens interpel·la per una decisió, però (i aquí hi ha la diferència entre Joan Baptista i aquest autor argentí) Joan Baptista és més realista i trepitja més de peus a terra. Si ningú no em pot portar la felicitat, si ningú no em pot portar el sentit de l’existència, si cap situació ni persona, encara menys jo mateix. Jo puc prendre la decisió, però no sóc la font ni de la meva felicitat, ni de la meva vida, ni del sentit de la meva existència. Si sóc “caca de la vaca” (amb perdó), jo i tothom! Per això Joan Baptista ens posarà de cara a l’Únic: Jo no sóc el que vosaltres penseu, però després de mi en ve un altre de qui no sóc digne de deslligar-li el calçat dels peus. Ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc. Aquesta és la grandesa de Joan Baptista. Conscient del que és la realitat humana, de la seva realitat, sap posar-se en el seu lloc i indicar allí on sí que hi ha el que esperem. La decisió de la vida és a la meva mà, però la font de la vida que assenyala el Baptista és únicament Crist. Per això la vida humana és aquesta confrontació amb el Crist de tu a tu, relació única en la que ningú no em pot reemplaçar.

En els Apotegmes dels Pares del desert, aquesta col·lecció d’escrits dels primers monjos, n’hi ha un en què li pregunten a un ancià: Què és per a tu un monjo? Que és el mateix que preguntar: Què és per a tu un cristià? I ell va respondre: Per a mi, és aquell que està sol amb el Sol. Que és capaç d’obrir la porta i entrar en relació amb l’Únic, amb el Senyor.

Però penseu que no hi ha situació en què la persona humana no es torni a trobar amb el gran interrogant. Sant Joan Baptista s’hi va trobar. Temps després d’haver assenyalat el Senyor Jesús com aquell que esperaven es troba a la presó, i fa la pregunta per antonomàsia a Jesús: Ets tu, el  qui  esperàvem, o n’hem d’esperar un altre? Aquesta és la crisi: ets tu o n’hem d’esperar un altre? La vida de la fe està travessada de moments i decisions continuades. Ets tu o n’hem d’esperar un altre?

A la vida, podem tenir la postura d’anar acumulant situacions i coses, deixant-nos portar per la vida, sense fer decisions. Podem passar la vida així, sense decidir, sense fer res, acumulant simplement coses unes al costat de les altres. I en el fons, en el cor hi ha  una pedra immensa cada vegada més gran i callada que se’n diu desesperació. Podem distreure’ns, però sense viure. Hi ha una altra opció, que és la d’aquell que ha optat pel Crist. Però al mig de la vida hi ha aquesta pregunta: Ets tu, o n’hem d’esperar un altre? Hi ha molts creients que en aquest mig camí cauen perquè, com diu Jesús: Feliç el que no quedarà decebut de mi. Decebut de Jesucrist no vol dir per força deixar de dir que  creu en Déu, o fins i tot en Jesucrist. El qui està decebut de Jesucrist pot fer totes les afirmacions de la seva divinitat, però no creure en el camí que Ell proposa, no creure en les Benaurances, no creure, en definitiva, en el camí per on Ell va al davant amb la creu i ens invita a seguir-lo. Aquest camí està ple de petites decisions, constants decisions, de viure en Crist o fora de Crist. Els creients poden caure en aquesta apostasia del cor que arriba al cinisme i fins, si no a riure’s del que Crist proposa, de fet a no creure-hi, a estar decebuts. Però només l’adhesió a Ell i a la seva Paraula ens fa viure que realment és Ell el qui esperàvem.

Certament que la meva felicitat no pot dependre mai de ningú, ni de mi mateix, només de la meva identificació i seguiment de Jesucrist. I, per tant, no puc pretendre ni que ningú em faci feliç ni que jo faci feliç ningú, però només podré estimar l’altre quan hagi descobert realment Jesucrist, perquè deixaré d’exigir a l’altre o demanar a l’altre allò que només Déu em pot donar. No em posaré en el lloc que només correspon al Senyor i faré com el Baptista: l’assenyalaré. Cal que jo minvi i que Ell creixi.

NAIXEMENT DE SANT JOAN BAPTISTA, 24 de juny de 2012

(Is 49,1-6; Salm 138; Ac 13,22-26; Lc 57,66-80)