divendres, 21 de juliol de 2017

EL NOSTRE COR S'ABRUSAVA


 L’altre dia un economista deia que la millora econòmica actual és, bàsicament, en la retallada dels sous més baixos. I, darrerament,  acompanyat amb  la puja dels preus de l’habitatge.  Ja hi tornem a ser,  llogar una habitació, una habitació, no un pis,  a Arenys costa entorn de 200 euros al mes. I com més t’apropes a Barcelona, més car. I quan algú sense recursos troba una d’aquestes “gangues” no li pots dir que ho denuncií ja que no tindria on anar o encara seria més car. Igual que no es pot denunciar situacions com la d’un hotel molt a  prop d’aquí on s’acumulen mesos i mesos per pagar als treballadors. I no són els únics casos. I els sous no és que sigui massa elevats.  Per això Càrites, cada vegada, ha d’ajudar més gent que té feina. No s’arriba a final de mes. I això a Arenys, però no sols a Arenys.

El ser sensible al sofriment de l’altre i ser concret en l’ajuda és una exigència de tot el Nou Testament. En la Primera Carta de Joan llegim: “que el teu amor no sigui només de frases i paraules sinó de fets i de veritat” . També ho veiem en la Carta a Jaume: “Si un germà o una germana no tenen vestit  i els falta l’aliment de cada dia, i algú de vosaltres els diu: aneu-vos-en en pau, però no li donava allò que necessita, de què servirà?” “la religió agradable als ulls de Déu és ajudar als orfes i les viudes en les seves necessitats”. I això mateix és el que trobem en els fets dels apòstols d’una manera més organitzada: “tenien en comú tots els seus bens; venien les seves propietats i les altres coses que podrien tenir, per distribuir entre tots el diner, segons les necessitats de cadascú”.

Això és fruit , no simplement d’un esforç, d’una revolta, sinó: ”d’una gran alegria” ens diu Pere. Aquesta alegria que neix: de reunir-se per partir el pa i pregar en comú, com diu els Fets del Apòstols.
És el que van experimenta els Apòstols aquells diumenges amb el ressuscitat: de la por pesaren a l’alegria; de la increença a la fe; del ressentiment al perdó; del tancament a la pau. Tot era fruit de trobar-se amb el ressuscitat el dia del Senyor, tot partint el pa.

Però Jesús Ressuscitat es podia reconèixer per les seves  ferides: “porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat”. Jesucrist se’ns fa sempre present en les nafres del nostre món. El reconeixem en elles: “tot el feu a un d’aquests petits a mi m’ho feu” . I certament que això ens fa participar de la pau i de l’alegria del ressuscitat, però també ens descol·loca, ens fa trontollar, ens posa en qüestió, com Tomàs. Qui no participa d’aquest sentir-se descol·locat en l'ajuda a l'altre està tractant amb “usuaris”, amb “clients”, però no amb germans, amb iguals que et posen entre l’espasa i la paret. I que no sols et posa en qüestió a tu mateix, sinó també el món que hem fet entre tots.

Cal que el ressuscitat una i altre vegada ens parli, ens recordi que Ell hi és. Cal saber que ell ens convoca, no ens vol sols. Cal asseure’s amb Ell i que parteixi el pa i el reconeguem.  I reconèixer “que el nostre cor s’abrusa dins nostre quan ens parla pel camí i ens obra el sentit de l’escriptura” i el sentit de tot.



LA FALÇA NEUTRALITAT


No se si s’ha fet. Però imagineu-vos, per un moment, que es fes una pel·lícula sobre Messi. Però que la fes algú que no li agrada el futbol. I així volgudament la pel·lícula no fes cap referència al Futbol. O que algú fes una pel·lícula sobre Bach, però sense cap referència a la música. En un cas com en l’altre certament que podrien aportar dades i fets, fins i tot interessants, però no entendríem res del motiu que movia la seva vida. I no entendria el perquè s’ha fet conegut, d’ on li vindria l’admiració que desperta i el cor de la seva personalitat. Això mateix passa amb la figura de Jesús. Ara ha sortit una pel·lícula en que el seu director , Rodrigo Garcia, diu explícitament que no li interessa l’aspecte religiós de Jesús. No dic que una pel·lícula així, i fins molts estudis que es fan sobre Jesús, des d’aquesta perspectiva no-religiosa  no puguin aportar algunes dades interessants. Però certament no tocaran el cor i el centre del que Jesús mateix presenta com al seu centre vital. El foc que el motiva. El per què de la seva vida. A Jesús només ens posem en camí de entendre’l des de la seva relació amb el Pare. És la porta que ens obre el camí al Regne present entre nosaltres.
Cada any per aquestes dades, a l’entorn, de la Setmana Santa, els mitjans de comunicació ens ofereixen pel·lícules, reportatges, entrevistes en aquest sentit. Tot parteix, com un fet, ni tant sols es qüestiona la mirada freda de la increença. És l’època en que es posa en dubte les fonts de la Bíblia, que es redueix tota la historia del cristianisme (i altres religions) a pura lluita pel poder. No es qüestiona, ni es justifica la perspectiva no creient, simplement es dona per un fet demostrat, com si fos l’actitud neutral, l'objectiva.
És el que amb molta sinceritat Emmanuel Carrère, en el seu llibre el Regne confessa. Ell havia estat creient i diu: “El problema és que quan no ets creient no pots evitar …sentir-te superior als creients”. I aquest és el sentiment en que vivim els creients: sentiment d’inferioritat. Moltes vegades he sentit creients que s’expressen tot dient d’un no creient: “però és respectuós”. I és que normalment no sentim que ens tractin amb respecte, com diu Carrère.
Tendim a amagar la nostra fe. No solament no parlant-ne, sinó no actuant o no opinant amb coherència amb ella. Tenim por que se’ns noti, que siguem tinguts per "els de Missa". I això va matant poc a poc, per ofec, la nostra fe. Cal que sentim la veu imperiosa de Jesús: “surt a fora” “deslligueu-la, deixeu-la caminar”. Ell és la resurrecció i la vida, qui creu en Ell viurà per sempre. Ell ens immergim en aquesta vida. Ell és allò que ens defineix, ens constitueix. Sense Jesús som inintel·ligibles, com una pel·licula de Bach sense música. En la pregària inicial dèiem: “Que progressem contínuament en aquell amor, pel qual el vostre Fill va estimar tant el món, que es va entregar fins a la mort”. Submergim-nos en Crist.
Per salvar la nostra vida Jesús va donar la seva. L’ intercanvi. En el cap. 11,50  de Joan es diu que la raó per la qual els saduceus van decidir matar Jesús fou haver donat la vida a Llàtzer. Per mi.
Ell és la nostra vida eterna, o potser millor, infinita. Ell viu en nosaltres. El text de Joan en aquest capítol 11 diu de Llàtzer “aquell que estimeu”, “Jesús estimava Marta, Maria i Llàtzer”. L’anomena “el nostre amic”. Jesús, es commou, plora per ell.


TOT JO TINC SET DE VÓS


Aquest dies de tant de fred moltes parròquies i comunitats cristianes s’han mobilitzat per ajudar i acollir. Ha sigut sobretot la parròquia de sta Anna de Barcelona la que més s’ha mobilitza. La nau de l’església s’ha convertit a la nit en dormitori i durant el dia en menjador i això sense deixar de celebrar l’eucaristia i altres trobades normals en una església catòlica. La quasi totalitat de comunitats cristianes disseminades pel món són llocs on s’acull als qui passen necessitats.
En l’església ressona les paraules les paraules de Jesús: “tot allò que fèieu a un d’aquests, per petit que sigui, a mi m’ho fèieu a mi”. I també ressona amb força en que comencem la quaresma: “no sols de pa viu l’home sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu”.
L’home necessita menjar, beure i, també ser acollit, ser estimat. I, també, i encara més, tot home, per petit que sigui, té fam i set de Déu. No podem oblidar-ho, o tractaríem els altres d’una manera parcial i mutilada. L’altar és una taula parada, una taula parada per a tots ens recorda l’altar on es celebra la Missa.
Per sant Francesc tot porta significació de l’Altíssim. Tot és símbol que ens remet a Déu. El sol, la lluna, l’aire i el foc, la lluna i les estrelles. Però sobretot la vida quotidiana de l’home és un símbol de Déu, una porta, un diàleg amb ell. Tot el que passa a l’home és una transparència que assenyala a Déu. Tot en l’home porta significació de Déu. Només en aquest marc l'home s’entén a ell mateix. Tot assenyala més enllà d’ell, és significació, imatge de Déu. Tot ell tendeix cap a Déu. Certament que hi veu amb els ulls, però també té una mirada interior, hi sent amb les orelles, però també amb el cor, Gustem amb el paladar, però també “tastem i veiem que n’és de bo el Senyor”, com diu el salm.
En el salm 62 hi llegim: “de bon matí jo us cerco. Tot jo tinc set de Vós, per vós es desviu el meu cor , com terra eixuta sense una gota d’aigua”. Tenim set d’aigua, certament, però hi ha una set que ens crida a cercar una font que ens porta a cercar una font amagada que com diu sant Joan de la creu: “solo la sed nos alumbra”.
Jesús dirà a Jerusalem segons el capítol 7 de sant Joan: “qui tingui set que vingui a mi; el qui creu en mi que begui i del seu interior brollaran rius d’aigua viva”. Que és com un ressò, un aprofundiment del que ens diu avui: “ el qui begui de l’aigua que jo li donaré no tornarà a tenir set; l’aigua que jo li donaré jo es convertirà en una font que brollarà sempre per donar-li vida eterna”que brolla de Jesús, que brolla en els deserts més inhòspits, encara que a vegades només en sentim la remor.
“Els voluntaris no han de fer de voluntaris. Només han de fer de persones” Això deia la monja teresiana que ha estat al peu del canó a Sta Anna,Viqui Molins. Així és com se sentia tractada aquella la semaritana per Jesús. Des de la proximitat i envoltada pel misteri d’un Déu que pren rostre i en condueix al més profund d’un mateix.    


dimarts, 14 de març de 2017

LA BELLESA SALVARÀ EL MÓN


Fa poc un grup de visitants d’un museu d’art modern van fer rotllana entorn d’un objecte  pensant que es tractava d’una obra d’art modern. Poc desprès va arribar l’empleat de la neteja i fent-se pas es va empotar  el carro per utilitzar-lo per fins ben prosaics, com netejar  els wàters i  els llargs corredors sostraient-lo de la devota admiració dels visitants que es van quedar entre sorpresos i avergonyits. Era un carro de neteja.
A mi em va passar una cosa semblant, però al contrari. Vaig anar a visitar una exposició i en un racó de la sala vaig veure un munt de runa amb llaunes de Coca Cola i restes de menjar, quan ho vaig veure, decidit,  vaig anar a avisar a l’encarregat de la sala perquè es netegés aquelles deixalles. Però, sort que em vaig aturar i, com per una inspiració, vaig llegir el catàleg de l’exposició on constava que allò que jo catalogava com un munt de deixalles era, en realitat, una obra d’art...
Estem despistats davant l’art. Què és el que fa que un objecte esdevingui art. Què caracteritza la bellesa? I això és important ja que encara que no ho sembli la bellesa forma part de les exigències més presents de la nostra ànima. No podríem viure en un món on no hi fos d’alguna manera la bellesa. Dostoievski deia que la bellesa salvarà el món. Certament, però no qualsevol bellesa.  És la bellesa que anuncia Jesús en l’Evangeli de Joan quan parla de la crucifixió: “quan jo sigui alçat damunt la terra, referint-se a com seria la seva mort, atrauré tothom cap a mi”. És la bellesa de creu la que salvarà al món.
Però com es pot veure bellesa en la creu? En el capítol 5 de Mateu, Jesús diu: “ de manera que els homes vegin les vostres bones obres i glorifiquin els vostre Pare del Cel”. De fet, però, el text diu no bones obres sinó obres belles. En el Nou Testament moltes vegades bo i bell són intercanviable, sinònims. La bondat atreu, és bella. La creu és l’expressió més gran de bondat que es pot imaginar, L’Infinit, l’Etern donant-se, buidant-se. Per això atreu tothom cap a Ell. La creu és la bellesa que salvarà el món. Que el salva, que em salva.
Però cal que nosaltres purifiquem la nostra mirada interior, com diu la pregària introductòria. “Llavors fruirem de la contemplació de la seva glòria”. Serem atrets cap a Ell. Escoltant-lo i alimentant-nos de la seva Paraula és com el Senyor ens purifica.
La transfiguració ens fa evident la necessitat de la Passió per arriba a la glòria de la resurrecció, com diu el Prefaci de la Missa. Però, a la vegada, és la seva anticipació . La resurrecció ja omple de bellesa, de llum la nostre creu. Ja que ens atreu cap a Ell, ho referència tot a Ell, ens transforma a la seva imatge i semblança
Quan hi ha la bondat de Déu i he deixat purificar la meva mirada interior per la Paraula de Déu llavors surt l’experiència trasbalsadora de la bellesa. La bellesa és bondat reconeguda per una mirada purificada. I aquesta bellesa pot ser en un munt d’escombraries i en la meva vida que massa sovint considero grisa i buida.          



divendres, 3 de març de 2017

SANT CIRIL O CIRIL?

Eslovàquia ha editat una moneda de 2 euros en ella hi ha gravada la imatge de sant Ciril i sant Metodi. Fa pocs dies que van celebrar el seu record en la litúrgia on se’ls venera com dos dels patrons d’Europa, i és que van evangelitzar el nord d’Europa. I per poder transmetre el contingut de la fe van crear l’alfabet eslau que, amb tota raó, s’anomena alfabet ciríl·lic. És sobretot per aquesta darrera raó que Eslovàquia els volia gravar en les seves monedes. Però abans de poder-ho fer ha hagut de consensuar-ho amb les autoritats comunitàries que no ho han acceptat. I la raó, segons ells, és que es barrejava la fe religiosa amb una cosa que havia de ser laica. Només ho han acceptat quan s’ha retirat les aureoles dels sants, quan s’ha tret creus dels seus vestits  i quan de sant Ciril s’ha passat Ciril i de sant Metodi s’ha passat a Metodi.
No em vull posar en si ha estat el més correcte la solució des d’un punt de vista polític, històric o religiós. Cada vegada entenc menys coses. Només voldria veure en aquest fet com una descripció del que ens ha passat i ens passa. Passar de sant Ciril a Ciril, de sant Metodi a Metodi és passar de llarg del motor que va donar la raó a la vida d’aquests homes a fixar-se en un aspecte, realment molt important, però totalment secundari i instrumental. Aquests homes no anaren com a fundadors d’una acadèmia de llengua, sinó abrandats pel foc de la fe, per la seva experiència de Crist. Però aquest ha estat el camí que d’una manera o una altra hem anat fet tots, o estem fent. Amb Ciril i Metodi com sants, amb la seva aureola, estem assenyalant, no uns grans creadors de la llengua, sinó que hi ha una altre realitat que no sabem com expressar, però que va fer que aquells homes ho donessin tot. Que van descobrir que no es pot servir dos senyors, que no es pot estimar Déu i el diner. Aquí hi ha una gran alternativa que ens va interpel·lant una i una altra vegada.
 Nosaltres hem tret del diner tota referència a Déu. Més, hem fet Déu al diner, l’hem posat al seu lloc. De fet l’economia és el que dona valor al que es fa. Si una acció és rendible, queda justificada. Si una cosa no és rendible queda desqualificada. El diner ha substituït la raó moral a l’hora d’actuar. Ha passat com la moneda de 2 euros eslovaca, ha quedat sense referència que l’enquadri dins una escala de valors diferent d’ell mateix.
Encara que queda més ridícul el que es posa en els dòlars : “En Déu confio” quan sabem de sobres en qui es confia, i no és precisament Déu. El problema, però, no són les monedes sinó nosaltres, ens cal posar-nos davant nosaltres mateixos i preguntar-nos en qui confiem.
Avui Jesús ens exhorta a deixar de mirar els comptes bancaris i mirar els ocells del cel, que no sembren ni seguem o els lliris del camp i la seva bellesa infinitament superior als vestits de Salomó. Jesús exhorta a confiar, però no a quedar-se amb els braços creuats. Diu : “ el vostra Pare ja sap prou que en teniu necessitat” i després afegeix: “Busqueu per damunt de tot el Regne de Déu i la seva justícia i tot això se us donarà de més a més”.
Es tracta de no cercar el diner i les coses materials “per damunt de tot” sinó que “per damunt de Tot has de cercar el Regne de Déu i la seva justícia”. Passar del jo al nosaltres, passar del tenir per damunt de tot, al ser amb els altres, a la comunió. Es tracta de no cercar el tenir sinó la justícia. I això no en solitari sinó amb i per els altres.

En aquest ser-per-els-altres trobarem Aquell que diu Isaïes: “Sió diu: El Senyor m’ha abandonat, el meu Déu s’ha oblidat de mi” és respost pel suau murmuri de la seva presencia “Creus que una mare s’oblidarà del nen que té al pit, i no s’apiadarà del fill de les seves entranyes? Però, ni que alguna se n’oblidés, jo mai m’oblidaria de tu”                                              

COM JO US HE ESTIMAT



En l’amor no puc ser jo el punt de referència. La frase del llibre del Levític que hem d’estimar als altres com a un mateix, és per a mi inquietant. I ho dic perquè hi ha moltes raons per dubtar de l’amor a sí mateix. O, encara pitjor, de quin amor parlem i com l’exercim quan diem estimar els altres com un mateix. I ho dic perquè la primera causa de mort en la franja jove de la societat és el suïcidi. Per tant la no acceptació extrema d’un mateix. Però també hi ha molts altres indicis d’aquest refús a un mateix. La no acceptació del propi cos, tant en la joventut, com en el pas del temps que motiva intervencions quirúrgiques només per canviar l’aspecte físic que no és acceptat tal i com és. La no acceptació del propi caràcter, la pròpia història... En definitiva, voldria ser diferent, no vull ser com sóc. No m’estimo.
De fet, és així com estimem als altres: els vull canviar. I això provoca situacions tenses i fins violentes.
De fet el nou Testament quan parla de l’amor a l’altre no parla tant d’estimar-lo com a si mateix, sinó que recorda es paraules de Jesús: “estimeu-vos els uns als altres COM JO US HE ESTIMAT”. Aquest “com jo” fa referència a la manera d’estimar de Jesús. Ell és el mestre que ens ensenya a estimar. Ens mostra la manera d’estimar de Déu. Ens ho mostra en el que fa i com ho fa: la seva vida, la seva mort. I també ens ho mostra en el què diu. És transparència del Pare que estima els enemics i fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa plourà sobre justos i injustos.


  

ÉS DELICTE?


A França a prop de la frontera amb Itàlia hi ha una  vall on hi ha molt pocs habitants, però malgrat el reduït nombre 11 d’ells han estat jutjats, un d’ells 3 vegades. La raó d’aquests judicis ha estat haver ajudat als emigrants provinents de diferents països fugint de la violència i la gana. Això és un pas més en la duresa d’aquests moments: a Europa es va imposant, poc a poc, que no sols l’entrada d’immigrants  sense papers és un delicte, sinó que també ho és ajudar-los.
Hom amb molta facilitat diu que són els polítics els culpables d’aquests fets. I certament que són ells els qui fan les lleis i les imposen. Però això ens deixa molt tranquils, amb la consciència massa tranquil·la. Però tots sabem que si no ho fan així es trobaran, com de fet s’han trobat, que la gent vota un altre partit. El problema som nosaltres, no som tan innocents ni en el que votem, ni en el que diem, ni sobretot en la por que ens fa el diferent, sobretot si aquest diferent és pobre. Si és ric, no hi ha problemes. És el pobre, el que ho ha perdut tot el qui ens fa por. Que el percebem com un perill, com un enemic. No som innocents.
Avui l’Escriptura ens posa contra les cordes: “sigueu sants perquè jo el Senyor, el vostre Déu, sóc sant”. Text molt repetit en el Nou Testament, i que avui Jesús ens el torna a posar al davant: “sigueu perfectes, com ho és el vostre Pare celestial”I com és el vostre Pare celestial: estima els seus enemics, per això fa sortir el sol, sobre bons i dolents. El nostre Pare no es guia pel “ull per ull, dent per dent”. Sinó que ens sacia d’amor entranyable i ens transforma en temple del seu Sant Esperit perquè actuem com Ell, perquè, en Crist, som els seus fills, per tant fets a imatge i semblança d’ Ell. De Crist.
Ser a semblança de Déu, de Crist és assumir les dificultats, la creu. L’Evangeli no diu mai que les coses siguin fàcils, no diu mai que seguir Crist sigui de color de rosa. Sinó que ens assegura “jo seré amb vosaltres cada dia”. Assegura que en l’altre, per diferent que ens sembli, Ell hi és. Que Crist és el pont que uneix, aquell que ha derrocat la muralla que separava els pobles. I ens demana seguir-lo, saben que no és fàcil el camí, però Ell hi és, i per tant,  tindrem la llum de la vida. La força del seu Esperit.

La pregària amb que hem començat la Missa deia : “Déu omnipotent, feu que per la meditació assídua del bé complim de paraula i d’obra la vostra voluntat”. Això vol dir que per la meditació assídua del mal ens evoquem al mal. Cal, doncs, la meditació assídua del bé ens porti a fer-lo. Ens porti a assumir seriosament els desafiaments que truquen a la nostra porta. I per fer-ho possible el necessitem a Ell, necessitem els altres. Sols no farem res.