divendres, 27 d’abril del 2012

TU HO ENTENS?





Hi ha una frase que no sé on l’he trobada que diu així: “No hi ha res tan poc original com voler ser original”. L’heu sentit alguna vegada aquesta frase? Doncs és ben bé així: no hi res tan poc original com voler ser original. Quan un s’apropa a una exposició d’art i troba escrit en la propaganda: “aquest artista és un artista transgressor, que trenca els esquemes i els clixés que hi havia fins ara”. Jo em pregunto: quins esquemes? quins clixés? Portem anys i més anys de transgressions i trencant esquemes. Fa cent anys que un grup d’artistes i intel·lectuals van anar a la biblioteca de París, al centre intel·lectual de França, i es van orinar allà al davant. Per què? Pel mateix: perquè eren transgressors. Fa 100 anys....! i continuem fent de transgressors. Fa 90 anys, que enmig de les obres renaixentistes, gòtiques, d’un museu, hi van posar un urinari, també per ser transgressors. Avui la majoria d’obres d’art no s’entenen. Jo no les entenc, no sé vosaltres. Hi ha un grup molt reduït de gent que entén aquest art, que entén aquells embolics mentals. I no simplement en l’art, sinó en molta part de la cultura actual passa el mateix.

En Mario Vargas Llosa, Premi Nobel de  literatura, peruà, ha fet un llibre que es diu: “La civilización como espectáculo”. I ell es queixa d’aquest elitisme de la cultura, que fa que la gent normal no entengui res, mentre per contrast per a la majoria la cultura és pur espectacle. Si mireu qualsevol diari és així, trobareu la secció “espectacles i cultura”, o “oci i cultura”, tot enganxat, perquè la cultura últimament no és per fer pensar, és per distreure. La cultura és espectacle. Hi ha una elit que es presenten com aquells  que  entenen alguna cosa i després els altres, la gran majoria, per als quals la cultura és pur  espectacle. No simplement la cultura, sinó la mateixa política.

Antoni Gaudí tenia un concepte molt diferent de l’art. Per a ell l’art no era d’una elit sinó per a tothom. Té una frase que diu: “Tota obra d’art ha de ser seductora, aquí hi resideix la seva universalitat, ja que l’entén tothom, els entesos i els no entesos”.
Quan s’entra a la Sagrada Família, no cal entendre res, et sedueix, t’inspira. Gaudí continua dient: “Quan per una recargolada originalitat es perd aquesta qualitat de seducció, no hi ha obra d’art”. Una altra reflexió de Gaudí: “La bellesa és el resplendor de la veritat, sense veritat no hi ha bellesa”. Per això sedueix la bellesa, per això sedueix una obra d’art. Per què? Perquè és veritat, perquè t’està parlant al cor, perquè t’està dient alguna cosa encara que no l’entenguis en el primer moment. La bellesa és el resplendor de la veritat. Si no hi ha veritat no hi ha obra d’art, no hi ha bellesa.

Aquesta és la grandesa de Jesús. Quan ens trobem davant  Jesús, estem davant la Veritat en majúscula, per tant de la bellesa absoluta: “Quan sigui alçat damunt la terra atrauré tothom cap a mi”. És aquesta l’experiència dels apòstols amb el Ressuscitat, “quan el veieren s’alegraren; de tanta alegria no s’ho acabaven de creure”. O com digueren els deixebles d’Emaús quan els parlava pel camí: El nostre cor s’abrusava dins nostre. És la bellesa de la veritat que resplendeix en el rostre de Crist ressuscitat que és el mateix que el Crucificat. En Jesús resplendeix la veritat de la història, del món, la meva veritat. Per això Jesús: “els obrí els ulls perquè comprenguessin l’Escriptura”, comprenguessin la història, comprenguessin la seva història. A través de Jesús, resplendeix la veritat del món i de la nostra vida, de la meva vida. Per això Jesús és la gran obra d’art de Déu, on resplendeix l’última veritat de tot.

Fixeu-vos que això té molt a veure amb el que estem vivint en aquests moments. L’art no l’entén quasi ningú, la cultura es fa uns embolics mentals que costa de seguir, però també està passant això amb l’economia; qui està entenent el que està passant ara? Un economista diu blanc, l’altre diu negre, un partit es baralla amb un altre, i ningú no entén res. És com si estiguessin davant d’una exposició d’art abstracte, no s’entén res. Això sí, hi ha molt d’espectacle, tant en la política com ahir vespre en el partit Barça Madrid. Ja voldrien molts que hi hagués per Setmana Santa el silenci que hi havia ahir pels carrers, tothom allà plantat davant la TV. I no em carrego el futbol, però mentre tothom estava allà plantat, s’anaren aprovant tota una sèrie de lleis i de retallades i ara tothom parla del partit, però no que els “sense papers” s’han quedat sense Seguretat Social. Tothom parlant del Futbol.
Davant d’aquesta situació, que no entenem, hem d’admetre que és l’Església una de les poques institucions que està responent. Si no hi hagués l’Església, hi hauria molt més sofriment, això ho reconeix, fins i tot, més d’un mitjà de comunicació. Tant Càritas de totes les Parròquies, com convents i institucions religioses estem parant molts cops, però ens falta comprendre, ens falta raonar, no estem davant d’una cosa abstracta, hem de saber raonar i raonar des de la nostra fe.  En els grups, les comunitats, les parròquies ens cal raonar, cercar camins.

Com deia al principi de la lectura de l’Evangeli d’avui: Mentre parlaven de tot això Jesús mateix es posà enmig d’ells. Ens cal que els grups que tenim pensin, preguin, i no deixem les solucions als altres, o a les grans instàncies, que sembla que estan tan despistades com nosaltres. Crist enmig de nosaltres ens fa obrir el ulls per comprendre, i aquest comprendre ha d’ il·luminar el nostre fer.

DIUMENGE III DE PASQUA,  -B-, 22 d’abril de 2012
(Ac 3,13-15.17-19; Salm 4; 1Jn 2,1-5ª; Lc 24,35-48)


dimecres, 25 d’abril del 2012

La paraula




                                                                        Diuen que les paraules se les emporta el vent, però segurament és una de les frases que menys raó te. Paraules certament en diem moltes, però hi ha paraules que són el refugi durant molt de temps en l’ànima d’alguna persona. I al revés, hi ha paraules que s’han clavat com una ferida que no  hi ha manera de treure-la durant tota la vida, les paraules són molt importants.
Créixer en la fe es fa a través de la Paraula. O com deia aquell pensador: “la paraula és la casa on habita el Ser”. I cada paraula té la seva història. Si les anéssim analitzant cadascuna de les paraules veuríem que tenen el seu origen i la seva història. Algunes vénen del llatí, altres de l’àrab, altres del grec, altres del nord, de molts llocs, cada paraula té la seva història. I també que la paraula, “paraula”, té la seva història: d’ on surt la paraula, “paraula”? El lògic és que hagués sortit del llatí que és el que tenim més a prop, però no, perquè en llatí la paraula es diu “verbum”; nosaltres no diem “verbum”, diem paraula. També és lògic que hagués sortit del grec, que n’hi ha moltes paraules que han sortit del grec, però llavors en diríem “logos”. No  diem ni logos ni diem verbum, diem paraula. Sabeu d’on surt la paraula “paraula”? No? Doncs surt de l’Evangeli, sí, de l’Evangeli. De les “Paràboles de Jesús”, d’aquí surt la paraula “paraula”, i així ha passat en el nostre vocabulari normal. Fins i tot, el tex més antic en català, que són “Les homilies d’Organyà”, ja hi surt la paraula “paraula”, per tant es feia servir al segle XII en el llenguatge normal català. I no solament en català, també “palabra” en castellà, “parola” en italià, “parole” en francès, i em sembla que també en portuguès. Per tant l’Evangeli han forjat la nostra llegua i no solament en aquest cas. I no sols el català sinó totes les llengües europees.
Si la paraula hagués derivat de “logos”, que seria el lògic, el primer que vindria al cap, al nomenar la paraula logos, és un discurs, un concepte, però una paràbola no. Una paràbola no és un discurs, no és un concepte, una paràbola és una narració, i el que té al darrera és una imatge en moviment. Per tant fa referència a una cosa visible. Una paràbola és un conte, una història. Darrera de la paraula “paraula”, hi ha una historia, una imatge,  una cosa en moviment.

I això és bonic perquè arrela en el que en els evangelis en grec deien de Jesús: que Ell parlava bàsicament en paràboles. Per què ho explicava en paràboles? Per una cosa molt concreta: Per ensenyar-nos com Déu és, com Déu actua, com Déu irromp en les nostres vides a través de Jesús. Jesús està per mostrar-nos com Déu és i actua, i això ho feia com? A través de parides mentals, no! Ho deia tot en paràboles, i aquestes paràboles d’ on les treia? de la vida quotidiana. Fixeu-vos si tinguéssim prou paciència,  a través de les paràboles de Jesús veuríem com era la vida quotidiana de Palestina al segle I. Perquè Jesús parla del més quotidià. La majoria de paràboles són entorn del treball; un grup de paràboles molt important és a l’entorn del treball del camp. Els evangelis Sinòptics posen tot un grup d’aquestes paràboles que en diem agrícoles: com la sembra,  el Regne de Déu és com una llavor que es sembra, com gra de blat que mor, com una llavor enmig de la qual creix el jull. Hi ha moltes paràboles agrícoles. Però també Jesús es va fixar a com la gent pasturava, hi ha moltes paràboles que parlen de com els pastors cuidaven  les ovelles, quan se’n perd una, l’alegria que té el pastor de trobar-la. També es veu com pesquen i diu: “El Regne de Déu és com una xarxa immensa que ho recull tot. O els diu que: Han de ser pescadors d’homes. I també del seu treball, era fuster. Allò de la brossa a l’ull i de la biga. Però també parla molt de la naturalesa, fixeu-vos: El sol i la pluja que surt sobre bons i dolents, sobre justos i injustos. Les flors del camp, els ocells del cel, les guineus, els llops, els vents i, fins i tot, les gallines i els pollets. Surt tot, però el que li dóna més importància és sobretot  la vida familiar: els casaments, les festes familiars, de la dona que escombra a terra, del pare que espera els fills, de les baralles familiars... Fixeu-vos que de tot això n’està ple a les paràboles.

I també dues coses curioses: primer, les paràboles que són molt realistes, no són faules,. Jesús no fa parlar mai a un gos, o a una gallina, tot és molt com la realitat i, tan realitat, que Jesús  agafa les coses petites i no les grosses. Avui mateix ens parla de la llavor de la mostassa, que és tan petita i creix. Però heu vist mai vosaltres un arbre de mostassa? Si arbre se li pot dir...És bastant nyap, “birria”, normalment no fa dos metres.

Ezequiel que era més poeta, en lloc d’agafar una “birria”, d’aquest tipus, va agafar un cedre, que és més solemne, Jesús no, no agafa un cedre, ni un pi. El mateix Ezequiel que li agraden les coses solemnes, compara el Regne amb una àguila, Jesús ho compara, us ens recordeu, amb una gallina. És una de les escenes de Jesús molt boniques, perquè Jesús va plorar contemplant Jerusalem i diu: Quantes vegades t’he volgut recollir com una gallina els seus pollets. Certament que queda molt casolà, però molt poc poètic! Per què? Perquè Jesús és molt de casa, de les coses de cada dia, podríem dir que Jesús ens vol fer entendre com Déu actua,  i per això avui els textos ens diuen: Que aprenguem a mirar el que és petit, com el gra de mostassa. mirem el petit, el petit, i no simplement mirem el petit, sinó que creiem en la força del que és petit, Com el  llevat ficat a la pasta, tan petit, però que ho fa créixer tot. Per tant, Jesús ens fa mirar el petit i ens fa creure en el petit; encara que hi hagi coses tèrboles, que enmig hi hagi jull, hi hagi problemes, no tingueu por, el blat creixerà. Creieu en el petit. És molt important.

El creient hauria de ser un enamorat de la paraula, al darrera de cada paraula hi ha la Paràbola de Jesús. Ser austers dir “sí” quan és sí, i “no”, quan és no, molt austers amb les paraules però que estiguin totes elles banyades de llum, com Jesús, que va saber mirar la realitat tota ella banyada amb la presència de Déu. D’un Déu que actua en el que és petit, però que actua i, per tant, que transverbera en tota la realitat.

Per això demanem com Sant Pau, “Que nosaltres no sabem què hem de demanar per pregar com cal. Deixem que l’Esperit de Jesús obri els nostres ulls, ens faci veure la vida com Ell la veia, i així hi ha paraules que direm seran per donar esperança.

DIUMENGE XVI DE DURANT L’ANY (Sv 12,13.16-19; Rm 8,26-27; Mt 13,24-43)  17 juliol de 2011.

dijous, 19 d’abril del 2012

TÍPICS TÒPICS





     “Cal faltar al respecte a les idees! no pas a les persones”. Això ho ha dit un catedràtic de filosofia, Aurelio Arteta en una entrevista a la Vanguardia, que ha fet un llibre que titula: “Tantos, tontos, tópicos”. Aquest senyor fa tot un esforç per raonar i desactivar  tòpics en els quals basem i recolzem les nostres converses i, encara pitjor, el nostre pensament i pitjor encara, el nostre comportament. Els tòpics són la columna vertebral de la nostra manera de pensar, de fer i de justificar-nos. Moltes de les nostres converses estan carregades de tòpics; diem una frase i per enganxar la següent posem un tòpic que fa de pont. Amb el tòpic se suposa que tots  hi estem d’acord, que no el posem en qüestió, tothom l’accepte...se suposa.

     En el seu llibre va analitzant tota una sèrie de tòpics. Avui en voldria subratllar uns. Per exemple: “tots tenim una part de veritat”, això en les converses ho diem molt sovint. Un diu blanc, l’altre diu negre, l’altre diu ros, i llavors, per no discutir-nos, per no anar a la veritat, per no anar a fons, què diem? “tothom té una part de veritat”. Potser sí, però aquell assassí de Noruega que va matar no fa massa més de cent joves, suposo que en els seus raonaments alguna part de veritat tenia, però no certament la mateixa que Sant Francesc d’ Assís, suposo.... Per tant, quan diem que tothom té una part de veritat, que és el que volem dir? Realment estem d’acord amb la frase o simplement és una manera de no discutir, per tant, de menysprear la veritat, per no anar a fons.

     També diem: “hem de ser tolerants”. I certament ho hem de ser, però hem de ser tolerants amb la intolerància? Hem de ser tolerants amb segons quines actituds dures i excloents. Amb tot hem de ser tolerants? En què sí, i en què no. Val la pena pensar-ho. Amb tot i aquestes greus preguntes  les nostres converses i fins raonaments estan plens de tòpics. Frases com “hem de ser tolerants”, “tothom té una part de veritat”, “tot és relatiu”... contínuament estan empedrant les nostres converses. Però en definitiva, de què és del que tenim por? De preguntar per la veritat. Encara que això porti confrontacions i dificultats cal cercar la veritat. Dir que un pensa una cosa i que l’altre en pensa una altre i respectar la persona és essencial, però cal també aprendre a parlar a dissentir, a cercar la veritat i no sols juxtaposar idees, o pitjor, tòpics.
 Hi ha dos tòpics que posen molt nerviós a aquest professor de filosofia. Un: “sigues tu mateix”. Com tot tòpic té una gran part de veritat. Sigues tu mateix vol dir no et deixis manipular, no estiguis a mercè del vent de les darreres opinions. Però moltes vegades “sigues tu mateix”, serveix per no canviar, per no assumir el que està dient l’altre. Però la frase que tanca tot possible escolta de l’altre és: “suposo que no m’intentaràs convèncer? Això és el més terrible que avui es pot dir a l’altre en una conversa, o suposar de l’altre o voler en una conversa actualment. Perquè en la converses avui no es tracta de poder convèncer, ni cercar la veritat, sinó simplement és juxtaposar opinions. Però és això el que cal fer?  La veritat no interessa? Es tracta de flotar, d’opinar, de ser original. La veritat?...

   Sant Tomàs el bassó, l’apòstol, era d’aquesta línea: “Que Crist ha ressuscitat, això és la vostra opinió, però la meva és una altra”. “Vosaltres penseu això, però jo penso això altre”. “Tothom té la seva part de veritat”. Però creure que Crist ha ressuscitat, o no creure que Crist ha ressuscitat és indiferent? No canvia res? Queda tot igual? És igual que tu tinguis aquesta opinió i jo en tingui aquesta altra? Es bo de convèncer l’altre que el Senyor és vivent? No li aporta res? Val la pena que hi pensem. El fet que els apòstols hagin trobat el Crist ressuscitat va ser per a ells el pas de la por a l’alegria. Haver trobat el Crist ressuscitat, -diu l’Evangeli-, és viure. Haver trobat a Crist ressuscitat és haver vençut el món i la por, és el pas de la mort a la vida. Penseu vosaltres mateixos, si realment Crist a ressuscitat, el món, la vida, la meva vida es veu i es viu molt diferentment, infinitament diferentment.  Per tant, no és indiferent, no es pot juxtaposar una opinió al costa de l’altra com si tinguessin el mateix valor, les mateixes conseqüències.
 I no simplement té conseqüències pels apòstols que els fa  passar de la por a l’alegria, del tancament al perdó, sinó que els va empenya a crear una comunitat tan forta, que tot ho tenien en comú. L’esdeveniment de Crist ressuscitat va arribar al lloc més sagrat de la persona humana. Ja ho sabeu on és el lloc més sagrat de la persona humana, oi que sí? La butxaca, aquest és el lloc més sagrat de la persona humana. Doncs, fins aquí va arribar la fe: tot ho tenien en comú diu el llibre dels fets dels apòstols: fixeu-vos fins a quin punt Crist ressuscitat canvia les persones...Va començar un moviment que va canviar la faç  de tot Occident, i del món. No és indiferent una cosa de l’altra, no és indiferent creure o no creure.

     Sant Tomàs, malgrat tancar-se en banda, “ si no veig no crec”, sí que va fer cas dels seus companys en una cosa, us en recordeu quina? . Vuit dies després els apòstols tornaven a estar reunits i Tomàs també hi era allà amb ells. Com ara nosaltres, reunits, com cada diumenge. Els creients s’han anat reunint durant més de dos mil anys, cada diumenge, i el Senyor es fa present. I així el Senyor va poder desbloquejar el mateix Tomàs. I és el que Crist intenta cada diumenge que ens reunim: Crist, present enmig de nosaltres  vol trencar tants tòpics que ens bloquegen, tants tòpics que ens fan veure coses que no són reals, tants tòpics que ens separen dels altres, ens tanquen en la por i ens bloquegen interiorment i creen tantes barreres. Aquest Crist ressuscitat avui és enmig de nosaltres, i avui mateix regne sobre nosaltres, per obrir-nos el cor, al perdó, a l’esperança, a la pau.


DIUMENGE II DE PASQUA –B- 15 d’abril de 2012
(Ac 4,32-35; 1Jn 5,1-6; Jn 20,19-31)



divendres, 13 d’abril del 2012

L’IMPREVISIBLE




     Fa uns mesos vaig anar amb avió. Normalment en el bitllet hi posa la fila i el seient que et toca. A mi em tocava la fila  nº 14, i em sembla la lletra B. Vaig anar buscant la fila que tocava i vaig veure estranyat que després de la fila  12 venia la 14, per tant, el 13 no hi era. No cal ser molt avesat en ciències ocultes per adonar-se que el 13 no hi era per qüestions simplement supersticioses. Al principi em va cridar  l’atenció que en un avió, que és un dels exponents més grans de la tècnica i de la ciència del nostre món, es deixin portar per aquesta superstició, realment no deixa de ser contrastant i una mica estrambòtic. Però després vaig pensar que no ho era tan, perquè fixeu-vos que el que anomenem superstició o màgia, vol aconseguir el mateix que la ciència. Què vol fer la ciència? donar seguretat, preveure les coses, fer les coses fàcils, no complicar la vida. I la màgia què vol fer? doncs el mateix. La ciència i la tècnica ho han fet molt millor. Per això un diria, a més ciència, a major tècnica, menys superstició, menys màgia, però no és així. Ja sabeu vosaltres a la que un mira una mica la TV, el programes de màgia, de tarots i d’aquestes xorrades es multipliquen a desdir. Contra més ciència més màgia, per què? Hi ha una por immensa en la persona humana, en nosaltres, de l’imprevisible.     ho volem tenir tot assegurat, segur, establert, i si no hi arriba la ciència estirem la màgia. Què ens fa més por? l’imprevisible. La ciència  el que vol és treure imprevistos en la vida, que tot estigui assegurat. Però, per molta ciència, per molta màgia que hi posem a la vida humana, la majoria de coses que passen són imprevistes, incontrolables, i surten de la manera menys pensada, i això contínuament. Viure l’imprevist és el que ens fa més por, i aquí hi posem tots els mitjans perquè n’hi hagi els menys possibles, però per molt que fem, les coses més importants de la vida són imprevistes.

     El mateix naixement, la mateixa mort, la mateixa malaltia i, sobretot, sobretot, la relació amb els altres, això és una caixa de pandora cada dia. Ja voldríem que amb les cartes sabéssim  com seria el nostre humor aquest matí, o d’humor de la nostra esposa, o dels fills, però no!. L’imprevist  i les coses més importants de l’existència són imprevistes, incontrolables i ens vénen sense demanar-nos permís ni esperar que siguin madurs, vénen quan vénen. I davant d’això què podem fer? Dues coses, o negar la realitat o afrontar la vida. I, afrontar la vida a vegades ens porta  neguit, angoixa, por, desesperació, si voleu.  Per això és bo que aquest vespre del Dijous Sant, veure com Jesús acull aquestes situacions.

     Jesús es troba en una situació en la qual tot se li escapava de les mans; tot quedava en mans dels seus enemics. El text de l’Escriptura ens parla de que “ha arribat l’Hora, l’hora de passar d’aquest món al Pare”. Parla de l’hora de les tenebres, parla de que el diable ha posat en el cor de Judes la decisió de trair-lo, parla de la fosca. Davant d’això què fa Jesús? Dues coses bàsicament: primer, no negar la situació, afrontar-la. Segona cosa que fa: donar-li sentit. Donar-li sentit a partir del Pare. No a partir de les cartes, no a partir de qualsevol tonteria, a partir del Pare. I què és el primer que passa? “Essent conscient que de Déu venia, i  a Déu tornava...” Sabia que sortia d’aquest món i anava la Pare. Del Pare ve i al Pare torna. El Pare és el que dóna el sentit i l’horitzó de tot. I aquesta relació amb el Pare, segons els textos que avui ens posa la litúrgia, el fa profundament lliure, diu:Sabent Jesús que Déu li havia posat tot a les seves mans...”. Déu li havia posat tot ales seves mans. Per això dirà una i altra vegada, sobretot e l’Evangeli de Joan, que Jesús assumeix la Passió lliurament. O sigui, humanament, perquè on hi ha una llibertat hi ha humanitat. Una misteriosa i sagrada llibertat.  El Pare li havia posat tot a les seves mans.

     Jesús és en el cor del seu Pare per això el primer que fa és: “Ell que havia estimat els seus, els estimà fins a l’extrem, i els mostrà com els estimava... : “Preneu aquest pa partit, ofert per vosaltres...” Jesús davant de la situació imprevisible, una situació que no domina, una situació que s’endurirà, que està en mans dels seus enemics, l’entoma i li dóna sentit a partir de la seva experiència central: el Pare.  

    Fixeu-vos que si tornem a l’avió de que parlàvem al començament, és tot el contrari. Què feia aquesta companyia d’aviació? Primer, que si a mi em donava el nº 14, de facto, m’estava donant el nº 13, però què feia fent això? al revés de Jesús, no mirar la realitat, amagar-la. La fila 13 seguia essent la fila 13. Segon, no simplement va amagar la realitat, sinó que actuava amb un individualisme ridícul, i infantil. Suposem que jo tingués el nº 13 de fila, si em porta mala sort i jo m’enfonso s’enfonsarà també la fila nº 16 i la 18. Per tant, és un individualisme ridícul i fals. Fixeu-vos que això és el que ens passa a la vida, una vida que estem tan centrats en nosaltres mateixos, que no ens adonem que anem tots en el mateix vaixell (en el mateix avió).  A més amagar el nº 13de la fila és almenys un interrogant sobre l’eficàcia del pilot. La seguretat de l’avió de quí depent?. S’estimaven més no posar el  13 que refiar-se de l’eficàcia del pilot.
 És el contrari de Jesús, no mirar la realitat de cara a cara; segona, no veure que la pròpia realitat està englobada en la de tots, en la comunitat. I tercer, la no confiança i aquest és el punt més important. Davant l’imprevisible, l’incontrolable, l’inesperat el que es precisa és la confiança absoluta en el “Pilot”, en aquell que ho aguanta tot a les seves mans. La confiança amb aquest Déu que ens ha estimat tant, que ha mostrat amb el seu Fill fins a quin punt és capaç d’estimar-nos, fins que Déu mateix s’agenolla davant nostre, ens renta el peus, es parteix com un pa, i ens dóna fins l’última engruna.

DIJOUS SANT -B- , 5 d’abril de 2012
(Ez 12,1-8.11-14; Salm 115; 1Co, 11,23-26; Jn 13,1-15)



POR A LA LLIBERTAT, POR A DÉU



     L’esclavatge és una institució, per desgracia molt antiga en la humanitat, i malgrat tot, encara present en el nostre mon. Però Israel des d’antic havia fet tota una sèrie de normes perquè aquesta realitat dura, quedés mitigada i dintre de la Llei, sobretot quan l’esclau era un jueu. Quan un jueu feia esclau a un altre jueu, les Lleis eren més curoses. Per exemple, quan un jueu tenia esclau un altre jueu no ho podia ser per tots la vida i, per tant, al cap d’uns anys l’esclau agafava la llibertat, s’acabava l’esclavitud. Però aquí hi ha la cosa curiosa. Molts esclaus, en lloc d’agafar la llibertat volien continuar essent esclaus. I tantes vegades es produïa això que Israel va legislar aquesta qüestió. Per tant, quan un esclau arribat el moment de la llibertat no volia la llibertat, sinó que preferia l’esclavitud, hi havia un ritus una mica bèstia, que era que l’amo agafava l’esclau, li posava l’orella contra la porta, i amb un punxó, nyac,  li foradava l’orella contra la porta.  Això volia dir que seria esclau per ell tota la vida. És curiós, però l’esclau preferia l’esclavitud.

     Aquesta por a la llibertat no és sols d’aquell temps, això també es produeix avui. Quan algú està a la presó molt de temps i li donen finalment la llibertat, algunes vegades passa que  no sap que fer amb la seva llibertat, i alguns tornen a delinquir, no perquè busquin allò que roben sinó per tornar a la presó. Ja no parlem d’una persona empresonada per les drogues, que no hi ha manera de que vulgui la llibertat.. La llibertat és una cosa molt difícil, i preferim el món petit de la nostra esclavitud que començar a obrir portes i finestres i possibilitats.  I aquesta és jo diria la gran raó del refús de Déu.

     Si Déu existeix és possible la llibertat, si Déu existeix, totes les portes són obertes, si Déu existeix, hi ha una alternativa, hi ha una altra vida. Si Déu existeix, el món no es pot veure com una capsa tancada sobre si mateixa. I aquesta és la gran por, preferim comptar amb els nostres quatre xavos i quedar-nos tancadets, que obrir les portes. Igual que quan a un drogoaddicte li diuen que hi ha possibilitat de sortir-se’n, el primer que fa és contradir  aquell que li ho diu. Aquest és el gran refús actualment de Déu; és el refús, en el fons, de la llibertat. Persones lliures amb uns horitzons infinits. Tenim por, i volem, com l’esclau que ens foradin l’orella, però les coses assegurades controlables i sense moure’ns, dins els nostres paràmetres controlables.

     Fixeu-vos que el text que hem llegit avui dels Fets dels Apòstols diu així: “Parlo de Jesús de Nazaret: Ja sabeu com Déu el consagrà ungint-lo amb l’Esperit Sant i amb poder, com passà pertot arreu fen el bé i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable”. Moltes vegades parlem de Jesús com el gran alliberador. Alliberador dels opressors, i és veritat. Són ells els qui el van matar, perquè els qüestionava i posava en evidència, els  embolicava la vida. Però va embolicar encara més la vida d’aquells qui va alliberar. Fixeu-vos aquell pobre ceguet que es guanyava la vida demanant almoina, quan li va retornar la vista què va passar? Va veure-hi, però se li va acabar el “modus vivendi”.  Aquell que no podia caminar, -el portaven entre quatre-, quan el va curar què va passar? Apa, noi espavila’t!, ja tens cames, camina! Aquell que no podia parlar, se li va acabar la misericòrdia dels altres. Aquí hi ha el problema: aquest espavila’t!. Per tant, quan diem en la festa d’avui, “Crist ha ressuscitat”, fixeu-vos que sant Pau diu: Germans, ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist . No diu ressuscitareu sinó heu ressuscitat. Per què? Perquè el món vist a la llum de la resurrecció, viscut a partir del Crist Ressuscitat és quan s’obren totes les finestres. És un mon ressuscitat. És quan hom pot ser realment lliure i agafar la seva llibertat, la seva vida en tota la seva real amplitud i la seva radical responsabilitat. I és això el què ens fa por, i per això preferim, tancar finestres.

     Per això quan el text diu: “vosaltres que heu ressuscitat juntament en Crist, cerqueu les coses de dalt, no les coses de la terra”. Certament que no està dient simplement que tanquem els ulls a la realitat o que fem meditació, ioga , que està molt bé, però aquest no és el problema. No es tracta, simplement, de trobar la pau de l’esperit, es tracta de mirar les coses del cel. què vol dir? El que diu el Parenostre: “Faci’s la vostra voluntat així a la terra com es fa en el cel”. Com Crist que va venir a fer la voluntat del Pare que està en el cel, a la terra, així nosaltres, d’aquí ve el conflicte.
I això no és simplement un esforç moral. Si fos així no ho podríem fer. Cal com diu l’Evangeli saber veure...i creure. Allò que diu que va fer el deixeble estimat:”Veure i creure” En el moment que nosaltres veiem i creiem, és quan veiem el món en Déu i per tant s’il·lumina. Llavors és quan veiem que realment Déu existeix, és quan veiem realment que Crist ha ressuscitat. Veiem el món com realmenés. Si només veiem, veiem la realitat escapçada, veiem només un sepulcre. Si veiem i creiem, veiem la realitat total, la que realment és. Això només és possible per una experiència de la presència d’Aquell que és emb nosaltres cada dia fins a la fi del temps. Jesús ressuscitat és amb nosaltres i Ell és el que possibilita que les finestres s’obrin , que tinguem esperança i la força de seguir-lo, la llibertat.



DIUMENG E DE PASQUA -B-, 8 d’abril de 2012
(Ac 10,34ª. 37-43; Salm 117; Col 3,1-4¸Jn 20,1-9)



dimecres, 4 d’abril del 2012

EM FALTA ALGUNA COSA…


Si un dia aneu a una llibreria i, buscant entre els llibres, trobeu un dels llibres que es titula així: “Aprender a rezar en la era de la técnica”, potser us trobareu amb una sorpresa. Quan un mira i busca l’autor, qui serà l’autor? Un capellà, no! Una monja, no! Un terciari, tampoc! Doncs qui és?  “Aprender a rezar en la era de la técnica” és una novel·la i, curiosament, quan pregunten a l’autor si sap resar diu que no, perquè no és creient. O sigui, la novel·la està escrita per un autor preocupat pels problemes de la tècnica en la nostra època. Però quan li pregunten a l’autor si és creient, diu que no. Però diu una cosa que fa pensar. Després d’afirmar que no sap resar i no és creient diu: “però quan em trobo amb algú que és religiós, saps què em passa? Que noto que a mi em falta alguna cosa, i aquestes persones em fascinen”. És molt interessant això. És la nostra feina. Quina és la nostra feina? Bàsicament els creients, els cristians, hauríem de ser un interrogant, recordant a tothom que “els falta alguna cosa”. És com si el nostre món s’hagués muntat com si fos cec, com si prescindís de la vista i s’anadonés quan algú li parlés dels colors. O si prescindís de l’oïda i s’anadonés quan algú li mostrés la música....com si se li hagués amputat una de les parts més essencials de la persona. No una part essencial sinó la part essencial de la persona.

“Quan em trobo amb algú que és religiós, saps què em passa? Que noto que a mi em falta alguna cosa, i aquestes persones em fascinen”. I què falta? Tota la Bíblia pressuposa i mostra això que falta. El profeta Jeremies, parla d’“escriuré en el vostre interior...”, hi ha un interior en la persona, i es pot “escriure en el vostre cor”, o com diu el Salm: “Creeu en mi un cor ben pur...” Què estan dient els autors bíblics quan diuen això? Estan parlant del centre de la persona, del ressò interior de la persona. Però la Bíblia no simplement ens diu que tenim un cor que ens fa veure les coses des d’una altra perspectiva, sinó que aquest cor, aquesta interioritat, està habitada, la meva obertura és infinita. Per això diu el text: Creeu en mi un cor ben pur.... no em llanceu de la vostra presència... Aquesta és la grandesa de la nostra ànima, del nostre cor:  està en la presència d’Algú. D’Algú que, com diu Jeremies, ens ensenya, es fa conèixer, vol entaular relació amb nosaltres: això és el que trobava a faltar. I això no és una cosa més o menys anecdòtica de la persona humana, com qualsevol cosa secundària, sinó que és el nucli mateix de l’existència.

La carta als Hebreus ens mostra com n’és d’essencial aquesta relació de Jesús amb el Pare. S’hi juga tota l’existència, tota! Fins i tot la mateixa mort. Jesús, diu el text d’una manera molt vibrant: Pregava i suplicava amb grans clams i amb llàgrimes, demanava al Senyor que el deslliurés de la mort. I Déu l’escoltà per la seva submissió. Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir.

Per això Jesús dirà: Aquell qui vulgui salvar la vida la perdrà; qui vulgui salvar els trastets del seu piset, aquell la perdrà.  I aquell que la perdi perquè em segueix, aquest la trobarà; perquè serà com el gra de blat que quan mor, no resta sol i dóna molt de fruit.  És la dinàmica de la Pasqua.

Per tant, això que troba a faltar aquest escriptor, no és una cosa anecdòtica, una cosa de més a més per a fer bonic, és el cor de l’existència, de la nostra vida, de tot. Però fixeu-vos què diu l’autor: Quan veig algú que és creient, trobo a faltar en mi alguna cosa i continua dient: aquesta gent em fascina. En compte! Que aquí hi ha el nostre perill. Per què? Perquè aquesta fascinació que fem nosaltres, si la referim a nosaltres mateixos, acabarem frustrant i frustrant-nos, perquè la fascinació no és sobre nosaltres mateixos, sinó la llum que reflecteix en nosaltres com a creients. Com diu Jesús: Quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi”. És Ell qui fascina, és Ell qui atreu i, per tant, nosaltres, la nostra existència, és girar-nos cap a Ell i fer girar el rostre de tothom cap a Ell, no cap a nosaltres.

Perquè quan vinguin els grecs que van preguntar a Felip: Voldríem veure Jesús, ens trobin mirant-lo... perquè nosaltres hem de minvar, i és Ell qui ha de créixer, és Ell qui ha d’atreure, és Ell qui fascina a tothom, començant per nosaltres mateixos.


                  DIUMENGE V DE QUARESMA -B-, 25 de març de 2012
                                            (Jr 31,31-34; Salm 50; He 5,7-9; Jn 12,20-33)

dimarts, 3 d’abril del 2012

LLIBERTAT



     Fa pocs dies a Tolosa de Llenguadoc hi ha hagut un assassinat múltiple. En  ocasions  semblants, els diaris, els mitjans d’informació, afirmant amb molta facilitat que la persona que fa una cosa d’aquest tipus, està boja. Inclús en les nostres converses molt fàcilment ho diem: que està boig. No simplement en casos així tan greus també ho solem dir quan una persona fa un crim, un robatori, una cosa greu, amb molta facilitat diem: està boig. Als mitjans de comunicació comencen a subratllar que si de petit era així, i que tenia dificultats, que el pare vivia d’aquesta manera, i en fan un recorregut psicològic que acaba, doncs, mostrant la coherència d’aquesta afirmació. Quan la  psicològica no acaba d’explicar-ho tot anem a la sociologia. Diem perquè estava en tal barri, influït per tal situació, hi havia mala organització, un barri marginal.... Per tant si el problema psicològic no l’ha portat aquí, el problema és social, i per tant qui en té la culpa? El govern, que no preveu les coses amb anticipació. Però és així?

     Sovint en les converses i en reunions solem dir: “si tu t’haguessis trobat en el seu lloc haguessis fet el mateix”. Ho diem molt sovint. I això està dit amb molt bona intenció, per intentar de comprendre, per no judicar i això és bo. Però hem d’anar en compte amb aquesta frase, perquè si seguim aquest fil fins al final resultarà que la persona humana, simplement no és lliure, que la persona humana és simplement fruit de la seva psicologia, o del lloc on ha nascut, de la sociologia, que no és amo de la seva història, que no és lliure, que no som lliures.

     Llegim la Passió des d’aquesta perspectiva, des d’aquesta frase: “si tu t’haguessis troba en el seu lloc hauries fet el mateix”. Si haguéssim estat nosaltres en aquella massa de gent davant el tribunal de Pilat i els nostres líders ens haguessin dit que optéssim per Barrabàs. Si haguéssim estat en aquell lloc, que hauríem fet? portats per la massa, el mateix que tothom?. I si haguéssim estat en el lloc dels grans sacerdots? Els raonaments eren bastant clars, per què van obrar així els gran sacerdots? Per amor al poble, diu Sant Joan al capítol 12: És que si no traiem aquest del mig, vindran els romans, destruiran el Temple, i mataran el poble. O una altra afirmació: Tenim una Llei, i segons aquesta Llei ha de morir. Si nosaltres ens haguéssim trobat al lloc del gran sacerdot hauríem fet el mateix?. I si ens haguéssim trobat en el lloc de Pilat? Perquè Pilat es trobava entre l’espasa i la paret, o es deixava portar pel poble, o pel poder romà, o una revolta amb una castanya dels romans, que va fer? no podia fer res més que el que va fer?. Si t’haguessis trobat en el seu lloc què hauries fet? I els soldats que el van apallissar i el van clavar a la creu? Complien ordres. I els deixebles? que van fugir? Què podien fer? es jugaven el cap. Van fugir, era el més normal... Si haguéssim estat en el seu lloc hauríem fet el mateix?

     Qui no va fer el mateix? Qui es va desmarcar? Jesús de Natzaret, l’únic que es desmarcà, l’únic que mostrà que la persona humana és lliure, que no és fruit simplement de la seva psicologia, ni de la seva sociologia, ni tant sols en d’una situació límit. La persona no és simplement psicologia, ni biologia, ni sociologia, és lliure, i Jesús ho mostra. Però per què és lliure Jesús? Perquè elegeix entre moltes possibilitats? No! Jesús és lliure perquè el centre de Jesús és la voluntat del Pare; perquè el centre de Jesús, és el Pare, perquè Jesús és la transparència del Pare, perquè Jesús és purament referència a Déu. Déu és el que el fa lliure: lliure de la por, lliure de les situacions que no deixen moure a les persones, lliure de la por a la mort, lliure de tants condicionaments que ens fa perdre la possibilitat de viure i de ser I això perquè Jesús tenia Déu en el centre.

     Hi ha una frase de Jesús que es repeteix molt: la veritat us farà lliures. Però aquesta només és la part final de la frase. La frase sencera diu: “Si us manteniu en la meva Paraula, sereu de debò deixebles meus, coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures”. La veritat us farà lliures. I com es coneix aquesta veritat?  “Si us manteniu en la meva Paraula”. Una mica més abans diu: “Quan el Fill de l’Home serà alçat damunt la terra coneixereu que jo sóc”. Quan parla de ser exalçat damunt la terra es refereix a la forma de  mort en la que va ser assassinat: la creu,“Quan haureu enlairat el Fill de l’home, coneixereu que jo sóc”. Què vol dir que “jo sóc”? és el nom de Déu, de Jhavé. “Quan seré alçat damunt la terra mostraré que sóc Déu”. Aquesta és la fe nostra, profundament paradoxal, un Déu que mor a la Creu, d’un Déu que mostra la seva essència més profunda a la Creu, un Déu que com dirà ell mateix: “Quan sigui alçat damunt la terra, atrauré tothom cap a  mi”.

     La nostra llibertat és com la de Crist. Crist tenia per centre el Pare, nosaltres tenim per centre a Ell, a Jesús, que ens mostra el rostre del Pare pujant dalt la Creu. El camí de la llibertat on reverbera la llum de la Resurrecció.


DIUMENGE DE RAMS – B- 1 d’abril de 2012
(Is 50,4-7; Salm 21; Fl 2,6-11; Mc 14,1-15,47)